El gran cap de Washington ens envia un missatge per fer-nos saber que voleu comprar la nostra terra. També ens mana paraules de germanor i de bona voluntat. Agraïm el detall, ja que sabem que no necessita la nostra amistat. Però considerarem la seva oferta, perquè també sabem de sobres que, si no ho fem així, potser l'home blanc ens arrabassà la terra amb les seves armes de foc. 

Però... Qui pot comprar o vendre el cel o la calor de la terra? Aquesta idea és per a nosaltres estranya. Ni la frescor de l'aire, ni la lluentor de l'aigua són nostres. Com podria algú comprar-los?

Així i tot, intentarem prendre una decisió

Les meves paraules són com les estrelles: eternes, mai no s'extingeixen. Heu de saber que cada tros d'aquesta terra és sagrada pel meu poble. Cada agulla d'un avet, cada platja de sorra, cada boira a la profunditat dels boscos, cada clar entre els arbres, cada insecte que zombi és sagrat per pensar i sentir del meu poble. La saba que puja pels arbres és una sagrada experiència i memòria de la meva gent.

Els morts dels blancs obliden la terra on van néixer quan desapareixen per vagar per les estrelles. Els nostres, en canvi, mai no s'allunyen de la terra, ja que és la mare de tots nosaltres. En som una part, i la flor perfumada, el cérvol, el cavall, l'àliga majestuosa, són els nostres germans. Les muntanyes escarpades, els prats humits, el cos suat del poltre i l'home..., tots pertanyen a la mateixa família.

Per això, quan el Gran Cap de Washington ens va enviar l'encàrrec que volia comprar la nostra terra, exigia massa de nosaltres. El Gran Cap ens vol fer saber que ens pretén donar un lloc on viure tranquils. Ell seria el nostre pare, i nosaltres seríem els fills. Però això serà possible algun dia? Déu ha d'estimar el vostre poble i abandonat els seus fills vermells. 

Ell ha enviat màquines per ajudar l'home blanc a la seva feina, i amb elles es construeixen grans poblats. Ell fa que la vostra gent sigui, dia a dia, més nombrosa. Aviat envaireu la terra, com rius que es desborden des de les goles muntanyenques, com una pluja inesperada. El meu poble, però, és com un corrent desbordat, però sense tornada. No, nosaltres som races diferents. Els nostres fills i els vostres no juguen junts, i els vostres ancians i els meus no expliquen les mateixes històries. Déu us és favorable, i nosaltres ens sentim orfes.

Així i tot, meditarem sobre la vostra oferta de comprar-nos la terra. No serà fàcil perquè aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

Ens sentim alegres en aquests boscos. Ignoro el perquè, però la nostra manera de viure és diferent de la vostra. L'aigua cristal·lina, que corre pels rierols i els rius no és només aigua, és també la sang dels nostres avantpassats. Si us la venguéssim hauríeu de recordar que és sagrada, i ensenyar-ho així als vostres fills. De fet, els rius són els nostres germans.

Ens deslliuren de la set, arrosseguen les nostres canoes i ens procuren aliment. Cada imatge que reflecteixen les clares aigües dels llacs són el record dels fets que van passar i la memòria de la meva gent. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare. 

Així és, Pare Blanc de Washington: els rius són els nostres germans. Si us venem la nostra terra, haureu de recordar i ensenyar als vostres fills que els rius són els nostres germans -i en endavant, els vostres- i tractar-los amb el mateix afecte que es tracta a un germà.

És evident que l'home blanc no entén la nostra manera de ser. Us és indiferent una terra que una altra perquè no la veu com una germana, sinó com una enemiga. Quan ja l'ha feta seva, la menysprea i l'abandona.

Deixa enrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Saqueja la terra dels seus fills i li és indiferent. Tracta la seva mare -la Terra- i el seu germà -el firmament-com a objectes que es compren, s'usen i es venen com a ovelles o comptes de colors. Famolenc, l'home blanc acabarà empassant-se la terra, no deixant darrere seu més que un desert. 

La meva gent sempre s'ha apartat de l'ambiciós home blanc, igual que la boira matinal a les muntanyes cedeix davant del sol naixent. Però les cendres dels nostres avantpassats, les seves tombes, són terra santa, i per això aquests turons, aquests arbres, aquesta part del món, ens és sagrat.

