Gola de fang

• Diari MENORCA (17/08/2021)

David Vidal presenta Gola de fang

El menorquí David Vidal va presentar dissabte a Ferreries el seu poemari Gola de fang. Va ser en un acte celebrat a Ses Fonts d’Enfora i en el qual l’autor va estar acompanyat de la lingüista Marta Coll-Florit.

La presentadora destacà que els poemes de Vidal mantenen un to sostingut i que, a través d’ells, el poeta demostra una alta capacitat reflexiva i abstractiva. Així mateix, també es referí a la musicalitat del vers, al valor de la paraula i a la modulació del llenguatge. Coll-Florit recordà que l’obra va ser mereixedora del Premi Jordi Pàmias de Poesia 2020.

Durant l’acte, el públic assistent va tenir l’oportunitat d’escoltar els versos, recitats per Coll-Florit i el mateix poeta. Finalment, a la guitarra, Vidal va deixar bona mostra del seu talent, també, com a cantautor. L’esdeveniment estava organitzat conjuntament per l’Ajuntament de Ferreries i Pagès editors.

Redacció

• Diari MENORCA (17/06/2021)

DILLATARI

GOLA DE FANG

David Vidal és un músic, filòleg, cantautor i poeta menorquí que ja ha publicat cinc discos, el poemari Paraula umbilical (Premi Jacint Verdaguer), i ara acaba d’editar Gola de fang (Premi Jordi Pàmias), que és un llibre excel·lent.

Dividit en dues parts: “El contorn de la veu” i “Matriu”, comença amb el poema “A mig camí”: Amb un fil de veu o de neu, / la paraula, estigma de llum, / s’obre al silenci que l’acull. / Si la dius, és ala i llavor, / resposta i exèquies del temps... que ve a ser una mena d’exordi, d’introducció a la filosofia lírica de l’autor.

D’entrada: Abans que em buidés, com la mar, onada / rere onada en la riba i la promesa; / molt abans que jo fos un deix d’aurora, [...] Ja hi havia un fosc dolor que escollia / una guitarra..., s’hi sent la veu del cantautor que du la música dins i del filòleg que estima i treballa amb cura les paraules: Vaig néixer per encarnar aquesta llengua. / No, no és meva: respir a través d’ella.

✒ ÉS LA LLENGUA que ens permet habitar humanament el món, la paraula rica de tons i accents, de matisos, que es va conjuntant harmoniosament per compondre treballada, elaborada, cisellada, la creació del poema.

Amb versos ben estructurats i d’una gran musicalitat, generalment hexasíl·labs i heptasíl·labs sense rima, David Vidal va construint un corpus de reflexions ben tramades sobre l’amor, la terra, la pròpia poesia, amb belles imatges sonores i sobretot refulgents, suggeridores: Desarbrat de tu, puc sentir / com el cel envelleix dins meu.

Hi ha l’amant passional que: Pressent la pluja, / límpida i tremolosa, / el vers que et troba nua, / el bes de malva. / L’espera em diu que soc / l’orfebre de la set.

Un orfebre assedegat de bellesa i de sentit, un “trobador” d’esplendorosos versos rosselló-pòrcelians com aquest: Per l’escletxa del teu nom / es filtren llençols i absències.

David Vidal, com a bon músic, domina el ritme a la perfecció i et corprèn amb una melodia que et desvetlla un món d’evocacions: Cada ratlla desdibuixa / l’hora gairebé salina, / i és un tors que és un niu que és / un ham. Queda intacte el somni / a la pàgina. Fa com / la sang que en el verb alena.

✒ DAVID VIDAL és un cor ancorat a una illa que es retrata en segona persona: L’illa que dus als ulls / té el contorn d’una llàgrima, / prematura, potser, / i agostera en la sal. / Parles així com parlen / els ullastres vinclats, / estenent dits o branques / cap a la llum més nua.

Hi ha un rerefons ecològic i ecolingüista en aquest poemari profund i ben escrit que es llegeix com una partitura. Onsevulga que vagis, diu el poeta, et basta que el sol no es llogui, / que la rosada no perdi el do de la música / en gotejar, que et commogui el plor de la terra.

Una terra que és la casa de tots i hauríem d’escoltar i atendre perquè demana a crits que la salvem de la nostra irresponsable, prepotent espècie sapiens.

En el llibre, hi ha citacions (Sophia de Mello Breyner Andresen, Eugénio de Andrade, Manuel Antonio Pina) que demostren el seu interès per la poesia portuguesa, i una de María Zambrano: Una suerte de desnudez que por sí misma hace sentir que se está renaciendo que vull destacar especialment (ella ja va parlar de la paraula essencial que, encarnada gràcies a la perfecció formal, va esculpint el saber, les paraules fetes ritme i música que revelen la realitat de l’ésser i posen ordre en el caos mitjançant la raó) perquè cal reivindicar la seva aportació a l’estudi del món poètic i la seva qualitat i grandesa humana i literària.

