Altres Músiques
La idea d’aquest Blog és donar a conèixer diferents músiques tradicionals d’arreu i motivar al públic a continuar ampliant informació amb les pistes que dono. Els meus comentaris no pretenen ésser cap veritat absoluta. Alguns surten d’una recerca ben documentada, però altres són fruit de la meva intuïció o creences. Així doncs, són la meva opinió i res més. Serà normal que, atès que parlo de sentiments, algú se senti ofès. Demano disculpes. Espero que gaudiu d’aquesta música ben feta i que tingueu prou curiositat per investigar pel vostre compte.
Oscar
Believe me / Madame Bonaparte (Chloe Corrigan)
Us vull presentar a Chloe, una nena de 12 anys (al 2009). Toca una de les gaites més complexes que hi han, la Northumbrian Smallpipe:
Es tracta d’una petita gaita on l’aire es subministra a la bossa mitjançant una manxa accionada amb el braç dret. Té tres o quatre bordons. La digitació és tancada. És a dir, que cada nota es fa destapant el forat corresponent, i la resta tapats. Les northumbrian pipes primitives només tenien una octava, però durant les últimes dècades s’han introduït mecanismes que augmenten tessitura per dalt i per baix. Poc més de dues octaves. El més atractiu d’aquesta gaita és que el volum no és massa alt i permet tocar amb altres instruments sense molestar!
Chloe comença amb un Slow Air (demanant primer el permís per tocar). De seguida es concentra i ens va introduint poc a poc a la melodia. Ella vola i s’oblida de sí mateixa… i passa a ésser l’instrument. Això ens passa als músics, que de vegades perdem la consciencia mentre toquem. Al minut 2’20” comença el hornpipe més animat, però els focs artificials al cervell esclaten cap al final. I en acabar, torna a trepitjar terra amb un somriure als llavis.
No es pot dir que sigui una virtuosa (Inici poc clar, anades de ritme, ensopegada al 2’57″…) però dóna gust sentir-la tocar per la seva naturalitat. Arribarà molt lluny si és capaç de superar les tonteries de l’adolescència.
La intèrpret més coneguda de northumbian smallpipe és Kathryn Tickell, encara que a mi no m’acaba d’agradar per la seva vessant més ‘moderna’. Aquí teniu un vídeo:
Concert de Flabiol (Flabiolaires de la Família Robafaves)
Em quedo perplexe al veure aquest vídeo… Sóc partidari de la fusió, sempre que el resultat sigui millor que les parts per separat. Però això que escolto m’ofèn.
A veure: Es tracta d’un popurri de música tradicional catalana interpretada per flabiolaires que toquen sobre una base rítmica diabòlica. Era necessària? Ja em costa assimilar el so d’una bateria barrejada amb música tradicional, però això és massa. Música tocada per No Músics. Música electrònica. Música programada a un ordinador sense necessitat de saber música. Sorolls matxacons que passen com una apisonadora sobre les notes del flabiol. Sorolls que em van liquant el cervell i no em permeten gaudir de les melodies i de les segones veus. Catorze minuts de patiment.
Senyors Flabiolaires de la Família Robafaves, teniu prou nivell per fer coses millors. Això que heu fet és a la música tradicional com Luís Cobos a la música clàssica.
The Green Fields of Canada (Déanta)
Aquí teniu una cançó representativa del fenomen migratori que va patir Irlanda a la segona meitat del S.XIX, després de la ‘An Gorta Mór‘. L’emigrant recorda amb malenconia les boniques noies irlandeses, els verds camps de trebols i als seus pares, que per la seva edat i pel seu delicat estat de salut no el van poder acompanyar. Tampoc haguessin suportat el haver de morir a un país estranger.
