El fenomen del termalisme

Es pot dir que aquest costum de banyar-se en aigües termals per cuidar el cos prové dels grecs. Posteriorment a això, a l’edat mitjana, els banys van passar a ser utilitzats amb finalitat higiènica i medicinal. Durant el Renaixement (segles XV i XVI), la gent va perdre interès en aquesta moda de prendre els banys.

Des del segle XVIII, la malaltia que més contribuïa a la mort de la població més pobra i treballadora era la tuberculosi, amb altres de caràcter infecciós, les quals es podien aturar des de la segona meitat del segle XIX, a causa de les noves mesures higièniques sanitàries i a una certa millora de la nutrició de la població.

La manca d’higiene, serà un fenomen que preocuparà els metges i governants de l’Espanya del segle XIX, per això les cases de banys i els balnearis es converteixen en protagonistes.

Els balnearis establiran uns primers protocols per al tractament de les malalties. A partir del segle XIX, les escriptures sobre aigües termals i minero-medicinals començaran a ser escrites per metges o directors de balnearis.

Alguns dels motius pels quals es va estendre aquesta pràctica, van ser l'absència de regulació en l'activitat, que feia que molts d'aquests centres de curació tinguessin les mínimes condicions d'higiene i benestar i no disposessin d'un titular metge.

El 1816 va ser la primera vegada que va existir un reglament de banys, amb la idea d’organitzar les tècniques de bany i es va crear la figura de metge director de banys assignant a un funcionari públic la direcció, control, supervisió de les pràctiques termals.

Els metges prescrivien tractaments a la classe privilegiada. La burgesia necessitava cures, transport i allotjament cap a les primeres cases de banys situades en zones de muntanya, en un entorn natural verge.

La majoria de balnearis espanyols eren de propietat privada i als empresaris els molestava que l'Estat controlés les seves empreses a través de la imposició dels seus metges, ja que era una manera de controlar l'activitat en els seus establiments².

A partir de 1874 els balnearis tenien regles internes i els metges pactaven amb els pacients el seguiment d'una estada que solia ser llarga, amb "temps morts" de descans de la teràpia i això va fer que es transformés el banyista en estiuejant. Això va fer que es construïssin cases per aquests banyistes-visitants, que tenien molt poder adquisitiu. Així comença la moda de l’estiueig.

A partir de 1916 l'activitat termal catalana estava en mans de l'Associació de Propietaris de Balnearis i Deus-Miner-Medicinals de Catalunya i van publicar el següent fulletó que vaig consultar a la Biblioteca Nacional de Catalunya. (veure imatge al final de la pàgina).

D’aquest fulletó en vaig treure que alguns dels balnearis més importants a l’època eren el Balneari Prats, Soler i Vichy Catalán de Caldes de Malavella, Balneari Broquetas i Rius de Caldes de Montbuy, el Balneari de Cardó, el Balneari “Villa Engracia” d’Espluga de Francolí, l’Hotel la Corba de Ribas, l’Hotel Martín i l’Hotel Oriental de San Hilario Sacalm, el Balneari Codina i el Balneari Roquetas de Tona i el Balneari de Vallfogona de Riucorp. En concret que oferien aigües sulfuroses hi havia el de La Puda de Montserrat, Caldes de Boí, Nuestra Sra. de las Mercedes (Capmany) i Sant Joan de las Abadesas.

Dels balnearis mencionats en el fulletó que he adjuntat anteriorment, en tots es menciona la situació geogràfica del balneari en qüestió, els brolladors a prop del balneari, la classificació de les aigües, indicacions segons els problemes que tinguis i la temporada oficial per anar-hi. Però en cap moment es menciona Les Banyeres de Mirambell.

Cap al 1930 l'higienisme i el termalisme van entrar en decadència i per tant els balnearis en crisi. D'una banda, perquè les seves tècniques només donaven resultats positius per a algunes malalties i, d'altra banda, perquè el nombre de banyistes va baixar, ja que la medicina, la química i la biologia van avançar en el descobriment de medicaments que permetien tractar les malalties sense haver-se de desplaçar ni pagar un balneari³.

La inestabilitat social que va provocar la Guerra Civil el 1936 va fer que els balnearis es convertissin en centres sanitaris o hospitalaris. En acabar la Guerra Civil, els propietaris van intentar tornar-los a obrir, però la seva activitat va estar més relacionada amb el sector hoteler que amb el sector sanitari, i per tant molts d’ells es van convertir en centres de repòs per a gent gran, o molts d’altres van haver de tancar.

