CURS 2024-2025 SESSIÓ 30 (11/6/2025)

I al recórrer amb la vista la grandiositat dels seus maciços, la variada distribució i grandaria de les obertures, els perfils i atrevits trepáis de la pedra tallada, un se sentia embadalit i corprès de punyent curiositat. Tant, que bé oferia la vila, al peu mateix, son pintoresc panorama de desnivellades teulades, cimboris, fumeres i campanars; la campinya, ses catifes i arbredes; els torrents, llurs miralls extesos per terra, llampegant entre 'l fullatge; el cel, sos horitzons i mars de llum: el visitant posposava tots aquells tresors a la set del seu esperit, ull-pres per la porta del castell, ont tenia fit l'esguard ja feia estona. Si estava barrada, perquè ho estava; si de cas era oberta, perquè ovirava a dins son vestibol ogival, son pati negrenc i recullit, l'ampla escala a cel obert, amb son antpit de rosetons, les parets trauades ací i allà per finestres i portes fistonejades de gracioses motllures, capitellets i repises esculpturades. Un vel humid i cendrós semblava, d'allà enfòra, cobrir-ho tot del misteri més atraient; l'imaginació 's forjava ja tota una resurrecció de l'Edat Mitjana: estrados entapiçats, arques de roure de cairuda talla, el gran tinell amb la vaixella d'or, l'harpa del trovador, l'armadura de l'avagant, els enfilalls de perles i joieria de les dames. Altres dalien per veure 'ls cellers, les fosques maçmorres, els soterranis misteriosos, la consabuda mina que per força degué tenir el baró pera baixar a la vila, pera escapar-se potser fins al riu.
I res d'això hi havia. El temps; famolenc insaciable, s'havia empassat fins els òssos d'una vintena de generacions d'aquella antiga familia, venint a trobar el darrer baró dins d'una sala d'hospital pera disputar a l'escrofula les aixerreïdes llenques de teixits que aquesta no pogué engolir en tant de temps com anà rosegant-lo. El corc i el rovell s'encarregaren de menjar-se 'l parament, les armadures. ¿Qui coneixerà en les rosades orelletes de la nuvia o entre 'ls postiços empolvats de la dama enlairada en son palco, les perles i pedres fines que enlluernaren al pobre joglar, que tremolaren amb la rialla de la tençó i espurnejaren irisades al flameig de la llar fumosa? No restava sinó la pedra, i aquesta l'havia desennoblida, de primer, el vici: avui anava a envilir-la l'usura.

Fonètica i Ortografia

• Mots plans amb o oberta. La o de la síl·laba tònica dels mots plans sol ser pronunciada oberta (ò), com passa per exemple en mots com còdol, pròxim, còlon. Uns pocs, però, cal pronunciar-los i accentuar-los quan calgui, amb la o tancada. [OC] "Però s’escriuen amb accent agut (ó) el verb córrer i els seus derivats (concórrer, incórrer, ocórrer, recórrer, transcórrer); les formes fórem, fóreu, fóssim (i fóssem), fóssiu (i fósseu) del verb ser (o ésser), i alguns mots com córner, góndol, estómac, furóncol, tómbol; jóvens, órdens (plurals alternatius, en els parlars occidentals, al Camp de Tarragona i en eivissenc, de jove i orde, respectivament, al costat de joves i ordes); Bóixols, Bóquer, Fórnols, Gósol, Jóncols, Sóller."

• RECORDATORI. Les divisions temporals s’escriuen amb minúscula inicial: cretaci, neolític, edat mitjana, gener, febrer, març... dilluns, dimarts, dimecres... primavera, estiu... i

Lèxic

• TREPAT. Forats fets a la pedra o a les teles amb un trepant.

• CIMBORI. Construcció de planta poligonal o cilíndrica que s’aixeca sobre la intersecció de dues naus d’un edifici monumental per donar llum a l’interior i, generalment, per servir de base a la cúpula.

• ULLPRÈS. Del verb ullprendre: encantar, sorprendre, amb la mirada. Fascinar.

• AMPIT. Mot que cal pronunciar agut. Part inferior del marc d’obra d’una finestra per a recolzar-s’hi qui surt a mirar.

• TINELL. Es pot referir tant a un moble de luxe destinat a guardar i a exposar les vaixelles dels grans senyors que era posat generalment a les sales de recepció, com a la sala on hi havia el tinell (Recordem el "Saló del tinell", a la plaça del Rei, a Barcelona. Avui en diem vidriera o bufet. 

• ESCRÒFULA.  Malaltia caracteritzada per l’inflament dels ganglis limfàtics, especialment els del coll.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 29 (4/6/2025)

L'Olaguer se repensà una estona, amagant en lo possible tot el dalè que tenia d'aprofitar la ganga, mal que ganga fos per l'altre caçar guardià i paga. A la fi oferí tres pessetes, que foren acceptades després de llarg regateig. Obtingut el permís, i en havent dinat, els nous amos i ell, amb el matxo darrera, s'encaminaren cap al castell, qual interior D.ª Tuies no coneixia encara.
Al veure-ls passar, els veíns de Pratbell se mossegaven els llavis pera no deixar escapar un somrís de mofa.
— Quin terceto! — exclamaven després, entre-dents, tot bellugant el cap.
Aixís atravessaren mitja vila, fins arribar a les darreres casetes del carreró miserable d'ont partia la costa del castell. Aquesta era una dreta graonada, empedrada de palets i faixes de marbre esmolat que feien arriscada l'ascensió. La molça i l'herba rana, que circuíen els bombats palets, els deixaven sols clapejar com calbos caps de mort mal enterrats. Sort que l'esgarrifosa impressió era arreu substituida per l'esment continuat que l'esperit de conservació reclamava. El matxo, no obstant, entre relliscades i caigudes, se resistia amb tal força a trepitjar aquell solatge, que no hi bastaven crits ni cops. Encabritat, arrufant el nas, aixordant el món amb sos brams enguniosos, aquí queia i allà s'aixecava, traient foc de les pedres, tot esfereit, com si fos més impressionable que les persones. No cal dir que, davant de ses bogeries, el notari i sa muller van donar-se brasa a fugir costa amunt, enganxats l'un amb l'altre i arrambant-se a les vores del camí, fins arribar al peu del clos.
Tancava aquest un reixat de senzills barrots de ferro, menjats de rovell, tant desllorigats ja i fóra de pollaguera que, havent-se un dia encallat a mig obrir, aixís restaren per sempre més, deixant més estret el pas, però obert sempre. Terra de gleva anà enterrant els llistons inferiors, i damunt d'ells nasqueren cada primavera flors i lianes que s'enfilaven pels barrots amb aquell instint embellidor que semblen tenir les flors boscanes.
Passat aquell llindar, no dolia la pujada. Amb pocs passos més s'assolia 'l cim del turó, la plaça que precedia'l castell; una plaça empedrada amb grans carreus desnivellats per la força increible dels escardots i fonolls que creixien entre'ls junts. Un cop allí, podia un asseure-s en el llarg pedriç de l'esquerra i contemplar el castell. Aquest era un bastiment del segle XIV, que s'aixecava alterós encara amb ses torres marletades, sos finestrals trilobats, partits pel corresponent mainel, sa pedrera esqueixalada avançant al mig de l'extens davanter ja terrós, esquerdat i ple de pedaços de diferents temps i gust. Fins els més llecs en arqueologia se sentien dominats de misteriós respecte davant d'aquell ferreny monument, que ressaltava sobre 'l blau del cel amb imponent majestat.

Morfosintaxi

• FINS / FINS A: Vg. sessió 20.

• El pronom feble reflexiu es pren la forma se quan va davant d'un verb començat en essa (o equivalent).

es veu bé

se sap

se celebra

Lèxic

• PALET. A banda de ser aquella andròmina de fusta llistada que fem servir per al transport, sona nom als còdols, o pedres de riu arrodonides que es fan servir per a empedrar els carrers.

• SOLATGE. Un bon sinònim de sòl, terra, terreny...

• DONAR-SE BRASA. Afanyar-se.

• POLLEGUERA. [DCVB] 1. POLLEGUERA f. || 1. Peça de pedra, de ferro o altra matèria dura, amb un ull o clot dins el qual entra i gira el piu o eix de rotació d'una porta, barrera, etc. (Camp de Tarr., Val., Bal.); cast. quicio.  Loc.—a) Treure de polleguera: fer sortir una cosa del seu curs natural, del seu estat normal; violentar-la; exasperar, fer perdre la calma. Lo que noltros volem és que sa Lley matexa no mos resulti treta de pollaguera, Roq. 38. Mai s'enfadava amb ningú, tot traient els altres de polleguera amb la seva mitja rialla, Oller Pap. ii.—b) Sortir de polleguera: sortir una cosa del seu estat normal, violentar-se; exasperar-se. Branillatges y andròminas, tot eixia de pollaguera, Pons Auca 26. Va sortir de polleguera i, encarant-se amb mi, va dir reganyosament, Ruyra Parada 30. Estar fora de polleguera: estar desviat del seu estat o curs normal, estar fortament excitat, molt exasperat. Tots els veïns estaven fora de polleguera, Oller Vilaniu 3. Tot semblava que anés en orris i fora de polleguera, Caselles Mult.43

• TERRA DE GLEVA. Pa de terra compacta i endurida per la humitat, formant una crosta planera

• ESCARDOT (es+card+ot). Card.

• PEDRÍS. Seti de pedra; cos sortint de pedra que s'alça des de terra fins a una altura convenient per a seure-hi, generalment adossat a una paret [DCVB]

• ALTERÓS. Alt, però amb un matís: que mostra orgull.

• FERRENY. Fort, robust, sever.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 28 (28/5/2025)

Als seus coneixements de traginer i lleugeresa degué l'Olaguer el recobrar aquell matxo enfurismat. Amansit si't plau per força, el muntà, i, tot dringant-li 'l diner per les butxaques, arribà l'Escanya-pobres a Pratbell que no eren pas dotze hores. Ningú s'admirà de que tal miserable entrés muntant al pèl bestia tant enfellonida. Moix i pensatiu arribà a cal notari, descavalcà i demanà al seu amic una sentada. Moix i pensatiu arribava per lo molt que havia rumiat tot venint.

—Ja ho veu, D. Magí. A mi no'm convé de cap de les maneres que en Pere se'n vagi: pot suposar que qui sab lo que li dec, me bescantarà per qui i per lla, no trobaré masover, i tota la cullita d'enguany, al menos, se'n va en orris. De la munta no cal parlarne: prou clar que ho ha dit ell. Vagi darrera d'un pobre!

— L'heu feta grossa; l'heu feta grossa,— exclamà D. Magí, gratant-se la galta i amb el to sentenciós de sempre. — Però bé: ja veuré d'arreglar-ho; ja us faré aquest favor, que, en bona fe, val alguna cosa.

— I cah! Ells ne tenen la culpa, amb les seves pors, que‘l matxo prou l'amansiré jo, i llavores veurien el negoci. Si es un animal de pena.

I dient això, amb tot i esser a l'hivern, l'Escanya-pobres s'aixugava amb el revés de la mà la suor que traspuava pel seu front palid.

— Convindria que me'l fes depressa, aquest favor,—gosà dir l'Olaguer, veient al notari encaparrat en altres coses i disposat a no parlar-ne més.

— Home, quan? No vindrà d'un dia.

— D'hores: vegi què li dic. Un pagès cremat, i allí són tres homes, es capaç de escapsar-me tots els arbres de l'hisenda en menos d'un jornal. Aquell dimoni de geperut es capaç de fer-ho tot sol.

El notari, excusant-se de poder anar a La Coma fins d'allí a dos o tres dies, prometé, vista la premura, escriure aquella mateixa tarda pera parar el primer cedint, per fi, a la preocupació que'l dominava, preguntà, mudant de to:

— Bé: i ont anireu a viure, ara?

— A l'hostal de Sant Roc m'hauré de ficar, de primer entuvi. Què vol que faci?

— Potser me llogarieu el castell,—féu el notari, amb rialleta maliciosa.

— Com! — saltà l'altre. — Que ja es de vostè?

— Sí, home, sí! Ahir en vaig pendre possessió, — digué, arrocegant la paraula, com pera mellor assaborir-la.

I, entregant-se a l'expansió del goig, explicà per peces menudes l'historia d'aquella adquisició usuraria, sa primera adquisició, arrencada de les mans foradades de D. Guillem, el darrer brotim d'una baronia de cinc centúries, que, després d'una vida de disbauixa estúpida, acabava de morir en una sala de l'hospital de Barcelona, sol i vern, vell i fadrí, menjat per l'escrofula i la miseria que durant tants anys anaren rosegant-lo per cafès, bordells i timbes.

— Llogar? — replicà l'Escanya-pobres, entre admirat i sorprès. — Què vol que hi faci al castell?

— Guar... — respongué'l notari, mossegant-se la llengua. — Viure-hi, vui dir.

— No: ja ho deia bé de primer, ja: guardar-lo . Home, li faré un servei, i encara vol que l'hi pagui? Qui serveix, paga mereix. I jo llogar aquell casalot tant gran?

— Mireu? Si no sou vós, me'l llogarà un altre. Ara que volen empestifar la vila de fàbriques, no faltarà demanadiça. Ja ho veureu que aviat hi sentiu allí 'l catric-catrac de trescents telers.

— No somnii truites, home. No veu que tot allò bellugaria com un castell de cartes? Que es cas de posar-hi telers! Bé, ja veurà: fem una cosa? Ara allò està abandonat, no? Jo l'hi guardaré mentres i tant que no ho lloga.

— Tira peixet! Quina rifa!

— No diu que ho serà aviat?

— Que la sabeu llarga, Olaguer! I el senyoriu? I l'utilitat? I el producte del diner que'm representa?

— I cah, home! Si ja sé jo que donya Tuies no vol pagar més lloguer, ni vostè tampoc. Vostès s'hi mudaran aviat. Llavores, si per cas no m'hi volen cedir un reconet abaix perquè 'ls faci companyia, me‘n vaig jo.

— Esteu molt enterat, Olaguer. Bé, doncs: doneu-me un tant al mes de senyoriu, i es cosa feta. La casa s'ho porta, es de senyors: heu de pagar senyoriu.

— Sí, d'un senyor que ha mort a l'hospital.

— Sic transit gloria mundi, — féu el notari, mostrant tot d'una 'l seu estil sentenciós i els seus temors de sempre sobre 'l pervindre.

— Una cosa era'l tarambana del baró i una altra 'l castell. Dos durets al mes i us entrego la clau.

— Dèu pessetes! Ni cinc tampoc! Quina llei d'agrair favors! Ara, alló qualsevol ximple ho pot cremar o desembraçar, quan menos.

El previsor notari 's tornà groc, i, abaixant la veu d'un terme dolç, tornà:

— Posem-ho a cinc i no 'n parlem més.

Fonètica i Ortografia

• Hem trobat un diacrític que avui ja no existeix: vós

• Els verbs que tenen l'infinitiu en -iar, tenen dièresi al subjuntiu present: somiï, estalviï, confiï. 

• ELA GEMINADA. Cal memòria visual per saber quina paraula en porta: pàl·lid (en canvi: càlid); anul·lar (verb) / anular (dit); cal·ligrafia (en canvi: calidoscopi)...

