A partir de les 20,15 hores del dimecres dia 1 d'Abril i en directe pel canal de Youtube de Ara Nosaltres debatrem sobre el futur digital amb moltes preguntes que sorgixen en el nou món que trobarem en eixir al carrer.

De sobte tot això que estàvem fent els joves com ara videoconferència, comunicar per grups i per escrit, enviar audios, jugar a videojocs, ser youtubers, fer challenge s’ha convertit en universal. En canvi, els adults no han consultat cap decisió amb la gent jove ni han pensat en els xiquets. Per exemple, és possible passejar al gos però no a un bebé. També podrien parlar d’eixir a fer esport com a manera de mantindre la salut.

Per què els adults no pensen en la infància i la joventut quan prenen decisions?

Quines aportacions podrien fer els joves a esta situació en temes com ara:

- Oci digital. Són els videojocs una bona manera de mantindre el contacte amb les amistats? Són els challenge una bona manera de donar moral positiva?

- Haurien de poder eixir els xiquets al carrer?

- Hauria d’estar permés eixir a còrrer?

- Estudiar on-line. Com enfocarieu les classes?

- Treballar des de casa. Notes si els teus pares estan treballant des de casa? Et pregunten coses respecte a com funcionen algunes eines?

Quines coses més podríem aportar com a generació?

- Anar a fer la compra de persones majors? Caldria organitzar alguna cosa per fer això? Et deixarien els teus pares eixir a ajudar altra persona?

- Assumir responsabilitats dins de casa de cara l’exterior perquè l’índex de contagi és molt baix entre els joves: anar al banc a traure diners? Anar a la farmàcia a traure diners?

Per què parlem de guerra si no estem en guerra? Els adults poden entendre una situació no bètica? Té això relació amb la difícil comprensió de la crisi climàtica? Només reaccionaran quan parlem de «guerra climàtica».

Els adults saben fer videoconferència? Saben moderar un grup? Saben prendre decisions per Internet? Saben fer teletreball? Saben evitar reunions? Saben distingir entre la part informativa i la part de diàleg d’una reunió?

Saturació informàtiva

D’un costat els mitjans intenten oferir informació constant i puntual de tots els detalls (inclús mínims) de la situació i d’altra molta gent ha de dossificar la seua informació per higiene mental i per a no caura en l’abatiment.

Podríem considerar l’opció d’equilibrar l’entreteniment amb la informació? No seria útil oferir espais d’entreteniment allunyats de l’actualitat?

Equilibri entre bones i males notícies.

Una de les coses que estan passant és que molta gent es queixa de la toxicitat d’encendre la tele o la ràdio o Internet perquè l’acumulació de notícies males és molt abundant. El debat sobre si les bones notícies són notícies i si les males notícies donen més audiència és un debat anterior a la pàndemia. Però penseu que els mitjans haurien de fer un esforç per a equilibrar les bones notícies? Potser podrien també canviar el tema i buscar-ne una agenda de temes que no parlara del Coronavirus? Això és podria fer?

Les tertúlies.

Una de les coses que més ha passat des de l’inici de la pandèmia és que era molt important acudir a veus expertes. El treball professional del periodisme ha de caracteritzar-se per això. En canvi les tertúlies de periodistes no experts en cada tema continuen. Ni tan sols la necessitat de guardar distància social ha fet que les tertúlies de «todòlegs» que parlen de tot sense saber massa de res han continuat.

Quin és el paper del periodista en un moment com este?

El periodista tertulià és un bon professional si oferix permanentment la seua visió dels fets?

Per què les tertúlies i debats no funcionen amb persones expertes en cada matèria?

Fake news

El debat de les Fake News és un debat massa ample i volem tractar més temes però dins de la crisi sanitària caldria analitzar com ha evolucionat la pròpia «informació donada per vertadera». Per exemple, les primeres informacions dominants parlaven de «es com una grip» i això es va donar per bó. També es van dir que «la mortalitat era molt baixa» i fins i tot es va dir «que la temperatura de València feia més difícil el contagi». Això són notícies reals.

Quin és el grau de confiança que podem tindre en els mitjans si transmeten idees que després són falses?

Com podem formar-nos una idea de la veritat complexa i no simple? Una veritat més contrastada si els mitjans mainstream diuen les mateixes coses?

Fuentes oficials. També caldria preguntar-se respecte a una frase que es repetix molt en tots els fenomens extrems dels últims anys (incendis, inundacions, panèmia o terrorisme) que és «acudiu a les fonts oficials».

Què són les fonts oficials? Són només fonts institucionals? Són també els mitjans professionals?

En canvi, al periodista se li ha d’exigir que dubte de les fonts institucionals «oficials». Com podem combinar les dues coses.

Llengua i fake news. El número de Fake News en valencià és molt inferior i quasi inexistent. És això una bona oportunitat per als mitjans en valencià? Presentar-se com a mitjans més fiables?

Informació emocional.

Una altra cosa que està passant és la quantitat de impactes emocionals que ens arriben per totes les vies. Són testimonis de persones que ho estan passant mal i que conformen cadenes d’audios i comparticions per whatsapp que la gent más major fa més viral.

Creus que esta informació és positiva?

Creus que el periodisme abusa de l’ús de testimonis personals? Això que és diu Story Telling: contar una història per a fer més gràfica i fàcil d’entendre la notícia. Tenim massa impactes emocionals confinats a casa sense poder contrastar? Hem de pensar que els impactes són mundials... podem assumir tant de pes emocional? Haurien de fer els mitjans i les persones algun esforç d’higiene digital diària?

Conspiracions.

Una part de la població té esquemes conspiratoris. Per què penseu que això passa? Estes persones busquen activament informació que reaferme la seua teoria... com podríem lluitar contra eixe fenomen des del punt de vista periodístic?

No canvi d'esquemes

Una cosa que poca gent ha reflexionat és la inèrcia d’esquemes de funcionament. Per exemple, els informatius d’esports tenen la mateixa durada a pesar que no hi ha cap esport practicant-se. També la part de l’oratge continua tenint la mateixa durada. En canvi la informació internacional ha caigut totalment.

Penses que el informatius han de variar la seua duració segons la intensitat del dia? Haurien d’informar més a nivell europeu?

Té sentit informar dels esports locals durant 30 minuts si no hi ha esports?

Servici essencial?

Ningú sembla qüestionar la declaració dels mitjans de comunicació com a servei essencial. Però caldria preguntar-se quin és el servici essencial que han de fer i qui l’ha de fer?

Té sentit que els mitjans locals continuen sent essencials?

Té sentit que les agendes de cultura siguen essencials?

Quin és el servei essencial?

Tindria sentit declarar alguns mitjans essencials i altres no?

En un moment de saturació informativa no té sentit reduir la quantitat d’informació al mínim? On estaría eixe mínim?

Comunicació directa i comunicació mediada

Tota la comunicació de la crisi s’ha confiat als mitjans empresarials mitjançant compareixences. En canvi la via directa amb els ciutadans no ha sigut explotada: No s’ha usat ni el mail ni el sms i molt poc les pàgines web institucionals.

Per què creus que això ha passat?

Hauria de tindre l’adminiistració les nostres dades de mail i telèfon per avisar-nos?

La viabilitat del negoci.

La baixada de la publicitat posa en qúestió la viabilitat del model de negoci del periodisme.

Penses que estàvem en una bambolla periodística on hi havien més mitjans dels que necessitem?

El model publicitari es podrà mantindre després de la pandèmia?

Estàs d’acord amb injectar diners públics a alguns mitjans de comunicació perquè continuen vius?