INVESTIGACIÓ
Qué és el Síndrome de Down? Potser molts sabeu de que es tracta d'un trastorn genètic provocat per la presència d’un cromosoma extra. Però, realment sabeu en qué consisteix? Jo no ho sabia, no ho he sabut realment fins que m’hi vaig voler fixar. Vull aprofitar i desmentir alguns prejudicis a través de les diferents activitats que vaig organitzar.
A la meva família hi ha una persona amb aquest síndrome, el meu tio Miquel. És el segon fill de set germans. Va néixer al 1960, una època on les persones amb algun tipus de malaltia eren encara ‘amagades’ per la seva família; això no va ser el seu cas, els meus padrins el van tractar com un més (com ha de ser) i mai no va sofrir cap tipus de discriminació de part dels seus germans, és més, l’estimaven molt.
Clarament aquesta ‘sort’ no la varen tenir molts nascuts en aquell temps. Avui en dia, no només el Síndrome de Down, pero altres trastorns estan molt més visualitzats i acceptats socialment. Encara i així, existeixen innumerables limitacions socials i prejudicis sobre aquesta comunitat. No vull dir que totes les persones amb Síndrome de Down estiguin capacitades per fer tot tipus de feines, ja que hi ha diferents graus en el trastorn i alguns son més severs que d'altres; però, no a tal punt a on hagin de fer 'treballs especials'.
PREPARACIÓ
Abans de començar el projecte em vaig demanar a mi mateixa: qué vull fer? qué vull demostrar? La resposta va ser quasi inmediata; vull derrocar aquests prejudicis socials contra la població amb Síndrome de Down.
El primer que vaig fer va ser parlar amb el meu pare per a que em digués que podia i que no podia fer amb en Miquel, a causa de la seva condició física. La preparació de les activitats va ser completament adaptada a la seva condició fisíca.
El temps al qual li dedicaria en aquest projecte no el vaig establir; cada setmana o cada dues feia unes hores de diferents activitats. En 'acabar' el projecte no vaig deixar de fer aquestes activitats amb el meu tio, pero les fac amb menys freqüència.
El material necessàri per realitzar aquest projecte era relativament poc i fàcil de conseguir. El més important en aquest projecte, en quan a necessitat, era la col·laboració i l'implicació de la meva família, la qual va ser molt fàcil d'obtenir ;)
ACCIÓ I DEMOSTRACIÓ
Aquest any m’he centrat en fer diferents activitats pel meu tio; cada cap de setmana feia 2 o 3 horetes de diferents activitats com pintar, anar per Palma a fer un passeig, anar a la biblioteca, anar a la piscina, etc. El meu pare sempre em conta que de petit, en Miquel pintava moltíssim i que li agradava molt. Per tant, vaig aconseguir un llibre per colorejar a una llibreria local i li vaig regalar; cada dues setmanes o així dibuixem junts a la taula de casa. La sortida que més ens agrada als dos és anar a la biblioteca; els dos disfrutam enormement d’anar hi. Elegim un llibre i ens asseim disfrutant de les nostres lectures.
En Miquel té una mobilitat bastant reduïda, per tant anar a fer passejos ajuda a la seva circulació. Juntament amb la meva família varem anar per Palma, Manacor, Porto Cristo, etc. Una cosa que em va sorprendre varen ser la quantitat de mirades de la gent, no eren despectives, però donava la sensació de que erem el centre d’atenció. No és que em paresqui malament que algú et miri pel carrer, però alguns ho feien tan descaradament que realment feien pensar. Estic segura que el meu tio no ho nota això, està acostumat; depenent del poble, la gent tenia més o menys interés, per Palma per exemple, el meu tio passava quasi desapercebut.
El més important que vaig fer va ser que deixàs de tenir por a la meva cussa.
Quan vaig tornar d’Estats Units, la meva família va adoptar una cusseta. Al principi, el meu tio li tenia una por inmensa; mai no ha estat un gran admirador dels animals, per tant, no s’acostava, i quan l’animal hi anava, tot d’una l’espantava. Tenia un cert pànic a l’animal. Amb paciència i constància, entre tots hem pogut introduir la cusseta a la vida d'en Miquel. Ens ha costat quasi 1 any que acceptés l’animal, però ara son quasi inseparables.
Va ser molt interessant veure el procés d'acceptació i com ara fins i tot la cerca. Un animal de companyia ajuda enormement a millorar la salut emocional; i, puc dir, que en Miquel és molt feliç amb l'animal.
REFLEXIÓ
He de dir que el grau de severitat del síndrome en el meu tio és bastant elevat, per tant moltes coses no les pot fer; a més, la seva edat ja es avançada i això encara limita més tot el que pot fer. Dit tot això, no us sorprèn la quantitat de coses que hem pogut fer encara tenguent totes aquestes ‘limitacions’? Aquí volia arribar, l’etiqueta que posem a les persones depenent de la seva condició física o mental és un error que tots cometem. La gent amb Síndrome de Down té un obstacles més que aquelles que no el tenen, però no vol dir que no puguin fer exactament les mateixes coses. Tot això es redueix a la ignoráncia a causa de la falta d'educació sobre els diferents trastorns existents; resolent això, alomillor la gent no es sorprendria tant quan es troben una persona amb algun tipus de deficiència pel carrer. Es necessària una concienciació globalitzada que permeti derrocar els prejudicis establerts per la societat sobre la població amb deficiències;
Aquesta activitat m’ha fet obrir un poc els ulls sobre el dia a dia d’una persona amb una deficiència i com la gent externa els perceben. Trob que aquesta activitat ha estat entretenguda pel Miquel, però per jo, ha estat un petit xoc de realitat.
RA: 1, 3, 4, 5, 6 i 7