En conjunt, crec que la poesia de David Vidal ve a ser també una exploració del llenguatge que tant domina per despullar-lo i alliberar-lo d’ornaments i additaments inútils, és d’una poeticitat equilibrada en la cadència, rica d’imatges sensorials, que vol anar més enllà del pur esteticisme per captar i reflectir la respiració del món, el ritme de la vida, i commoure la sensibilitat dels lectors.

✒ LA POESIA ja no és aquell martell que deia Gabriel Aresti, sinó que es fa música i cançó per anar molt més enllà de la simple pàgina impresa i es fixa en tota una sèrie de plans visuals que enriqueixen la construcció del poema.

Gola de fang du l’empremta del llibre ben treballat, madur, té l’élan vital de Bergson i la seva dimensió formal, oberta a les múltiples capes de la realitat, el lliga a l’ontopoètica.

David Vidal fuig de la verbositat i vol encarnar la vida en aquests poemes que volen fer sentir l’essencial humà.

Com ha escrit Joan Fuster: L’home té una llavor sota la llengua i la de David Vidal ha fruitat, a partir d’aquesta gola de fang que ha anat modelant, en una veu personal, pròpia, intensa, melodiosa, que sap aprofitar bé els seus recursos i registres per en-cantar i seduir, per ser, com deia Antonio Machado, palabra en el tiempo, per esculpir l’inefable, per fer vibrar el que és vital. Vidal.

Ponç Pons

• Diari MENORCA (28/10/2020)

David Vidal gana el ‘Jordi Pàmias’

El autor menorquín se ha alzado con la decimosegunda edición del certamen organizado por el ayuntamiento de Guissona con el poemario Gola de fang, que se editará la próxima primavera

Un año antes de publicar el que hasta la fecha es su último disco, Paisatge nu, David Vidal (Es Migjorn Gran, 1974) se puso a escribir poemas en lugar de canciones. “Y ahí sigo”, relata el autor, cuando habla de ese descanso musical que se ha tomado en favor de la literatura. Un cambio con el que está empezando a recoger frutos, el más importante hasta la fecha cosechado el pasado fin de semana al ganar el Premi Jordi Pàmias de Poesia.

Vidal, que además de músico, cantautor y poeta también es filólogo, se alzó con la decimosegunda edición del certamen que organiza el ayuntamiento de Guissona (Lleida) con la obra Gola de fang. Un poemario por el que recibirá un premio en metálico de 2.000 euros y la publicación de su obra con Pagès editors.

Las limitaciones impuestas por la crisis sanitaria no hicieron posible que el pasado 24 de octubre Vidal recibiera el premio en un acto público, como es costumbre, por lo que el anuncio se ha hecho a través de la publicación del acta. Lo que sí está previsto es que más adelante se le homenajee durante la presentación del libro, cita a la que acudirá el poeta que da nombre al premio, Jordi Pàmias. Todo apunta a que el poemario no se publicará hasta la próxima primavera.

El jurado del certamen aprecia de la obra del menorquín “su tono sostenido y la alta capacidad reflexiva y abstractiva”. En ese sentido, destaca que “también son relevantes el valor de la palabra y la modulación del lenguaje con una orientación muy orgánica”. Valoraron de una forma especial “la capacidad de razonar y la integración nada forzada de los conocimientos en el discurso poético, hasta crear una obra que, desde el punto de vista del pensamiento, resulta incluso provocativa.” En resumen, concluyó el jurado, “Gola de fang se convierte en un poemario denso, con técnica y maestría, y con una serie de imágenes muy poderosas”.

En palabras del propio autor, la obra con que ha ganado es un libro de poemas en el que la figura del poeta se presenta “como un artesano”. “Así como el alfarero realiza su trabajo con agua y arcilla, el poeta moldea sus poemas con el silencio y la palabra”, explica el autor menorquín. “De esta manera, la actividad poética se convierte en el arte de sentir el ritmo siempre vertiginoso de la vida en la palabra palpable. El poeta, pacientemente, da forma al lenguaje que, a su vez, le modela”, concluye.

Etapa poética

El artista de Es Migjorn Gran ha abierto una etapa de paréntesis en su carrera musical después de que en 2015 publicara su último trabajo discográfico, Paisatge nu. Actualmente está totalmente volcado en la escritura.

“Vivo la poesía con apasionada lentitud y serena pasión”

Afirma el autor, citando a George Steiner, que “entre la música y la poesía hay una estrecha relación”. En ese sentido argumenta que ambas artes “tratan con materias primas comunes, como el ritmo, el fraseo, la cadencia.” Sin embargo, Vidal sostiene que el proceso creativo es diferente, y es el quehacer poético el que lo reclama y lo absorbe en estos momentos. Dice el menorquín que le da la sensación de que lo que actualmente lleva entre manos empieza a tomar la forma de un tercer libro. “En cualquier caso, vivo la poesía con una apasionada lentitud y una serena pasión”, concluye.

