Crònica de 40 anys

1977-2017

L'Orfeó en aquests quaranta anys ha acumulat,  més de tres-cents cantaires (si no han estat quatre-cents... o més). I un gran i extens Repertori

En Josep Delmàs ha estat el cronista d'aquesta història.

CRÒNICA DELS QUARANTA ANYS DE L’ORFEÓ LA LIRA (1977-2017).

Part 0.

01.

Advertència prèvia: No soc un cronista, al menys amb el sentit etimològic del terme: el narrador de esdeveniments de forma ordenada amb el temps (cronos en grec és temps). Sí que intentaré encaixar els relats amb les tres fites que han estat els tres mestres que han portat la direcció musical del nostre Orfeó.

Penso lliurar aquest document, inicialment, esmicolat a través del nostre grup de Whatssap, com es diu en medecina «amb còmodes dosis» i evitaré no estendrem en la inclusió de masses noms propis, només ho faré quan sigui totalment rellevant. Un cop finalitzada la totalitat del document, proposaré dipositar-lo en la nostra Web. D’aquesta forma, i sense cost de paper i impressió, haurà estat a disposició de tothom.

El present escrit pretén recollir un grapat d’anècdotes que, normalment, no s’acostumen a incloure en l’historial d’una entitat. Són dos els objectius que pretenc: que passeu una bona estona mentre el llegiu i que, al hora, serveixi per guardar memòria de fets que es corre el risc que es perdin.

Bé, començaré pel principi, i en part el que ara us explicaré el fonamenta en suposicions plausibles ja que jo encara no hi era.

02.

El col·legi de Jesús, Maria i Josep de Sant Andreu, conegut com «Can Padres», va complir allò que la llei va establir amb l’arribada de la democràcia, de promoure la constitució d’una APA, es a dir d’una Associació de Pares d’Alumnes; va ser molt desprès que el moviment feminista va exigir, i els polítics, que ja eren tan ignorants com ara, van acceptar, que s’havia de dir AMPA, per tal que quedés palès que s’incloïen les mares. En fi, que unes (les dones) i altres (els polítics) no havien arribat en els seus estudis de gramàtica al nivell de conèixer que a més dels generes masculí, femení i neutre, també existeixen altres i, per al cas que ens ocupa el epicè, es a dir, que per indicar el conjunt masculí i femení, s’ utilitzava el masculí, que emparava el conjunt (ara, s’utilitzaria l’arrova - @ - que és una «a» voltada per una «o»).

Per tal de constituir l’APA, va convocar als pares d’alumnes – entenguis tots dos cònjuges- i els va animar que omplissin l’Associació de continguts, mitjançant el desenvolupament d’activitats diverses. I va sorgir el suggeriment de formar una Coral. Ho va proposar en Vicenç Albella, ja traspassat, pare de la fins fa poc la nostra Adjunta a la Direcció, Maria Mercè Albella, que no era alumne del col·legi, ja que en aquell temps no admetia noies, però si ho era el seu germà Vicenç, del mateix nom que el pare. Que la proposta va partir del esmentat Vicenç Albella, es fonamenta en que el seu cunyat, Ramon Puig i Torres, germà de la seva dona, era mestre de música, a més de pianista i dirigia alguna altra coral.

El col·legi i la recent constituïda APA, van acceptar el suggeriment i van dotar a la Coral d’alguns fons dels que la pròpia APA rebia del alumnes, al subvencionar parcialment les despeses de la nova Coral.

Part 1.

1977-1986 El mestre Ramon Puig i Torres.

01.

En Ramon Puig, al acceptar la oferta, va passar a ser el primer director de la Coral. I, suposo que va ser ell el que va suggerir el nom: Harmonia, paraula que s’adiu molt amb el món musical, però que, tenia també un altre intenció: Harmonia va ser el nom laic que durant la República va tenir Sant Andreu del Palomar, es a dir, que, fins a l’arribada del franquisme va ser Harmonia del Palomar. Va ser una picada d’ull que, em penso, no va ser detectada per la direcció del col·legi.

Per realitzar els assajos, el col·legi va facilitar el saló d’actes/teatre i un piano vertical que s'arrossegava des de les bambolines al centre de l’escenari.

I la primera peça, segons tinc entès, va ser un Dona Nobis Pacem, un cànon de Mozart. Una composició en cànon, per començar, té un perill: si una de les veus es descontrola la interpretació té tots el números d’acabar en desastre. Però, te una avantatja: el assaig implica a tots els cantaires a la vegada.

I a aquesta peça van seguir moltes altres: normalment en català o en castellà, sense que hi hagués una especial preferència en quant al número de peces. Això sí, si es tractaven de peces estrangeres, que s’haguessin de traduir, la traducció era al català.

En qualsevol cas, les cançons en castellà dintre de la seva senzillesa, tenien la seva gràcia... i un cert tuf, en alguns casos a carrincló, per exemple, «Tres hojitas madre». Per cert aquesta cançó surt a una pel·lícula, «Judici a Companys», en el que el mestre Puig va fer un «cameo» (com es diu ara) dirigint uns figurants que feien de cor, i que estaven assajant una cançó catalana, tipus La Santa Espina, per canviar a les dites «Tres hojitas madre» en quan s’adonaven que hi havia «moros a la costa».

02.

Com sigui, la Coral Harmonia, i els seus components, xalaven cantant també aquest tipus de peces: La esmentada «Tres hojitas...», «La Ronda i la Contrarronda», i tantes altres. Un dia, comencen a assajar «Tres morillas me enamoran en Jaén», que, ens diu, és un altre forma de fer polifonia... i passem a cançons en bable, el llenguatge asturià, amb un recordat «Agora non».

Com a cançons en català recordo la «Drecera de Montserrat» una peça molt bonica en una lletra que començava: «Jo sé un caminet, que puja molt dret, va molt enlaire...» i amb un cantabile de sopranos que es combinava amb un altre de contralts, i que els homes acabàvem en «... un joiell del mantell de Santa Maria» per rematar les quatre veus dient: «... i són com robins pelegrins que per ell fan via!».

Val a dir, i semblarà que parlo del segle XIX, les partitures eren un bé molt preuat . Les fotocòpies eren un invent de relativament recent popularització i les generacions anteriors sabien el que era transcriure manualment les partitures. Per això, encara era freqüent la utilització de «particel·les», es a dir, partitures, en el cas del cant coral, parcials en las que figurava només la veu corresponent. Ho aclareixo: una particel·la per a sopranos, un altres per a contralts, un altre, per a tenors, un altre, per a baixos... Doncs bé, en la Drecera de Montserrat que he esmentat, les particel·les de baixos i tenors, tenia una anotació, sense música, de la frase «un joiell...».