• Hem retrobat la qüestió de les erres finals que es pronuncien, amb el cas del mot favor. Hem recordat que en la variant balear sempre és muda (favó, amó(r))

• Recordatori: les xifres en lletres duen guionet entre la desena i la unitat (quaranta-tres) i entre la unitat i la centena (dues-centes)

Morfosintaxi

• El verb ésser, en aquesta forma, és millor reservar-lo en el seu  ús com a substantiu. Per a usos verbals és més freqüent la forma ser.

• La preposició DE és optativa i recomanable en estil culte davant d'alguns infinitius quan aquests fan de subjecte o de complement directe: La meva esperança era de poder-te veure aviat. /  Em prometé d'escriure-li. 

• Existeix una forma arcaica del verb anar: ir. (M'iré / Me n'aniré)

Lèxic

• ASSENTADA. Incorrecte. Cal dir asseguda o seguda.

• PER PECES MENUDES. Amb detall.

• SENYORIU. Correcte: [DIEC] Autoritat, domini, del senyor sobre un territori i sobre els seus habitants.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 27 (21/5/2025)

L'endemà, quan encara 'l mas dormia, l'Escanya-pobres posà 'l bast al Moreno, el cavall estimat de l'hisenda, el muntà i no parà fins a la vila. Sa absència fou un esbarjo pera tots els esperits: els camps sentiren cantar an aquells pagesos enfeinats, el vailet se trencava les cames a cabrioles, i a taula, més que'l menjar, engreixaren les rialles. En cambi, a la tarda, quan tornà... Qui clavada l'arada al solc, qui descansant en el manec del magall, estigueren amos i moços més de dèu minuts discutint si seria aquell cavaller que anava acostant-se a contraclaror del sol ponent.

— Ell bé s'hi diu; però no ve a dalt del Moreno. No pot ser.

I, en si es o si no es, arribà allí, dalt d'un matxo blanc-bragat que ho posà tot en renou amb sos brams i molinets.

— Que ha pres mal el Moreno?—s'atreví a preguntar en Pére, tot alarmat.

L'Escanya-pobres respongué amb un «no» esclet, tot domant el matxo a garrotada seca al mig del cap; però la bestia l'aixecava fins qui sab ont, ensenyant l'enorme dentat i uns ulls com unes brases, ensems que voltava i giravoltava, tibant la brida i amb cada guit que feia escruixir l'aire. Allò no era un matxo, sinó un dimoni de l'infern amb qui no podia bregar més que un traginer com l'Olaguer ho fou. La bestia no volia entrar a l'estable, i, sols amb l'aturdiment dels cops i el dolor que les batzegades de la serreta li deixaria a l'ensagnada boca, conseguí aquell rendir-la.

El pressentiment d'alguna crudeltat misteriosa s'apoderà de tots. Tothom pensava en el Moreno, tant dócil i volgut sempre, i l'extranya aparició d'aquell matxo ‘ls esfereí tant, que no gosaren repetir la pregunta den Pere.

Fermat el matxo, l'Olaguer corregué a tancar-se en la seva habitació pera repassar les quatre unces que havia guanyat en la barata del Moreno; i aquell vespre ni baixà a sopar ni hi hagué qui entrés a l'estable a donar un bri de palla a l'animal. Els masovers i moços , mentrestant, se perdien en conjectures i grunyien de rabia.

L'endemà al matí baixà l'Olaguer i manà an en Llorenç, el més obedient dels moços, que entrés a donar pinso al matxo. El pobre xicot, encara que rondinant, obeí, i la bestia'l rebé amb un raig de coces que'l deixà extés a terra amb una costella enfonsada. Als clams del ferit acudiren tots els de la masia; se l'emportaren a la cuina a curar-lo, seguits de l'Olaguer en persona, que ho presenciava tot moix. Més l'Aloi, el geperut, excitat per la desgracia del company, sortí i, armat d'un bon samaler, entrà a l'estable a rebatre a cops an aquell dimoni, fins a matar-lo. La bestia, aixís bastonejada, trenca'l ronsal, i, abraonant-se amb l'agressor, li clavà dentellada al gep i escapà, esperitada i bramant, camps a travers, botant com monstruós moltó.

Llavores la sarracina s'armà contra l'Escanya-pobres: tota la casa en pes les emprengué contra ell; i en Pere, a l'arrencar-li la confessió de lo fet amb el Moreno, l'embestí de dret a cops de puny; les dònes li tiraren en cara totes, les mesquineses, tots els deutes pendents; els moços, entre gemec i gemec, li juraren venjar-se, i quan el tingueren ben atrotinat i abatut li anunciaren tots la sortida.

—Jo no tinc res,—afegí en Pere; — vós encara'm deveu la despesa de dos mesos: veniu, doncs, a demanar-me compliment de contracte i la munta, que potser us faré un cap nou. Ni que sapiga anar a presiri.

Un cop pogué, l'Escanya-pobres se'n pujà a dalt, se folrà d'or de la manera que pogué pera no deixar un centim allí, i, boi coixejant de pes, eixí de La Coma, foll de rabia, amb la doble intenció de fugir d'aquells lladres i de veure si atrapava'l matxo pasturant.

«Bon vent!» exclamaren a una tots els del mas; i el geperut Aloi, no podent contenir-se, eixí fins a l'horta a espiar-lo bona estona. Plantat al mig de l'ample espai, amb son coll tort, els ulls guspirejant de rabia, al punt que se li perdia de vista, l'amenaçà amb el puny clos, exclamant:

— Me la pagaras, jueu!

Fonètica i Ortografia

• Pressentiment. Com que s'assembla al mot present (que es pronuncia amb essa sonora) a vegades pronunciem pre(s)entiment. Cal evitar-ho. És amb essa sorda (com pressupost). Un altre cas semblant és el del mot presumpte (amb essa sonora): res a veure amb assumpte, que sí que es pronuncia amb essa sorda.

• Recordatori d'alguns temps verbals que duen dièresi: verbs com obeir, esfereir, posseir... tenen l'imperfet de subjuntiu així:

esfereïa

esfereïes

esfereïa

esfereíem

esfereíeu

esfereïen

Cal recordar que la dièresi que indica que la lletra és vocal, 

només es posa quan l'accent no és possible.

Lèxic

• BAST. Coixí adaptat al llom del mul, ruc, etc. que permet carregar-lo amb saques.

• BÉ S'HI ADIU. Es correspon al que sembla. S'assembla.

• ESCLET. [DCVB] esclet, -eta adj. Net, curiós (Tortosa); cast. limpio, aseado. També es diu de la roba que té bona rentada, o sia, que no perd ni es barregen les colors en rentar-la.

• SOLAMENT (i no pas "solsament")

• BARATA. Canvi, permuta (Cast.: trueque)

• SEMALER. Qualsevol dels dos pals amb què dues persones traginen una portadora.

• EN ARA. A hores d'ara.

• NI QUE SÀPIGA. Equivalent a "encara que sàpiga que" (Ni que m'ho digui...) 

CURS 2024-2025 SESSIÓ 26 (14/5/2025)

El fet s'esbombà arreu per tota la familia. Aquesta 's féu solidaria de l'ofensa i, per si no bastessin les prevencions amb que d'aquella hora endavant miraren a l'Olaguer, com pressentint ja que a la fi n'eixiria la fera, començà aquest a mostrar-se ferreny i dur amb tothom. Ja trobava que ningú treballava prou, cridava perquè matinegessin més, volia escursar i reduir les vinyetes: «que tant pa i beure!». I tot el dia anava frisós per la treballada, matant-se ell mateix pera donar exemple, rondinant als moços, maltractant les besties, donant clatellades al vailet. En arribant a casa barallava les dònes si veia vessat per l'era 'l moresc de les gallines o escampat algun brotim de llenya; reptava'l goç a puntades de peu i esfereía 'l gat, ensopit a la vora del foc: «Hala, gandul, a caçar rates!».
Avesat pel comerç al broll continu de diners, no li bastava ja la llarga contemplació que cada nit dedicava a ses talegues, ni podia avenir-se amb la cançonera producció de la terra. Sentia afany d'arreplegar; una anyorança mortal de trafec de diner el consumia. Al veure que les seves talegues no creixien, l'assaltà 'l temor de que minvessin, i llavores la retirada de la Sileta li proporcionà 'l goig de ficar-les dintre la màrfega pera guardar-les mellor durant la nit. 

En mig de ses tristeses, un jorn brufol i ventós, fugint la presencia dels seus companys, se'n pujà serra amunt, internant-se en la garriga. Pels seus peus, pel seu cap, tot eren cruixits de fusta. «Gracies a Déu, la terra, doncs, també donava alguna cosa en aquells dies curts.» I sentí pessigolleig de goig; i desafiant el vent, que xiulava i tallava la cara, se passà tot el mati arreplegant llenya com un desaforat. Muntant muntant, arribà al cim que dominava la conca. Ni mai que ho hagués fet! Allà, entre la negror d'arbres que clapejaven la rogenca plana, vegé destacar la grisa silueta de la vila, amb el seu castell i campanar. El cel de plom, que damunt d'ella pesava, cobria-la d'un vel melancolic que tocà 'l cor de l'Escanya-pobres. El magatzem, testimoni de tants goigs passats, casa pairal de sa fortuna, ont havien ressonat una per una les dobletes guanyades; l'hostal, el despaig del notari, tots els records dels seus mellors temps, desfilaren pel seu esperit com envolquellats en la melangia d'aquell horitzó plujós. I, assegut en un claper, s'abandonà més d'una hora als dolors de l'anyorança, sense sentir el fret ni les fuetades del vent, que feia bramar el bosc com una mar.

Lèxic

• BARALLAR. Aquest verb s'usa generalment en forma pronominal (barallar-se), però també té sentit com a verb transitiu (barallar algú): 

DIEC: v. tr. [LC] Fer néixer una enemistat (entre dues persones), fer renyir.

• HALA! Expressió correcta en català: (DIEC: Expressió usada per a encoratjar, donar pressa.) (DCVB:  Segons Asín (Al Andalus, ix, 31), de l'àrab halà, interjecció per a excitar els cavalls.

• MAR. Substantiu que pot ser masculí o femení indisitintament. Altres casos: 

el/la èmfasi, el/la art, el/la crin, el/la crisma, el/la fantasma, 

el/la sarment, el/la serpent, el/la vessant, el/la vodka...

• NI MAI QUE... ho hagués dit, ho hagués fet... 

CURS 2024-2025 SESSIÓ 25 (7/5/2025)

En els primers dies, que foren d'expectació, l'Olaguer era mirat per masovers i moços amb un esglai que semblava respecte. Un cop se convenceren de que no hi havia tal fera, sinó un home com ells, treballador i senzill, s'abandonaren a tractar-lo d'igual a igual com a llurs ulls requeria qui vestia com ells, com ells treballava i cap condició personal tenia que l'aixequés sobre 'ls altres. En Pere cregué, llavores, amb certa satisfacció, haver baratat l'amo amb un soci; i si la Pona li feia notar que'l mantenien i li deixaven fins la roba del llit setmanes ha, sense que ell respirés per la ferida, el masover arronsava les espatlles confiat, responent que ja ho arreglarien per cap d'any al passar comptes. El cas era anar tirant per aquell camí, que li semblava majorment desbroçat després que l'havia cregut ple d'esbarzers i argelagues. Per això, quan desaparegué ‘l soci, suplantat per un amo grosser, sorrut i sense entranyes, l'etzarament fou dèu vegades pitjor, perquè duia en si tota la brutalitat de la sorpresa, tots els visos d'una traidoria. De més a més, el tracte de tu a tu que havia precedit al cambi, feia impossible 'l respecte. La por, en aquest cas, havia de convertir-se en defensa encarniçada; oberta i sobtada, com de pagesos, havia d'esser la lluita.
Qui de primer notà 'l cambi fou la Sileta. Un matí pujà a dalt a fer el llit de l'Olaguer. Contra la costum, trobà tancada a pany i clau la porta de la cambra. Si atravessà pel seu magí un recel de desconfiança, no l'entretingué, esperant una explicació més satisfactoria. En havent dinat demanà la clau a l'interessat, i aquest l'hi entregà amb cert rosec evident, acompanyat d'una ullada escorcolla-dora que arribà a l'ànima de la noia. Dos minuts després ja tenia a l'Olaguer dalt de la cambra, ronsejant com qui no vol la cosa. La Sileta acabà son fet mudant déu cops els colors de la cara, i eixí mossegant-se 'ls llavis pera no descloure-ls. Aquella tarda 'l dormitori restà altre cop tancat a pany i clau; i aixís estava al matí següent. Més, amb tot, la Sileta, abans de sacrificar les seves virtuts domestiques amb un determini que no podia pendre sense gran esforç, volgué esbrinar si havien sigut impressió falsa o realitat els ofensius recels del dia abans. Reclamà també la clau; i com l'Olaguer tornés a mortificar-la amb sa presencia, parà la noia en sec la feina i, roja com una brasa, se li encarà, dient-li:
— Que us ha faltat alguna cosa d'aquí?
—No res.
— Ah! No res, i teniu la poca-vergonya d'afrontar-me?
—Jo?
—Vós! Perquè ho sapigueu: jo i tots els de casa som incapaços de tocar una agulla de ningú. No necessitem sentinelles, ho enteneu? D'ara endavant ja us el fareu vós el llit. Aquí, que fins els llençols us posàvem de franç, poca-pena!
L'Olaguer féu acció d'acostar-s'hi i retenir-la per un braç, a fi de que escoltés.
— Si ‘m toqueu, us vento bofetada! — digué valerosament la noia, ofesa. I abandonà 'l primer pis, pera no atansar-s'hi més 

Fonètica i ortografia

Pocapena. Encara que en el text aparegui amb guionet ("poca-pena"), avui s'escriu junt, com tots els compostos de dues paraules lèxiques. Només mantenen el guionet aquells que, sense, presentarien problemes ortogràfics (escura-xemeneies).

Hem trobat dos diacrítics que avui ja no duen accent: vos i feu (passat simple del verb fer).

Lèxic

Quelcom. Cal evitar-ne l'ús en contextos que no siguin cultes. Alternatives: alguna cosa. En interrogatives o negatives, res: "Hi ha alguna cosa que m'amoïna". "Que t'amoïna res?"