Rubén P. Atienza

• guissona.cat (21/10/2020)

El menorquí David Vidal guanya la XII edició del Premi Jordi Pàmies de Poesia

David Vidal, músic, filòleg, cantautor i poeta menorquí, guanya la dotzena edició del Premi Jordi Pàmias amb l’obra Gola de fang, un poemari amb un to sostingut i amb una alta capacitat reflexiva i abstractiva

El passat dissabte, 17 de d’octubre, es va reunir telemàticament el jurat de la dotzena edició del Premi Jordi Pàmias de Poesia, amb l’objectiu de valorar les quaranta-quatre obres que es van presentar en aquesta edició del premi.

El jurat format per Albert Turull (president), Josep Borrell, Àngels Marzo, Eduard Batlle i Gemma Casamajó, van valorar les obres presentades amb un nivell mitjà més que notable, concedint el premi a l’obra Gola de fang de David Vidal, el qual ha estat guardonat amb 2.000 € per part de l’Ajuntament de Guissona i la publicació de la seva obra per Pagès editors.

[...]

Gola de fang

El jurat en destaca, de l’obra, el seu to sostingut i l’alta capacitat reflexiva i abstractiva; també hi són rellevants el valor de la paraula i la modulació del llenguatge amb una orientació molt orgànica. De l’autor, el jurat en destaca la capacitat de raonar i la integració no gens forçada dels coneixements en el discurs poètic, fins arribar a crear una obra que, des del punt de vista del pensament, resulta fins i tot provocativa. En suma, Gola de fang esdevé un poemari dens, amb tècnica i domini, i amb un seguit d’imatges molt potents, del qual el jurat també elogia l’elecció del títol.

[...]

David Vidal

David Vidal (Es Migjorn Gran, Menorca, 1974) és músic, filòleg, cantautor i poeta. Com a cantautor ha publicat cinc discos, i ha estat guardonat en diversos certàmens de cançó. El 2017 publica el seu primer llibre de poesia, Paraula umbilical, guardonat amb el XXXVII Premi Jacint Verdaguer de Poesia.

Ajuntament de Guissona

“Cançons d'amor en temps incerts”

• ccnavas.cat (13/09/2013)

El cantautor de Menorca David Vidal ens presenta la seva nova posada en escena: “Cançons d’amor en temps incerts”. Fruit dels seus quatre darrers discos, Vidal ens ofereix una acurada selecció de cançons en què predomina una temàtica amorosa, alhora que crítica i reflexiva, per encarar amb vitalitat la desraó d’aquests temps tan convulsos. En definitiva, un recital de cançó d’autor en estat pur.

Centre Cívic Navas (Barcelona)

• Diari MENORCA (19/07/2013)

"El capitalisme escriu la història, i allò que desitja la gent és alliberar-se’n"

David Vidal protagonitza el Concert de Lluna Plena, organitzat per l’Ajuntament d’Alaior. Parlem amb el músic del paper de la cultura com a recepta d’aquesta crisi

La defineixen com “una veu càlida i amarada de salabror”. Sens dubte de les més singulars de Menorca. La de David Vidal (1974) és una proposta directa i abeurada de sentiment. L’ajuntament d’Alaior ha confiat en el cantautor illenc la segona edició del Concert de Lluna Plena, que tindrà lloc aquest dissabte (21.30 h) a la Torre d’en Galmés.

Vidal pren així el relleu d’un programa musical que va inaugurar en el seu moment Olga Román. Una cita sonora íntima i diferenciada a la qual s’afegeix la màgia de l’entorn. 

[...]

Què et captivà a l’hora de triar el camí de la cançó d’autor?

Ja de ben jove, abans de començar a estudiar al Conservatori, provava d’embastar lletres i música amb la guitarra. A l’època d’estudiant vaig continuar fins a gravar un parell de maquetes. En acabar els estudis de fagot, em vaig decantar clarament pel que veia que més m’apassionava, que era fer cançons. El fet d’escriure i tocar les pròpies composicions em va acabar captivant més que el sol fet d’interpretar les peces d’altres autors. Tot i així, em sembla imprescindible començar l’aprenentatge musical interpretant les obres dels grans mestres de la música.

Com valores la música d’autor a les Illes? És indispensable sortir fora per fer-se un nom?

Sempre he pensat que les Illes són plenes a vessar de bons músics, tant dels que es dediquen a la música d’autor com a d’altres tipus de música. Crec que si un músic surt a fora no té per prioritat fer-se un nom, sinó poder estudiar amb algun mestre en concret, en una escola determinada o conèixer i relacionar-se amb altra gent afí al seu tarannà. Per fer bona música, l’indispensable és no deixar de tocar, no deixar de xalar fent allò que t’apassiona. El nom, la fama, és quelcom efímer. No fa gaire vaig sentir dir a un músic que la música no té res a veure amb l’èxit. Crec que té molta raó.

Com és la rebuda de la teva música a l’estranger?