Ara faré una digressió que no te a veure amb l’Orfeó però que abona allò que estic comentant sobre el valor de les partitures: al segle XVII Joan Baptista Lully era el director de música del Rei Sol (Lluís XIV); va tenir la desgràcia que li va caure al peu una batuta (que no era el bastonet que ara coneixem, si no un cilindre de fusta, argent o ivori, o una combinació d’aquests materials, de prop d’un metre de llarg i que possiblement haureu vist fer servir encara en las desfilades de bandes). Doncs bé, la ferida del peu se li va infectar, tant que corria risc sever de quedar invàlid o inclús de morir. Un capellà li va aconsellar que, com s’havia dedicat amb excés a la música profana fes una ofrena al cel destruint les partitures d’una de las seves més extenses obres. Lully va acceptar el consell i el miracle es produí: va millorar, es va recuperar i, un altre miracle, va posar en escena la obra destruïda. Quan el capellà li va dir cóm era possible que hagués retingut tota la obra, Lully, li contestà que si Deu es va sentir satisfet amb la destrucció de la partitura, ara no l’impediria utilitzar una còpia que tenia guardada de la mateixa.

Acabo amb Lully i torno: dintre del repertori de nadales de llavors la coral cantava una del propi Lully que, fent servir a cada síl·laba dos corxeres imitava els tremolors i feia quelcom així com: «L’hi-i-ve-ern que-e e-ens a-a-tu-ur-me-en-ta-a fi-i-blo-o-na i-i e-en-tu-u-me-e-i-ix, e-el fre-ed a-al fo-ort re-en-de-e-i-ix, e-el ro-oc du-ur ro-omp la-a gla-a-ça-a-da-a...» Pot ser us recorda una nadala posterior: «Noi quin fred».

03.

Mica en mica, passem a l’italià (ell era professor a la Escola italiana de Barcelona) i... sí, ho haveu endevinat, la primera peça és... el «Va Pensiero», és a dir, el Cor d’Esclaus, del Nabuco de Giuseppe Verdi. La cançó, per la coral, esdevingué el final de quasi tots els assajos, quelcom semblant a el «tango» amb el que finalitzaven la sessió la majoria de les sales de balls. I dic «quasi», i no sempre, per que en ocasions era el «Cor mut» de la Madame Butterfly de Puccini.

Unes altres cançons s’anaven incorporant al repertori: l’ «Ària de la Cantata Rústica» de J.S. Bach, una de les peces no litúrgiques d’aquest compositor; la «Nit a Muntanya» de Beethoven, més popularitzada per l’arreglo de Mocedades; La Nit, de Schubert; A plena nit, de Brahms, etc.

Els idiomes... si s’anava progressant: l’anglès va tenir la seva oportunitat amb una peça farcida de «ostinatos»... i, en consequencia en poca lletra «This old hammer, killed John Henry, but it won’t kill me, won’t kill me».

I vàrem arribar al basc, la peça: «Ama Begira Zazu», una composició tradicional basca a la que en Zubizarreta (no el que va ser porter del Barça), va fer una harmonització excepcional. Quants assajos!, Què difícil!... i no tan sols per la lletra, que no era massa llarga: en català venia a dir, només que «Mare, mira la plaça i diguem si veus una noia més maca que jo». I, au!, tots plegats i després per cordes, a repetir la maleïda frase... o parts d’ella.

04.

Les actuacions de la Coral sortien del entorn del col·legi, en el qual hi havia una participació en la Missa del Gall que omplia la parròquia annexa al col·legi de gom a gom, i un Concert de Fi de Curs, en el Saló d’actes en el qual assajaven, i una concurrència plena dels alumnes i dels seus pares... i en el que la Coral era... com ho diré... un afegitó.

Fora del col·legi... bé, les coses no han canviat gaire... actuacions amb poc públic, en algunes els fills dels cantaires feien gairebé de públic... contactes (he dit, «contactes» no «contractes») per cantar: al Ateneu Barcelonès, a un altre centre en el carrer Avinyó que al seu interior una de les seves parets era l’antiga muralla de Barcelona... També participacions en trobades de corals en las que, com a mínim, es garanteix la presència de públic: ens escoltàvem les unes a les altres... bé, sempre hi havia algú més que s’afegia.

El repertori s’anava ampliant: un dia incorporarem La Montanara amb una harmonització de Ortelli Pignarelli (o quelcom semblant); es tracta d’una cançó popular del Trastevere que molts anys després quan vaig coincidir a Praga, en un viatge de la Coral – ja llavors Orfeó La Lira – amb un grup nombrós d’italians (potser eren vint o més) em vaig animar a cantar-la: ens havíem separat del grup la meva dona, en Petro i Juanita, la seva dona, i jo, per anar a la cerveseria U Fleku. Va resultar que només un italià la coneixia, i perquè era del Trastevere... és en aquests moments quan hom s’adona de la alegria del cant i de la música... i que els italians que tenen fama de divertits i afeccionats a la música s’ho passaven bé però de cantar res de res.

05.

El mestre Puig, seguint la estela d’unes altres corals que començaven las seves actuacions amb una peça que les identificava – una mena d’allò que els anglesos diuen un «jingle» el que podríem traduir per «sintonia», la lletra de la qual crec recordar que començava així:

Harmonía, do del cel,

llamp lleuger,

claror intuïda,

flama breu de nostra vida...

També, el mestre Puig componia peces per a la coral. Peces que volien ser himnes de poblacions: la sardana «Guissona» (...« l’aigua brollà moltes vegades, en el silenci matinal»...), que vàrem interpretar quan viatjarem a aquella població. L’himne a Santa Coloma, dedicada a la veïna població de Santa Coloma de Gramenet, de la que eren, i continuen sent molts, cantaires de nostre Orfeó («Oh, Santa Coloma, laietana, immortal...»).

06.

Tornem a «Can Padres»; la Regidoria de Sant Andreu va «organitzar» un cicle de actuacions musicals setmanals a la església de Sant Pacià. El primer dissabte, cantaria la Coral, el segon el mestre Puig donaria un concert de piano amb obres de McDowell, un compositor nord-americà del segle XIX del qui una vídua s’havia desfet de les partitures que tenia el seu difunt espòs i que, examinades pel mestre Puig les va considerar de gran qualitat, a nivell d’un Schumann va dir.