Respirar per la ferida. Expressió que significa "reaccionar". Exemples: 

Ho vol tenir amagat, però un dia o altre respirarà per la ferida

CURS 2024-2025 SESSIÓ 24 (16/4/2025)

Més, així i tot, aquella pau escaigué bé uns quants dies a l'esporucat Escanya-pobres. Sota aquell ample cel amarat de claror trobà altre cop la foscor desitjada; els arbres, les plantes, el rodejaven d'un món nou ont l'Escanya-pobres havia d'esser desconegut; la fondalada en que estava enclotada La Coma no li permetia veure Pratbell, i aixís se'n creia cent hores lluny.
Son esperit, avesat al treball, no li consentí ni un dia de vaga. Se llevava de bon matí i conreava les terres barrejat amb sos masovers; dinava, passava la vida al costat d'aquests, com un senzill pagès que era; i la distracció del treball i aquell caliu de familia apaibagaren per uns dies el foc de sa passió, adormiren la bestia i deixondiren l'home.
Altres circumstancies el posaren a punt de transmudar-se del tot: els nens den Pere, pujant-li a la falda, plens de manyagueria, mostrant-li candorosament els encisos de l'ignocencia; i la Sileta, que, fresca, sana i riallera, li passejava pels ulls els atractius de l'hermosura. Quan ell la veia trastejar per casa o sembrar pels camps, sempre neteta i alegra, ostentant amb natural gallardia ses formes arrodonides i ben proporcionades, sa abundosa cabellera daurada al foc, sa testa riolera i expressiva, de la qual cert aire inexplicable d'honestitat escampava ‘ls desitjós carnals que haurien pogut despertar sos ulls atraients, sa boca de magrana del pinyol blanc, i son coll blincadiç i molçut; sentia vibrar en l'esperit l'alenada de l'amor, certa dèu de tendresa i poesia que l'atreia tot sumís i feble. Després, en ses soletats, repassant els serveis que feia a la casa, els consells discrets que esmerçava durant el dia, la manera que'l tractava, lo bé que l'agombolava i li tenia la cambra, tot de sobte l'assaltava 'l pensament de casar-s'hi, sentia reviscolar l'instint de familia; però son genit esquerp li enfrenava la branzida del cor; i d'aquesta lluita li quedava una tristesa misteriosa, una barreja extranya de voler i avorrir alhora a la Sileta.
Aquella tristesa ben prompte li engendrà certa lacitut i emperesiment que, retenint-lo en la cambra, el portaren de nou a contemplar son tresor. Sa passió renasqué amb tot l'esclat d'una bogeria mal curada; la pau dels camps s'esvaí com per encantament, i per primera vegada rondà per allí l'Escanya-pobres, malmirós, aspre i garneu, omplint La Coma d'insofrible malestar, quan més penedits estaven sos habitans d'haver-se escoltat la murmuració pública.

Fonètica i ortografia

• C/G i T/D a final de mot. La casuística és molt diversa, amb excepcions notables. La regla és confusa i és millor de deixar-se dur per la memòria visual. Això no obstant, la regularitat més gran és:

A final de mot es manté la mateixa lletra dels derivats en el cas que el mot sigui pla.

A final de mot la lletra sempre és sorda (c/t), independentment dels derivats, en el cas dels mots aguts.

Mots plans: crèdit (cf. creditor); ràpid (cf. ràpida, rapidesa)

Mots aguts: blat (cf. blader); pot (cf. poder)

EXCEPCIONS NOTABLES: Per raons etimològiques, s’escriu d en el mot fred, i en alguns mots aguts de formació culta o procedents d’altres llengües: alcaid, aldehid, almud, caid, covid, fluid, gihad, iod ‘lletra hebrea’ (cf. iot ‘embarcació’), quad, quid, raid, sud, Alfred, Godofred, Conrad, David, Recared, Sigfrid, Galaad, Talmud, Accad, Bagdad, Belgrad, Calataiud, Txad, Madrid, Valladolid. I també en els noms femenins acabats en ‑etud i ‑itud: consuetud, desuetud, inquietud, quietud; actitud, exactitud, magnitud, multitud, solitud, sol·licitud, vicissitud. Notem, però, joventut, senectut i virtut.

Lèxic

• MALMIRRÓS. [DCVB] || 1. Malaltús, un poc indispost de salut (Bonansa, Tortosa, Val.); cast. indispuesto. La senyora Tona no pogué exir de casa per trobar-se malmirrosa, A. Careta (Ilustr. Cat. 1904, pàg. 212). || 2. ant. Fluix, dèbil de construcció? Interrogat si lo colomer ere obra ferma ho malmirosa, et dix que ans ere bé ferma, et tot hom s'és maraueylat com s'és derocat, doc. a. 1396 (BABL, x, 417).  || 3. Taciturn, de mal humor (Ll., Urgell, Camp de Tarr.); cast. malhumorado. Moix y malmirós vaig desfilar aleshores pel carrer Major, Oller Rur. Urb. 116. Sempre està tot malmirrós que sembla que hagi perdut la memòria de com es fa per riure, Pous JF 66. Caminava lleuger, però capbaix y malmirrós, Busquets Montseny. Lo matxo se'ls va posar malmarrós, Moreira Folkl. 95. || 4. Adust, aspre de tracte, que parla poc i amb mals arrambatges (Ciutadella); cast. áspero.     Fon.: maɫmirós (Ll., Camp de Tarr.); maɫmiɾós (Bellpuig); maɫmarós (Bonansa, Massalcoreig, Tortosa, Val.); maɫmərós (Ciutadella).

• GARNEU  [DECat]   Nom d’un peix gormand i armat d’espines, i qualificatiu del qui és astut i maliciós (de vegades amb mala intenció); antigament gatnau(t), com a nom o malnom de persones; sovint aplicat a obrers de condició modesta, o complicats en fets delictuosos, i repetidament indicant procedència forastera, gavatxa.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 23 (9/4/2025)
 

Fet determini de carregar-se de paciencia, en Pere cridà, doncs, a capitol a tothom, recomanant calma, bon seny i la major prudencia. «Hi anava la sort de tots. Altrament se veuria obligat a satisfer una indemnisació que, ni venent-se la camisa, podria reunir.» La nova caigué damunt d'aquells esperits com una gran dissort; però prometeren ajudar al de casa amb tota la fe de que eren capaços. I no podia esperar-se altra cosa d'aquella familia, veritable tribu que en Pere regia com un patriarca. Alt, fornit i de posat seriós, fins ho semblava. L'afable Pona, engroixida ja pels anys i per son genit de bona pasta, com l'endreçada Sileta, alegre esquerraç d'aquella masia, el volien i respectaven amb amor. En quant al servei, no hi havia que témer del pacific Llorenç ni de l'enjogaçat vailet. L'Aloi, el geperut, que, al dir de la gent, tenia mal sangro, temia massa l'atletica força del seu amo pera propassar-se.
Un dia 's presentà allí l'Escanya-pobres a pendre possessió, seguí l'hisenda molt amorosit, tingué una bona paraula pera cada hu, i, com no parlà d'aposentar-s'hi, tothom respirà, amb tot i que sa presencia esborrà, en gran part, les tintes negres del retrat. Altres vegades hi tornà en poc temps, i, mostrant-se més i més afable, anà conquerint els cors. Més, quan manifestà'l determini de mudar-s'hi, quedaren tots tant glaçats com si se'ls hagués dit que arribava la pesta.
Va caldre fer cor fort i avant. En Pere, obeint el manament, arribà que tot just clarejava a la vila, i meresqué la prova de confiança de carregar, en els corns de la sarria, unes talegues que pesaven com d'or que eren. Això 'l reconfortà bona cosa. «Si tant dolent fos, no's fiaria ni de mi», pensà interiorment.
Un cop a La Coma, l'Escanya-pobres fou allotjat pels mateixos masovers en la cambra bona del primer pis, l'unica que quedava parada amb un llit de posts i bancs, un canterano i mitja dotzena de cadires que hi havia deixat la viuda de D. Josep. El nou estadant, fòra de les talegues que hi muntà dissimuladament amb en Pere, hi portà, per tot equipatge, un farcell fet amb un mocador de cotó. Mai s'havia vist tant ben aposentat. Les parets eren blanques, l'enrajolat nét, lluentes les fustes, i el llit parat amb llençols de bugada per la Sileta, que'n sabia la prima. La blavor del cel, la pau del camp, l'esplendidesa d'aquell sol que ho daurava tot, que calentava fins un bon esgai del llit, esponjaren bon xic el cor de l'Olaguer, més reverdint-li 'ls records de l'infantesa que no pas fent-li avorrir per contrast el fosc magatzem. Pera contemplar el sol i glopejar aquella atmosfera de sana pau, l'Olagueret, l'Escanya-pobres, l'home gastat i sotmès a la passió del diner, hauria donat tot allò per glopejar un grapat de dobletes, anc que fos dins de la carbonera. No eren pera 'l seu gust les magnificencies de la naturalesa: sa pell colrada i endurida ja no sentia la frescor del llit amb que's refregava delitós el tendre Olagueret, abans de somniar amb els angels!

Fonètica i ortografia

• ATMOSFERA és paraula plana a diferència del castellà, que és esdrúixola. Altres casos semblants: Una mostra de mots que són plans (és a dir, que tenen l'accent a la penúltima síl·laba) i que sovint no es pronuncien adequadament són: atmosfera, tetraplegia, letargia, amoníac, policíac, termòstat, omòplat, medul·la, mimesi, míssil, monòlit, rèptil, tèxtil, aeròlit, torticoli, magnetòfon, intèrfon, sinergia (o sinergies).

• Els dits "marcadors temporals" se solen tancar amb comes quan comencen una oració: un cop a la Coma, l'Escanyapobres... i tenen un matís d'aclariment: l'endemà mateix, van arribar.

Morfosintaxi

• AMB TOT I QUE. Forma part de les conjuncions dites "parentètiques", afegits que aporten algun matís prescindible. En aquest cas adversatiu i concessiu ("malgrat tot").

• LLUENT / LLUENTA? [Gramàtica IEC]:

"La tendència a diferenciar el masculí del femení explica la formació de femenins amb ‑a en diferents adjectius originàriament invariables per un procés d’analogia respecte del model flexiu majoritari (∅/‑a). En el cas dels acabats en ‑ant i ‑ent n’hi ha que en la llengua medieval eren invariables, però que posteriorment s’han generalitzat com a variables (és el cas de calent/calenta); altres adjectius amb aquestes terminacions, tot i que no han assolit tanta expansió, no són estranys en els registres informals (amarganta, bullenta, coenta, lluenta), en atenció al fet que gaudeixen d’una certa tradició. No són, però, acceptables altres formes menys generals, com les que presenten alguns adjectius acabats en ç (feliça per feliç, capaça per capaç), en al (iguala per igual) o en il (fàcila per fàcil, dòcila per dòcil)"

Lèxic

• ENGRUIXIT, ENGRUIXIDA. Engreixat, engreixada.

• ESCARRÀS. Qui fa la feina més pesada.

• CAMÀLIC. Encarregat de carregar objectes pesants.

• ESGAI. Tall a la roba semblant a un triangle. Prové del verb esgaiar. ("Tallar (una peça de roba o una altra cosa) de manera que vagi disminuint en amplària cap a un dels seus extrems.")

CURS 2024-2025 SESSIÓ 22 (2/4/2025)

Feia deu anys que habitava aquest mas en Pere de les Borges, amb la seva dòna i mainadeta, una cunyada, dos moços i un vailet. En Pere, que'l tenia a mitges, no havia donat un què dir a l'antic amo, i amb tota sa familia plorà de debò, primer la mort d'aquest i, després, l'adjudicació feta pel tribunal a favor de l'Escanya-pobres. Arrencar aquell bé de Déu de les mans d'una pobra viuda i d'uns angelets com un fil d'or, abatuts per la llarga malaltia de D. Josep, li semblà una gran infamia; esser el substitut de tot un senyor un ex-traginer que per jueu tenia tant mal nom, una imposició insoportable. Però sobre l'amor que en Pere duia an aquells terroços regats amb sa suor, hi havia, de més a més, una clausula d'escriptura que'l tenia amarrat a La Coma per dos anys encara. Se carregaria de paciencia i compliria com un home.

A la masia coneixia tothom el motiu del nou amo, perquè l'Olaguer s'havia fet més popular de lo que ell no 's creia. La Pona, la masovera, i la Sileta, sa germana, anant a mercat, havien guipat ja de cua d'ull, dintre la fosquedat del magatzem, l'improvisat blader; però si de la figura d'ell ningú 'n tenia una imatge prou clara, llevat den Pere, de l'ànima potser en tenien una idea més esgarrifosa que la mateixa realitat, ennegrida per un renom que feia feresa i desfigurada per les llegendes romantiques que s'empescava la murmuració pública.

Fonètica i ortografia

• ACCENT OBERT A LA O. Pocs són els mots aguts acabats en o que duguin accent obert: això, allò, i però; els participis dels derivats del verb cloure (conclòs, desclòs, exclòs, inclòs, reclòs); els derivats i compostos de bo, so, to i tro (de debò, eurobò, Castellbò, Niubò, Vilardebò; ressò, ultrasò; semitò; retrò), i de cos, cros, gros i os ‘peça de l’esquelet’ (anticòs, sobrecòs; ciclocròs, motocròs; capgròs, a l’engròs, Cantonigròs, Puiggròs; renòs, trencalòs), i alguns mots acabats en ‑òs: arròs, commòs (participi de commoure, al costat de commogut), espòs, repòs, talòs, terròs, Ambròs, Besòs, Bolòs, Seròs, el Tarròs, Vandellòs, Vinaròs.

Morfosintaxi

• ÉSSER / SER. Com a infinitiu és preferible usar la forma ser (també el gerundi sent): va ser el primer d'arribar (va ésser el primer d'arribar) i guardar la forma ésser per quan fa de substantiu: és l'ésser viu més petit del planeta.

• VERBS "DOBLES". Adormir i asseure's expressen processos. Dormir i seure expressen estats: va seure molta estona / es va asseure lentament. Els verbs apujar i abaixar / pujar i baixar tenen significats diferents: pujar i baixar poden significar "anar cap amunt (o cap avall)" o bé "dur una cosa cap amunt (o cap avall): pujaré al Taga / baixaré a Barcelona / pujaré el piano al pis de dalt tot sol / baixaré les cadires al garatge. En canvi, apujar i abaixar signifiquen "fer que una cosa sigui més alta (o més baixa): els botiguers apujaran els preus per la crisi / per les rebaixes abaixarem el preu a la meitat / apuja la calefacció.

• ÉSSER / SER. Com a infinitiu és preferible usar la forma ser (també el gerunti sent): va ser el primer d'arrbiar (va ésser el primer d'arrbiar) i guardar la forma ésser per quan fa de substantiu: és l'ésser viu més petit del planeta.

• VERBS "DOBLES". Adormir i asseure's expressen processos. Dormir i seure expressen estats: va seure molta estona / es va asseure lentament. Els verbs apujar i abaixar / pujar i baixar tenen significats direfents: pujar i baixar poden significar "anar cap amunt (o cap avall)" o bé "dur una cosa cap amunt (o cap avall): pujaré al Taga / baixaré a Barcelona / pujaré el piano al pis de dalt tot sol / baixaré les cadires al garatge. En canvi, apujar i abaixar signifiquen "fer que una cosa sigui més alta (o més baixa): els botiguers apujaran els preus per la crisi / per les rebaixes abaixarem el preu a la meitat / apuja la calefació.

• EL GUIONET per a separar el prefix del mot s'ha suprimit en molts casos. Sempre que no comporti una ambigüitat. Centrant-nos en el prefix ex-: escrivim exregidor, exmarit, exministre, etc. en canvi, un espai en blanc en els casos següents: ex alt càrrec, ex primer ministre (perquè el segon component és doble); també s’escriu un espai en blanc quan el prefix precedeix elements amb particularitats gràfiques, com ara majúscules, xifres, símbols, cometes o mots en cursiva (anti OTAN, ex Iugoslàvia. En casos en què hi hauria confusions (co rector, ex portador, per a diferenciar-los de corrector i exportador) o per a evitar formes gràfiques detonants (ex exiliat, ex xa, en comptes de exexiliat o exxà). 

[IMPORTANT] Aquest canvi, ratificat pel Ple de l’Institut tingut el 3 de juny de 2021, representa una modificació respecte de la norma continguda en la primera edició (impresa) de l’ortografia (2017), segons la qual s’escrivia un guionet en aquests derivats (*ex-alt càrrec, *vice-primer ministre, manifestació *pro-dret de vaga, actitud *anti-nord-americana, *ex-conseller en cap, *sub-directora general; *anti-OTAN, *ex-Iugoslàvia, selecció *sub-21, globulina *anti-D, un *ex-«hippy», *anti-skinheads; *co-rector, *ex-portador, *ex-exiliat, *ex-xa).