Quan he estat a l’estranger, l’experiència ha estat molt bona. Tot i que les lletres poden no entendre’s quan ets a un lloc on es parla una altra llengua, sempre les vehicula la música, que és un llenguatge universal.

Els cantautors són una espècie en perill d’extinció?

Per a mi ‘cantautor’ és un terme molt genèric i, en aquest sentit, no hi veig cap perill d’extinció. Si hem de definir cantautor com algú que canta les seves pròpies composicions, hem de pensar en molts altres músics, com per exemple Sting, que canta el que escriu però al qual gairebé ningú no anomena cantautor. Crec que ‘cantautor’ és una etiqueta que de vegades fa nosa. Si s’extingís aquesta etiqueta, no passaria res. La gent seguiria fent cançons. El cant, la música, és inherent a la naturalesa humana.

La gent està necessitada que se li toqui la fibra sensible?

En la nostra societat actual, hi manca molta tendresa. El sistema capitalista que ens ha abocat a aquesta barbàrie no té cap altre déu que el diner, i el patiment de la gent no és res més que quelcom a comptabilitzar i televisar, no a solucionar. El capitalisme escriu la història, i allò que desitja la gent és alliberar-se’n. Com a músic, crec important recordar el que deia Albert Camus: l’artista ha d’estar sempre amb aquells que pateixen la història, no amb els que la fan.

Què inspira les teves composicions?

Per a mi la inspiració és un estat anímic, i em costa molt de definir quina és i com és la força que m’empeny a compondre. És tan amorfa, aquesta inspiració, que solc començar per la música. La naturalesa abstracta de la música connecta de manera més directa amb aquesta energia vital. Després, a l’hora de plasmar amb la paraula aquest sentir, es va definint la cançó, que tractarà d’un tema més concret, d’una relació amorosa, d’uns records d’adolescència o d’un tema socialment més candent.

Quin paper juga la música, en particular, i la cultura, en general, en un moment en què el país passa per aquesta trepidant crisi econòmica i de valors?

Crec que en un moment com l’actual, de gran crisi de valors, com bé dius, la música i l’art han de jugar el paper que els és intrínsec: obrir-nos les portes de la imaginació, permetre’ns somiar que és possible fer les coses d’una altra manera i, sobretot, treure’ns la por de sobre. Fa molts anys que Agustín García Calvo ens recordava que el pitjor mal que el règim franquista ens va fer és el de fer-nos creure que qualsevol altre règim ja és bo, sense més. És dolorós, però és bo que ens caigui la bena dels ulls.

Què suposa per a tu actuar a la Torre d’en Galmés un vespre de lluna plena?

Em sembla un paratge idíl·lic. Esper que a la lluna i als talaiots no els importi gaire que m’interposi entre el diàleg mil·lenari i misteriós que duen entre mans des de temps immemorials. Crec que serà un concert molt especial i em fa moltes ganes fer-lo.

Recomanaries al públic assistir-hi amb predisposició per a gaudir de la màgia musical?

Esper que les cançons que hi oferiré, a veu i guitarra, es puguin unir d’alguna manera amb l’esperit ancestral d’un paratge tan màgic. Així, idò, la predisposició del públic podria de ser la de prestar una orella a la música i l’altra, al silenci.

Quin repertori has preparat?

He fet una selecció de cançons que són fruit dels quatre discos que he publicat. Aquest recull l’he titulat “Cançons d’amor en temps incerts”, que presentaré per primera vegada a la Torre d’en Galmés i després, el setembre i l’octubre, a Barcelona. Són una sèrie de cançons en què, com bé suggereix el títol, predomina una temàtica amorosa. Així mateix, aquests temes s’intercalen amb altres cançons d’una vessant més irònica i crítica. La intenció és oferir un petit oasi de reflexió i serenor en aquests temps tan convulsos.

Després de Ferida i conjur (2009) estàs immers en un nou projecte discogràfic?

Sí, tenc un nou projecte discogràfic en ment, amb vàries cançons ja bastant perfilades, però encara és d’hora per fer-hi una immersió profunda. M’ho estic prenent amb calma perquè tenc altres quefers en dansa.

Com ha crescut musicalment David Vidal durant tots aquests anys?

Procurant no perdre de vista la senzillesa en el moment de fer les coses, tant a l’hora de mirar cap endins, és a dir, de compondre, com a l’hora de mirar cap a l’exterior, això és, de presentar les cançons en públic.

Quin tipus de música escoltes un dia de relaxament a casa?

El ventall musical és ampli, des del jazz de Miles Davis, fins a l’innovador flamenc de David Peña Dorantes, passant per la música romàntica de Felix Mendelssohn.

Què és el que més enyores de Menorca mentre fas vida per terres catalanes?

Omplir-me els ulls del blau de la mar; passejar per qualsevol indret del camp, a prop del poble; saludar a la gent quan passa al teu costat pel carrer; i les estonetes de companyia amb la família.