El cas és que, donada la singularitat del concert, el mestre Puig va convidar als seus amics i coneguts, entre els quals persones qualificades musicalment. Un d’ells era el Sr. Ribó – que no era el mestre Enric Ribó – i no sé si tenia alguna relació amb ell. Jo el tenia vist del Institut Menéndez y Pelayo, i vaig compartir classe amb el seus fills, Aureli i Marc Antoni. Ja en el Institut se'l veia com a persona important. El cas es que entrem tots a l’església i... la organització no havia previst que per a fer un concert de piano cal que hi hagi... un piano, i tenen la barra de dir-li al mestre que pensaven que el portaria ell. Quin cabreig! El mestre Puig els hi va dir que si es pensaven que tocava una flauta... o quelcom per l’estil. En resum, Concert anul·lat i cicle musical que se’n va anar en orris.

Com a compensació, un dia d’assaig que excepcionalment el col·legi ens va cedir l’aula d’audiovisuals – cosa que també feia quan el teatre no estava disponible – el mestre Puig ens va oferir per a nosaltres sols el concert avortat. L’anècdota final es que el Conservatori Municipal de Música li va oferir fer el concert al Conservatori. El mestre els hi va preguntar que quan li pagarien: es véu que volien que ho fes «gratia et amore»... i els va engegar dient que ell ja portava feta una carrera i no era un meritori.

07.

Un dia es creu que seria una bona pensada el muntar una Coral Infantil, amb alumnes del Col·legi, i comencen els assajos, un cop més es una peça de Mozart la primera, en versió infantil, acompanyades de altres peces, que permeten que la Coral Infantil s’estreni en els actes de Fi de Curs. Realment una prova de foc per la falta d’educació del públic assistent.

Però la iniciativa, es torna en contra de la Coral: el que alumnes del Centre passin a rebre classes del Director de la Coral qüestiona que aquest pugui reivindicar una relació laboral amb el Col·legi i els ocasioni un litigi. Res més lluny de la realitat, el mestre s’havia jubilat de la Escola Italiana, i no renunciaria a la pensió per un sou d’unes hores... El Col·legi ens deriva cap a la parròquia annexa, regida per la mateixa ordre del Col·legi: el Pare Oliva, rector de la parròquia, ens rep amb els braços oberts... però la situació confirma que hem de marxar... i que una alternativa a considerar és la de fer un acostament amb la Societat Coral La Lira (actual S.C.E. La Lira). S’argumenta que allà ens integrarem més amb el barri, tindrem més concerts, més públic pels concerts... en fi, el paradís.

08.

Per materialitzar aquest acostament, tenim una entrevista en Vicenç Albella, crec que en Joan Pàmies i el que això escriu. Ens rep el Sr. Castaño, sots-president de la S.C. La Lira, ens manifesta l’interès que ells també tenen en disposar d’una Secció Coral, donada la contradicció entre el seu nom i la mancança de aital Secció, quan tenien Seccions de Teatre, Sardanes, Escacs, Esbart... La condició és que el nostre nom te que incloure el seu, i, desitjablement abandonem el nostre («Harmonia») Aixi passaríem a ser «Societat Coral La Lira. Secció Cantaires». Quedem que la nostra incorporació es produirà després de les vacances de Nadal, i ja ens assignen hora i espai pels assajos.

Fins que això es produeixi, complirem els nostres «compromisos» amb el Col·legi: Concert de Nadal a la Missa del Gall, i a la Festa de la Sagrada Família, advocació de la parròquia, i de la ordre religiosa, i que té lloc el diumenge després de Nadal, cantarem la Missa Pontificalis – dintre de la cel·lebració de la Missa – de Perossi.

Passat Reis, d’acord en el que es va convenir, ens anem a La Lira: cap recepció, on s’ha ficat el senyor Castaño?: en qualsevol cas sabem on hem d’assajar: a la sala del teatre, i on hem de deixar els estris (de fet un faristol, quatre plaques, i poca cosa més): un camerino, que feia honor al seu nom, un quartet petit del teatre, i que ens servirà per fer les nostres reunions de Junta, fins que quedi lliure per abandonament de la Cobla La Lira, del altell que molts de nosaltres recordem.

La nostra instal·lació resulta per tant un xic furtiva: han de passar algunes setmanes per que el misteri el desvetlli. El Vicenç Albella, hem diu «ara ho comprenc» i hem mostra una esquela: el senyor Castaño, havia finit després de tancar el tracte amb nosaltres.

09.

La sala del teatre tenia un vell piano: és el que ara està exposat al passadís que porta als ascensors. Desafinat es dir poc... però els temps no estaven per moltes alegries així que al dia següent el mestre Puig, apareix amb uns estris disposat a fer el que fos possible per arranjar-lo. I de fet, no es va exclamar mai, a la espera de que els temps milloressin. I sí, al cop d’un temps, rebem una subvenció per adquirir un orgue electrònic, i desprès, la confecció d’un penó... Tot això amb l’ajut del senyor Joan Anton Audet, a les hores càrrec polític important, al menys a nivell barri.

Poc a poc, la Societat Coral La Lira, ens identifica com a seus, i nosaltres també ens identifiquem amb ells. El grup de teatre ens convida a participar en una obra que estan muntant: La Pepa Maca. Encabirem en la representació teatral la sardana que dóna nom a la obra. El dia de la representació travessem uns passadissos per sortir a través d’un balcó extern al darrera del escenari, avui desaparegut a la banda adequada del escenari. Quan el públic véu entrar al nostre mestre, que actua dialogant amb un personatge de l’obra i dient-li que sent festa major venim a oferir una cançó, i començant a entrar tots els cantaires ocupant el migrat espai que deixen lliure els actors, se sent una exclamació: Ooohhh!: el públic queda, com amb el test de Roscharch, en un xoc cromàtic. Per una vegada l’escenari de La Lira, sembla una producció del Gran Teatre del Liceu!.

10.

Però les relacions amb la resta de seccions de la Societat no estan exemptes de suspicàcies i malts entesos: som una de les seccions amb més socis i, quan es celebra la Junta Anual i compareixem tots, som majoria, ja que ells estaven acostumats a no acudir més que en el número suficient per fer un quòrum mínim : es pensen que venim a colonitzar-los i ràpidament criden que vinguin els seus i creuen que, finalment, han guanyat una batalla que per nostra part ni ens havíem plantejat.

