Per entendre la situació actual de l’Enginyeria Industrial, permeteu-me que faci una mirada enrere en el temps. Crec que és fonamental comprendre d’on venim i com hem arribat fins aquí per entendre moltes de les decisions que s’han pres i, sobretot, quines decisions caldria prendre ara per corregir els errors que ens han portat a aquest punt.
No retrocediré gaire en el temps; per mi, 15 anys són poc, però per alguns de vosaltres pot semblar molt. Porto 40 anys a l’ETSEIB: vaig començar als 18 anys com a estudiant i, des d’aleshores, he estat vinculat a l’Escola com a estudiant i després com a professor. Per això, crec que un bon punt de partida és el 2010, l’any en què es va implementar a l’ETSEIB la nova estructura de Graus + Màsters, donant lloc al model GETI + MUEI.
Anteriorment, el sistema universitari espanyol estava estructurat en dos nivells:
Escoles Tècniques, que impartien Enginyeries Tècniques de tres anys de durada (electricitat, mecànica, química, electrònica i automàtica industrial, etc.).
Escoles Superiors, que oferien titulacions de cicle llarg (com l’Enginyeria Industrial de cinc anys), creant professionals amb una formació tècnica i científica sòlida i, alhora, una forta especialització en un camp concret.
Aquest era el model en què vaig estudiar jo i, si bé no sempre els temps passats foren millors, crec que era un bon sistema: formava enginyers capaços d’abastar molts camps diferents i, en la seva especialitat, esdevenir grans experts.
Amb la reforma del 2010 es va introduir l’actual estructura Graus + Màsters. L’Enginyeria Industrial es va transformar en:
Grau en Tecnologies Industrials (GETI) – de 4 anys, basat en les antigues Enginyeries Tècniques.
Màster en Enginyeria Industrial (MUEI) – de 2 anys, destinat a adquirir totes les atribucions professionals.
En conseqüència, vam passar d’una titulació de cicle llarg de 5 anys a dues titulacions que, sumades, portaven al mateix resultat però amb una durada total de 6 anys.
En aquell moment, es va pensar que aquest canvi seria innocu i que l’ETSEIB seguiria sent el referent en Enginyeria Industrial. De fet, es va encunyar la fórmula 4 + 2 = 5, amb la idea que no canviaria res substancialment:
Els graus serien simplement un pas previ per obtenir el títol de Màster.
Els enginyers formats en aquest sistema continuarien sent els professionals de referència per a la indústria catalana.
Però la realitat ha estat molt diferent.
Avui dia, els enginyers de grau poden ocupar qualsevol posició dins l’administració pública o en una empresa. Això ha generat una situació en què moltes empreses ja no distingeixen clarament entre:
Un enginyer tècnic (antic sistema).
Un enginyer de grau en mecànica, elèctrica o altres especialitats.
Un enginyer de màster en Enginyeria Industrial.
Algunes empreses, especialment aquelles amb un enfocament més organitzatiu, continuen contractant enginyers de màster. Però moltes altres han descobert que els enginyers de grau ja cobreixen les seves necessitats tècniques i, per tant, no consideren imprescindible el Màster.
Això ha anat accentuant-se any rere any, deixant cada cop més clar l’error de plantejament que vam cometre el 2010.
Personalment, crec que aquest problema no ha estat abordat adequadament per les direccions de l’ETSEIB. Per això, la meva candidatura busca analitzar, extreure conclusions i proposar solucions per corregir aquest error estructural.
L’Enginyeria Industrial del segle XXI no pot seguir ancorada en un model del segle XX. Hem d’adaptar-nos a la realitat actual i recuperar l’excel·lència i el lideratge de l’ETSEIB com a referent en l’enginyeria.
Per això, reitero el meu compromís:
🔹 FEM MÉS ENGINYERIA, FEM MÉS ETSEIB!
Cordialment,
Joan Bergas