Lèxic

FERESA / FRESA / FRESSA. Feresa (o feredat) siginifica por. "Fresa" és una reducció col·loquial de  feresa. En canvi, fressa significa "soroll".

CURS 2024-2025 SESSIÓ 21 (26/3/2025)

Tres dies després l'Olaguer arribà a La Coma, disposat a viure-hi. S'esqueia La Coma a sol-ponent, dins d'una fondalada tranquila i apacible, encara que un xic tristota peí to negrós que donava a les vessants l'espès alsinar que les coronava. Pel galze de les vessants corria una riera sense nom que regava l'horta de l'hisenda i alguns pollancres d'extremada alçaria. La vessant de ponent, abans d'arribar a l'aigua, s'aplanava, formant dalt de la riera com un graó esgaiat que tindria ben bé una trentena de jornals. Al mig hi havia la masia, una casa de pagès, de teulada a dues vessants, l'era als seus peus, dins del barri, que una esberlada porta de fusta tancava. Un balcó, tant llarg com el davanter, dava esbarjo al primer pis, i, sense ordre ni concert, unes quantes construccions miserables s'arrapaven a l'entorn de l'edifici pera l'allotjament de les besties i pera altres serveis secundaris. El primer pis era ben bé l'allotjament del senyor: per la part del davant dominava tota l'horta, extesa a sos peus com esplendid tapiç moradenc, llistat de verd en oposats sentits; més amunt, els camps, i més amunt encara, la vinya, cobrint amb aire desmaiat els primers geps de la montanya. Per la part del darrera, la costa s'accentuava rapidament, i, de la carena a baix, l'amo podia ovirar les ombrivoles interioritats d'aquell bosc ferreny, que semblava lliscar a pleret i cautelós cap a la plana. Als seus peus, i ben als seus peus, hi tenia l'amo 'l servei, el bestiar i l'aviram, que escatainava tot el dia pels pallers, arreus i llenya de dins del barri.

Fonètica i ortografia

La lletra Z representa sempre el so de la essa sonora (les cordes vocals vibren) i només es pot utilitzar a principi de mot (única opció per a la essa sonora en aquesta posició), entre vocals (compartint amb s) o després de consonant.

A principi de mot: zero, zinc, zebra, zel

Entre vocals (mots cultes): trapezi, topazi, ozó

Després de consonant: alzina, galze, colze, senzill

(s'escriu amb s darrere consonant només en els derivats de dins, fins i trans: endinsar, enfonsar, trànsit. Compte amb la pronunciació del mot transició. La primera essa és sonora, la segona sorda.)

DARRERE. Quan és adverbi de lloc (posa-ho darrere teu) s'escriu sempre amb e final. En canvi, quan és el femení de darrer (últim) sí que s'escriu amb a (has estat la darrera persona a arribar)

Morfosintaxi

EL VESSANT / LA VESSANT. En masculí sempre és correcte: el vessant nord del Cadí / el vessant dret de la teulada / el vessant masclista de la societat. Pot ser femení en els darrers dos exemples, això és, quan significa "vessant d'una teulada" o bé "faceta":  la vessant dreta de la teulada / la vessant masclista de la societat.

Lèxic

ALÇÀRIA / ALÇADA. Alçària la reservem per a les muntanyes o edificis. Alçada per a les persones.

LLISTAT. Significa que té llistes o ratlles e diferent color o textura (roba llistada). No serveix com a sinònim de llista (la llista dels alumnes de català / el llistat d'alumnes de català).

A PLERET. A poc a poc.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 20 (19/3/2025)

Sempre aquell cop de mà, sospès sobre 'l seu cap, el feia somniar en lladres i l'omplia d'una basarda més consemblant a la dels gelosos que a la dels porucs; perquè, com a tot amant cego, no li dolia la vida, sinó 'l ser estimat. Es per això que del motiu d'Escanya-pobres, lo que menys l'ofenia era l'intenció insultant: lo que més el trasbalsà, la llum que en sí duia 'l mot pera treure'l de la foscor en que vivia i fer-lo objecte de la rampinya humana. Per això l'escoltà, estemordit, ressonar dintre de sa propria casa, prop, prop del diner.
Una estona restà espalmat, la candela tremolant entre 'ls dits, els peus clavats a la mateixa rajola; i una barreja de por, d'ira, d'odi, que passà per damunt de l'insolent i abarcava tot el poble, bambollejà per dintre aquell cor. Un silenci absolut el refé; tornà enrera, repassà les baldes, la barra, el pany, tapà ben bé'l forat d'aquest; i com si encara no sabés que'l crit havia entrat de fòra, resseguí, lo mateix que dòna poruga, fins els més petits recons del seu ronec magatzem.
Ja amo de si mateix, un somriure lluí en son rostre: l'expressió de la venjança, pera no dir-ne la claror. Mai tant obcecat com aquell dia. La conversa del notari, portantli 'ls ulls envers la dòna, criatura de qui'ls havia apartat l'Olaguer passats sos vint anys, el crit amb que'l món s'havia per primera volta atrevit a perseguir-lo fins aquell recó, li remogueren fondament totes les tendreses que per l'or sentia. Allò eren amenaces, amenaces contra l'objecte estimat: mai, doncs, l'havia estimat tant! I sentí per ell la frisança d'una mena de lascivia extranya, una aberració bestial que no cab en raó humana. Ja que no podia fondre l'or i portar-lo a la corrent de ses venes, volia besar-lo, glopejar-lo, refrescar-se'n la boca i amb son alè cobrir-lo amorosament d'un vel. En les depravacions i baixeses de sa grossera passió mai havia arribat tant avall: estava foll.
   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·   ·
En tota la nit no pogué aclucar l'ull; i, com la febre li exagerés els perills que corria a Pratbell, prengué 'l determini d'anar-se-n. Quasibé buid el magatzem, amo de La Coma i resolt a fer de pagès, com més aviat abandonaria la vila mellor: terra entremig i no pensarien en ell. Una llenca de terra d'un parell d'hores ja seria prou per aquells avalotats. Quan aniria a la vila no veuria sinó 'l notari.

Morfosintaxi

• PROP / A PROP. El mot és "prop" (no "aprop", encara que existeixi el verb apropar). Pot anar sol o amb preposició, que sovint és opcional.

Prop teu / A prop teu /  Mira-ho de prop 

Passa el mateix amb altres preposicions com dalt, fora, sobre, dins

Dalt del cotxe / a dalt del cotxe / des de dalt del cotxe...

Vine fora / vine a fora / ve de fora

Va caure sobre seu / a sobre seu...

Dins meu / a dins meu...

• SABÉS és la forma correcta de l'imperfet de subjuntiu del verb saber, i no pas "sapigués", encara que el present de subjuntiu sigui sàpiga.

• FINS / FINS A. Tot sol significa àdhuc, inclòs. Amb preposició és una expressió de temps o de lloc: Des d'avui fins a demà. Fins a casa hi ha cent metres. Quan expressa temps hem de tenir en compte el següent: 

Pot anar sense a. Però hi posem la a sempre que sense fins també hi posaríem a: 

D'avui a demà / Des d'avui fins a demà. 

Davant d'infinitiu, sempre hi posem la a: No callarem fins a aconseguir-ho. 

Fins a es redueix a fins:

Davant d'oracions subordinades amb que. No descansarà fins que no ho aconsegueixi.

Davant de construccions temporals amb el verb fer. Fins fa una setmana estava de baixa.

Davant de sintagmes preposicionals: Fins d'aquí a deu minuts no vindrà. Hi seran fins per Nadal.

Davant d'adverbis temporals. Fins avui no he pogut explicar-te res. Fins ben aviat!

Davant de noms dels dies de la setmana sense determinant. Per exemple: No tornaran fins dilluns.

• ANAR / ANAR-SE'N. Així com en castellà la parella és "ir" "irse", en català és anar / anar-se'n. És a dir: en català té sempre dos pronoms. Per tant: me'n vaig / va anar-se'n / se n'ha anat, etc.

Lèxic

• orb > cec

CURS 2024-2025 SESSIÓ 19 (12/3/2025)

Si un dia 'ls lladres l'aixarpaven, ningú podria robar-li ja'ls goigs passats. I, victima d'aquesta obsessió, ja no estimava 'l diner com riquesa, sinó com font de plaers inexplicables. Si l'hagués pogut deixatar com aigua, son cos no hauria pas tastat altre aliment. Li dolien ja la pesseta de l'hostal, els quartos de l'oli, la llenya i la farina. Sols vençudes veritables crisis en que lluitaven de crudel manera l'esperit de conservació i l'amor a la dobleta, pogué 'l senyor Xirinac resoldre'l a fincar-se. «Un cop de mà! Un cop de mà!» Sense aixó, ni hauria comprat l'hort, per barato que li donguessin, ni, un cop adjudicades, hauria conservat dos dies les Parades de Dalt i La Coma, que'l tribunal li entregava per sentencia executiva. «Terres? Déu en dó a qui'n vulga! No porten sinó mals-de-cap i gastos. Diner, diner, que se'l veu créixer, que ocupa poc lloc i un se'l pot guardar. Però, un cop de mà, un cop de mà!»

Fonètica i ortografia

• Els mots compostos de dos substantius s'escriuen sense guionet (voravia) tret d'aquells casos en què hi hauria problemes d'ortografia (penya-segat). En canvi, els mots compostos de prefix+substantiu o adjectiu s'escriuen sempre junts (antisecessionista).

Morfosintaxi

COM / COM A. Com és una preposició que serveix per comparar: "És tan alt com tu". Com a és una preposició composta que significa "en qualitat de", "en tant que": "ja no estimava els diners com a riquesa". Davant de "un/una" sempre s'escriu com. ("ja no estimava els diners com una riquesa")

EQUIVALÈNCIES DE TEMPS VERBALS.

perfet d'indicatiu (present d'indicatiu  del verb haver + participi): he escrit

perfet de subjuntiu (present de subjuntiu del verb haver + participi): hagi escrit

plusquamperfet d'indicatiu (imperfet d'indicatiu del verb haver + participi): havia escrit

plusquamperfet de subjuntiu (imperfet de subjuntiu del verb haver + paticipi):  hagués escrit

Lèxic

Aixampar. Variant no entrada al DIEC d'enxampar.

BARBARISMES. 

"acantilat">penya-segat, precipici

"agulletes">estic cruixit

"afiançar">afermar

"aplaçar">ajornar (aplaçar significa "contractar")

"bactèria">bacteri (m.)

"bisuteria">bijuteria

"arrepentir-se">penedir-se

"carinyu">estimat/da

"cadera">maluc

CURS 2024-2025 SESSIÓ 18 (5/3/2025)

En aquell moment, dintre sa casa, el crit prenia ja un to provocador. Se sentí acorralat, i en son semblant se llegí tota la sobtada desesperació de la bestia sorpresa en el cau, l'ira selvatge d'aquella naturalesa grossera. La vida ensopida que tants anys menà dintre la foscor del seu magatzem l'havia tornat esglaiadiç com una rata. Del coratjós traginer no 'n servava sinó la primera embestida i la confiança absoluta en tota la naturalesa, exceptuant-ne l'home, que era, per ell, la pitjor de les feres. Tota sa vida havia dit que l'humanitat es una colla de lladres. Cada home era, doncs, un lladre de qui calia guardar-se; i, en la confusió d'idees del seu cervell escanyolit per l'ignorancia, havia cregut sempre honrada tota cobdicia que no anés armada fins a les dents. L'usura, que les modernes lleis no persegueixen, tampoc la condemuava'l sentit moral de l'Olaguer. Més aviat la considerava com una caritat molt semblant a la de tirar una corda a qui s'ofega. Si l'auxiliat no se n'aixecava, era que ja abans havia engolit massa aigua. Ell no n'era responsable, i, en premi d'haver eixit a la platja, se carregava a coll totes les despulles del naufragi, que bé s'ho valien els perills passats.
Un cop ric i motejat d'Escanya-pobres, sa conducta, tot essent la mateixa, obeía a altres mobils: a l'odi ferestec que cóva tot foragitat. Amollit per sa passió, acovardit pels anys i per la temor de perdre, tenia pel diner veritables tendreses, el disputava a tothom amb les astucies més crudels. Entre ell i els demés hi havia guerra oberta.

Morfosintaxi

• DINS / DINTRE. Ambdues són correctes. La primera és més formal. Les preposicions locatives com aquesta poden introduir un complement amb la preposició de o sense, tot i que en uns casos (dalt, dins, dintre...) és més habitual l'ús d'aquesta preposició de que en d'altres (rere, sobre, sota o vora). 

• SINÓ / SI NO. En cas de dubte per saber si va junt o separat, es pot provar d'eliminar el "no", i si la frase té sentit (evidentment el sentit serà el contrari), és gramatical, aleshores és que va separat. 

Si no vens, no cobres / si vens, no cobres

No era a la tarda, sinó al matí, quan va ploure / "No era a la tarda si el matí...(?)

• La colla era / la colla érem. Els noms col·lectius, com colla o gent és preferible que concordin en singular.

• QUI / EL QUAL. Aquests pronoms relatius són perfectament intercanviables. (El veí de qui et parlo / del qual et parlo)

LA DOBLE NEGACIÓ [Optimot: Quan les paraules cap, enlloc, mai, ningú, res, tampoc, algun dels grups començats amb un ni o alguna de les expressions en ma vida, en ta vida, etc., són en frases negatives i van davant del verb, és optatiu afegir-hi l'adverbi no per reforçar la negació. Generalment, en registres formals s'ha fet servir la doble negació. Ara bé, actualment, les dues opcions són possibles en tots els registres]

Tampoc no la condemnava el sentit moral de l'Oleguer

HI PENSEM. No és el mateix que "pensem". Altres casos en què el pronom hi aporta un significat específic: sentir-hi, veure-hi, ser-hi...

Lèxic

• Ser a la lluna de València. Ser despistat, estar distret.

• Això s'ho val

CURS 2024-2025 SESSIÓ 17 (26/2/2025)

«Escanya-pobres!» Renom que li aplicaven feia un quant temps, que anava popularisant-se i que duia en sí tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigme amb que li escupia a la cara tot un poble. Aixís ho entenia l'Olaguer, i al pensar-hi, ell, que per propia voluntat s'apartava sempre de tothom, s'esfereía.
Sa naturalesa era la de l'arrel o del taup: viure en la foscor, créixer en ella i en ella desplegar sa força; no eixir mai a fòra, ni esser senyalat amb el dit, ni esser l'enveja o el sac dels cops de ningú. El crit d'«Escanya-pobres!» era un crit de venjança, l'alerta d'un regiment de foners disposats a apedregar-lo.

Fonètica i ortografia

• Els mots escrits entre cometes i que han d'anar precedits d'apòstrof s'apostrofen igualment:

El crit d'"escanyapobres" / el crit de ·"escanyapobres"

Morfosintaxi

• QUE/QUÈ

Hem trobat en el text diferents "que", amb accent o sense, i que són tots pronoms relatius. "Pronoms", perquè substitueixen i "relatius" perquè posen en relació l'oració següent amb el nom al qual es refereixen. Per exemple:

Renom que li aplicaren feia un quant temps

El pronom fa referència al mot renom i alhora introdueix una oració (que li aplicaren feia un quant temps). Aquesta oració funciona com un adjectiu (la podem substituir per un adjectiu: "Renom aplicat"). Altres exemples que hi ha en el text: 

(renom) que anava popularitzant-se

(renom) que duia en si....