Per primera vegada, actuem a la Missa de la 2 de TVE. Resulta difícil preparar un programa d’acord amb les habilitats, poques o moltes de las Corals que intervenen: per qüestions de «timing» però no sols per això, la majoria de les peces que conformen diguem-ne l’ordinari de la missa són imposades per la direcció religiosa de televisió. Només, es salva, en els millors dels casos un cant d’entrada i un altre normalment de sortida, o, excepcionalment a la comunió de lliure elecció per a la Coral. En aquesta ocasió, el Canon de la Pau, va ser el Cant d’Entrada, i el Panis Angélicus, va ser per la comunió. Tot medit amb el temps per no passar-si. No sé el que costaria convèncer a TV per tal que els acceptés: Possiblement, influiria el que la segona de les peces seria acompanyada al violí, cosa que va facilitar la incorporació de Agustí Galobardes a la Coral. En acabar la missa el mossen que la oficiava que va resultar ser parent del compositor de Cançó d’Amor i de Guerra, no sé si fill, nebot o net, es va oferir a facilitar-nos la partitura de la evocació al Pirineu... potser no estava molt al cas del tema dels drets d’autor... el fet que mai va a arribar a fer-nos-la a mans... Passat algun temps el nostre mestre va fer una harmonització a quatre veus que vàrem cantar força temps.

11.

Els mesos van passant i un bon dia comencem els assajos del Ave Verum, un altre cop Mozart!. Però, en aquesta ocasió succeeix quelcom que cal explicar. Dels cantaires, la seva formació era, en els millors del casos, molt petita. Una excepció eren la seva neboda, Maria Mercè Albella, i la seva filla, Elisabet Puig. A aquesta li costava molt compaginar l’assistència als assajos amb el seu horari laboral, per tant venia de tant en tant, i a dir veritat, tampoc tenia que fer l’esforç que es requeria a la resta dels cantaires, per aconseguir algun resultat; altre cosa era que la seva presència mes freqüent hagués servit de molta ajuda com a mínim al resta de la seva corda que era la de soprano. Tenia, i té, suposo, una veu amb molta presència, ja que cantava amb molta seguretat... Però va ser una contralt qui va a comentar al mestre si no trobava que cantava massa fort. I la reacció del mestre Puig, va ser exaltada i a favor de la seva filla, dient que tots devíem cantar com ella. Com a conseqüència de la discussió gairebé mitja coral va abandonar l’assaig i la coral va estar a punt de desaparèixer: la Coral, malgrat tot va seguir, ajustant el nivell de les peces a unes exigències menors, fins que, poc a poc, els que l’havíem abandonat, vàrem anar tornant. Però, una part del mal estava fet, el mestre estava desanimat, se sentia malalt, potser no tant com per deixar-ho, però es el que va fer. I al cap de poc temps estava dirigint la Coral de Gent Gran del Casal d’Avis de la Generalitat del carrer Gran de Sant Andreu.

12.

Personalment, el recordo com divertit, disposat a explicar acudits, i tècnicament, malgrat jo no entenc d’això, per als cantaires, tenia una qualitat extraordinària, marcava les entrades d’una manera inconfusible, les seves mans, assenyalaven la corda corresponent i el seu dit índex es cargolava amb un cercle, amb gran precisió. En la part negativa era, potser, molt menys expressiu en la dinàmica i tenia un costum quan s’acabava la interpretació d’una obra: girar-se al públic, centrat al mig i davant de la coral, separar els braços del cos com uns 20 graus, mostrant els palmells endavant, amb un gest que, tant podia ser com que intentava aplegà a tots en el gest, com, pel fet que al temps s’estrenyia d’espatlles, volgués dir: «és el que hi ha, què voleu que us digui».

Part 2.

1986-1992 El mestre Antoni Planas i Zapater.

01.

Com dic el quedar-se sense mestre era un cop per la Coral... Vam intentar buscar una solució donant veus. La meva dona i jo, havíem assistit feia poc a la inauguració de la rehabilitació d’una ermita prop de Sant Antoni de Vilamajor, localitat en la que teníem una caseta. La meva dona parlant amb alguna de les cantaires de la coral de Sant Antoni, que coneixia per ser botiguera a Sant Antoni, li va comentar el cas de la nostre Coral... i vàrem entrar en contacte amb el seu mestre que passaria a ser el nostre, prèvia aprovació del reste de la Coral. Encara el recordo triscant des del camí a la muntanyeta en que s’ubicava la ermita, encapçalant els seus cantaires.

La nostra Coral anava a viure una nova experiència: el canvi de mestre i el que això suposa. Sortosament, las últimes peces incorporades amb el mestre Puig, eren més aviat poc exigents. No sé perquè hem va recordar aquelles sales de ball de la meva joventut, sempre amb música en viu, en la que es donava una d’aquestes dos possibilitats: o tocaven dos «conjunts», els quals es posaven d’acord per tocar una peça per fer el relleu, que la començaria un del grups i l’acabaria l’altre -una peça molt recorreguda era el «Blue Moon», y la segona possibilitat es referia quan havia una sola orquestra: uns instruments, deixaven de tocar, mentre sonava una peça i la resta d’instruments aguantava i iniciava noves peces que no requerís l’ajuda dels absents, i quan aquests tornaven eren els que aguantaven la peça en tant que els seus companys feien la mateixa maniobra, fins que, finalment, s’incorporaven tots i la «cosa» tornava a sonar més plena.

Doncs bé, la peça de substitució de mestre va ser l’ «Adéu, petita rosa». Gran part de la resta del repertori, no tot, va passar a ... la paperera de la història. I vàrem conèixer un nou repertori... i una nova forma de dirigir. Primera peça: «Si el rei m’ hagués donat...». Segona peça: «Sense vent» i renovació de totes les nadales... no va quedar ni una. Un record: incorporem al repertori la obra de Bach «Quan l’hora toca al cel»; una petita correcció de aplicació de la lletra a les notes, fa que ens soni molt millor.

02.

Els nostres concerts de Nadal, els fem al Asil d’Avis de Sant Andreu – de fet ja els fèiem des de la sortida de «Can Padres» - i potser m’avanço en el temps una mica, un any, programa cantar l’ Al·leluia de Haendel, amb lletra traduïda al català. Els assajos son durs: el cor «salta» a cada intent, no és culpa de cap corda en particular, és... falta de concentració. Però la Nit de Nadal és una nit especial i el cor es tensa i... superem els obstacles... ja veiem el tram final, sí: ho farem, i quan arribem al final, cantàvem a dalt al cor de l’església, la alegria i la emoció es desferma. Tanta es la alegria que al cap d’unes dos setmanes tenim un concert a la església gran de Santa Coloma. El concert anava bé, sense problemes, però al mestre se l’acudeix que interpretem fóra de programa el Al·leluia : no portem la partitura però va, vinga que sortirà... i sí va sortir... per sortir corrent. En fi, que no es pot temptar la sort.

