Embedded Files
TIPOLOGIA TEXTUAL
TIPOLOGIA TEXTUAL
Segons la seva forma els textos poden ser orals o escrits.
Segons el seu contingut i la intenció amb la qual són produïts, els textos es poden classificar en diferents tipus:
- descriptius: presenten i expliquen detalladament com són les persones, els animals, els objectes, els llocs o els ambients.
- narratius: relaten fets o accions que esdevenen en un espai i un temps determinats (novel·les, contes, notícies, biografies, còmics...)
- explicatius o expositius: exposen temes per transmetre informació i coneixements de forma clara (llibres de text, documentals, conferències...)
- instructius: descriuen i expliquen els passos a seguir per dur a terme alguna acció o activitat o elaborar algun producte (receptes, instruccions d'aparells, regles de jocs...)
- argumentatius: presenten proves i opinions per defensar una idea o opinió i, sovint, intentar convèncer el receptor (articles d'opinió, discursos...)
- conversacionals: estableix un diàleg entre dues o més persones (converses, debats, reunions...)
- retòrics: tenen una intenció estètica o lúdica (poemes, endevinalles, eslòguens publicitaris...)
- predictius: fan un pronòstic sobre fets que poden ocórrer (predicció meteorològica)
En aquest apartat estudiarem els textos descriptius i en veurem l'estructura, les característiques i els tipus que hi ha.
LA DESCRIPCIÓ
LA DESCRIPCIÓ
La descripció és la representació amb paraules d’un objecte, d’una persona, d’un lloc, d’un paisatge o d’una sensació. Sovint, les descripcions formen part d'altres textos, com ara els contes o les novel·les.
Els elements característics de les descripcions són:
- l'ús de verbs que expressen estats o situacions: ser, tenir, semblar, portar, haver-hi (era molt alt, té els cabells llargs, sembla el cel, porta una cinta al cap, hi ha molts quadres).
- els temps dels verbs solen ser present d’indicatiu (és, tenen, semblen, porta, hi ha) i imperfet d’indicatiu (era, tenien, semblaven, portava, hi havia).
- l'ús de noms i d’adjectius qualificatius.
- ús de comparacions (ulls blaus com el mar, alt com un pi, llis com el palmell de la mà).
Segons la intenció amb la qual s'escriuen, les descripcions poden ser:
- objectives: reprodueixen fidelment com és l'element descrit amb una intenció informativa.
- subjectives: expressen la impressió personal que produeix l'element descrit amb la intenció de transmetre sensacions, sentiments o opinions.
Per fer una bona descripció cal:
- Observar amb atenció allò que es vol descriure
- Seleccionar els trets o les característiques més destacades o interessants
- Estructurar i ordenar la informació
- Redactar la descripció
DESCRIPCIÓ DE PERSONES
DESCRIPCIÓ DE PERSONES
Quan descrivim una persona expliquem amb detall:
- els seus trets físics generals (alçada, constitució, edat…)
- com és (com són la seva cara, els seus ulls, el nas, els cabells, les mans…)
- com va vestida i quin és el seu aspecte (quina roba porta, quin estil té…)
- com és el seu caràcter (alegre, simpàtic, ordenat, gandul…)
- a què es dedica, què li agrada fer, quines són les seves aficions...
Les descripcions literàries de persones també s'anomenen retrats. N'hi ha que exageren els trets més característics amb un to homorístic, llavors s'anomenen caricatures.
DESCRIPCIÓ D'ESPAIS
DESCRIPCIÓ D'ESPAIS
Quan descrivim un espai:
- acostumen a començar amb una presentació general (quin lloc és, on està…)
- expliquem com són els elements que formen l’espai i on estan situats. Normalment seguim un ordre del tipus de dalt a baix, del fons al davant, de dreta a esquerra…
- solem descriure també l’ambient, és a dir, les sensacions que provoca l’espai a partir del que es veu, de les olors, els sorolls, la temperatura…
- podem descriure llocs tancats o oberts (paisatges)
VARIETATS I REGISTRES DE LA LLENGUA
VARIETATS I REGISTRES DE LA LLENGUA
La llengua és un sistema viu i flexible que s’adequa a cada situació comunicativa i que varia segons la situació i les característiques dels parlants; així, distingim varietats de la llengua relacionades amb els usos i varietats relacionades amb els usuaris.