No ho sé, però la nostra manera de ser és molt diferent de la vostra. Potser és perquè soc el que vosaltres anomeneu "un salvatge" i, per això, no entenc res. La vista de les vostres ciutats fereix els ulls de la meva gent. Potser perquè el "Pell Roja" és un salvatge i no ho comprèn. No hi ha cap silenci a les ciutats dels blancs, no hi ha cap lloc on es pugui sentir créixer les fulles a la primavera i el brunzit dels insectes. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l'home blanc. Cap lloc des d'on poder escoltar a la primavera el brot de les fulles o el voletejar d'un insecte. Potser és perquè soc el que anomeneu "un salvatge" i no comprengui algunes coses... 

El soroll de les vostres ciutats és un insult per a l'orella de la meva gent i jo em pregunto Quina mena de vida té l'home que no és capaç d'escoltar el crit solitari de l'agró o el diàleg nocturn de les granotes en un estany? El meu poble pot sentir el suau xiuxiueig del vent sobre la superfície del llac, l'olor de l'aire net per la rosada del matí i perfumat al migdia per l'aroma dels pins. L'aire és de gran valor per a nosaltres perquè totes les coses participen del mateix alè: l'animal, l'arbre, l'home, tots.

L'home blanc sembla no donar importància a l'aire que respira, a semblança d'un home mort des de fa uns quants dies, embotat per la seva pudor. Però, si us venem la nostra terra, no oblideu que tenim l'aire en gran estima, que l'aire comparteix el vostre esperit amb tota la vida. 

El vent va donar als nostres pares el primer alè, i rebrà el darrer. I el vent també insuflarà la vida als nostres fills. I si us venguéssim la nostra terra, hauríeu de cuidar l'aire com un tresor i cuidar la terra com un lloc on també l'home blanc sàpiga que el vent bufa suaument sobre l'herba a la prada. Quan l'últim d'entre la meva gent hagi desaparegut, quan la seva ombra no sigui més que un record en aquesta terra -encara llavors- aquestes riberes i aquests boscos estaran poblats per l'esperit del meu poble, perquè nosaltres estimem aquest paisatge de la mateixa manera que el nen estima els batecs del cor de la seva mare. Si decidís acceptar la vostra oferta, us hauria de posar una condició: que l'home blanc consideri els animals d'aquestes terres com a germans. 

Soc el que anomeneu "un salvatge" i no comprenc la vostra manera de vida, però he vist milers de búfals morts, podrint-se al sol a la prada. Morts a trets, sense sentit, des de les caravanes. Jo soc un salvatge i no puc comprendre com una màquina fumejant -el cavall de ferro- pot importar més que el búfal, que només matem per sobreviure. Què és l'home sense animals? Si tots els animals desapareguessin, l'home també moriria en la solitud del seu esperit. El que passi als animals tard o d'hora també li passarà a l'home. Totes les coses estan estretament unides. 

Heu d'ensenyar als vostres fills el que nosaltres hem ensenyat als nostres: que la Terra és la seva mare. El que li passa a la Terra també li passa als fills de la Terra. Si els homes escupen a terra, s'escupen a si mateixos. Nosaltres sabem que la terra no pertany a l'home, que és l'home qui pertany a la Terra. Ho sabem molt bé, tot està unit entre si, com la sang que uneix una mateixa família. L'home no va crear la trama de la vida, n'és només una fibra.

El que faci amb aquest teixit, ho fa a si mateix. No, el dia i la nit no poden viure plegats. Heu d'ensenyar als vostres fills que el terra que està sota els seus peus conté les cendres dels nostres.

Perquè respectin la terra, expliqueu-los que la terra conté les ànimes dels nostres avantpassats.

Els nostres morts encara viuen entre les dolces aigües dels rius, i tornen, de nou, amb cada suau pas de la primavera, i les seves ànimes van amb el vent que bufa, arrissant la superfície del llac. Considerem la possibilitat que l'home blanc ens compri la nostra terra.

Però el meu poble pregunta: Què vol l'home blanc? Com es pot comprar el Cel, o la calor de la terra, o la velocitat de l'antílop? Com vendrem tot això i com ho podreu comprar? 