Un altre concert de Nadal es va fer als locals del Telèfon de la Esperança. En acabar el concert el mestre va convidar als assistents a que proposessin i s’arranquessin a cantar nadales i el cor com va poder es va unir a ells i li va donar una certa continuïtat. Va ser una festa molt simpàtica que ens va confirmar el caràcter obert i proper del mestre Planas.

03.

Els cantaires que viuen a Santa Coloma, veuen la possibilitat de representar a la seva població en la trobada que es fa a prop de Sens (França) en un monestir en que es conserven unes relíquies de la Santa... i amb la col·laboració del rector de la parròquia de Sant Josep Oriol, de Santa Coloma, s’aconsegueix tal representació: hem de tapar de la nostra insígnia de roba (un escut en quatre barres) amb una llegenda que diu: dalt: «Coral La Lira», abaix: «Sant Andreu», aquesta última llegenda,substituint mitjançant tiretes de paper el Sant Andreu per Santa Coloma.

És la primera sortida a l’estranger de la Coral, ho fem amb tota la il·lusió i amb pocs calers: dormirem a allò que diuen una «Maison de retraite» un vell convent de monges a Sens. Sortim amb autocar la nit abans, i tenim programat el primer acte a la missa vespertina al poble de Fontainebleau. Ens trobem amb un embús monumental a las autopistes tan catalanes com franceses: coincidia en el cap de setmana de començament de vacances. Si pensàvem arribar cap a les deu del matí no ho vàrem fer fins passat mig dia: dinar i... reposar, només una mica per que vespertina a França vol dir a les quatre de la tarda. Morts de són, aguantem, cantem, i... a dormir que demà hi ha que matinar si volem seguir el programa previst: recepció a una mena de centre cívic, a casa d’un metge que ens convidarà a un aperitiu, visita i dinar a un asil d’avis, visita a Paris (els Invàlids, la torre Eiffel, dinar de càmping al Bosc de Bolonya, envoltats de «senyores» oferint els seus serveis, nova visita a Paris (el Camps Elisis, Nôtre Dame) dinar de pícnic en front de la catedral, en una illa sobre el Sena, amb un cartell que ho prohibia per ser monument nacional, o quelcom per l’estil. Ho direm tot: el pícnic que van «preparar» les monges eren una galleda d’ous durs... Quan retornem ens demanen que els tornem els coberts de plàstic... que nosaltres havíem llençat. I darrera visita a Paris, o més exactament a Versalles. El final de nostra estança a Sens va ser la participació del actes per commemorar la Santa Coloma, al seu Convent. I tornada cap a Barcelona, amb una parada a Blois, per compra alguna cosa, pràcticament tothom compra formatge , i a Chambord, per visitar el castell. Mentre fem la visita al castell el autocar va fent de forn per els formatges: la tarda es presenta divertida, amb un flaire per no oblidar el producte més típic de la dolça França. Entrada la nit, encara som a Agen, es a dir, una distància considerable de Barcelona. Ens aturem a sopar a un àrea de descans de l´autopista (vull dir, no a un àrea de servei). Allí, es va liquidar bona part del formatge, no hi va haver restriccions: el que no es mengés, probablement es faria malbé.

04.

El mestre Planas que forma part de la grup de Directors de la Federació de Cors de Clavè, ens anima a federar-nos i tot seguit ens apunta per participar als actes de la Vila Claveriana que aquell any es celebraven a Granollers.

Arribat el temps de Nadal ens inscrivim al Concurs de Nadales que va tenir lloc a Manresa, la peça d’obligada interpretació era El Noi de la Mare. Vàrem aconseguir un meritori quart premi ex-aequo.

Pel any següent es van fer els tràmits per participar en la Setmana Catalana a Zuric. Es va planificar amb tota cura un viatge per diferents indrets de Suïssa. Ho varen fer els plorats companys Desi Canyelles i Lluís Badenas. Potser és l’únic viatge que la Coral va actuar com empresa: va contractar l’autocar, els hotels, els àpats, les excursions, etc. a un preu que va resultar molt ajustat i satisfactori. Vàrem visitar a Ginebra, Berna, Solothurn, Zuric, Lucerna, Meiringen i altres indrets. A Zuric vàrem cantar juntament amb una cobla de Sabadell. El mestre Planas no va poder venir i la Marina Nieto es va fer càrrec de dirigir-nos ... i dirigir la cobla a la peça de conjunt que possiblement va ser L’Empordà. Dues anècdotes al respecte, el primer es que un assaig previ el vàrem fer a prop de les cataractes del Rhin, prop d’Stein am Rhein; i el primer assaig al teatre de la esmentada peça de conjunt va resultar un pitafi, ja que els temps d’execució eren molt diferents; la Marina s’imposà a la cobla dient-lis que la seguissin a ella i, en conseqüència a la Coral, ja que es suposava que els superiors coneixements musicals de la cobla els hi permetria fer-ho. Així ho van fer i va ser oli en un llum: la actuació es va salvar.

05.

Llavors i per mantenir personalitats pròpies ben diferenciades entre la Coral i la Societat, es va decidir la denominació de la Coral, por la de Orfeó La Lira, de tal forma que es disposés de denominació clarament diferent en front de les diverses relacions, i de disposar d’un número de identificació propi.

A l’any següent el viatge va ser a Tolosa de Llenguadoc i Andorra. A aquest viatge sí que va anar el mestre Planas, i es van celebrar dos concerts, un a cada població. El que no vaig anar vaig ser jo, per tant, poc puc afegir. Únicament va comentar que la interpretació del «Quant la hora toca al cel» li va sonar tan bé, que va somiar que seria la que li agradaria escoltar quan i si Deu el portava al cel.

Com es véu que la relació de Francesc Vila, compositor i arranjador de moltes obres per corals, amb la Federació de Cors de Clavè era molt fluïda, crec que a la seva mort va cedir el drets d’interpretació de les seves obres a la Federació, el nostre repertori es va anant inclinant a incloure les seves obres; T’Mirat, Plomes al vent, etc. Això no vol dir que no assagéssim, i incorporéssim al repertori altres composicions, com, per exemple: La Marinada, Benvingut si dus salut, Rosa de Bardissa... etc. D’aquesta última el mestre Planas ens recomanava no cantar-la si, viatjàvem a altres països d’Europa, ja que era el càntic que entonaven el nazis quan es disposaven a afusellar els partisans. Es curiós, però les lletres d’aquestes cançons, s’ens quedaven molt més que les actuals...

