SANTA COLOMA DE CERVELLÓ. GEOGRAFIA FÍSICA 

El municipi de Santa Coloma de Cervelló pertany des del punt de vista de la divisió territorial catalana  a la comarca del Baix Llobregat. Actualment es troba també dins l’àmbit de l’administració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i alhora de la província de Barcelona, en aquest darrer cas sota la governança de la Diputació de Barcelona.

Els límits administratius del municipi, de 752 ha. d’extensió,  ressegueixen en general elements geogràfics naturals: la llera del riu Llobregat per l’est, les carenes del serrat de la Torrassa a ponent -amb el Montpedrós com a cim més alt, 345 m.- i del turó del Pi de Can Cartró, pel sud oest, la riera de les Mallorquines pel nord i la riera de Can Solé, pel sud. Aquests límits fan de veïnat amb els municipis de Sant Joan Despí i Sant Feliu de Llobregat, a llevant, Sant Vicenç dels Horts al nord, Torrelles de Llobregat a ponent i Sant Climent de Llobregat al sud oest, i Sant Boi de Llobregat pel sud.

Pel que fa al relleu podem distingir en el municipi tres àmbits diferenciats:

• La plana al·luvial del riu Llobregat: un territori planer i molt explotat des del punt de vista humà amb terres agràries de regadiu, infraestructures de transport i naus industrials. El conjunt s’emmarca dins l’anomenada vall baixa del Llobregat, just a les portes del seu delta, amb terres fonamentalment argiloses i sediments al·luvials molt aptes per al cultiu.

• El peu de mont o samontà, d’orografia inclinada que es troba als peus del Montpedrós i de la resta de turons, obrat per erosió i acumulació de sediments d’aquests relleus. Algunes rieres solquen aquest terreny que esdevenen incisions de certa magnitud enmig de plataformes de sòl més elevades. És aquí on trobem el gruix de l’assentament urbà (Can Lluc, la Colònia Güell, el Nucli Antic, el Pla de les Vinyes i els veïnats de Can Via, La Pineda, Sant Roc i part de Cesalpina). També s’hi conserva superfície agrícola de secà, força reduïda pel creixement urbà i l'abandonament agrari de les darreres dècades.

• El serrat de la Torrassa, amb el cim del Montpedrós com a fita orogràfica, i els turons de Can Cartró i del Pi de Can Cartró representen el relleu més elevat del municipi però de magnituds força modestes però de caràcter singular per la gent que l'estima. Des del punt de vista geològic els nostres turons formen part del sòcol de les roques més antigues, d’origen paleozoic, de tot el bloc del Garraf-Ordal. 

Fonamentalment hi trobem pissarres grises i quarcites massives, com ara l’esquist. Per la pendent que els caracteritza són l’espai menys urbanitzat, si exceptuem part del veïnat de Cesalpina que s’enfila ben amunt, i actualment està ocupat per boscos, màquies i brolles de vegetació mediterrània litoral, tot i que fins als anys 50 del segle XX era un espai intensament treballat des del punt de vista agrari. Aquest relleu forma part dels marges del massís Garraf-Ordal, que alhora s’insereix dins l’anomenat Sistema Litoral català, del qual també en forma part la serra de Collserola o la serralada de Marina, com a exemples propers.

Pel que fa a la hidrografia, el riu Llobregat és l’element més destacable, amb un cabal cada cop més escàs a causa d’un elevat aprofitament hídric d’ençà de la revolució industrial, de la creació d'embassaments i d’una disminució preocupant de les precipitacions en el marc de l’anomenat “canvi climàtic”. A més, un conjunt de rieres amb cursos d’aigua gairebé inexistents la major part de l’any desemboquen perpendicularment a l’eix del riu; a destacar de nord a sud, la riera de les Mallorquines, de Can Colomer o de Can Maiol, Can Lluc, Can Via o Ca n’Isbert, Can Julià i Can Solé. Sembla evident per la toponímia donada a aquests cursos que d’antic aquestes masies s’establiren prop de les seves lleres per aprofitar-ne l’aigua aportada en superfície o bé subterràniament. 

Per acabar aquesta breu introducció a l’espai geogràfic físic del nostre municipi cal parlar de la vegetació potencial i de la real. Ens trobem enmig del paisatge típicament mediterrani de terra baixa o litoral, on destaca la comunitat vegetal d’alzinar -part arbòria-, amb marfull -part arbustiva. La realitat biogeogràfica, però, és que els processos antròpics seculars d’artiga per a usos agraris, el posterior abandonament de terres a les darreries del segle XX i l’actual procés de “canvi climàtic”, han donat lloc a una realitat més complexa on les comunitats vegetals esdevenen una mixtura de boscos de pi blanc, alzines i roures amb una sotabosc de certa densitat i algunes brolles i màquies amb arbustos com el bruc, l’arboç, el romaní, el garric o les estepes.

Cal prendre consciència que estem immersos en canvis importants en el nostre entorn físic, sobretot pel que fa a la climatologia i a la biodiversitat, i en part a causa del nostre abús dels recursos naturals, i que no podem restar impassibles davant els reptes que avui mateix hem d’afrontar per garantir la supervivència de tots els éssers vius en un entorn inestable i canviant.

BIBLIOGRAFIA PER APROFUNDIR

GRUP ELS ESPARVERS. Itinerari Font de l’Artiga. Ajuntament de Santa Coloma de Cervelló, 1982

PADRÓ, Josep i RIQUELME, Joan: Santa Coloma de Cervelló. Cossetània Edicions, 2002.

RIQUELME, Joan: Dossier ecològic de Santa Coloma de Cervelló. Document no publicat, 1978

VVAA: Les nostres muntanyes. Ajuntament de Sant Boi de Llobregat, 2006.