Discografia

PAISATGE NU

En aquest àlbum, íntim i reposat, prenen gran rellevància la veu i la guitarra espanyola. Un suggeridor embolcall de cors i de contrapunts de segones guitarres vesteix aquestes dotze cançons. Enriqueixen aquest frugal paisatge sonor diversos elements musicals elaborats pel músic Xavier Batllés, qui s’ha encarregat de la gravació i producció del disc.

La temàtica d’aquest recull de cançons és prou variada: des d’una cançó com “Descalç”, en què s’evoquen records d’infantesa, fins a una desimbolta revisió en clau econòmica del mite de Frankenstein, “Segle XXI: Frankenstein reloaded”; des d’una cançó dedicada a la poeta Emily Dickinson, “Emily”, fins a la recitació d’uns haikus, “Quinze haikus d’agost”, que són fruit d’una lectura apassionada de Walden de Henry David Thoreau. En definitiva, en aquestes peces, s’hi entreteixeixen natura i societat, al·lotes i ocells, somnis i marees.

FERIDA I CONJUR

En aquest disc es parla d’alguna aroma de mar, del desig a la pell i a la memòria; de la desfeta, de l’esquerda, de la ferida que som i que hem vingut a encarnar. També es conjura la follia del cor, per contraposa-la a la bogeria del diner i a l’ideal que la sosté. En aquestes cançons es deixa dansar el delit, i s’anima a descosir-se de la persona, la màscara, per endinsar-se en allò que no se sap, però que se sent. Acompanyen el cant de David Vidal el guitarrista Jaume Tugores, el pianista Francisco Escudero i les percussions de Nan Mercader, donant al disc un caire profund i versàtil alhora.

AIRE EN ZEL

Amb aquest tercer àlbum es tanca la Trilogia de la fuga i l’estigma, encetada amb Argila i seguida d’Estalactites. Si Argila apuntava a l’estigma que deixa l’amor i Estalactites, a l’estigma que deixa el desamor, Aire en zel –la part ‘en fuga’– ve a alimentar aquelles terres i aquelles aigües amb un cant a la vida: ajuntant la bellesa del dolor amb el goig de l’enamorament, acostant el foc de les revoltes al dubte i la reflexió interior. És un disc que s’allunya completament de la sonoritat dels dos discos anteriors, harmonitzat amb una banda que li dona una gustosa barreja de bossa nova, reggae, funk i llum mediterrània.

ESTALACTITES

Les cançons que conformen aquest disc giren a l’entorn de l’oblit i l’enyorança. Així, les estalactites s’agafen com a metàfora del cant i de les històries de desamor: caramells d’aigua i pedra que ploren, però que prenen imprevistes formes, com les infinites possibilitats que ens depara la vida després del final d’una relació. Un delicat duet de guitarres basteix l’acurat enregistrament d’aquestes composicions.

ARGILA

Aquest àlbum es presenta com un cant a l’amor, a l’amor no convencional, no après, no sabut; un cant a aquell foc que dona la passió necessària al fang humà i diví que és cadascú. Aquestes cançons estan enregistrades amb un duet de guitarres en un fals directe. D’aquesta manera, s’ofereix la força i la proximitat d’un concert en viu.