06.

Una de les preocupacions del que d’ara endavant ja nominarem Orfeó, era la econòmica: amb l’etern dilema: augmentar quotes espanta candidats i mantenir-les ens abocava als dèficits o al recurs de les derrames... Es va suggerir, entre altres accions, de participar amb concursos remunerats o amb premis. El que, segons sembla, l’any anterior al Concurs d’Havaneres i Polifonia de Torrevella, s’havia premiat una interpretació del popular tema «Baixant de la Font del Gat», es postulava com que fos un Concurs de costellada. En qualsevol cas, et pagaven el trasllat, i et proveïen la estança i manutenció, encara que condicionaven la acceptació a que: a) s’envies un currículum i una gravació – a la època, 1992, en cassette – i b) de resultar acceptats fer un dipòsit - per garantir la presència – de em sembla recordar de 50.000 pessetes. Vam complir amb totes dues condicions: els varem enviar una gravació amb les següents peces: Nit de Sant Joan, T´he mirat, Dorm, Infant, Dorm, Plomes al vent, Sanctus, La Dama d’Aragó i Sota de l’Olm; i quan es confirmaren la nostra admissió, vam fer el dipòsit.

07.

I a partir del Gener, començarem a preparar el repertori: dues obres de obligada execució (una havanera i una peça de polifonia, totes dues premis del concurs composició del any anterior) i dues lliures... i van començar les desgràcies: el mestre Planes va tenir un petit accident amb el seu cotxe... i diu que el va arrestar), desprès es va veure que quelcom no anava fi: agafava les partitures i en lloc de posar-les en sentit vertical, las col·locava en posició horitzontal i torçava el cap per llegir-les. No va poder seguir els assajos: la Marina es va fer càrrec provisionalment mentre el mestre no es recuperava... i estava molt preocupada. Aquesta preocupació la va fer evident al mestre Enric Ribó, amb qui crec estava realitzant un curs de direcció, i aquest es va oferir a ajudar-la, venint a un assaig. Ella, en principi, s’oposa, es conscient de la dificultat de les obres: es descobria que no era el «Baixant per la font de gat» cantat al unisó. El mestre Ribó insisteix i es presenta per veure on està el problema... i no passem del primer compàs: «Cuando el pesquero...» i torna, i torna, i no hi ha manera... Al final li diu a la Marina: «però, on vas amb aquesta gent?». Vaja, tota una injecció de moral... Després, reconeix que la composició té dificultats no aptes per a afeccionats. El cas es que... fi de la lliçó. I el mestre Planas no es recupera, de fet no ho farà: traspassarà als pocs mesos. I en las converses amb el mestre Ribó, Marina rep la oferta de contactar amb Carles Grèbol.

En aquell moment, jo era tresorer de l’Orfeó, i em comissionen perquè negocii amb en Carles. Ho faig per telèfon: a les seves pretensions, s’enfronten la nostra oferta. Ens estirem una mica amb relació a la remuneració al mestre Planas, però la nostra situació financera, no ens permet arribar a allò que ens demana... la diferència està al voltant de les quatre mil pessetes. Accepta la nostra oferta i, per la meva part afegeixo un plantejament addicional: que la remuneració pactada no impliqui una acceptació provisional, que pogués derivar en deixar-nos en quant tingués una millor oferta, excepte que el deixar-nos fos degut en una millora estimable en la seva pròpia projecció artística i laboral. També, es acceptat. La meva preocupació, venia de la experiència que havia adquirit amb el trasbals que suposa un canvi de mestre.

I amb això, acaba la època del Mestre Planas. (A.C.S.). Només, hem d’afegir unes poques paraules: la seva empatia guanyava a la gent. Era un músic humil: la seva frase preferida, hereva del seus antecessors era: «No passarem a un altre compàs, mentre aquest no surti bé». Dic era humil, però, d’una manera indirecta, estava orgullós de la seva vida. Assenyalava al nostre pianista/organista que va compartir els assajos amb ell i amb nosaltres, un xicot que estava estudiant piano... i que feia alguns «embuts» notables i li deia: «Dani, en el lloc que tu estàs ara, jo he tingut... al mateix nivell, a Antoni Ros-Marbà)». No us recorda una mica a la pel·lícula «Els nois del Cor (Los chicos del Coro)»?.

Part 3.

1992-2017. (i que duri). El mestre Carles Grèbol i Cervera.

01.

Si la connexió entre el mestre Puig i el mestre Planas va ser la peça «Adéu petita rosa». La peça de connexió entre aquest darrer i el mestre Grèbol, va ser el «Sanctus» de Schubert. Però, com els compromisos eren altres, no es va notar tant. Efectivament, calia espavilar per tenir a punt les quatre peces pel Concurs de Torrevella... i vàrem patir de valent.

Van ser quatre mesos intensos: a la dificultat de les peces – i l’orfeó mai havia enllestit quatre obres en quatre mesos – s’ajuntava l’adaptació dels cantaires als requeriments del nou director; interpretar els seus gestos amb precisió, tant en la indicació de les entrades, com en las de dinàmica, afinació, respiracions, etc. Però, de mica en mica, s’anava omplint la pica. Moments de un limitat optimisme, es combinaven d’un franc pessimisme. Fins al punt que va arribar un moment que el mestre ens recomanava no participar el el concurs i compensar la pèrdua del diposit mitjançant l’organització d’una rifa. Marina s’oferia a dirigir ella, i fer si calia el ridícul, per evitar perjudicar el prestigi del nou mestre. Finalment, es va decidir de tancar-nos un fi de setmana al convent del jesuïtes de Sant Cugat i realitzar uns assajos intensius. El mestre, desprès de l’esforç, i no massa convençut, va acceptar que sí, que estàvem, ni que fos mínimament, preparats per concursar, sense esperances de guanyar res. Així que ... cap a Torrevella.

02.

La veritat es que, comparats amb les altres corals amb les que vàrem compartir la actuació el mateix dia, tampoc es van notar grans diferències... es a dir, no vàrem fer – al meu parer – gens el ridícul. Altre cosa, va ser el mal tràngol que va passar el mestre. Encara el recordo vestit d’etiqueta... amb una faixa xula... vaja que estava molt maco... i molt nerviós. El presentador de la organització del festival ens va agrair la participació, tenint en compte que, les dates del nostre desplaçament coincidien amb la celebració de les Olimpíades a Barcelona.

