Text

Passant per davant d’una botiga d’articles de pesca que van obrir no fa gaire, la visió dels molts models de canyes de pescar que hi havia exposats m’ha fet pensar, tot d’una, en el meu avi. M’han agafat ganes de comprar-n’hi una. M’ha cridat sobretot l’atenció una que havien posat en un lloc destacat, un model d’importació format per deu peces de fibra de vidre. De fet, no sabia si el que era d’importació era la canya o la fibra de vidre, i ni tan sols en què era aquella canya millor que les altres. Les deu peces encaixaven les unes amb les altres, i es podien desar a l’interior d’un tub de color negre. A l’extrem de la canya hi havia un mànec en forma de culata de pistola, a la qual anava fixat el rodet de llinya. Feia l’efecte d’una pistola de canó molt llarg o d’un Mauser últim model. El meu avi segurament no havia vist mai un Mauser, i ni en somnis podria haver imaginat mai que existissin canyes de pescar com aquelles. Les seves eren totes de bambú, i mai de la vida no n’havia comprat cap. Se les fabricava ell mateix, passant pel foc tiges de bambú tortes que trobava no sé on. Quan arribaven a la temperatura convenient, quan a l’avi ja li cremaven les mans, les tiges es redreçaven i adquirien un color groc fumat, com les d’aquelles velles canyes de pescar que van passant de pares a fills en les famílies de pescadors.

El meu avi també es feia ell mateix les xarxes. Per fer una sola xarxa petita, havia de fer desenes de milers de nusos. Treballava dia i nit, mentre movia els llavis, i ningú no sabia si comptava les malles o si recitava alguna pregària. S’hi escarrassava més que la mare quan feia mitja, però, de fet, no aconsegueixo recordar si el meu avi va arribar a pescar mai algun peix digne d’aquest nom. En general, només pescava una mica de morralla, bona tot just per donar-la als gats.

Recordo que, quan era petit -recordo perfectament tot el que té relació amb la meva infantesa-, si el meu avi sentia a dir que algú havia d’anar a la ciutat, volia de totes totes que li portés hams, com si els peixos només mosseguessin els hams comprats a la ciutat, i recordo que sempre m’explicava que, a ciutat, venien unes canyes de pescar que duien un rodet, i que així, després d’haver llançat l’ham ben lluny, un podia seure tranquil·lament a fumar

una cigarreta, esperant que la petita campana que hi havia a l’extrem comencés a dringar; el seu desig més car era arribar a tenir-ne una i poder-la plantar a terra mentre es cargolava una cigarreta, perquè el meu avi mai no fumava cigarretes fetes i sentia un absolut menyspreu pel que ell anomenava “cigarretes de paper”, les trobava insípides i assegurava que contenien més palla que no pas tabac, em sembla que encara veig els seus dits, com els esperons d’un gall vell, esmicolar damunt el palmell una fulla seca de tabac i estripar després un tros de paper d’un diari vell, cargolar-lo amb la punta dels dits i mullar-lo amb una mica de saliva; d’això en deia “cargolar-se un bon petard”, i el gust havia de ser molt fort, perquè el meu avi no parava de tossir, però continuava cargolant les cigarretes i donant-li a l’àvia les que li regalaven.

Recordo que vaig ser jo qui, ensopegant, va trencar la seva canya preferida; va ser un dia que anàvem a pescar, i jo m’havia proposat de dur-l’hi, anava corrent davant seu, amb la canya a l’espatlla, quan, en un moment de distracció, vaig caure, i la canya va sortir disparada cap a la finestra d’una casa, el meu avi va estar a punt de posar-se a plorar de pena, i acaronava la canya trencada de la mateixa manera que l’àvia acaronava la seva vella estora de bambú feta malbé, una estora de bambú trenat damunt la qual dormíem a casa des de feia no sé quants anys i que era, com la canya de pescar, de color vermell fosc, com una àgata, l’àvia em tenia prohibit dormir-hi perquè deia que em podria agafar diarrea, però ella hi dormia, i assegurava que es podia plegar i tot, jo vaig provar-ho un dia d’amagat, però l’estora es va trencar pel lloc per on l’havia plegat, no em vaig atrevir a dir-ho a l’àvia, em vaig limitar a afirmar que no em creia que aquell tipus d’estora es pogués plegar, però ella assegurava de totes totes que era una estora d’escorça de bambú i que aquest tipus d’estora es podia plegar, jo no volia discutir amb ella, era molt gran i em feia llàstima, si ella ho deia, devia ser possible, per molt que l’estora es veiés estripada pels llocs per on havia estat plegada, i l’àvia esperava amb candeletes que passés l’home que es dedicava a reparar les estores, però feia molts anys que no passava, i jo deia que aquesta feina ja no existia, i que seria millor comprar una estora nova en lloc de continuar esperant debades, però l’àvia deia que no, i afirmava que les estores, com més velles, millors eren.