(renom) que era un estigma

Quan el "que" porta accent és que substitueix no pas un adjectiu, sinó un complement del verb i duu preposició. Com per exemple:

Un estigma amb què li escopia a la cara

En aquest cas l'oració que introdueix el "que" és un complement circumstancial d'instrument del verb escopir. (Li escopia a la cara amb un estigma)

• PRONOMS FORTS/PRONOMS FEBLES

Els pronoms forts estan situats en posició forta (tònica) dins l'entonació de la frase. I els febles, en posició feble (àtona). Per exemple: (marco les síl·labes fortes) A ell li aplicaren la sanció i a tu no perquè no hi eres. "ell" i "tu" són pronoms forts. "li" i "hi" són febles

Lèxic

• Talp. Té nombrosos derivats i deformacions: talper, tauper, tuper, herba talpera...

CURS 2024-2025 SESSIÓ 16 (19/2/2025)

Moltes candeletes fan un ciri pasqual. Una dóna aixís us apedaça i agombola com ningú. I, ademés, aquell instint del negoci que té, la dòna de casa, aquell cop d'ull! Quan ella us dóna una sortida o consell, escolteu-la: són grans inspiracions que no més tenen elles. Verbigracia, quan se'm va presentar aquell beneit de D. Guillem, el baró, a demanar que li bestregués trescents duros, coneixent jo, com de fet, que'ls volia no més que per fer el fatxenda en la suscripció de les festes del carril, de poc l'envio a passeig. Per sort meva, vaig demanar-li que m'hi deixés pensar. Ho dic an ella, i sabeu què va preveure? Que‘l castell seria meu, com de fet no crec que trigui gaire a ser-ho. Tenen grans inspiracions, grans inspiracions! Després, quan us moriu, a qui ho deixareu? Val més saber que no ho han de fer malver. Ja us dic: cerqueu una dòna aixís i caseu-vos: a la fi es el camí que hem de fer tots.
L'Olaguer s'aixecà i, donant un copet amistós a l'espatlla del notari, va dir:
— De tot lo que vostè m'ha contat, i molt més, me'n passo jo.
— Vós sou un tinyós, vós no sabeu ser persona, — replicà 'l notari, mig agraviat.
[024] I  com el taro tornava a bufar i la nit era ja bruna, emprengueren silenciosos la costa de la vila, l'un amb les ulleres al front i tantejant la terra amb la mangala, l'altre amb el garbonet sota l'aixella. Més, a mitja vila, cadascú tirà pel seu cantó, fent dret a casa.
[025]Q uan l'Olaguer, havent barrat la porta, gambava magatzem endins a la feble claror d'una candela que duia estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany: «Escanya-pobres!». I aquest crit, que retrunyí amb veu aspra i desvergonyida per les tenebroses voltes del magatzem, glaçà les sangs de l'avar. «Escanya-pobres!» Renom que li aplicaven feia un quant temps, que anava popularisant-se i que duia en sí tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigme amb que li escupia a la cara tot un poble. Aixís ho entenia l'Olaguer, i al pensar-hi, ell, que per propia voluntat s'apartava sempre de tothom, s'esfereía.

Fonètica i ortografia

• ACCENTS DIACRÍTICS. 

  1. bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, sòl/sol, són/son, té/te, ús/us, vós/vos

  2. S'escriuen sense accent diacrític la resta de monosíl·labs i qualsevol paraula de més d'una síl·laba. Exemples: bota (botes), dona (dones), feu, fora, molt (molta, molts, moltes), mora (mores), net (neta, nets, netes), os (ossa, ossos, osses), seu (seus), soc, vens (venen), ves

  3. També s'escriuen sense accent els compostos i derivats de les paraules del punt 1. Exemples: adeu, adeu-siau, marededeu, redeu, semideu, rodamon, a contrapel, repel, entresol, subsol. Però es conserva en aquells casos que s'escriuen amb guionet: pèl-roig.

• SONS AFRICATS. Com el del final de la paraula despatx. So consonàntic que s’articula mitjançant una obstrucció total del pas de l’aire seguida d’una constricció produïda pel contacte i la proximitat amb el vel del paladar tocant la paret faríngia, i amb vibració o sense vibració de les cordes vocals. Aquest so, quan és sord, es pot escriure, a final de mot, amb les grafies tx o ig (depatx, maig) i  altres posicions amb tx: Txèquia, despatxar, fatxenda. El mot africat prové del llatí affricare (fregar contra).

Lèxic

• agombolar: tenir cura d'algú

• bestreure, bestreta: avançar diners a algú.

• El mot estenalles també es pot dir tenalles, i deriva el verb tenallar (agafar fort amb les mans o amb les cames algú)

CURS 2024-2025 SESSIÓ 15 (12/2/2025)

[022] L'Olaguer, primer que ell, arribà a un pedriç de prop del poble, i, tot lligant en garbó les redoltes cullides, sentí amb sorpresa la següent pregunta del notari:
— Per què no us caseu, Olaguer?
— Jamai hi só pensat.
— Comprenc que no hi pensessiu mentres feieu el fonament de la vostra casa; però avui que teniu La Coma, l'Hort dels Minims, les Parades de Dalt, en una paraula, el ronyó cobert; avui, que heu de plegar la botiga, que us en aneu a la quarantena i voleu ser pagès, heu de pensar-hi.
— Que no hi ha més que casar-se? En bones fires que'm vol bé!
— Home, jo us proposo un casament de Déu n'hi dó. Busqueu les vostres conveniencies: una dóna estalviadora es un gran puntal.
— A qui 's casa, la bossa li esdevé rasa.
— Trieu bé la dòna, i encara la tindreu més plena. Ah! Si es de les del puny estret, cap home l'avança. Mireu la meva.
[023]I  aquí D. Magí començà a fer tal elogi i relació de les virtuts domestiques de la Tuies, que no hi havia sinó escoltar. En vint anys no havia espatllat una dotzena de camises ni comprat un llençol. Ja no parlem de la roba de damunt.
— Aquesta levita de panyet, aquesta ermilla de quadros, aquests pantalons d'esca, se conserven del nuviatge ençà, per la seva endreça i condicia. A casa no hi ha un raspall: els raspalls s'ho mengen tot, Olaguer: uns bons espolsadors, i, per darrera mà, suc de munyeca, amb un mocador o un troç de panyo. Roba que us treieu, roba al calaix, ben estirada i nèta: això cada nit. Que plou o hi ha fang? No eixiu de casa sense una gran necessitat; i si teniu alfombreta al peu del sofà i vénen visites, enretireu-la. Al llit, coixineres de pisana amb una tira de tela que's treu cada matí. La taula, de marbre, i damunt dels estalvis ja podeu posar-hi les caçoles. En fi, no acabaria mai. I per la pitança? Mai a plaça cap criada, que totes sisen: sempre la Tuies, i sempre tard, quan ja les revenedores no pensen sinó en tornar descarregades a casa. Però, perquè vegeu fins ont arriba la previsió de la Tuies, sabeu com compra 'ls ous? Si van cars, n'emmanlleva dugues, tres dotzenes al seu nebot adroguer , i, un cop s'han abaixat, els hi torna. Moltes candeletes fan un ciri pasqual. 

[TEXT ORIGINAL EN ORTOGRAFIA PREFABRIANA]

Fonètica i ortografia

• Les paraules planes acabades en diftong s'accentuen (penséssiu, fèieu...) perquè la darrera lletra del diftong no és tècnicament una vocal. 

Morfosintaxi

• LA DOBLE NEGACIÓ. Quan les paraules cap, enlloc, mai, ningú, res, tampoc, algun dels grups començats amb un ni o alguna de les expressions en ma vida, en ta vida, etc., són en frases negatives i van davant del verb, és optatiu afegir-hi l'adverbi no per reforçar la negació. Generalment, en registres formals s'ha fet servir la doble negació. Ara bé, actualment, les dues opcions són possibles en tots els registres. Per exemple: 

Cap dels seus treballadors no va entendre la consigna. / Cap dels seus treballadors va entendre la consigna. 

Enlloc no l'han vist. / Enlloc l'han vist.

Mai no ha viatjat amb avió. / Mai ha viatjat amb avió.

Ningú no ha portat els mapes que vam demanar. / Ningú ha portat els mapes que vam demanar.

Res no és gratuït, tot té un preu. / Res és gratuït, tot té un preu.

Tampoc no van envernissar la persiana del balcó. / Tampoc van envernissar la persiana del balcó.

Ni l'un ni l'altre no en saben res. / Ni l'un ni l'altre en saben res.

En ta vida no ho faràs. / En ta vida ho faràs.

Lèxic

• Que no hi ha més que... en comptes de Que no hi ha res més que...

• En bones fires que em vol bé

• ...que no hi havia sinó escoltar. Expressió avui en desús ("no hi havia sinó") substituïda per "que era agradable de" o similar.

• Esca. Entre altres significats, una mena de tela feta a partir d'un material provinent d'un fong. La polpa, que s'assembla al feltre era utilitzada per fabricar capells, guants i altres accessoris.

• Pisana.  Pisana (Triticum dicoccum), espelta bessona o blat midoner silvestre, a Itàlia també conegut com a farro (i d'on deriva la paraula farina) és una espècie del gènere del blat de baix rendiment. Durant el neolític fou un dels conreus principals. Fou molt cultivat en temps antics, però actualment només perdura residualment en regions muntanyenques d'Europa i Àsia [Viquipedia].

• Farro. Farinetes, farines o farro és una menja popular composta de farina de cereals (blat, panís, fajol, etc.) i aigua bullent, juntament amb oli i sal, però també pot afegir-se altres ingredients com carabassa. [Viquipèdia] 

CURS 2024-2025 SESSIÓ 14 (5/2/2025)

I tornaren a caminar, el notari llepant el capsó de plata de sa mangala, l'Olaguer amb les mans encreuades al darrera, extrenyent un manyoc de redoltes. 

El camí estava solitari, cobert d'un fang roig i envidriat que cruixia sota les sabates. Al cap-d'amunt, la vila destacava sa foradada silueta amb son castell emmarletat i son campanar romanic, sobre un cel roent de tardor que anava esblaimant-se per moments. La veína serra, empolsada de blau negrós, batia sobre la plana ombra misteriosa. Un taro bastant viu feia saltironar les fulles seques com aucells ferits, i, en ses alenades fortes, omplia la terra de remors d'esgarrapades. Llavors els pelats sarments, que aguaitaven el camí, cruixien, se revinclaven convulsivament i semblaven vergassar els pocs pampols morts que conservaven encara. Un pressentiment d'hivern, prenyat de melangia i cruesa, s'apoderava dels cors. El senyor Xirinac s'aixecà 'l coll de sa levita color de pansa, s'assegurà les ulleres blaves i encasquetà bé 'l barret de copa; l'Olaguer, d'un brinco, va ficar-se per tercera vegada a la vinya del costat i n'eixí tot contentó amb un nou manyoc de redoltes.

— Aquesta afició a la rampinya! — exclamà 'l notari, somrient.

— Res d'aixó: es el temps d'aixarmentar. Qui sab d'ont vénen!

— Ja n'hi ha per encendre foc, he? — afegí 'l notari amb fruició ben manifesta. — Aixis se fan les cases, Olaguer. Els animals ens ho ensenyen: mireu les formigues: no més recullint lo que'ls esvalotats deixen, quin gavadal!... Sembla que'l vent s'encalma: podriem seure una mica.

[TEXT ORIGINAL EN ORTOGRAFIA PREFABRIANA]

Fonètica i ortografia

• LES DIÈRESIS. N'hi ha algunes que, com que no coincideixen amb la síl·laba tònica o bé en no tenen un referent en síl·laba tònica, no sabem segur si s'han de posar o no. A més, sovint les pronunciem sense hiat, fent diftong, cosa que encara ens complica més saber si l'hem de posar o no. Es tracta de casos com ara: 

Duen dièresi: Fluït - Fluïda (participi del verb fluir); traïció, diürètic, suïcidi, ruïna...

No en duen: fluid (substantiu. Es pronuncia com fruit); estoic, laic, heroi, arcaic...

Morfosintaxi

• el terra = el paviment

• la terra  

  1.  en majúscula, el planeta. Viatge al voltant de la Terra

  2.  en minúscula: 

     • Part sòlida del planeta: la Terra té més aigua que terra

     • Superfície on es conrea: la terra, amb la sequera, s'esquerda.

     • Lloc on es viu: Catalunya és la terra dels meus avantpassats.

• a terra: adverbi de lloc. M'ha caigut el llapis a terra (m'han caigut els llapis al terra)

Lèxic

• Redoltes. Sarments.

• Taro. Vent fred

• Vergassar. Batre.

• Eixarmentar. Recollir les redoltes d'una vinya

CURS 2024-2025 SESSIÓ 13 (29/1/2025)

Els pratbellins, de les finestres estant, sentien quelcom d’imponent i trist alhora, fins quan el tren era de passatgers. Veure tot aquell eixam de desconeguts que s’abocava a les finestres indiferent, dames amb vestits rebuscats, quintos que cantaven cançons estranyes, jovent desvergonyit que saludava en so de burla, senyors que corrien del tren a l’estació i de l’estació al tren, empenyent-se, atropellant-se; contemplar com tot aquell món tornava a entrar en caixa als cops sords de les portelles, i amb quin desdeny partia tot joiós sense veure Pratbell sinó d’esquitllèbit, era fantasmagoria antipàtica que ofenia el patriotisme i amargava el sentiment de germanor. D’on venia, on anava, aquell tros d’humanitat tan indiferent per a l’altre tros? S’hauria dit que era un pesombre que es repetia cada tres hores per interrompre la pau dels pratbellins,

passant-los pels ulls races i més races d’un món nou i esbojarrat que vivia viatjant eternament.

—Aquí ho tenen: ja ho veieu, Oleguer —deia, una tarda, el notari Xirinac, pel camí de l’estació, quan encara brunzia en l’espai l’esgarip del tren de càrrega que s’allunyava via amunt—. I tan criticats com vàrem ser per no contribuir a les festes!

—Sempre me n’he rigut.

El notari aturà el pas, i, apuntant la mangala vers la via, afegísentenciosament:

—Sempre el peix gros es menja el xic. Això és pesta per als pobles. Teniu-ho per màxima: sempre el peix gros es menja el xic... A on va, aquest tren? A atipar les ciutats grans!... Què creix, avui? Les ciutats grans... Veieu créixer cap vila, cap llogaret? No: sempre el peix gros es menja el xic. Ben aviat això serà un mas robat. La

tendència de la civilització nova és de concentració. Ja ho heu vist: els vostres companys, qui no se n’ha anat al cel se n’ha anat a Barcelona.

—És el que jo els deia, don Magí: “Feu venir el carril: el blat se us tornarà orb.”

Morfosintaxi

• El verb riure existeix. El verb riure's (de), també. El verb "enriure's (de)",  no existeix. Per tant, no és correcte de dir "Que t'enrius de mi?" > que et rius de mi? Sí què és correcte aquesta frase: Que te'n rius?, en que el "de mi" està representat pel pronom en.