L’actuació a Torrevella té un epilog: ens havien de pagar el desplaçament i tornar-nos el dipòsit. De moment no ho van fer: ens van demanar quant pujava el desplaçament i ens van dir que quan ells liquidessin les despeses del Concurs, ens transferirien el dos conceptes: passaren els mesos i no ens arribava la transferència. Se'ls hi va reclamar diverses vegades sense cap resultat. Les nostres reclamacions van haver de pujar de to, i només, al cap d’un any, quan se’ls va amenaçar a fer públic el seu comportament, finalment, van pagar.

I les quatre composicions, que tan esforç es va costar aprendre, van passar a la paperera de la història.

03.

Ens vàrem iniciar amb el nou repertori que ens preparava el mestre. Va arribar un moment que va sorgir la possibilitat de realitzar un concert amb la coral del Prat, que també portava el mestre, en el teatre del Prat. Personalment, i crec que també uns altres cantaires, vàrem queda impressionats de com sonava de bé la Coral del Prat. I pensàvem que faríem el ridícul; es a dir, vàrem tenir més por al Prat que a Torrevella. Però, l’Orfeó, havia començat a canviar. Potser no encara de forma suficient perquè teníem un sentiment que ho estàvem fent molt bé, i era un optimisme exagerat... i alguna bronca del mestre ens va posar a lloc.

A aquella època correspon la idea de emplaçar una majòlica del nostre Orfeó al camí de l’Ave Maria del Monestir de Montserrat: es tractava de aprofitar un dels últims espais disponibles. La seva «benedicció» va tenir lloc juntament amb un concert de l’orfeó a l’altar major... pocs dies desprès, el 4 i 5 de juliol de 1994, la santa muntanya cremava pels quatre costats... Curiosament, la majòlica porta com a data de l’ofrena el 5 de juliol de 1994! Aprofiteu quan pugeu a Montserrat per fer-li una visita: el carrer de l’Ave Maria es troba a la sortida del cambril i condueix a la plaça.

04.

I poc desprès estrenàvem el «Madrigal» de Taltavull... que bé que va sonar a la sala d’actes de les Dominiques d’Ensenyament prop de la Sagrada Família: podeu escoltar-la al «Repertori històric» de la nostra pàgina Web.

I ara direu... i perquè no la recuperem? Jo us contestaré amb un altre pregunta: i perquè no recuperem el «Te quiero»... i el «Amor Mariner» ... i els «Valsos amorosos»... i la «Maite»... i «tutti quanti»? I intentaré donar-vos una resposta... o més d’una.

Però, em falten alguns arguments. I per dotar-me d’ells, faré una nova digressió:

Uns cantaires de la Coral (encara no Orfeó) vam coincidir durant quatre o cinc assajos per ajudar a un altre coral que sembla que travessava moments delicats, al barri de Santa Rosa, de Santa Coloma de Gramenet. La dirigia el mestre Enric Azuaga; recordo que intentava explicar-nos la teoria dels acords, a través d’una cançó que començava «Todos los bienes del mundo...». Bé. No ve massa al cas, ho feia per situar-nos, en especial els que ho vàrem viure. El mestre Azuaga, estava preparant un concert a la Universitat, per interpretar-lo ell en la seva veu de baríton i ens deia: «L’estic preparant amb tota cura, amb tota il·lusió i ... ¿creieu que serà un èxit memorable, que es recordarà durant... no dic anys, ni mesos, ni setmanes...? Estic convençut que rebré uns ‘calorosos’ aplaudiment al final i... ‘sic transit gloria mundi’».

05.

Val, ja tinc arguments:

1. Totes les interpretacions, i no diguem las de afeccionats, aconsegueixen un determinat nivell de qualitat, sempre limitat, a vegades baix, mai excels. Per tant, assolit aquest nivell val més provar-ho amb un altre obra, a veure si el superem.

2. Us recordeu del «Cantares»? «se hace camino al andar» : fent camí passem la vida... i fruïm de noves cançons... si ens quedem aturats en el mateix repertori, ens avorrirem... i a les noves peces trobarem una satisfacció interior... Feu repàs a les cançons que hem cantat durant tota la vida: el cabdal és, possiblement, molt abundós. I cantem per transmetre a altres emocions, però els primers a fruir-les som nosaltres: si no les gaudim, mal podrem transmetre-las.

3. El mestre Grèbol ens diu manta vegades que las cançons s’avicien i que corregir vicis és molt més difícil que aprendre noves peces. I, té raó. D’una part, quan les peces arriben al seu nivell màxim assolible per la coral, haurà d’acceptar-se que el motiu per el que no es pot superar aquest nivell obeeix a mancances que podríem dir «vicis»: una nota mal afinada, una dinàmica poc aconseguida, faltes de equilibris entre las veus, etc. Però, hi ha més: una cançó no practicada durant un temps, fa que en el record estigui molt més viu el «cantabile», que, normalment, és el territori de les sopranos, que la pròpia veu, i així les veus tendeixen (els taurins, dirien que tenen una «querencia») a renunciar a interpretar la pròpia veu i afegir-se a la veu dels sopranos – o dels qui portin, mai millor dit, la veu cantant-.

I, l’altra vesant, escoltem una cançó, ens agrada i la voldríem cantar. Pregunta: saps el nivell de qualitat que té la interpretació de la peça escoltada? Creus que som a l’abast de millorar-lo, o com a mínim assolir-lo? I el grau de dificultat? La tessitura de totes les nostres veus, estarà en un nivell mínim de confort? Totes aquestes qüestions només las pot contestar el mestre. I, a vegades, només podrà fer-ho desprès de uns primers assajos. Així, que propostes sí es poden fer, però cal disciplina per acceptar el criteri del mestre.

Em sembla que m’hi he desviat de el que deuria ser una crònica. Torno al camí.

06.