Als anys 50, hi va haver dos fets que van ajudar a mantenir els balnearis en funcionament. Per una banda, la creació de l'Institut d'Hidrologia Mèdica i Climatologia va provocar que la gent gran de la burgesia, que creien en els principis de la hidroteràpia, tornessin a anar als balnearis.

Per l’altra banda, algunes famílies buscaven llocs poc turístics, on fer-hi una estada tots junts. Aquest és el cas que em va explicar la propietària de La Puda de Castellolí.

Més endavant, apareix un nou interès social pels tractaments naturals i les cures antiestrès, que és la situació que tenim en l’actualitat.

El concepte de balneari ha anat evolucionant des de finals de segle XIX en què s'hi anava bàsicament per la cura o el tractament d'una malaltia, fins actualment en què el desplaçament i estada a un balneari es pot repetir cada any igualment, però per motius diferents, de "malaltia-salut" es passa a "salut-plaer".

L’impacte causat pels balnearis va ser tan gran que fins i tot alguns llocs es van convertir en viles termals i balneàries com per exemple Caldes de Montbui.

Pel que fa a l’arquitectura balneària, va continuar amb la línia de les termes romanes, però també incorporà aspectes de les instal·lacions àrabs, segons explica en Solà Morales al seu llibre “Arquitectura balneària a Catalunya 1986”. La distribució de l'espai dels balnearis es configurava al voltant d'una zona central, el «claustre», s'organitzava cap a un espai interior descobert o «jardí». Moltes vegades un dels costats es dedicava a una església. La zona d'allotjament, els dormitoris, es situaven als pisos superiors o en annexos.

Segons l’estudi que va fer Juan José Molina Villar a la tesi doctoral sobre Termalisme i turisme a Catalunya va arribar a la conclusió que el nombre més gran de gent que acudia als balnearis va ser durant els anys 1869 fins a 1930 (60 anys aproximadament) i tot i les funcions terapèutiques, també tenien una funció de descans, d’estiueig, de socialització i oci.

I és una dada que també es pot aplicar a Les Banyeres de Mirambell, ja que devia aprofitar l’auge d’aquesta nova moda iniciant la seva activitat el 1852 i amb posterioritat a 1905 no he sabut trobar cap publicitat i donat que l’any 1924 ja s’utilitzava com a habitatge, fa pensar que des de 1905 fins a 1924 devia entrar en crisi. I per tant, el període de funcionament segueix la tendència general.

La burgesia catalana va ser el principal client dels balnearis d’aquesta època, ja que eren els únics que podien assumir els costos dels desplaçaments i dels tractaments mèdics i es podia permetre una temporada estival de descans.

La majoria de clients que anaven als balnearis ho feien acompanyats per la família, amics o els servents, ja que hi havia el costum de seguir el cap de família.

Les diferents publicacions de l'època sobre aigües i balnearis estableixen una mena de període «oficial» per a la temporada de banys, aproximadament del 15 de maig al 15 d'octubre.

² Informació extreta de la tesi doctoral Termalismo y turismo en Catalunya: un estudio geohistórico contemporáneo de Sr. Juan José Molina Villar.

³ Extret de “L’activitat balneària dels segles XIX i XX a Catalunya i Espanya” de Joan Josep Molina Villar.

Higienisme

Durant segles, Europa va patir diferents tipus d’epidèmies com la pesta, el còlera, la febre groga, o bé malalties endèmiques permanents com la verola, el tifus, la diftèria, l’escarlatina o la tuberculosi entre d’altres. També van aparèixer malalties derivades del procés d’industrialització i de la manca de cultura, amb relació a la netedat i la higiene. Per contrarestar aquest fet, va aparèixer un nou corrent de pensament: l’higienisme.

L’higienisme va sorgir abans del segle XIX, incentivat per un sector de metges, els quals consideraven la influència de l’entorn ambiental, la manca d’higiene i el sistema de treball com a factors que desenvolupaven les malalties. Aquest corrent va ser un estadi previ al turisme, dins de les activitats no industrials. El seu principal objectiu era conservar la salut i allargar el màxim possible la vida de la gent.

Els higienistes van proposar diferents mesures de tipus higiènic-social que podien contribuir a millorar la salut i les condicions de vida de la població en general. Aquestes mesures i la utilització de l’aigua serà en part l’element terapèutic principal al segle XIX.