La cançó capta de seguida l’atenció de l’oient només amb la veu de Mary Dilon, sense cap instrument. A la següent estrofa entra l’arpa irlandesa de forma delicada. A la tercera s’escolta la uilleann pipe fent una segona veu que respecta el romanticisme creat fins aquest moment i es barreja amb el fiddle. A la quarta entra la flauta travessera de fusta. M’encanta l’ambient de dramatisme que crea amb el seu so càlid just per donar pas a la última estrofa.
Són moltes les cançons amb aquesta temàtica, però aquesta és de les més boniques que he escoltat. Crec que és per la veu suau i expressiva. Sense cridar i amb sentiment.
I aquí podeu gaudir d’una bonica versió de Mary Dillon (la vocalista de Déanta) que canta a cappella en un pub. Una preciositat…
I la lletra:
So it’s pack up your sea stores and consider no longer,
For ten dollars a week isn’t very bad pay;
With no taxes or tithes to devour up your wages
When you’re on the green fields of Amerikay.
Farewell to the groves of shillelagh and shamrock,
Farewell to the wee girls of Ireland all round.
May their hearts be as merry as ever I would wish for
When far away across the ocean I’m bound.
Well, my father is old and my mother quite feeble,
And to leave their own country it grieves them full sore.
And the tears down their cheeks in great drops are rolling
To think they must die upon a foreign shore.
The sheep run unsheared and the land’s gone to rushes;
The handyman’s gone and the winder of creels.
Away across the ocean go journeyman tailors
And fiddlers that flaked out the old mountain reels.
Oh, but I mind the time when old Ireland was flourishing,
And when lots of our tradesmen did work for good pay.
But since out manufacturies have crossed the Atlantic,
Sure, now we must follow to America.
And it’s now to conclude and to finish my story;
If ever friendless irishmen chances my way:
With the best in the house I will greet him and welcome
Far away on the green fields of Amerikay.
Romance de Diego León (Alalumbre)
Aquí teniu un conegut romanço sefardí anomenat ‘Diego León’. Com sabeu, els romanços eren cantats pels joglars a la edat mitjana i popularitzaven històries o notícies de l’època. Ara amb la televisió, ràdio, diaris, xarxes socials i twiters ho tenim molt fàcil per estar informats, però en aquella època, la transmissió oral era una de les poques formes que tenia la gent per assabentar-se. Imagineu l’emoció que havien de sentir mentre la cançó anava desvetllant el seu missatge…
Fa uns quants anys que a mi se’m posava la pell de gallina al escoltar per primera vegada aquest romanço cantat pel mestre Joaquín Díaz. Jo conduïa de nit tornant a Barcelona per les carreteres estretes que envolten el pantà de Foix… se’m van escapar unes llàgrimes de l’emoció. Cóm podia ser tant dolent Don Pedro? Fins al punt de pagar a uns sicaris per matar a Diego??
Però tornem a Alalumbre: No es pot entendre que uns músics amb una formació musical tan extensa puguin presentar-nos aquest tipus de cançó-lleugera. Agafen el romanço i el converteixen en un vals insípid que no transmet res més que avorriment. No sé si és l’arranjament que no sorprèn en cap moment o la gran llosa que genera el so del baix elèctric. A veure, es pot posar la mateixa entonació en el moment de la retrobada que quan el pare li nega la ma de la seva filla? Sí, són subtileses. Si us plau, torneu a escoltar la font que us inspira! Escolteu els seus matisos, les pauses, les respiracions… Ho teniu ben a prop, a Urueña.
Potser es salva l’acordionista. És molt fi. Fa les notes justes per pujar el interés sense sobre-carregar.
Ja sabeu que estic en contra de barrejar instruments moderns per fer música tradicional. El baix elèctric no té cap sentit en un romanço serfardí de la mateixa manera que un oboè no té cap sentit en una session irlandesa. Si al menys aportés alguna cosa… però no. És monòton i es fa pesat. Hi han altres grups (com Lilienthal) on el baix destaca amb segones veus ben treballades que pugen moltíssim el nivell de la peça. Ja us ho comentaré un altre dia.