Mentre estaven recopilant nou repertori, les possibilitats de fer concerts, en especial a l’estranger, quedaren descartades. Per altra banda, les subvencions públiques o de les caixes, anaven disminuint fins que acabaren per desaparèixer. I suportar un cost creixent, al temps que complicat per haver de destinar el temps a concerts, i, freqüentment, amb el compromís de correspondre a les corals que ens fessin d'amfitriones, va animar que es fessin viatges només d’esbarjo: un a Astúries, amb pujada als «Picos de Europa», un següent a Àustria, amb visites a Viena, Innsbruck i Salzburg, i parades intermèdies a Milà, Venècia; un altre a Estrasburg i la Selva Negra, amb visites a Colmar, Friburg de Brisgòvia, Baden-Baden, Triberg, Feldberg i a la illa de Mainau, la illa de les flors, i finalment, un altre a Praga, amb visites a Nuremberg, Dresde i Karlsbad: aquest viatge té la particularitat que allà per on passàvem, semblava que anunciàvem la pluja que a nosaltres ens respectava, relativament, però que va produir greus inundacions en especial a Dresde i Praga, per la crescuda dels seus rius, el Elba i el Ultava, respectivament.

07.

Any 1997. Com a conseqüència del conveni que tenia subscrit l’ajuntament del Prat amb el Palau de la Música, la seva Coral tenia la possibilitat de actuar al Palau, quan l’ajuntament li demanava. El mestre va preparar un repertori de qualitat que, a banda d’altres peces, tenia com a obra principal els Valsos Amorosos, de Brahms. Per reforçar la dotació de cantaires, els va proposar fer-ho conjuntament amb el nostre Orfeó. Ho van acceptar, i cal dir que el resultat va se extraordinari, i, per nosaltres una experiència: actuar al Palau !.

L’esforç per muntar l’obra va fer que repetíssim el concert, una vegada a L’Hospitalet i crec que a l’església de Santa Anna. El requeriment de pianos, va impedir el que poguessin realitzar-se més actuacions.

I, sense buscar-ho, surt la possibilitat de fer un viatge al Equador, convidats per la Universitat de Guayaquil. La persona, equatoriana, que va realitzar el contacte, sembla que va tenir una confusió sobre a quina Coral havia de convidar: va iniciar unes gestions amb la Coral del Prat, i, sense esperar resposta, va iniciar gestions amb el nostre Orfeó. Quan vàrem acceptar la seva oferta, la Coral del Prat, va pensar que els havíem «pispat». Finalment, es va optar perquè ells anessin un any i nosaltres aniríem al següent, com així va ser. Es va visitar, Quito, Guayaquil i Cuenca, amb una molt bona acceptació per part dels assistents.

08.

Durant uns anys, l’Orfeó va actuar en diversos indrets fent de cor de la Banda Municipal de Barcelona, dirigida per en Josep Mut. Va ser una col·laboració molt profitosa en la qual destaquem el concert en el Casino de L’Aliança de Poble Nou, amb motiu de l’any Verdi, en que es van interpretar diverses obres, que podeu consultar en el Repertori de la nostra pàgina Web. Cal fer esment a la Marxa Triomfal d’Aida. També es destacable la interpretació de la obra «Homenatge el Cant Coral» del propi mestre Mut, que després també vàrem interpretar en acompanyament de piano.

Una sortida molt especial va ser a Olzinelles, prop de Sant Celoni, el 28 de maig del 2005 en el que es va fer un concert que incloïa la versió per a quatre veus i piano de La Sardana Eterna, de Salvador Bretons, amb presència del seu autor, i del de la lletra en Xavier Xirinacs, en un dels seus darrers actes públics. A destacar que la lletra de la cançó la va escriure en Xirinacs en la fulla d’un quadern a petició del nostre cantaire Albert Sala.

09.

Com a obres destacades d’aquest període cal ressenyar l’Himne de Mendelssohn, interpretat, entre altres llocs a Sant Llorenç de Cerdans, a la Catalunya Nord, i un recull de peces corresponents a la Cançó d’Amor i de Guerra, conjuntament amb la Coral de Sant Adrià. Aquestes peces es feien amb la participació de solistes externs. A la nostra web podeu trobar mostres dintre del capítol de «Repertori històric».

Entre altres participacions, amb col·laboració amb altres corals, i acompanyament d’orquestra, ressenyarem els concerts als que vàrem participar, de les Cançons de Mare, de R. Talens, i del Homenatge a Raimon, en harmonitzacions de Salvador Bretons. Aquestes peces es van interpretar a Badalona, al Poliesportiu La Plana i al Teatre Principal l’any 2010.

En aquests anys l’Orfeó ha realitzat concerts, al Palau de la Generalitat – en el que també a intervingut cantant Els Segadors, en ocasions molt especials -, al Saló de Cent del Ajuntament de Barcelona, a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent, als monestirs de Montserrat, Ripoll, Poblet, a la Catedral de Barcelona.

10.

Amb sortides per la resta de Espanya, ha actuat a Barakaldo, Vitòria, Carrión de los Condes, Almazán, Berlanga de Duero, Vall-de-roures, etc.

Finalment, s’emprenen viatges a l’estranger que inclouen actuacions: a Sicília – mentre el volcà Etna està en erupció -, amb etapa a Roma on es va cantar a la basílica de Sant Pere del Vaticà, i a Sardenya, visitant L’Alguer.

I aquest any 2017, fem una sortida, més bé una escapada, a Montbrió del Camp i al Hotel de les Termes fem un concert.

11.

Des de Febrer de 2013 a Gener del 2015, la seu de l’Orfeó al carrer Coroleu, 15, va romandre tancada per obres de rehabilitació. Realment, el estat en que es trobava l’edifici era deplorable, amenaçant ruïna: la façana se estava desplaçant, perdent la verticalitat i amenaçant ... desplomar-se ... no, el desplom no era una amenaça, si no una realitat, l’amenaça de venir-se abaix, el que els americans, salvant les distàncies, a les torres bessones deien col·lapsar-se. En aquests anys la nostra defensa consistia en resistir, retirant-nos de la façana, anant més cap a l’escenari marcant amb una línia de butaques, la zona de perill, evidenciada per una esquerda i un desnivell al terra. La activitat del Orfeó no es va interrompre: seguiren els assajos -aixoplugats a les dependències del Asil de Sant Andreu- i les actuacions, i des de la data de la seva re-inauguració – Gener de 2015 – ja es va tornar a la normalitat gaudint d’unes instal·lacions còmodes i que van donant els seus fruits amb la captació de nous cantaires.

I amb això acabo, sembla que aquesta darrera època ha estat més curta, quan en realitat ha estat la més llarga de totes: 25 anys!. Però, com a la història, quan més antiga és, més història sembla. No patim: també aquests darrers anys es van distanciant per la adició constant de nous esdeveniments. Però, aquests ja seran feina d’un altre cronista. A Deu siau !.