A causa del canvi de mentalitat que va suposar la industrialització, juntament amb els avenços a l’àmbit de la física, la química i la tecnologia, es van dur a terme estudis per analitzar les propietats de les diferents aigües i el seu efecte en l’organisme.

En aquesta època, davant de les malalties, el que s’acostumava a fer eren tractaments casolans. Però una part important de la societat espanyola i catalana, va començar a posar les seves expectatives en les aigües minerals, com a element medicinal. En principi, la seva utilització i aplicació era d’una manera informal. Però ben aviat, davant dels resultats, alguns metges van prescriure les aigües a gent de la reialesa, i de les classes altes. (veure imatge al final de la pàgina).

L’especialització d’una part dels metges va portar a l’aparició d’una nova disciplina, la hidrologia mèdica i les cases de banys van guanyar importància per les pràctiques higièniques i mèdiques de la classe benestant que adquireix un nou comportament social amb relació a la salut.

Anàlisi demogràfica de la societat calafina de finals s.XIX- principis XX

L’any 1903 es va publicar la Topografia Mèdica de Calaf, del doctor Ignacio de Llorens y Gallard, en la qual es feia un estudi estadístic-demogràfic de la població de Calaf de l’època.

El treball va merèixer un premi de la Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, el 1904.

Les topografies són descripcions de les característiques generals d’una població, sota la mirada d’un metge. Crec que ajuda a entendre com vivia la gent del Calaf de l’època i gràcies a aquest estudi he arribat a la conclusió que demogràficament no hi havia prou gent a Calaf perquè el balneari tingués èxit i he pogut comprovar que el nivell de vida dels habitants de Calaf era molt pobre.

En l’estudi es veu clar que les condicions de salut de les persones eren molt precàries, ja que la vila no tenia cap riu ni cap pou per disposar de suficient aigua potable, o per higiene. Només disposaven de l’aigua de la pluja.

També explica que l’aspecte de les cases era pobre, les façanes estaven arrebossades amb calç i sorra i quan gelava, aquesta sorra es desprenia de la façana. Els tancaments de les cases eren molts dolents i això provocava que passessin fred i la població sovint patia bronquitis i pulmonies.

La majoria de cases eren estretes i fondes, la qual cosa significava que el sol no hi entrava gaire. El terra de les cases tenia molta humitat, de la mateixa manera que el celler, la cisterna i el corral, considerats com a vivers de bacteris i microbis patògens. El llibre cita: de lo expuesto se desprende que las viviendas, en general reúnen pésimas condiciones higiénicas y algunas de ellas más parecen corrales que viviendas humanas.

El Doctor Llorens inclou una estadística anual de les defuncions desglossades per malalties i per sexes, de la qual n’he extret un resum amb l’objectiu de saber de què patia la població de l’època i veure si el balneari hauria pogut ajudar-los en les seves malalties.

En 10 anys van morir 379 persones, el 37% d’elles per malalties a l’aparell respiratori, la qual cosa crec que és coherent amb les condicions de penositat que vivien (treball a les mines, tancaments deficients a les cases, poca higiene…).

He cregut interessant comparar la taxa de mortalitat⁵ de l’època amb l’actual i he agafat les dades del llibre Topografia Medica de Calaf i les he comparat amb les de l’Idescat dels últims 10 anys (2010-2019). (mirar al treball).

Interpretació de la taxa

Es morien 27 persones per cada 1000 habitants

Es moren 8 persones per cada 1000 habitants

Durant els anys que analitza el Dr. Llorens el balneari estava en funcionament i atenent clients. En concret el Dr. Llorens menciona explícitament “La Puda de Calaf” i adverteix que la qualitat d’aquestes aigües no és massa bona, ja que es veuen modificades amb facilitat per l’aigua de la pluja.

Amb paraules del Dr. Llorens, l’establiment era molt modest, però era adequat per tractar malalties com l’artritis, constipats crònics o les de l’aparell urinari i digestiu. Diu de manera explícita que estan contraindicades en casos de tuberculosi, malalties del cor i inflamacions agudes.

⁵ La taxa de mortalitat és una taxa utilitzada en demografia per indicar el nombre de defuncions d'una població concreta per cada mil habitants, durant un període concret de temps, generalment un any. Es calcula: Taxa de mortalitat = (Defuncions / Població total) * 1000