• El verb tenir (i mantenir, retenir...) té, com a formes d'imperatiu de segona persona dues alternatives: té / tingues, i, en plural, teniu / tingueu. Cal recordar que les segones persones (singular i plural) dels imperatius van lligades:

Beu > beveu (begueu)

Sàpigues > sapigueu

• Tant es pot dir on vas, com a on vas.

• Pronoms febles. Al text trobem: és el que jo els deia. En la parla col·loquial oral solem dir "és el que jo els hi deia". Aquesta "i" (hi) és un "coixí fonètic" que no té cap valor sintàctic i l'hauríem d'evitar. Una manera de saber si el pronom hi cal o no és canviar-lo per et o per ens. Mai no diríem: "és el que ens hi deia".

Lèxic

• de les finestres estant

• abocar-se

• passar d'esquitllèbit (passar de refiló)

• pesombre (malson, cast: pesadumbre). No és al DIEC. 

• sembla un mas robat (sembla abandonat).

CURS 2024-2025 SESSIÓ 12 (22/1/2025)

A estones se’l sentia xisclar adolorit; a estones panteixar amb afany; i, a mesura que s’acostava, la terra trontollava sota els peus, la màquina s’engrandia, la seva embranzida es feia imposant. De sobte eixia d’un altre tallat, llançava als aires un xisclet més viu i llong, al qual responia la campana de l’estació, enfrenava l’embranzida, i, dalt del geomètric talús, desfilava sobre frèvol rodatge la interminable corrua de vagons embalumats de saques, bótes, carbó, fustes, ferro i maquinària. Els vagons topaven uns amb altres com marejats; llur rodam grinyolava al pes de tanta abundor. En duien més ells en un viatge que no pas en trafiquejava la vila en deu mercats; i sols algun dia, mentre la màquina feia aigua, s’enganxaven a la cua dos o tres vagons més que tancaven les sobralles de Pratbell. Pocs minuts després fugia, tot aquell comboi de riquesa, amb un crit salvatge d’orgull, deixant espalmada la vila, buida i solitària l’estació, com capsa abandonada al mig del camp.

Fonètica i ortografia

• SONS FRICATIUS I AFRICATS A FINAL DE MOT. Els mots que acaben en -eix, -ig o -tx presenten complexitat a l'hora de pronunciar-los i d'escriure'ls. Al text hem trobat el mot panteixar (que a vegades pronunciem sonor: "pantejar"). El substantiu corresponent és   panteix (i no "panteig"). Més o menys, la cosa funciona així:

greix>engreixar; peix>peixet (de la canya al sarronet)

passeig>passeja; fuig>fugir

lleig>lletja; estoig>estotget

despatx>despatxar

Morfosintaxi

• EL QUE. Hi ha algun "el que" (els que, la que, les que) que són correctes i uns altres que no. Sense entrar en detalls: si podem caviar 'que' per 'qual', posem 'qual'. Si no, ja està bé. 'Qual' és intercanviable amb 'què'.

jo i el que tinc davant> jo i el qual tinc davant

la casa en la que visc... / la casa en la qual visc.

les raons per les que m'hi nego són... / les raons per les quals m'hi nego són...

Lèxic

• enfrenar Activar el fre. Diferent de frenar: Deturar o alentir el moviment (d’una màquina, d’un vehicle, etc.), fent funcionar el fre o els frens.

• espalmar Esglaiar. Deixant espalmada la vila. És una variant fonètica del mot espasmar, que, curiosament, no surt al DIEC, però sí a molts altres diccionaris.

• tràfic, tràfec, trànsit, trafegar, traficar, transitar... S'assemblen, però tenen diferent significat.

t

tràfic: comerç, transport. Traficar: fer comerç, transportar.

tràfec: trafegar, enrenou. Trafegar: fer passar una cosa d'un lloc a un altre.

trànsit: anar i venir de persones o vehicles (transitar). Transitar: anar per una via pública.

• Frèvol. Feble

• fer aigua, fer benzina. Un dels molts significats del mot fer és: obtenir.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 11 (15/1/2025)

Com que era tan repatània (paraules del notari), es feia la seva santa voluntat, que, en aquest cas, volia dir la bescambrilla; i la pau regnava entre els contendents fins a l’hora de pagar, que, segons sembla, era la de començar a rondinar el vencedor d’aquella tarda per no rebre com a trofeus de la victòria xavos llisos per quartos i cabotes de clau per xavos. Hi havia un moment en què els tres jugadors, tot d’un plegat, s’aixecaven de la cadira, aferrant cadascú, amb el puny clos sobre la taula, el corresponent muntet de calderilla; però, davant del conflicte de tanta minva, el guanyador solia capitular, admetent cabotes i xavos llisos. “Qui aigua atura, blat

mesura”, solia dir cada u interiorment. I l’un es mofava de l’altre, al qual creia haver explotat.

Mentrestant la claror minvava, enfosquint l’estret escriptori, i l’Oleguer cuitava a acomiadar-se per poder arribar encara entre dos llustres a casa seva. Els veïns, en veure’l entrar, amb ironia més innocent que fundada, solien exclamar entre dents: 

—Ja va a menjar-se les sopes fredes.

II

El carril, aquell carril tan desitjat, que, a so de campanes i terrabastall de músiques, el 15 de juny del 65 s’inaugurà a Pratbell, acabà arreu amb els antics mercats. Les feixugues galeres de l’Urgell i d’Aragó no hi comparegueren més; el bestiar de Verdú tampoc; els bladers hagueren de tancar els magatzems; els ramblers emigraren;

aquell brogit d’invasions forasteres no trencà ja periòdicament el repòs dels carrers de Pratbell. Un somni etern semblà apoderar-se de la vila, el somni que pesa damunt les poblacions pageses. Enmig d’aquella quietud, ressonava amb certa tristesa l’espinguet potent de la locomotora, crit d’alerta d’una nova civilització sorollosa i atrafegada. 

Llavors l’estació s’animava un xic; els veïns del raval guaitaven per les finestres; els pocs pagesos escampats per la plana com figuretes perdudes, es redreçaven i restaven embadalits, les mans plegades damunt l’eina del treball. De sota terra, del túnel de Malgual, apareixia, embolcallat en fum, el tren, indecís, negre, empetitit com joguina de fira per la distància i per la magnitud de les muntanyes que li servien de fons. Ell corria, corria, i solament imposant-li fites coneixia l’espectador que guanyava camí. Però, així i tot, duia en si certa majestat, tot d’una atractívola i imponent, que obligava a mirar-lo. En el seu curs era capriciós i enjogassat. Tantost mostrava al llarg la seva trencada silueta en camp ras, davant del lluminós horitzó; tantost es presentava de pit, blanca cimera esblenada al cap, els seus ulls rodons llampeguejant; tantost s’embarumava en canyars i arbredes, o s’encauava en un tallat serradet, damunt del qual, arreu, s’arrossegaven fantàstiques fumeroles. 

Fonètica i ortografia

• Els punts i comes: indiquen una pausa més llarga que la de la coma i menys que la del punt. S'utilitzen amb molta llibertat, però amb  aquestes línies generals: 1) Quan hi ha comes i s'ha de fer una separació més important, però que no arriba a punt, o quan la relació entre una frase i una altra és més allunyada que la que expressaria una coma, però no tant com la que indicaria un punt. 2) Per separar elements d'una enumeració —que habitualment se separen amb comes— quan ja hi ha comes dins de cada element.

• Enmig és l'única paraula en català en què s'admet que una ema vagi precedida d'una ena. En la resta, davant de ema, sempre ema. (immaculada, immersió...). Això no obstant, la ena de enmig, es pronuncia ema.

• Les paraules acabades en -etud o -itud acaben en d.

Morfosintaxi

• Podem escriure en què sempre que puguem escriure, també, en el qual (o en la qual, etc.)

• Les locucions tot i això (o tot i amb això) i tot i així (o així i tot) es fan servir per indicar un contrast entre dos elements. Per exemple: Té molta feina; tot i això, tractant-se de tu, ho farà.  No viuen gaire lluny. Tot i així, no crec que vinguin. Hi ha altres connectors que també indiquen contrast, com ara amb tot (o tot amb tot), tanmateix, no obstant això (o això no obstant, no obstant), de tota manera (o de totes maneres), malgrat tot, etc. Per exemple: Té molta feina; amb tot, tractant-se de tu, ho farà.
  No viuen gaire lluny. Malgrat tot, no crec que vinguin. [Font: Optimot].

• En català tenim diverses maneres d'escriure el mot si: amb accent és adverbi d'afirmació. Sense pot ser: adverbi condicional, interior d'una cova, interior d'una persona, una nota musical, o sinònim de "si mateix". 

Si guarda en el seu si, per a si mateix, la nota si, li dius que sí.

Lèxic

Puny clos (millor que "puny tancat")

Xavos i quartos són correctes, però "calderilla", no. S'ha de dir xavalla.

"Qui aigua atura, blat mesura" (qui preveu les coses en treu benefici)

Entre dos llustres: al capvespre, entre la llum (llustre) del dia i de la nit. 

El mot rambla prové de l'àrab ramlah, que vol dir "sorra". Per això el diccionari dona com a primera entrada: "Sorral, especialment per on corren les aigües pluvials formant rierada." Està admès com a sinònim de passeig d'una població. 

Tantost: en el text, Oller la fa servir com a distributiva: "tantost ... tantost...". En altres contextos la podem fer servir com a sinònim de "immediatament". Va venir tantost. (en desús actualment).

Esblenar: separar els cabells en blens (Ble, en castellà "mechón").

Embarumar-se: ficar-se enmig de canyes i matolls. 

CURS 2024-2025 SESSIÓ 10 (8/1/2025)

Pel que toca al blader, don Magí l’estimava com el pagès que estima l’arbre que creix amb les seves regades. Ell li havia donat la mà, el veia créixer, i, posant-lo en camí d’adquirir, es feia la il·lusió que s’hi posava ell mateix, o almenys n’assaboria les dolceses. 

Durant molts anys passà l’Oleguer les tardes dels diumenges en aquell despatx folrat per una doble paret de protocols i pergamins polsosos. 

—Quanta moneda deu representar, tot això! Quants testaments i contractes plens de números: oi? 

El senyor Xirinac es llepava el bigoti de serrell, es fregava la galta brianosa, arrufava el nas, i, llançant una mirada ideal per l’escletxa de les seves ulleres blaves, responia amb malenconiosa veu: 

—Ja ho podeu dir, ja! Si aquí tinguéssim tots els diners de què això parla, ja fóra amo jo de mig Catalunya. 

Més de quatre i més de vuit vegades havien repetit aquesta conversa, com si es passessin un confitet per la boca, mentre donya Tuies, tot bellugant el cap amb menyspreu, desembarassava la tauleta de l’escrivent. Fora els papers i el tinter, l’espolsava amb el mocador d’herbes que arrencava de la bata del seu marit, encara que aquest rondinés (i cada diumenge en rondinava), treia un joc de cartes ja ronyoses i corbes com teules, i, apa!, ja hi som. El notari, amb el seu casquet

mig desbrodat i suós, les seves ulleres blaves i el seu bigoti de serrell, s’asseia davant per davant de sa muller. Aquesta, amb la seva cara de pergamí arrugat,  comprimida fins dessota les orelles pels bandós de la seva perruca, començava invariablement una disputa sobre si el joc seria un solo, una bescambrilla o un truc-i-flor. 

Fonètica i ortografia

• Guionet. Un dels usos establerts és en els mots compostos és per evitar lectures errònies, cosa que se sol produir en el compostos que contenen la conjunció i, com ara truc-i-flor, blanc-i-blau. Quan no hi ha possibilitat de lectures errònies, ja s'admet sense guionet: capicua.

Morfosintaxi

• El pronom en representa, entre d'altres, el complement del nom: He llegit totes les obres de Pedrolo/ n'he llegit totes les obres. En Magí n'assaboria les dolceses (les dolceses de fer-se ric) En el text trobem un ús antic del verb rondinar: "Rondinar d'una cosa". (en rondinava).

• En alguns parlars orientals és freqüent l'ús del possessiu masculí en mots femenins: La meu mare. No és normatiu.

Lèxic

• Número o nombre? 

  • Nombre significa "quantitat", i, també, "xifra" en contextos teòrics matemàtics: El nombre pi. Ara estudiarem els nombres.

  • Número: Té un ús molt més estès. Pel que fa a les possibles confusions amb "nombre", significa "xifra" en altres contextos: Escriu el número 3; també quan és dins d'una sèrie: Visc al número 10 del carrer del Mig.

• Corba o revolt? "Corba" és l'adjectiu femení de corb, que vol dir "Que canvia de direcció d’una manera contínua i sense formar angles, no dret". Allò que hi ha a les carreteres i camins són revolts.

• Mocador d'herbes: mocador de farcell (https://dcvb.iec.cat/results.asp?word=mocador&re=true) 

• Davant per davant

• Brianós, brià (gra)

• Bandó: cabells llisos que tapen les temples.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 9 (11/12/2024)

També passava el senyor Xirinac plaça d’avar, no essent-ho sinó per reflex de la seva muller. En altres mans, don Magí Xirinac hauria estat senzillament un home previsor, o, si es vol, un home interessat com tants en corren, però incapaç de viure en la mesquinesa a què el reduïa aquella dona, vera encarnació de l’avarícia més cruel i refinada. La flaca del notari no eren els diners pels diners, sinó la cobdícia de la propietat. Fluix de complexió i de natural esporuguit, era d’aquells que pensen sempre en les contingències de la sort i en la vellesa, de la qual ja es trobava frec a frec. Per assegurar aquesta, contra les inclemències de la misèria, hauria estat contínuament fincant-se; però, supeditat a donya Tuies, que era de geni dominant i porfidiós i se li havia posat les calces, el pobre home havia d’arribar als seus fins per altre camí molt més tort i llargarut. Deixava els diners a interès pujat perquè ella ho volia, i ell somiava sempre l’hora d’entaular judici i envestir la hipoteca. La possessió d’aquesta li hauria plagut més que no pas els diners, contra l’opinió de donya Tuies; i tal divergència de parers ocasionava disputes dins d’aquell matrimoni. No obstant els esforços del notari, la sort es mostrava sempre més favorable a donya Tuies i als deutors: finia el termini i aquests pagaven bitllo-bitllo; el capital li havia augmentat i la hipoteca se li havia escorregut una vegada més dels dits. Germana de la seva fluixedat de geni era la desconfiança que tenia de la seva pròpia vàlua. Era dels que criden sempre a primera hora, que arrien veles aviat, i que acaben per admirar sempre la força de voluntat del contrincant. Per això, víctima i tot de donya Tuies, tenia per ella especial adoració. L’avarícia d’aquesta dona, amb tot i ésser supina, als ulls d’aquell marit encegat no traspassava la ratlla d’una economia molt prudent. Donya Tuies, per a ell, era model d’estalviadores, de dona de sa casa.

Fonètica i ortografia

• La lletra x té dos sons diferents: xeix (xoc) i ics (examen). El primer és el genuí. L'altre apareix en mots cultes o manlleus. En aquest enllaç podeu veure tots els casos: https://oiec.iec.cat/textortografia/codi/2.11 

• Destaquem aquest cas: Ics a final de mot, darrere vocal: clímax, complex, flux (i influx, reflux; en canvi: fluix ‘que no té força’), hàl·lux, ortodox, pontífex, reflex, tòrax, vèrtex, Àiax, Pòl·lux; box, dux, fax, sioux. Darrere i, la pronúncia de la x en mots com apèndix, còccix, crucifix, fènix, fix, ònix, prolix o Fèlix. Però: guix, Flix. 