Raquel Marqués

• Diari MENORCA (12/07/2013)

David Vidal ofrecerá el Concert de Lluna Plena de Alaior

La segunda edición de este evento volverá a celebrarse en el yacimiento talayótico de la Torre d’en Galmés

La segunda edición del Concert de Lluna Plena de Alaior volverá a celebrarse en el yacimiento de la Torre d’en Galmés. El evento se ha programado para las 21.30 h del 20 de julio. El Consistorio apuesta por poner un toque de buen gusto, distinción y sensibilidad en un entorno mágico y especial como es el yacimiento arqueológico de la Torre d’en Galmés, que algún día fue la cuna de la civilización en la Isla hasta convertirse en el más grande de los poblados talayóticos de Baleares.

En esta segunda edición se ha optado por David Vidal, uno de los grandes cantautores de Menorca que ha llevado su producción musical hasta la cifra de cuatro discos propios, a los que hay que sumar una amplia participación en producciones conjuntas. David Vidal reaparecerá ante el público menorquín y visitante con un concierto que ha titulado “Cançons d’amor en temps incerts”, en la que recopila los mejores temas de sus cuatro producciones discográficas: Argila (2001), Estalactites (2003), Aire en zel (2005) y Ferida i conjur (2009). 

Acompañado de su guitarra, David Vidal volverá a dar muestra de una solvencia en las dos facetas que cultiva como intérprete y compositor, en letra y música, de todos sus temas. De la tierra al cielo iluminado por la luz de la luna, Vidal volverá a dar muestra de su buen hacer y sensibilidad con canciones románticas, intimistas, a veces irónicas, en las que incluye asimismo reflexiones sobre su particular manera de encarar la vida, aunque los tiempos sean difíciles.

Redacción

Aire en zel

• Diari MENORCA (08/08/2007)

David Vidal ofereix un recital ple de sentiment

Sant Lluís va acollir dimarts una actuació del cantautor migjorner David Vidal. En un ambient intimista com és el Pla des Rector, Vidal va cantar una selecció de temes dels seus tres treballs musicals titulats Argila (2001), Estalactites (2003) i Aire en zel (2005). Aquests discos formen part de la Trilogia de la fuga i l’estigma, que gira entorn de l’amor, el desamor, l’esperança, el desig...

“De lluna i de foc”, “Era la solitud”, “L’abraçada”, “El sistema” són algunes de les cançons del darrer disc de David Vidal que es van poder escoltar dimarts a la nit. El jove cantautor ha incorporat nous estils musicals com el folk, la bossa nova, el reggae, així com també nous col·laboradors en el seu últim treball publicat.

Vidal va ser acompanyat pel pianista Francisco Escudero, qui ha realitzat els arranjaments del disc Aire en zel. En definitiva, es va oferir un recital ple de sentiment i poesia que va agradar als nombrosos assistents.

Marta Seguí Pons

• cantautors.com (01/07/2005)

El 2001 es publica Argila, la primera part de la Trilogia de la fuga i l'estigma. El 2003 ens arriba Estalactites, i el 2005, tot just ara, surt al carrer Aire en zel, que tanca la trilogia. En definitiva, un llarg viatge per l'amor, el desamor, l'esperança i el desig, enmig d'un món que sembla haver perdut el nord. Sirenes, pells, naufragis i veritats a cau d'orella n'omplen el recorregut. Delits per la tendresa i la intimitat del món sonor del seu autor, n'hem volgut saber més. El David Vidal ens desvetlla algunes claus del seu procés creatiu.

CANTAUTORS.COM: Per començar, inevitablement, voldríem saber què hi ha darrera del nom de la trilogia, que és ben suggeridor...

DAVID VIDAL: El nom de la Trilogia de la fuga i l’estigma té un sol referent: l’amor. Argila és un disc en què es presenta la metàfora de l’amor com a fang, com a argila, pel fet que una relació, tengui el grau d’amor que tengui, sempre és això, una ‘relativitat’, una figura de fang feta a quatre mans (o més); una figura que vas modelant, juntament amb l’altre, i que té de particular que mai no queda del tot acabada, i, precisament, aquí rau el seu encís, la seva màgia. Estalactites, en canvi, és un disc que té un hàlit més desencantat, són cançons més aviat de desamor.

Després d’això queda un tercer cant: Aire en zel, un cant de renaixença, la part ‘en fuga’ de la trilogia. El primer disc fa referència a l’estigma que ens deixa l’amor; el segon, a l’estigma que ens deixa el desamor. Aquest últim disc ve a encerclar els altres dos amb un cant a la vida, això és, al desig, a l’enamorament, que és precisament allò que sorgeix abans d’una relació amorosa i el que torna després d’una desamor.

C.: Quan i com neix la idea de la trilogia?