DIALECTES
DIALECTES
Els dialectes són les varietats relacionades amb els usuaris.
DIALECTES GEOGRÀFICS
Varietats d’una llengua segons la zona geogràfica i que es carateritzen perquè tenen trets fonètics, morfosintàctics i lèxics específics. Podem dividir les varietats dialectals geogràfiques del català en dos grans grups, l’occidental i l’oriental, que comparteixen trets lingüístics característics i definitoris.
BLOC OCCIDENTAL
- nord-occidental, parlat a Lleida, Andorra, la Franja de Ponent a l’Aragó
- valencià, parlat al País Valencià
BLOC ORIENTAL
- central, parlat a Tarragona, Barcelona i Girona
- septentrional (rossellonès), parlat a la Catalunya nord i a França
- balear, parlat a les Illes Balears
- alguerès, parlat a l’Alguer, ciutat de l’illa de Sardenya (Itàlia)
DIALECTES TEMPORALS
Les diferents formes de parlar segons el moment històric i de cada generació; no parlem ara de la mateixa manera que els catalanoparlants del segle XVI, ni parlen igual les persones grans i les joves.
DIALECTES SOCIALS
Maneres de parlar característiques de diferents grups socials, que tenen unes expressions i un vocabulari que els diferencien d'altres grups socials. A aquests dialectes socials els anomenem argots.
REGISTRES
REGISTRES
Els registres són les varietats relacionades amb els usos.
FORMAL
- registre cientificotècnic
- registre juridicoadministratiu
- registre literari
INFORMAL
- registre col·loquial
- registre vulgar
ESTÀNDARD
ESTÀNDARD
L’estàndard és una varietat dialectal comuna, l’objectiu del qual és ser comprensible i adequat per a tots els parlants d’una llengua, encara que provinguin de llocs, generacions o grups socials diferents.
LLENGÜES ROMÀNIQUES
LLENGÜES ROMÀNIQUES
Les llengües romàniques o neollatines són llengües que històricament deriven del llatí vulgar, entès en el sentit etimològic de "popular", "parlat pel poble", com a oposat al llatí clàssic i literari. (Viquipèdia)
El procés d’implantació de la llengua i de la cultura romanes arreu de l’Imperi romà es coneix com a romanització.
L’expansió territorial dels romans, i el procés de romanització, es va estendre des del segle IV a.C. al II d.C. (sis segles).
A la península Ibèrica la romanització va començar per l’actual Catalunya, els romans van arribar a Empúries el 218 a.C., i des d’aquí es van anar estenent per tota la península, fins conquerir el nord entre els anys 29 i 19 a.C.
L'origen de les llengües romàniques
A partir de la caiguda de l'Imperi (s. V d.C.) va desaparèixer el poder central que mantenia la unitat cultural i lingüística, i el llatí es va anar disgregant en diverses parles o varietats dialectals que al s.VIII ja es poden considerar llengües noves, anomenades genèricament romanç durant l'edat mitjana i en l'actualitat llengües romàniques. Cal tenir en compte, però, que aquestes llengües provenen del del llatí vulgar no del culte o literari.
Homilies d'Organyà
A partir del segle IX apareixen paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes. Aquest fet indica que la llengua oral de qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia, el llatí.
Els primers documents feudals escrits íntegrament en català es troben en el segle XI.
A finals del segle XII o principis del segle XIII, sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí),que es consideren el primer text literari escrit originàriament en català.
Page updated
Google Sites
Report abuse