• En català no canviem mai la conjunció i per la u com fa a vegades el català ("uno u otro").

Morfosintaxi

• Plurals i femenins de mots acabats en x: Masculins aguts acabats en x afegeixen -os (reflex, reflexos). En canvi, els femenins i altres masculins no aguts segueixen la norma general: complex, complexa, complexes; índex, índexs.

Lèxic

• Passar plaça. "Passava el senyor Xirinac plaça d'avar" (ser tingut per)

• ver, -a: Veritable

• Tenir una flaca: tenir una debilitat

• Fincar-se: comprar una finca

• Bitllo-bitllo: al comptat (trinco-trinco també és correcte. Evitem fer servir el castellanisme "a toca teja")

• Gaubança: viva alegria.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 8 (27/11/2024)

Quant al dormir, com que ningú havia traspassat el llindar de la seva fosca habitació, era impossible saber com se les arreglava el miserable graner. Sols imputant-li un luxe exagerat s’atrevien alguns a suposar que jeia en una màrfega, dalt d’un catre; altres presumien que ho feia damunt de sacs vells; la majoria s’inclinaven a creure que dormia en un jaç de palla o en els munts de boll arrambats amb l’escombra. 

Ni saraus, ni aplecs, ni fontades, ni funcions d’església no trencaven la marxa matemàtica d’aquell rellotge: sempre dins del magatzem, assenyalant el migdia amb la seva anada a l’hostal, la posta de sol amb el grinyol de les pesants portes, que restaven sols tancades fins que el dia esqueixa la boira de la nit. L’única casa

que freqüentava era la del notari Xirinac, un notari que li estenia els debitoris amb què endogalava els endarrerits i els jugadors, en la seva taula de baieta despintada i sembrada de papers polsosos, serradures i plomes d’oca.

Fonètica i ortografia

• La lletra x, quan forma part del grup "ex", es pronuncia "egz" (exemple= egzemple; exagerat=egzagerat).

• El punt i coma (;) representa una pausa més llarga que la coma i més breu que el punt

Usos principals: 

1. Separa clàusules llargues que mantenen una relació de sentit dins d'una oració i que ja estan subdividides per comes. Per exemple: D'acord amb el diccionari, els mots volta i cop són sinònims en la frase de l'exemple; de l'Ebre cap al nord el mot cop s'ha documentat en molts contextos, mentre que el mot volta presenta un ús més restringit.  

2. Precedeix una conjunció adversativa o concessiva en frases llargues. Per exemple: Hi ha prou raons que ens fan pensar que convindria que la policia hi intervingués; però tampoc no estem segurs que aquesta mesura sigui la solució del problema. 

3. Separa elements complexos d'una enumeració amb puntuació pròpia. Per exemple:El temps previst per a aquests dies és el següent: avui, sol; demà, núvols i clarianes; demà passat, sol, i dilluns, pluja i vent.

Morfosintaxi

• "En quant a" no és correcte. S'ha de dir Quant a. (Quant al dormir, com que ningú...)

Lèxic

• Assenyalar/senyalar, són paraules diferents. El verb assenyalar significa 'mostrar o designar amb el dit o fent qualsevol altre senyal', per exemple: No assenyalis la gent amb el dit, és de mala educació. El verb senyalar significa 'fer o posar un senyal en una cosa', per exemple: Cal senyalar la roba que la nena s'endurà de colònies.

• Les preposicions locatives poden introduir un complement amb la preposició de o sense, tot i que en uns casos (dalt, dins, dintre...) és més habitual l'ús d'aquesta preposició de que en d'altres (rere, sobre, sota o vora). 

• Mots que hem recuperat de l'oblit: fontada, esquinç (no "esguinç"), hule (és correcte), arrambar, màrfega.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 7 (20/11/2024)

Tota la seva habitació era l’estreta i fosca rebotiga que hi havia al fons del magatzem, aclarida només per un celobert esquifit i romàtic, ple de trastos vells, olles fumades i una ratera en la qual cada dia acabaven llur existència un parell de rates com a conills. Cada dissabte, a la tarda, omplia de fum aquell celobert. Els veïns esbrinaren que, llavors, bullia una calderada de farinetes, que l’endemà les escudellava en set plats de terrissa, i que en consumia un cada vespre.

—Es menja les sopes fredes —deien. I aquest era l’únic sopar de l’Oleguer.

Per al dinar estava aconduït a l’hostal de Sant Roc. Allí concorrien els pagesos més endarrerits, els carreters més jugadors; i l’Ole guer hi anava per bestreure’ls diners a ral per duro.

Fonètica i ortografia

• Paraules acabades amb erra muda (llavors/llavors). Generalment fem els emmudiments de manera correcta. Hi ha alguns casos en què podem dubtar. La norma és bastant flexible, però el que s'ha d'anar en compte és d'escriure-la encara que no la pronunciem.

Morfosintaxi

• Com / com a. Amb funció comparativa, l'adverbi com equival a igual que o de la mateixa manera que: És alta com la seva germana. Com a introdueix propietats i equival a en qualitat de o amb caràcter de: Es va presentar a la reunió com a representant dels treballadors. Com a es redueix a com davant d'un article o altres determinants: Es va presentar a la reunió com el representant dels treballadors  / Es va presentar a la reunió com un representant dels treballadors.

• Mots compostos Els que estan formats per dues paraules amb significat propi, s'escriuen juntes sempre que no presentin algun problema ortogràfic o de pronúncia: escanyapobres (Però: penya-segat, para-xocs, blanc-i-blau...). En canvi, els compostos formats per prefix+mot, solen anar sense guionet peti qui peti: hispanoromà, politicosocial, exalt càrrec...Però s'admet posar el guió si es considera molt necessari en alguns casos.

Lèxic

• Romàtic Que fa pudor de florit. [Etimologia: variant reduïda i popular de reumàtic] 

• Farinetes. Sempre es flexiona en plural. Altres: les acaballes, les alicates, les arres, les beceroles, les bermudes, les calces, els calçotets, les darreries (d'un menjar), els diners, les enagües, les escombraries, els estalvis, les estovalles, les exèquies, les farinetes, les golfes, els pantalons, les pessigolles, les pinces, les postres, els queviures, les setrilleres, els sostenidors, les tallarines, les tenalles, les tisores, les ulleres, les vitualles.

• Escudellar Distribuir (sopa, escudella, brou, etc.) posant-ho en les escudelles o els plats.

• Aconduir o aconductar Concertar amb un metge, un apotecari, etc., la prestació dels seus serveis (a algú o alguna entitat) mitjançant el pagament periòdic d’una quantitat determinada. 

• Bestreure Avançar (diners) a algú, pagar per endavant o abans del temps establert. Ara no ho podríem pagar, però ell ens bestraurà els diners. Dels diners que ens hauràs de pagar, ens en pots ara bestreure cinc-cents euros.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 6 (13/11/2024)

Però, així i tot, tenia molt poques simpaties. El veïnat l’espiava dia i nit, i, per un efecte més sentimental que enraonat, odiava la vida d’aquell home. Ningú no li sabia cap mal pas, llevat de l’estimbament d’aquell senyor que anava al Remei, del qual sols problemàticament era responsable. Però a les afeccions no els cerqueu raó d’existència: l’un les pegava amb el seu posat de mosca morta; l’altre, amb el seu parlar nyau-nyau; el de més enllà no podia contemplar sense frisança el sistema de vida mesquí i puntual d’aquell home. I, realment, la seva manera de viure era miserable i misteriosa alhora. No tenia ni una mala criada, ni un mosso per a les feines més grolleres de la seva indústria. Ell mateix ajudava a carregar i descarregar les saques de gra i de farina que entraven al magatzem; ell mateix escombrava amb una mala granera el boll de l’enrajolat, passava la rasadora a les mesures i omplia o buidava els cassals i la sitja. Espitregat i afanyós quan convenia, treballava fins a perdre l’alè; i, si havia d’eixir de casa, tancava la porta i s’enduia la clau a la butxaca.

Morfosintaxi

• Així i tot, (locució conjuntiva Àdhuc concedint això. Així i tot, no crec que vinguin.GDLC). Té molts sinònims: així i tot, això no obstant, això sí, amb tot, amb tot i això, amb tot i amb això, a pesar de tot, ara, ara bé, de tota manera, de totes maneres, en canvi, en qualsevol cas, en tot cas, malgrat això, malgrat tot, nogensmenys, no obstant, no obstant això, però, tanmateix, tot amb tot, tot i això, per això (col·loquial).

• "Però a les afeccions no els cerqueu...". El pronom feble els és el plural de li. ("A l'afecció no li cerqueu..."), i també és invariable (serveix tant per al masculí com per al femení).

• Hem trobat una oració distributiva triple feta amb les conjuncions l'un, l'altre... i el de més enllà.

• nyau-nyau: S'escriu amb guionet perquè és un mot repetitiu. 

1  m  Onomatopeia amb què s’escarneix el parlar d’una persona hipòcrita, gata maula. 2  m i f  Persona aparentment retreta, hipòcrita. És una nyeu-nyeu: no te’n fiïs. També: nyau-nyau (RODAMOTS)

• fins / fins a: Tenen un significat diferent. Hem de mirar de no confondre'ls. Fins és un adverbi que significa "fins i tot" (Va morir fins l'apuntador). Fins a  és una preposició que, en alguns casos, es redueix a fins, cosa que fa que ens confonguem. Diu la gramàtica de l'IEC:

La preposició fins a es redueix a fins en certs contextos, tant amb valor espacial com, sobretot, amb valor temporal. 

vg. https://giec.iec.cat/textgramatica/codi/19.4.2.2?criteri=Com%20a%20mat%C3%A8ria&paraula=fins%20(a)&fonetica=false&page=1 

Els casos més freqüents de supressió de la a: 

Davant d'adverbis (fins aquí), preposicions (fins per Nadal), conjuncions (fins que arribin) i verbs no infinitus (fins havent sabut que era fals, ho va continuar creient)

A vegades és optatiu: fins on jo sé / fins a on jo sé. Fins dalt de tot / fins a dalt de tot.

Lèxic

Afeccions No solament vol dir "aficions" Vg. diccionari.

Afanyós Que exigeix un esforç penós, que costa molt de treball

Boll Pellofa del blat

Cassal (o casal) Dipòsit per a conservar les olives o els cereals. En castellà es diu algorín. En aquest enllaç hi ha alguna imatge: https://www.glosarioarquitectonico.com/glossary/algorin/ 

CURS 2024-2025 SESSIÓ 5 (6/11/2024)

Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar. Disposava així mateix en contra d’ell una oposició, evident al primer cop d’ull, entre els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure’l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l’agilitat traïdora del gat i pensava:  "Quan traurà les ungles? Quan em botarà al damunt?" I, no obstant, mai no les treia, mai no es barallava ni s’enardia, ningú no li havia vist perdre aquell pas de gat emperesit ni els seus costums metòdics de sempre.

Fonètica i ortografia

• Algunes dièresis presenten dificultats perquè no pronunciem els mots articulant el hiat corresponent. Són mots com ara traïdora, en els quals les dièresis no coincideix amb la síl·laba forta. Altres mots que hem d'escriure amb dièresi encara que no la pronunciem gaire: 

traïció, suïcidi, veïnatge, fluïdesa, aïllar... 

Morfosintaxi

• Compte amb alguns adverbis o preposicions que s'escriuen junts, però que per separat poden significar coses diferents:

gairebé (gaire bé); aleshores (a les hores); a l'hora (a l'hora); sinó (si no); potser (pot ser); almenys (al menys)

• La doble negació continua essent negació: Enlloc no l'han vist. / Enlloc l'han vist. Mai no ha viatjat amb avió. / Mai ha viatjat amb avió. Ningú no ha portat els mapes que vam demanar. / Ningú ha portat els mapes que vam demanar. Res no és gratuït, tot té un preu. / Res és gratuït, tot té un preu. Tampoc no van envernissar la persiana del balcó. / Tampoc van envernissar la persiana del balcó. Ni l'un ni l'altre no en saben res. / Ni l'un ni l'altre en saben res. En ta vida no ho faràs. / En ta vida ho faràs.

• Verbs amb doble arrel 

Els verbs jeure, treure i néixer tenen una particularitat ortogràfica: quan la e és àtona es converteix en a. De manera que escrivim jeuen, però jaurà; treus, però traiem; neix, però nascut. De fet, cal tenir en compte que els infinitius d’aquests verbs tenen una doble forma: jaure-jeure, traure-treure, nàixer-néixer.

Lèxic

• Cabells o pèl? 

Cabell: Pèl que surt a la pell del crani de l’espècie humana. (Preferiblement sempre en plural)

Pèl: Filament de matèria còrnia que neix a la pell de la major part de mamífers

Cal reservar pell per als animals i pela per als vegetals. (Igualment os i pinyol)

• BARBAMEC adj. m.

|| 1. Que no té pèl de barba o la té molt clara (Cat., Val., Bal.); cast. lampiño. Els joves, sobre tot els qui éram encara barbamechs, may per may sentírem eixos impulss, Collell Fadrin. 56.

|| 2. Jove lleuger i pretensiós, que homeneja (Barc.). Aquellas miradas dels barbamechs, descaradotas y atrevidas, Pons Auca 17.    Etim.: compost de barba i mec.

• REBEGUT, -UDA adj.

Encongit, arronsat, tirat cap a dintre; cast. embebido, encogido. Miran... al sota-alkabalé de cara ferrenya, rebegut de carns, Vilanova Obres, iv, 182. Don Tomàs féu una pausa per torcar-se la rebeguda cara, Oller Vilaniu 173. 

Etim.: part. pass. de rebeure.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 4 (23/10/2024)

Passaren mesos, passaren anys, i el magatzem seguia obrint i tancant les seves portes amb el sol, i encara sense eclipsis ni nuvolades. De bon matí es plantificava ja l’Oleguer al brancal de la porta, i, recolzat a les saques de mostra, esperava compradors, vestit de blauet a l’estiu, de pana a l’hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre. Saludava els veïns amb un “Bon dia” o “Déu vos guard”; i, si els compradors no matinejaven, ben aviat s’encauava per les fosquedats del magatzem, des d’on, “tot tirant plans”, vigilava, sense ésser vist, les copsades saques que el sol escalfava de biaix. S’aturaven pagesos, prenien una mostra de blat dins el palmell, la sospesaven, la gronxaven, la bufaven, se la passaven a raig fet de l’una mà a l’altra com rajolí d’or, i, si agradats de la mercaderia llançaven la vista enlluernada a l’interior, no trigava ni un segon a eixir l’amo, del seu amagatall, dreturer i cautelós, com l’aranya de l’albenc.

Fonètica i ortografia

• La salutació  Déu vos guard s'escriu així quan és salutació pròpiament dita. Però a vegades es pot fer servir com a substantiu: "Em va donar un déu-vos-guard més aviat forçat". Aleshores s'escriu amb guionets i en minúscula.

Morfosintaxi

• A diferència del castellà, el català fa servir poc els possessius (meu, teu, meva, teva...) quan la frase s'entén igual si no els posem: Li vaig agafar la seva mà. En el text d'Oller hem trobat "El magatzem seguia obrint i tancant les seves portes amb el sol. Aquest "seves", avui no el posaríem. 

