ORIGEN DE LA VIDA: CASUALITAT O CREACIÓ

1. DE LA MATÈRIA A LA VIDA: CERCANT LA CONTINUÏTAT

Si l'univers s'originà a les 0 hores, la vida no aparegué fins a les 5 de la tarda. Després de més d'onze mil milions d'anys es féu possible el salt del món mineral —inert, incapaç de reproduir-se— al món viu: un món constituït a partir de l'evolució de la matèria estel·lar. En el planeta Terra, format ara fa uns 4.500 milions d'anys, les molècules, compostes d'àtoms, es van organitzar en macromolècules; aquestes, en cèl·lules. La vida aparegué i amb ella s'inicià el llarg camí vers la gran diversitat actual d'organismes.

Amb el descobriment de l'allunyament de les galàxies, Hubble ampliava el nostre macrocosmos; Louis Pasteur(1822-1895), el Hubble del microcosmos, demostrava, el 1862 i amb els experiments que el van fer cèlebre, que gèrmens microbians pul·lulaven en l'aire, en la pols que respirem, en les nostres mans, en tots els nostres instruments. Però, al mateix temps, demostrava que tota vida provenia d'una vida preexistent: no hi havia «generació espontània», la infinitat de gèrmens microbians provenia d'altres gèrmens microbians.

Si els experiments de Pasteur demostraven que la vida no podia néixer de la matèria inerta sinó només de vida anterior, aleshores, com explicar l'aparició de la primera vida? Fou Charles Darwin qui intuí la clau del problema: no d'una manera espontània, sinó gradualment al llarg de milions d'anys, la matèria inerta ha engendrat la matèria viva.

La vida té el seu origen en l'evolució de la matèria, en la formació de les molècules amb capacitat de replicació. A l'any 1950, el francès Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), ja havia defensat en diferents escrits que la història de l'univers és la història de la matèria que s'organitza vers la vida. La matèria s'organitza en una cadena de complexitat creixent, una cadena que comença en les partícules elementals, segueix en els àtoms, les molècules, les macromolècules, les cèl·lules i els organismes individuals; i segueix en agrupaments més complexos com són les societats humanes.Teilhard entén l'evolució de la matèria i de la vida com un procés dirigit i ple de sentit: la matèria, a contracorrent de l'entropia, tendeix a estats d'ordre més complexos, és a dir, a estats amb major nombre d'elements i més estretament organitzats.

Oparin, el 1924, trencant el cercle de l'ou i la gallina i superant la pregunta sobre quin dels dos fou primer, obrí camins quan investigà la formació de compostos orgànics a partir de compostos inorgànics. Ambdós van concloure que les condicions de la Terra en formació eren ben diferents de les actuals.

L'atmosfera, sense oxigen ni nitrogen, era una barreja inhòspita d'hidrogen, metà, amoníac i vapor d'aigua; bombardejada per la intensa radiació energètica del sol, la barreja hauria propiciat la formació d'una gran quantitat de molècules orgàniques. Aquests compostos orgànics, en caure de l'atmosfera a l'aigua durant milions d'anys, van anar constituint, acumulant-se, un

vertader «brou de cultiu» pels primers éssers vius.

Aquesta i altres reconstruccions semblants han permès establir una fonamentada hipòtesi sobre l'origen de la vida a la Terra.

2. EL BROU PRIMITIU I L' AVENÇ DE LA VIDA

La vida aparegué a la Terra entre 3.800 i 3.600 milions d'anys enrera. Com ho sabem? Fa 3.900 milions d'anys, el planeta tenia aigua: s'han trobat còdols polits per l'aigua; per altra banda, disposem de roques, de 3.500 milions d'anys, plenes de bacteris.

Quan la Terra és formà, la vida no hi era possible. Amb el refredament del planeta, l'aigua es presentà en estat líquid. Les molècules originals de l'atmosfera primitiva, per l'acció dels raigs ultraviolats solars, dels llamps i d'altres formes d'energia, es trencaven provocant fragments moleculars actius; de la combinació d'aquests, en sortiran molècules noves més complexes que les originals. Les molècules constituïdes de carboni, hidrogen i nitrogen foren especialment importants.Fa 4.000 milions d'anys, no existien éssers vius, però sí un gran nombre de molècules orgàniques.

Les molècules orgàniques, formades a l'atmosfera, van ser arrossegades per les pluges constituint la sopa o brou primitiu a partir del qual, gradualment, s'organitzarà la vida. Probablement en llacunes i aiguamolls, on es trobaven atrapades, aquestes molècules s'associaren unes a les altres formant llargues cadenes. Algunes cadenes, tancant-se en elles mateixes amb membranes, es transformaran en glòbuls previvents. De l'evolució lenta d'aquests glòbuls o gotes, una vertadera lluita per la vida abans de la vida, en naixerà la vida i les seves diverses formes.