D. V.: La idea de la trilogia ja hi era poc després de sortir de l’estudi de gravació amb el disc Argila, ja que en aquell moment tenia més o menys una trentena de cançons al calaix. Així i tot, el nom de la trilogia va acabar de prendre forma amb els altres dos discos. Argila i Estalactites s’assemblen a nivell d’arranjaments (dues guitarres, alguns cors), tot i que Argila fou gravat sense claqueta, en directe, i això fa que tengui un punt més fresc i viu que el d’Estalactites. Després del segon, i veient que Aire en zel prendria tot un altre caire instrumental, em va venir el nom de la trilogia. Argila naixia després d’un procés força autocrític de creació, i el fet d’enregistrar-lo molt austerament i en format acústic, n’era la resposta.

C.: Un procés força autocrític?

D. V.: Em sembla que era Paul Valéry que deia que el procés creatiu, moltes vegades, consisteix més a destruir allò que un escriu que no pas a reafirmar-s’hi. El que em va passar és senzill d’explicar, i més aviat difícil de viure en el moment en què ho perceps: potser per falta d’autoestima, potser per un excés de dubtes en relació amb allò que estàs escrivint, necessites eliminar part de la teva obra. Seguint per aquest camí, llavors et planteges si, tanmateix, es pot dir ‘obra’ a allò que fas...

C.: Durant la creació dels tres projectes hi haurà hagut nombrosos moments especials. Ens en podries evocar algun?

D. V.: Ara mateix em ve a la ment, per exemple, quan faltava encara un cert temps per enregistrar la cançó “Del cos i altres desànims”, del tercer disc. Ja la tenia escrita. És una cançó, inspirada en una narració d’Álvaro Cunqueiro, que parla de les sirenes ‘memorants’, aquelles que quan canten evoquen la teva vida a la inversa, fins al moment del teu naixement. I en el moment en què et veus néixer, mors. Doncs, mira per on, vaig conèixer una al·lota que m’explicà que ella havia estat sirena. Ho vaig trobar molt divertit, així que vaig afegir al disc una segona cançó de sirenes, “De lluna i de foc”, que, al contrari de les altres sirenes, aquesta n’era una que no recordava gaire bé el seu passat, ja que s’havia transformat en dona. Preferia les cames i l’entrecuix a la cua...

C.: Sovint hi ha mots o idees compartits en els tres projectes. Vas fer alguna connexió volent?

D. V.: Sí que hi són, però són fruit de l’espontaneïtat del moment i, més que cercar-les, el que he fet, un cop han sorgit, ha estat mantenir-les. El que després esdevé una feina més conscient és la d’ordenar les cançons en els discos. Per exemple, decidir que tant a Argila com a Estalactites, la primera cançó porti els mots alba o matinades. I en el tercer disc, deixar aquestes imatges per al darrer tema.

C.: Com vius el procés de creació musical?

D. V.: Per a mi, la música és una manera d’entendre la vida, d’expressar-la, una manera de fer. Tant un cant festiu com un cant trist estan lligats a unes determinades situacions vitals. Hi ha patiments, o moments joiosos, o moments fora de tota explicació racional, que necessiten, per ser alliberats, d’una expressió artística. La cançó, moltes vegades, és l’etapa final d’una vivència i, com bé suggeria Luis Rosales, és la cristal·lització última d’un sentiment per tal de donar-li la seva plenitud.

C.: Em pregunto si un cop enregistrades et queden fixades o encara et canvien amb el temps...

D. V.: A nivell d’enregistrament, quin remei, allà queden. Quant a la interpretació, les cançons canvien amb el temps, cerques una altra modulació, et vénen al cap noves introduccions per a alguns temes, etc. Fins i tot, algunes cançons del primer i del segon disc ja estan arranjades de nou. És el punt orgànic, viu i independent, que consider necessari que han de prendre les cançons que, tot i el pas del temps, encara tens ganes de tocar. 

C.: Imagino que ha de ser difícil exposar en viu, amb públic, moments tan íntims...

D. V.: M’era molt difícil al principi, quan vaig començar a cantar en públic abans de fer aquests discos. Ara, en canvi, no puc deslligar el fet d’escriure, de compondre, amb un darrer pas, que és exposar-ho. És l’últim tram del procés creatiu. És compartir la solitud i, per tant, ‘desdir-la’. És el moment en què la música ja no és teva, ni de ningú en concret, sinó dels que allà en gaudeixen.

C.: Com a públic és poc habitual... i és una sensació ben maca de compartir.

D. V.: Com a músic, és un plaer que sigui així. Gràcies.

C.: A més dels temes d'amor, trobem els temes socials “A rebentar” (a Estalactites), i “El sistema” (a Aire en zel). Per ser pocs, deunidó com en són de directes... 

D. V.: Els assumptes socials són els més tractats amb la gent i amb els amics en la conversa quotidiana. A l’hora de tractar aquestes qüestions en les cançons (la complexitat del món en què vivim, l’apatia del règim del benestar, la força del sistema capitalista, etc.), m’agrada condensar-ho en un sol tema, per no fer-me pesat.

C.: Com et sents entre els altres cantautors catalans? Quins autors t'agraden?