Potser podreu fer amb la terra el que vulgueu, només perquè signem un tros de paper i l'entreguem a l'home blanc? Si nosaltres no posseïm la frescor de l'aire, ni la resplendor de l'aigua, com podreu comprar-lo? És que, potser, podeu comprar els búfals quan ja heu matat l'últim? Considerarem l'oferta.

Sabem que si no us la venem, vindrà l'home blanc i s'apoderarà de la nostra terra. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreix algun dia: el nostre Déu és el vostre Déu. Podeu pensar que ara Ell us pertany, de la mateixa manera que avui voleu que les nostres terres siguin vostres. Però no és així. Ell és el Déu de tots els homes i la seva empara arriba igual a la meva gent i a la vostra. 

Considerarem la vostra oferta que anem a una reserva.

Volem viure a part i amb pau. No importa on passem la resta dels nostres dies. Els nostres fills veuran els seus pares submisos i vençuts. Els nostres guerrers estaran avergonyits. Després de la derrota passaran els seus dies a la folgança, i enverinaran els seus cossos entre menjar i alcohol. No importa on passem la resta dels nostres dies. Ja no en queden gaires. Només algunes hores -un parell d'hiverns- i no quedarà cap fill de la gran nissaga que en altres temps va viure en aquesta terra, i que ara en petits grups viuen dispersos pel bosc, per gemegar sobre les tombes del seu poble. Un poble que en altres temps fou tan poderós i ple d'esperança com el vostre. Però per què entristir-se per la desaparició d'una nació?

Les nacions estan fetes per homes. És així. Els homes apareixen i desapareixen com les onades del mar. Ni tan sols l'home blanc, el Déu del qual passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt del destí comú de les coses. Després de tot, potser som germans. Ja ho veurem... També els blancs desapareixeran, i potser abans que altres estirps. 

Continueu contaminant i corrompent el vostre llit i qualsevol nit morireu ofegats en la vostra pròpia brutícia. Això sí..., caminareu cap a l'extinció, envoltats de glòria i esperonats per la creença en un Déu que us dona poder sobre la Terra i sobre els altres homes.

Quan tots els búfals se n'hagin anat, els cavalls salvatges hagin estat domats, el racó més secret del bosc envaït pel soroll de la multitud, i la visió dels turons estigui tacada pels filferros parlants (*), quan desaparegui la grossària i l'àliga s'extingeixi, caldrà dir adeu al cavall veloç i ​​la caça. Serà el final de la vida i el començament d'una altra. Per algun motiu que se m'escapa, Déu us va concedir el domini sobre els animals, els boscos i les pells vermelles. Potser ho podríem comprendre si sabéssim què és el que somnia l'home blanc, quins ideals ofereix als fills les llargues nits d'hivern, i quines visions bullen a la seva imaginació, cap a les que tendeixen el dia de demà. Però nosaltres som "salvatges".

Els somnis de l'home blanc ens estan vedats.

I perquè ens estan ocults, nosaltres seguirem el nostre propi camí. Doncs, sobretot, estimem el dret que té cada ésser humà a viure tal com desitja, encara que sigui de manera molt diversa al dels seus germans. No és gaire el que ens uneix. Considerarem la vostra oferta... Si acceptem és només per assegurar-nos la reserva que heu promès.

Potser allà podem acabar els pocs dies que ens queden, vivint a la vostra manera. Quan l'última Pell Roja d'aquesta terra desaparegui i el seu record sigui només l'ombra d'un núvol sobre la prada, encara estarà viu l'esperit dels meus avantpassats en aquestes vores i boscos.

Doncs ells estimaven aquesta terra, com estima el nounat el batec del cor de la seva mare. Si us arribéssim a vendre la nostra terra, estimeu-la -com nosaltres l'hem estimada-. Tingueu cura d'ella -com nosaltres la cuidem- i conserveu el record d'aquesta terra tal com us la lliurem.

On és el bosc espès?: Va desaparèixer.

Què ha estat de l'àliga? Desaparegué.

Així acaba la vida i només ens queda el recurs d'intentar sobreviure.

Cap Seattle (1.855)