Alguns glòbuls, adquirint un avantatge evolutiu, esdevindran capaços de reproduir la seva pròpia constitució gràcies a una cadena de quatre molècules, l'àcid ARN. Aleshores, quan un globus o gota es fragmenta, la nova té un ARN semblant a la primera. Les dues funcions inicials d'aquest àcid (codi informatiu i principi actiu) es diferenciaran donant pas a un codi genètic en forma d'ADN i a les proteïnes com a principi actiu.

Un altre pas fonamental en l'avenç de la vida serà una doble invenció: la fotosíntesi i la respiració.

D'una molècula comuna n'emergirà el món de la clorofil·la, base de la fotosíntesi, i el món de l'hemoglobina, base de la respiració. Els bacteris més antics trobats, de fa uns 3.500 milions d'anys, són testimoni d'aquesta primitiva diferenciació: són bacteris fotosintètics.

Arribarà un moment en el que aquests glòbuls o gotes s'anomenaran cèl·lules; primer, sense nucli diferenciat, les procariotes; després, amb nucli diferenciat, les eucariotes.

Una conquesta altament beneficiosa per la marxa de l'evolució serà el pas de la reproducció asexual a la sexual, un pas que millorarà tant l'intercanvi d'informació genètica com les possibilitats d'adaptació al medi.

I arribarà un moment, després de milions d'anys, en el que les cèl·lules, després d'haver-se agrupat formant colònies d'organismes unicel·lulars, evolucionaran cap a organismes multicel·lulars. La tendència a formar societats ha intervingut ben al principi de la vida. En aquests organismes multicel·lulars començarà la diferenciació cel·lular. Unes cèl·lules s'especialitzaran en la locomoció; altres, en la digestió; altres, en l'emmagatzemament d'energia.

Diferenciació cel·lular i reproducció sexual acceleraran la gran aventura de l'evolució biològica: invertebrats, peixos, amfibis, rèptils, mamífers, ocells, primats. Milers d'espècies apareixeran. Charles Darwin serà el gran cronista dels mecanismes d'aquesta evolució.

3. PERSPECTIVES

3.1 Un sistema viu

El pas que va des de la previda (brou primitiu) a la vida (cèl·lules procariotes com ara les bacteris) està ple d'interrogants. Sabem que s'esdevingué fa prop de 3.800 milions d'anys, després que el refredament de la Terra fes possible la presència d'aigua líquida, indispensable tant per l'aparició de la vida com pel seu manteniment. Però segueix en peu la pregunta sobre què va fer possible que un conjunt de molècules orgàniques agrupades adquirissin les característiques que defineixen els éssers vius?.

Ara bé, què és un ésser viu? Un ésser viu és un sistema (és a dir, una estructura diferenciada en relació al medi) que té la capacitat d'automanteniment i d'autoreplicació.

D'aquí en podem extreure algunes propietats que són característiques de la vida: la individualització, tot ésser viu és una unitat autònoma delimitada per una membrana; la nutrició, necessita assimilar aliments; la reproducció, tots els ésser vius poden crear còpies de si mateix; l'evolució, per mutació i selecció natural; la mort, tota vida és un procés finit, la mort fa possible la regeneració de la vida.

3.2 Una pedra i una papallona: matèria i vida

Una papallona és un ésser viu; una pedra, no. Quina diferència hi ha entre les dues?

A nivell elemental, s'imposen les semblances; a nivell superior, les peculiaritats.

Idèntiques partícules elementals constitueixen ambdós objectes i, en un esglaó més, podem dir que àtoms semblants. En el món de les molècules, comencen les diferències, però aquestes es multipliquen quan es penetra en el món de les macromolècules.

A aquest nivell (macromolècules) , la papallona sembla estar infinitament més estructurada que una pedra; la papallona, ésser viu, és infinitament més ordenada, complexa i rica en informació que una pedra, ésser no viu.

Si la pedra, en la seva complexitat, es formà en les primeres hores del dia de l'univers, la papallona no es formarà fins a les darreres hores.

3.3 Un procés amb sentit o un procés casual?

La història de la vida és la història vers la complexitat i l'estructuració. Complexitat que no és complicació, sinó repetició ordenada l'elements simples que es reprodueixen. Una complexitat creixent que portarà a què una forma de vida esdevingui especialment intel·ligent. La vida és un fenomen inevitable d'autoorganització de la matèria; la matèria porta inscrita una tendència vers la vida. Per això s'afirma que la vida pot haver nascut diferents cops i en diferents llocs; però el seu desenvolupament ascendent posterior comporta moltes exigències.

Arribats aquí, la pregunta es fa inevitable:

Aquesta autoorganització de la matèria vers la vida, té un sentit o és casual?

És a dir, hem de parlar d'una casualitat o hem de parlar d'un atzar creador? Més enllà de la recerca científica, filosofies i religions donen les seves respostes: Creacionisme, Disseny Intel·ligent i Evolucionisme, entre d' altres.

Francis Crick, premi Nobel de Biologia pel seu descobriment de l'ADN, afirmava:

«Un home honest, equipat amb tot el saber

que avui està a les nostres mans, hauria

d'afirmar que l'origen de la vida sembla,

actualment, un fet miraculós, ja que

són moltes les condicions que cal reunir

per a fer-la possible.»