D. V.: Jo vénc del món clàssic. Vaig estudiar música al Conservatori de Badalona. A l’hora de compondre, per a mi, primer és la melodia. Després cerc les paraules. Ho faig en català perquè crec que no ho sé fer de cap altra manera. És la meva llengua materna: la llengua que m’ha tocat en vida i en sort. A l’hora de mirar-me el panorama de la cançó, no em regesc per l’idioma sinó per una fusió exacta de la música i la paraula. He fet alguns concerts on la meitat del públic era anglès, i també agrada. I si t’arriba la música, després cerques què s’està dient amb els mots. És a dir, ‘sentir-me’, em sent entre tothom. Amb relació a aquest aspecte, trob molt encertat el que afirmava Octavio Paz: els idiomes són metàfores d’aquest pronom original que sóc jo i els altres, la meva veu i l’altra veu, tots els homes i cadascun.

Quant als autors que m’agraden, uf... no acabaria mai... Així i tot, duc un cert temps desconnectat pel que fa a audicions. Descartant els autors de música clàssica, jazz, flamenc i d’altres, ja que el que faig és cançó, crec important citar els que foren per a mi els primers inductors: Luis Eduardo Aute i Leonard Cohen.

C.: Sobre la teva formació clàssica, quins instruments toques?

D. V.: Tocava el fagot. Quant a la guitarra, he anat per lliure i també a classes particulars.

C.: Els músics toquen el que els indiques o els deixes fer?

D. V.: En aquest darrer disc vaig deixar gran part dels arranjaments a un antic company del Conservatori, el pianista Francisco Escudero. Van ser hores i hores de treball, però també vam estar oberts a qualsevol petita indicació que els músics poguessin aportar: algun solo de guitarra elèctrica, de piano, etc.

C.: El so d'Aire en zel a estones entra en la bossa nova. En tens predilecció?

D. V.: Una mica sí. Sempre m’ha agradat, però no hem pretès imitar els brasilers, només acostar-nos-hi: ells ho duen a la sang, i això sempre es nota.

C.: Els temes d'Aire en zel són més instrumentats que els anteriors projectes. Ho tenies al cap? Els vas compondre de manera diferent als anteriors?

D. V.: Sí que ho tenia pensat. El trasllat a Barcelona va acabar de provocar que fos així. A l’hora de compondre, però, sempre m’he regit pel mateix criteri: que una cançó funcioni, de bon principi, amb una sola veu i una guitarra.

C.: Com has viscut la resposta a cada projecte? Què ha suposat per a tu tota l'experiència?

D. V.: És una feina que encara s’està fent: Aire en zel acaba de sortir. De moment, he tingut la sort de poder presentar en directe les dues primeres parts de la trilogia a llocs molt bonics. També és una sort poder parlar-ne. Sóc un músic jove que experimenta amb un públic que, pel fet de ser nou per a mi i jo nou per a ell, és jove també.

C.: Ara que Aire en zel ja és al carrer, sents enllestida la trilogia? Hi haurà un canvi després d'aquests tres discos?

D. V.: Sí, la trilogia acaba aquí. Encara que aquesta part ‘en fuga’ de la qual parlava també fa referència al fet que obre les portes a un següent disc d’aquestes característiques. Ja hi ha algunes cançons preparades, però és d’hora per parlar-ne. Ara és el torn de les cançons d’Aire en zel.

Jordi K. per a cantautors.com

• Revista ENDERROCK (01/07/2005)

Dóna’m aire

El jove cantautor menorquí David Vidal ha completat la seva anunciada Trilogia de la fuga i l’estigma amb el disc Aire en zel (Blau/Discmedi, 2005), després dels anteriors Argila (Blau/Discmedi, 2001) i Estalactites (Blau/Discmedi, 2003). Segons explica Vidal, “l’estigma fa referència més aviat als dos primers discos: tots dos apunten a l’estigma que deixen, respectivament, l’amor i el desamor. En canvi, Aire en zel conté la part ‘en fuga’ de la trilogia, són, si es pot dir així, cançons d’enamorament”. Amb aquest tercer disc, Vidal vesteix les cançons no només amb l’ajuda de la seva guitarra –i sense la de Jaume Tugores, que l’havia acompanyat en els dos discos anteriors– sinó amb una nova banda de músics, comandada per Francisco Escudero, que n’ha fet els arranjaments i l’orquestració. 

Aquest jove menorquí ha anat trobant nous estils com el funk, la bossa nova (“Pluja d’abril que riu”) o el reggae per fer un bell disc de cançó d’autor. Molts temes s’han inspirat en lectures, fins i tot musica un poema de Manuel Forcano (“Prop del molt lluny”) i adapta un conte d’Eduardo Galeano (“El sistema”). En aquest sentit, comenta: “Relacion les cançons amb les citacions literàries que pos al disc. M’agrada que en els moments creatius, quan escric la cançó, també aparegui el que rep d’altres, les lectures que m’entren en el moment en què estic feinejant”. La quietud d’una illa té els seus privilegis i inconvenients, i de Menorca, el cantautor diu: “A l’hivern es troba en un estat de letargia, però a l’estiu es desperta. I, tot i que és una illa petita, hi ha un número força elevat de músics, tant amateurs com professionals.” Aire en zel fa respirar entre cants de sirena, ben salats.