I aquí teniu la font d’inspiració de Alalumbre. Minut 34. Només sentireu una potent veu i una guitarra. No fa falta res més.
https://funjdiaz.net/joaquin-diaz-canciones-ficha.php?id=510
Hassapiko Nostàlgic (Manos Adjidakis)
Per fi! Han hagut de passar anys fins que he trobat una pista de l’origen d’aquesta peça tan coneguda al ‘mundillo’ folk dels Països Catalans. Pràcticament tots els grups que ens dediquem a tocar danses pels balladors hem fet alguna vegada el famós Hassapiko Nostàlgic.
Jo tenia seriosos dubtes de l’origen de la peça. Inclús dubtava si era grega o no… cap dels grecs que he conegut havien sentit mai aquesta melodia! Això em donava peu a pensar que estava feta a Catalunya. Però no… gràcies a les meravelles de internet he trobat un document molt interessant. La peça pertany a la banda sonora del film ‘Jamais le dimanche’ de Jules Dassin (1960). Fa ja prop de 60 anys.
Ara el dubte està en si és una melodia tradicional grega o no. Grega sembla que sí. Però tradicional sembla que no. Per ser tradicional hauria de tenir més de 100 anys, haver-se tramès oralment i ser anònima. Això ja se sap: Trobar una resposta genera noves preguntes.
Fixeu-vos que a la mateixa banda sonora també podem trobar ‘Els nens del Pireo’ (Les enfants du Pirée). Una altra melodia que s’escolta en el ‘mundillo’ folk d’aquí. Sospitós, oi? La meva hipòtesi és que aquest disc va caure en mans d’un músic de per aquí i la va popularitzar. Així de fàcil.
Borino Oro (Garrofera Borda)
Aquí teniu una melodia de l’est d’europa tocada amb instruments dels Països Catalans: Tabal, tarotes i sac de gemecs. Una petita mostra del que es pot fer quan el músic obre la ment i experimenta el plaer del mestissatge.
I no ha d’estranyar que sigui a Muro (País Valencià). És impressionant la quantitat de músics que es pot trobar per aquelles terres. A cada poble hi ha escola de música en totes les seves modalitats (Banda, Clàssica, Moderna, Tradicional…) Hi ha molt de nivell. Quina enveja!
Però jo trobo a faltar les seccions de vent i el característic so de la percussió balkànica:
Bodhran Boys in the kitchen (Rian Owens Strokestown)
Es tracta de tres nois que ens regalen un solo de bohdran molt macu. El bohdran és un instrument tradicional d’Irlanda que ve a ser un pandero afinable que es toca amb un pal (stick) mentre la pell es tensa i destensa amb l’altra mà. En aquest cas fan servir sticks moderns consistents en diversos palets units entre si per aconseguir un so diferent. Fan servir la tècnica anomenada ‘de guitarra’ per treure-li el ritme.
I que és el que motiva a aquesta gent a fer aquest vídeo? Per què no estan perdent el temps jugant a la Playstation o passejant per un centre comercial? Els motius seran varis. Com: Perquè s’ho passen bé, perquè ho han mamat des de petits, perquè a Irlanda és molt comú saber tocar un instrument… jo què sé!
La seqüència és: Tots – Solo de Aaron – Solo de Sooey – Solo de Ryan – Tots – Ball de Aaron – Tots – Ball de Sooey – Tots – Ball de Ryan – Tots i final.
I per què creus que ho han gravat a la cuina? Igual és perquè ressona bé.
Sunday's Well Waltz & Reels (Caitlín & Ciarán)
Us presento a La Concertina: És aquest instrument de llengüeta similar a l’acordió diatònic tan conegut per aquestes terres. Té un cos hexagonal amb manxa i la melodia es toca amb totes dues mans, a un costat les notes agudes i a l’altra les greus.
