Text

En aquella època de l’any -de novembre a març- és quan hi ha més moviment de bucs en els paratges magallànics. La mar sempre està moguda. Però, si bé res no atura i calma les immenses onades que arriben des dels dos oceans, si més no l’estat de l’atmosfera és més igual i les tempestes que el pertorben fins a les zones altes només són passatgeres. Els bucs de vapor i els velers s’aventuren fàcilment, durant aquest període de temps dòcil, a contornejar el Nou Continent doblant el cap d’Hornos.

Tanmateix, ni el pas dels bucs per l’estret de Lemaire o pel sud de l’illa dels Estats podria trencar la monotonia dels inacabables dies d’aquesta estació. No van ser mai tan nombrosos, i menys encara des que el desenvolupament de la navegació de vapor i el perfeccionament de les cartes marines van fer menys perillós l’estret de Magallanes, ruta més fàcil i breu alhora.

Amb tot, aquesta monotonia inherent a la vida en els fars no la perceben fàcilment els torrers destinats al seu servei. Gairebé sempre es tracta d’antics mariners o pescadors. No es preocupen de comptar les hores i els dies, ja que saben ocupar-se i distreure’s molt bé. Per altra banda, el servei no es limita a cuidar de l’enllumenat entre l’ocàs del sol i la seva sortida. S’havia recomanat a Vázquez i als seus companys que vigilessin els voltants de la badia d’Elgor, traslladant-se cada setmana al cap San Juan, i observar la costa est fins a la punta Several, sense allunyar-se mai més de tres o quatre milles. Havien de dur al dia el “llibre del far” i anotar-hi tots els incidents que poguessin passar, com ara el pas dels vaixells de vela o de vapor, la nacionalitat i el nom, si el podien veure, així com el nombre, l’altura de les marees, la direcció i la força del vent, els canvis de temps, la durada de les pluges, la freqüència de les tempestes, les variacions baromètriques, l’estat de la temperatura i altres fenòmens, la qual cosa permetria d’establir la carta meteorològica d’aquells indrets.

Vázquez, de nacionalitat argentina com Felipe i Moriz, havia d’exercir a l’illa dels Estats les funcions de torrer cap del far. Tenia aleshores quaranta-set anys, era fort, d’una salut a tota prova, de notable resistència, com quadra a un marí que ha travessat mil vegades la major part dels cent vint-i-quatre paral·lels, decidit, enèrgic, familiaritzat amb el perill..., i va saber enginyar-se-les més d’una vegada per sortir de situacions en circumstàncies en què es jugava la vida. L’havien escollit cap no només per la seva edat, sinó també pel seu caràcter decidit, que inspirava plena confiança. Havia abandonat el servei a la marina de guerra de la República envoltat de l’estima de tothom, malgrat que no havia passat de contramestre.

Felipe i Moriz també eren mariners i tenien quaranta i trenta-set anys, respectivament. Vázquez coneixia les seves famílies des de feia temps [...]. El primer era solter, com ell; Moriz era l’únic casat, no tenia fills i la seva dona servia en una casa d’hostes del port de Buenos Aires.

Quan haguessin passat els tres mesos, Vázquez, Felipe i Moriz embarcarien de nou en el “Santa Fe”, que portaria a l’illa dels Estats uns altres tres torrers als quals rellevarien de nou tres mesos després. [...]

El dia 21 [de desembre] al matí, Felipe es passejava pel terraplè tot fumant quan li va semblar veure un animal per la banda del bosc de faigs. Després d’observar-lo uns instants, va anar a buscar els seus prismàtics i va reconèixer de seguida un guanac de gran talla. Potser es presentava l’ocasió d’aconseguir una bona peça.

Immediatament, Vázquez i Moriz, a qui acabava d’avisar, es van reunir amb ell en el terraplè. Tots van convenir que havien de caçar-lo. Si aconseguien cobrar el guanac, podrien variar agradablement de menú quotidià.

Això és el que van decidir: Moriz, armat amb una carrabina, abandonaria el recinte i intentaria col·locar-se darrere de l’animal sense que aquest se n’adonés, empenyent-lo cap a la badia, on l’esperaria Felipe [...]

Va passar una mitja hora. El guanac continuava immòbil i Moriz ja devia estar a tret de fusell.

Vázquez i Felipe esperaven, per tant, sentir una detonació i que l’animal caigués ferit més o menys greument, o bé que fugís a tota velocitat.

Tanmateix, no se sentí cap tret i, amb gran sorpresa de Vázquez i Felipe, el guanac, en lloc de fugir, es va ajeure sobre les roques, amb les potes penjant i el cos desplomat com si no tingués forces per aguantar-se.

Gairebé en el mateix moment aparegué Moriz, que havia aconseguit passar entre les roques; es va llançar cap al guanac, que romania immòbil, s’inclinà sobre ell i s’aixecà bruscament.

Tot seguit, girant-se cap al recinte, va fer un gest inequívoc. No hi havia

cap dubte que indicava als seus companys que es reunissin amb ell el més aviat possible.

-Passa alguna cosa -digué Vázquez-. Segueix-me, Felipe.

I tots dos, precipitant-se des del terraplè, corregueren cap al bosc de faigs.

No van tardar ni deu minuts a salvar la distància.

-I el guanac? -preguntà Vázquez.

-És aquí -respongué Moriz, mostrant l’animal que jeia als seus peus.

-És mort? -preguntà Felipe.

-Sí -contestà Moriz.

-De vell, suposo...

-No, d’un tret.

-D’un tret? Però, n’estàs segur?

-Sí, d’un tret en un costat.

-Una bala! -repetí Vázquez.

Així era: després d’haver-lo ferit una bala i d’haver-se arrossegat fins aquella plaça, havia caigut mort.

-Per tant, hi ha caçadors a l’illa? -murmurà Vázquez. Immòbil i pensatiu, va fer una ullada al seu voltant.