Helena M. Alegret

• Diari AVUI (01/07/2005)

El cantautor menorquí s’obre a nous ritmes i sonoritats amb la publicació del seu tercer disc

Després de dos àlbums que cantaven a l'amor i al desamor, Aire en zel tanca la trilogia musical de David Vidal 

Ho fa amb un disc que conté catorze temes amb nova instrumentació i una barreja de música mediterrània, reggae i bossa nova. "Representa un canvi important, sobretot perquè m'alluny de l'estètica anterior, del so acústic de guitarres i veu", diu el músic menorquí.

Amb dos àlbums a l'esquena, David Vidal va llançar el passat mes de maig el tercer en discòrdia de la seva trilogia musical. En discòrdia perquè en aquest disc Vidal aprofita per "provar coses noves" i ha dotat d'una sonoritat diferent les seves composicions, afegint els timbres del piano, el baix elèctric, el violoncel o les percussions al duet de guitarres i la seva pròpia veu que abans vestien els seus treballs.

Amb la formació d'aquesta autèntica banda, sorgeix Aire en zel (Produccions Blau, 2005), que és el títol d'aquest disc tan diferent, un treball que a Vidal li agrada de qualificar com "un disc en fuga", ja que "ha representat una manera d'obrir portes a nous ritmes i a nous estils". De fet, el disc vol marcar distàncies amb els anteriors, no només per la nova instrumentació sinó també temàticament. Certament, les cançons de Vidal tracten sempre al voltant d'un tema tan apassionant com és l'amor. En el primer treball, Argila (2001), era aquest el tema principal, mentre que en el segon, Estalactites (2003), el desencís per la falta d'amor marcava les lletres de la majoria de les composicions. Segons el mateix Vidal, Aire en zel tanca el cercle i "sintetitza aquest amor i desamor", ja que les noves cançons proven de ser "més vitals, com si es tractés d'una renaixença després del desamor".

Un altre factor característic de les composicions de Vidal són els elements naturals. Sobre aquesta qüestió, el músic menorquí en fa broma: "Deu ser per la meva procedència illenca". Sigui com sigui, elements físics com l'aire, el foc o la terra farceixen les lletres poètiques d'aquest disc d'un fort caràcter intimista.

Nous ritmes

En l'apartat estrictament musical, a més de la instrumentació, el nou disc de David Vidal suposa un "nou pas" en la síntesi de diversos ritmes. Un pas endavant pel que fa a anteriors musicalitats que havia treballat l'artista de Menorca. De fet, el disc combina ritmes tan diversos com la bossa nova, el reggae, el funk o la cançó mediterrània amb melodies suaus i d'un marcat lirisme. Si bé la majoria de temes han estat compostos, tant la lletra com la música, pel mateix artista, David Vidal torna a mostrar el seu gust per musicar poemes d'altres autors, com és el cas de “Prop del molt lluny”, del poeta català Manuel Forcano, o l'adaptació d'un conte d'Eduardo Galeano titulat “El sistema”. I així fins a catorze cançons sobre la natura, el cos, la bellesa, la solitud i els més diversos temes.

Després de presentar-lo durant aquest mes a Barcelona i a la capital menorquina, Maó, David Vidal continuarà mostrant la seva música per tots els escenaris on pugui i el deixin fer-ho. El pròxim concert serà aquest mateix juliol a Osca, acompanyat d'una banda que sigui "fidel a la sonoritat que es desprèn del disc", formada per un teclat, un violoncel i un baix elèctric, bateria i ell mateix a la guitarra i la veu.

Jaume Pi

• Revista ENDERROCK (01/07/2005)

Aire en zel

Aquest disc, que clou la trilogia del cantautor menorquí, és presentat com un cant a la vida. Al cantant i guitarrista se li afegeix una banda de músics que ara fan bossa nova, ara fan reggae, ara funk, però que no abandonen en cap moment la llum mediterrània. A la cançó que dóna títol al disc, David Vidal canta: “Sóc de quan l’amor encara no tenia nom”, i a “Ala de paraula”: “Aire, tan sols per dir l’amor, / sense paraula escrita”. Un amor inefable que ell sap expressar de manera bella, ja que sap extreure de lectures aquelles paraules que més l’impacten, com un poema de Manuel Forcano o un conte d’Eduardo Galeano. Hi trobem citacions de Luis Rosales, Pinkhas Sadé, Bernardo Soares, Kafka, Rilke o Iehuda Amikhai (que precisament ha traduït de l’hebreu al català Forcano), i referents com Cunqueiro, Sampedro i Monterroso.

H. M. A.