Calculo que a Catalunya no hi ha més de 25 músics que toquin la concertina com a instrument habitual. Són una raresa… Si faig una llista d’instruments de llengüeta, segons la seva complexitat mecànica, sortiria així: Harmònica Diatònica – Harmònica cromàtica – Concertina – Acordió Diatònic – Acordió Piano (amb altres instruments barrejats com l’harmònium, el bandoneón o l’hulusi).
A mi m’agrada molt el so de la concertina. Crec que m’agrada per la seva senzillesa (De vegades el diatònic em satura una mica i el so de triple llengüeta em cansa ràpidament). I és perfecta quan es fusiona amb el violí!
Aquí teniu una actuació de l’any passat a un canal de televisió irlandès. Un imagineu alguna cosa similar a les televisions d’Espanya?? … No. A Irlanda estan orgullosos de la seva música tradicional i la cuiden com es mereix.
Tempus Fugit (Duo Menguy - Le Pennec)
No és música tradicional, però podria arriba a ser-ho. Aquí teniu un vals composat pel flautista.
Us volia parlar de la flauta travessera de fusta amb sistema simple de claus. És l’àvia de la coneguda flauta travessera de concert, la de metall que toca tothom. Abans de disposar de la tècnica per treballar el metall, les flautes travesseres es feien així. Han arribat als nostres dies per dos camins: El camí clàssic amb el Traverso (Típicament amb fusta de boix o d’altres, però no en banús. Amb una clau, la del Re#) i el camí tradicional (Típicament amb fusta negra de banús. Amb moltes combinacions de claus: Cap, quatre, cinc… fins a tretze o més). Sobretot s’ha conservat a Irlanda, UK, Alemanya i França.
Aquí em crida l’atenció per què es tracta d’un flautista esquerrà. I, per tant, la flauta està preparada per ser tocada cap al costat contrari. És a dir, que les claus estan muntades per tocar amb la flauta cap a l’esquerra. Doncs a mi que em perdonin, però això no té cap sentit! Se suposa que els esquerrans tenen una mà hàbil i una mà menys hàbil, no? I a una flauta, quina és la part difícil de tocar i quina és la fàcil? Totes dues parts són iguals de complexes o fàcils… per tant, que la flauta es toqui cap al costat dret només és un conveni.
Igual que els pianos tenen les notes greus a l’esquerra. Hi ha pianos per esquerrans? Segur que sí, però el sentit comú fa que els pianistes esquerrans toquin pianos normals, ja que no hi ha diferència en la complexitat d’execució de cada mà. Tampoc es fan partitures per esquerrans, oi?
Ah, i un altre tema. Us heu fixat que la flauta té una adhesiu a mig forat del Fa#? Això fa que la nota soni Fa natural. És curiós, ja que la flauta ja porta dues claus per fer el Fa natural… segurament la complexitat de la peça fa necessari aquest recurs ‘poc ortodox’.
Un altre dia us parlaré del Cittern, que es troba entre la guitarra acústica i el bouzouki en quant a sonoritat.
A pünkösdi rózsa és egy hóra (Szlama Band)
Sí. És la banda d’en Szlama… i es nota. És curiós el rol de cada un dels músics en aquest tipus de grup, on hi ha un ‘jefe’ que mana i els altres creuen (jo prefereixo els grups democràtics, però són difícils de trobar).
Introducció del llaüt i amb una mirada dóna l’entrada a la veu. Després s’anima de ritme amb un altre solo de Szlama per tornar al ritme original, ja amb acompanyament. Ara comença a sonar a Est d’Europa, ehe? Al 3’20” un altre canvi de ritme dut a terme pel violí, que busca la mirada d’aprovació del líder. Al 5’12” un avís que això s’acaba.
Són uns virtuosos, però què li ha passat al llaüt? Sembla que vingui de la guerra. Està reparat, però d’una forma una mica ‘precària’. Es nota que en Szlama li fot molta canya… Ah! I la pua. Heu vist quin plectre més interessant? És com els primers plectres que es feien servir a l’edat mitjana. Pot ser que a l’Hongria encara fan servir aquests models.