Microrelat o conte
Estructura:
Nom i cognoms inventats
Firmal al final
Autoria davall del títol
Títol
Introducció: es presenta una situació inicial amb uns personatges en un ambient, un espai o un temps determinats; acostuma a ser estable i en un cert equilibri.
Nus: apareixen nous personatges que propicien fets inesperats, reaccions, conflictes i contradiccions que pertorben la situació inicial i provoquen un estat de desequilibri.
Desenllaç: es resolen els conflictes i s’explica el final de la història; de vegades permet extreure’n conclusions.
Expressions útils:
Al principi
Això va anar i era
En un país llunyà
Conten els que el van veure
En un moment donat
Al poc temps les coses van canviar
Però de sobte
I així va acabar
Així va ser com
vet aquí un gos, vet aquí un gat que este conte s'ha acabat
i conte contat, conte acabat
Consells:
Ha de ser creatiu
L’exposició dels esdeveniments pot seguir un ordre cronològic, o amb alteracions o salts temporals però que respon a un patró lògic que permet al lector la comprensió del fil argumental.
Descripcions d’espais, personatges, situacions o circumstàncies, ambients, objectes i impressions, estats d’ànim, pensaments, intencions tant dels personatges com del narrador o del mateix autor.
Només té una línia argumental.
Diàlegs, que introdueixen la veu dels personatges i que poden aparèixer en estil directe (reproduir directament la veu dels personatges sense la mediació d’un narrador) o estil indirecte (els personatges no parlen directament, sinó a través del narrador, que ens explica què diuen).
Model:
LA LLUNA QUE VA PERDRE EL SEU CAMÍ
Una nit, que era bastant fosca, la lluna es va perdre pel cel i va estar buscant el seu camí sense trobar-ho. I buscant el seu camí va viatjar molt i va anar a parar en un país on sempre feia sol, sempre, i és clar, si sempre era de dia, llavors la lluna no tenia cap feina i ningú la necessitava. Després, buscant, buscant, va anar a parar en un altre país on sí que es feia de nit i de dia, però resulta que ja tenien dues llunes, i és clar, no hi havia feina per a una altra lluna. Finalment, buscant, buscant, va acabar trobant el seu camí i quan va passar pel cel, els grills se van posar molt contents i li van cantar moltes cançons, i les granotes, i els mussols, i els gats de les teulades també es van posar molt contents, perquè de nit, sense lluna, no s’hi veien i no tenien ganes de cantar perquè es passaven la nit ensopegant els uns amb els altres.
LA COMANDA DE LA LAIA
Ja era cap al tard. La Laia ni tan sols havia provat el berenar que la seva mare li havia deixat sobre la taula abans de marxar. Tenia un joc nou instal·lat a l’ ordinador, un d’aquests que t’ atrapen des del començament. Havia d’aconseguir posar totes les boles de diferents colors als calaixets corresponents. Ho provava una vegada i una altra, però sempre n’hi havia un parell que se li escapaven i...........torna a començar!. De sobte va sentir un plor. Era en Pau, el nen que vivia al pis de dalt, el més petit de la casa. Només tenia quatre anys i, cada dia a la mateixa hora, plorava i plorava perquè no volia anar a dormir. La Laia va saltar de la cadira mentre pensava com podia ser que ja fossin les nou del vespre. La seva mare era a punt d’arribar i ella no havia anat a comprar el pa, tal com li havia demanat abans de marxar. Sense acabar la partida, va agafar les monedes que li havia deixat al rebedor i va córrer escales avall. Hi va trobar la veïna carregada amb bosses de la compra, però ni tan sols la va saludar,. Va continuar corrents a cor que vols fins al final de carrer. Llavors s’hi va aturar de sobte. Una dóna gran marxava en direcció contrària. La Laia no s’ho podia creure, era la pastissera que tornava de la feina. Uns metres més enllà, la botiga era tancada. Coia Valls