• Hem recordat que el complement directe no porta preposició. En canvi, en castellà en duu quan el complement directe és una persona: no vaig trobar (  ) l'alcalde al despatx / no encontre al alcalde en su despacho.

Lèxic

• És preferible l'ús de continuar en lloc de seguir, quan signifiquen el mateix.

• brancal d'una porta: Costat del mur que limita lateralment un portal, una porta o una finestra, especialment quan és de pedra.

• Una barretina musca és una barretina de color morat fosc.

• "tot tirant plans" Expressió que en el text vol significar "planificant". L'origen de l'expressió podria ser el que diu el DCVB: Marcar, senyalar una línia movent un llapis, ploma, tiralínies, cordill o altre instrument. «Tirarem una recta que uneixi aquests dos punts». Del cantó de dita mostra... vay tirar la partió per lo meu hort, linyola batuda, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 18).a) fig. Traçar, formar mentalment (plans, teories, projectes, comptes, etc.). Un enginyer tira plans, Roq. 52. Creys-me a mi: tirau balans, Ignor. 29. Parlant de la cacera de demà, tirant plans, Bosch Rec. 164.

• Copsades saques. No ens ha quedat clar el significat. Podria ser les saques ben pesades, ben mesurades.

• L'aranya de l'albenc. El diccionari remet a albec (Capa blanquinosa i tendra dels troncs llenyosos, que es troba immediatament dessota l'escorça, composta per teixits conductors joves i actius.). Pel que fa a l'expressió "cautelós com l'aranya de l'albenc" podria ser de collita pròpia de Narcís Oller.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 3 (16/10/2024)

Era verament estrany que, mentre els altres traginers, fills de la vila, havien de treballar o junyir-se a oficis més grossers, aquell foraster sense anomenada tingués forces i pit per a obrir magatzem. N'hi havia que, per explicar el misteri, recordaven el nom de coquí que entre els de l'ofici fruïa l?oleguer., i l'assenyalaven a llurs fills com a exemple de previsió i estalvi digne d'imitar-se. D'altres, malpensats, que mai no en manquen, atribuïen la seva riquesa a una malifeta: recordaben a cau d'orella que, temps enrera, un senyor que l'Oleguer acompanyava al Remei morí estimbat i el mul no rebé ni una rascada. No faltava qui mirés el nou graner com a testaferro d'algun gat vell que, qui sap per a quins fins, no volia treure la cara. Per fi, els que es creien més espavilats, tot s'ho explicaven amb l'omnipotència momentània de l'ambició, confiant, per això, al temps els mals pronòstics que, com qui no ho vol, deixaven caure.

Fonètica i ortografia

• L'entonació dels dos punts és la mateixa que la del punt, però la frase següent s'ha de dir no com una nova oració, sinó com la continuació de l'anterior.

Morfosintaxi

• Diferència entre perfet i imperfet. El primer expressa una acció verbal que es percep com a acabada (he arribat, vaig arribar). Un temps imperfet, en canvi, expressa una acció inacabada, d'una certa durada (arribava).

• El gerundi és un temps verbal no personal que expressa que l'acció és simultània a una altra: cantant, cantant, les penes se'n van (= mentre cantem, les penes se'n van).

Lèxic

• Junyir. Té un significat molt ampli. Aquí l'hem d'entendre com a "lligat a". 

junyir

1 1 v. tr. [AGA] [AGR] Posar el jou (a un bou, a una mula).

1 2 v. tr. [LC] per ext. Els desgraciats, junyits al treball.

2 v. intr. pron. [GG] Dos rius, ajuntar les seves aigües. On l’Anoia i el Llobregat es junyeixen.

3 v. intr. [HIH] Justar.

• Mots avui usats més rarament: verament, grosser, fruir, estimbar, treure la cara ("donar la cara"), 

• Com qui no ho vol o com qui no vol són expressions equivalents.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 2 (9/10/2024)

Un dels magatzems que cridà l'atenció des de primera hora fou el que al carrer de la Roca, vora el Portal Gran i a vint passes del Pallol, obrí l'Oleguer. «Per què?, qui era l'Oleguer?, amb quins poders comptava?» Heus aquí les preguntes que es feia tothom, l'enigma que capficava els de Pratbell, en passar pel carrer de la Roca.

-¿L'Oleguer, aquell minyó traginer, fill de qui sap on, que fins ara ha menat matxos? Si és més pelat que una rata! Si encara en els cabells du rastre de les pallisses on dormia! D'on ha tret els diners?

Fonètica i ortografia

• Hem de llegir en veu alta aguantant la respiració entre comes (si el text està ben escrit), i marcant el final quan arriba el punt. No s'haurien de fer pauses ni inflexions de veu al mig d'una frase.

• Hem repassat l'ús de la dièresi. Als gerundis, infinitius, condicionals i futurs no cal que n'hi posem. Als mots compostos, tampoc:

proveint, proveir, proveiria, proveiré, contraindicació

En canvi, els participis sí que n'han de dur: proveït.

• En català només hi ha dos "quès": el que no duu accent i el que sí. El que no, es pronuncia neutre (com la e de per), i el que sí que duu accent, es pronuncia com a e de cafè. No hi ha cap altre "que".

Morfosintaxi

• Recordatori del per què / perquè. Ja sabem que en les oracions interrogatives s'escriu separat, però sempre que la pregunta sigui sobre el "què" (per què = per quina raó).

Separat: per què no tens diners? (=per quina raó no vens)

Junt: perquè no tens diners, t'has de sentir malament? Ja et tocarà la rifa!

• La preposició en només es pot posar davant d'infinitiu quan té valor temporal. En aquest cas no és correcte de posar-hi al.

En passar pel carrer de la Roca... (= quan passaven pel carrer de la Roca)

Al passar... / en passar...

Consisteix en  a  omplir el formulari

Lèxic

• Diferència subtil entre pas i passa. 

Optimot: 

Malgrat que els mots pas i passa tenen significats molt propers i es poden considerar sinònims parcials, cal distingir-los i sobretot cal no abusar del mot passa, que té un ús molt més restringit. El mot pas (en plural, passos) té un sentit molt ampli i general. Designa el moviment que fa una persona o un animal quan camina, alçant i avançant un peu fins a tornar-lo a posar a terra. En canvi, el mot passa (en plural, passes), es fa servir especialment quan es compta el nombre de passos en una marxa.

Fer un pas endavant

El magatzem és a quatre passes

• Les expressions Heus aquí i vet aquí, són expressions fossilitzades, que s'usen sempre igual. Heus i vet són mots que, sols, no tenen ús, encara que, de fet, provenen dels verbs haver (o heure) i veure. Altres expressions semblants: Vinga!, Sisplau, esclar, Déu-n'hi-do, etc.

• Mots compostos com capficar: capgirar, etc., que tenen un significat diferent del que podria semblar literalment: ficar el cap, girar el cap... Diferències entre junt o separat: aleshores / a les hores; potser / pot ser.

• Minyó (nen) / minyona (criada)

• Mosson, mossona: 

masculí i femení A Mallorca i a Menorca, individu de la classe mitjana que vol sostenir aparença de senyor o de ric, sense tenir béns econòmics.

CURS 2024-2025 SESSIÓ 1 (2/10/2024)

Fonètica i ortografia

• Entonació dels incisos explicatius ("Els mercats de Pratbell, d'antiga anomenada, van..."

• L'article dels topònims s'escriu en minúscula, tret que sigui inici de frase ("la Granada")

• El plural de sitja és sitges.

Morfosintaxi

• Dos pronoms febles interessants: 

1. "en tocà els resultats ben aviat" (en=l'estrena de la carretera) 

2. "hi abocaven a torrentades..." (a Pratbell)

• Verbs: passat simple ("fou", "comprengué", "tocà")

• El possessiu "llur" equival a "el seu/la seva" quan el posseïdor és més d'un:

"Les filles i llur pare van marxar de casa" (La filla i llur pare van marxar de casa)

Lèxic

• encontorns

• centúria

• travessar (millor que "creuar")

• negoci gras

• país (no solament significa "nació", sinó contrada: 1 2 m. [LC] Contrada 1 . Vins del país.

• arreu tota vila Locució arcaica (Per tot arreu de la vila)

• Sitja/sitges Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals (Balaguer, Urgell, Ll., Vallès, Penedès, Vendrell, Camp de Tarr., Priorat, Calasseit, Ribera d'Ebre, Maestrat, Val., Cullera, Mall., Men.)

• Cup 3 m. [LC] [AGA] [AQ] Soterrani que serveix per a guardar olives, gra, etc. [+] 1 m. [LC] [AGA] [AQ] Recipient generalment d’obra sobre el qual es trepitja el raïm i on el most es transforma en vi.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 27 (26/6/2024)

LA PREDICACIÓ VERBAL (2) VERBS INTRANSITIUS I ELS INACUSATIUS

Els verbs intransitius

Són aquela mena de verbs que no necessiten cap complement directe per donar sentit complet al missatge de la frase: els nens jugaven / Plou / els veïns es barallaven sovint.

• A vegades sí que tenen un complement, però no cal esmentar-lo: Ballarem (una sardana)

• N'hi ha d'altres que reclamen un complement indirecte, com el cas del verb telefonar o trucar: He telefonat a la meva germana. Es comporten com altres verbs de comunicació semblants (escriure) però el complement directe del qual no existeix:

He telefonat ( _______ ) a la meva germana

He escrit (una carta) a la meva germana

• Els verbs psicològics (com agradar) tenen un complement directe situat a l'inici de la frase i un subjecte després del verb:

M'agrada el cinema (el cinema agrada a mi)

• Finalment, uns altres verbs intransitius porten un complement que s'anomena "de règim" o "preposicional", perquè "regeixen una preposició": Ens hem rendit a l'evidència / es dedica a l'arqueologia.

REMARQUES I USOS INCORRECTES O VICIATS

• Darrerament, s'admet considerar el complement del verb telefonar un complement directe: L'he telefonat (en comptes del més correcte li he telefonat).

• Els verbs psicològics com agradar, interessar, molestar o preocupar admeten el verb tant en singular com en plural si el subjecte format per diversos subjectes se situa darrere del verb; en canvi, si aquesta mena de subjecte se situen davant del verb, hi concorda en plural. El verb, però, ha d’anar en singular quan un dels membres de la coordinació és una oració subordinada.

M'agrada (o m'agraden) la música, la poesia i el teatre.

La música, la poesia i el teatre m'agraden.

• El verb interessar, transitiu, s'admet també com a intransitiu. Així, aquestes dues frases són correctes:

Darrerament, la política ja no interessa la gent (ja no l'interessa)

Darrerament, la política ja no interessa a la gent (ja no li interessa)

• Els verbs de percepció com veure i sentir tenen ús intransitiu quan contenen el pronom hi lexicalitzat. És quan signifiquen, respectivament, capacitat de visió i capacitat d'audició:

Ni hi veu ni hi sent 

• Són intransitius els verbs referits als àpats (esmorzar, dinar, berenar i sopar). No és acceptable usar-los com a transitius, és a dir, amb complement directe.

Avui, per esmorzar, he menjat mongetes amb botifarra

Avui he esmorzat mongetes amb botifarra

• Alguns verbs, com aprofundir, apropiar-se, argumentar o consultar, poden construir-se amb un complement directe o amb un complement de règim amb el mateix valor.

Hem aprofundit les contradiccions

Hem aprofundit en les contradiccions

• No és acceptable l’ús pronominal de verbs intransitius no pronominals, com ara caure, callar, marxar o riure.

He caigut

M’he caigut

Calla!

Calla’t!

Van marxar aviat

Es van marxar aviat

De què rius, tu?

De què et rius, tu?

Els verbs inacusatius

Són aquells verbs que tenen el subjecte situat darrere del verb i que sembla un complement. Se sap que és el subjecte perquè concorda en nombre amb el verb:

Falta la teva signatura (Falten les teves signatures)

Malgrat que aquests subjectes no són complements directes, en alguns aspectes es comporten com a tals: Falten les teves signatures, en concret en falten tres.

• El verb haver-hi, que no té subjecte, pot concordar o no en nombre amb el complement que porta al darrere. Va haver-hi moltes baralles / Van haver-hi moltes baralles.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 26 (19/6/2024)

LA PREDICACIÓ VERBAL (1) VERBS TRANSITIUS

Predicar, deixant de banda els significats en l'àmbit del cristianisme, significa "afirmar una cosa d'una altra, especialment del subjecte de la proposició (frase)". Així doncs, un verb predicatiu és un verb que ens diu alguna cosa del subjecte: La cantant va desafinar durant tot el concert. Hi ha verbs que no són predicatius, sinó que es limiten a fer d'enllaç entre el subjecte i allò que diem del subjecte. Són els verbs anomenats copulatius (el mot copular prové del llatí copulare: "acoblar", unir). Aquests verbs no "prediquen", no signifiquen res en si mateixos: es limiten a unir el subjecte amb el predicat nominal, que és qui té el significat: La cantant és un autèntic desastre.

Els verbs predicatius es classifiquen en transitius, intransitius i inacusatius.

La cantant ha cantat una ària (transitiu)

La cantant ha desafinat (intransitiu)

Ha arribat la cantant (inacusatiu)

Els verbs transitius

Necessiten com a mínim un complement per "completar" el significat de la frase, tot i que a vegades en prescindeixen. Quan passa això parlem d'un ús absolut del verb: El doctor visita cada tarda (visita els malalts).

Alguns verbs transitius tenen un significat molt ampli, com els verbs fer, tenir, treure... S'anomenen verbs lleugers: Demà farem festa / tenim pressa / treia foc pels queixals. Fixem-nos que el significat real de la frase ens el dona el complement i no pas el verb.

REMARQUES I USOS INCORRECTES O VICIATS

• Sovint el complement directe s'omet, se sobreentén: El davanter atura, mira i xuta (se sobreentén la pilota). 

• Pel context real, suprimim sovint el complement directe: (adreçant-se a algú que no va fer una cosa) Porta.

• En comunicats esquemàtics (cartells, opuscles) se sol ometre també el complement (no recomanable): Organitza: OlesaAteneu. (millor: Ho organitza OlesaAteneu / Organització: OlesaAteneu.) 

• En instruccions no es pot suprimir el complement directe: no doblegueu / no doblegueu la targeta / no la doblegueu. 

• Hi ha verbs transitius que admeten habitualment l'absència del complement directe (Tu ni mires ni escoltes). Es diu que tenen, en aquest cas, un ús intransitiu. D'altres, en canvi, només forçant molt el significat en poden prescindir: He sentit un soroll molt fort.

• Hi ha verbs transitius que usem malament com a intransitius (perquè en castellà s'usen preferentment amb la preposició a). Són els verbs anomenats "psicològics", com afectar, cansar, complaure, esperar... Així doncs, el pronom feble que els ha d'acompanyar no és li (plural els), sinó el, la, els, les.) 

La mort dels pares el va afectar molt

La mort dels pares li  va afectar molt

Així doncs, direm l'afecta, el cansa, el complau, l'espera i no pas li afecta, li cans, li complau, li espera...

Els verbs preocupar i molestar, en canvi, tenen versió intransitiva (opcional), i signifiquen coses lleugerament diferents segons els usem transitivament o intransitivament. Ambdós usos estan admesos.

A la mare, no li ho digueu, que la preocuparem innecessàriament (preocuparem la mare –CD–)

A la mare, (li / la) preocupa aquesta situació (en el sentit de "està psicològicament afectada"

La mort dels pares el va afectar molt

• Donar / fer Tenen un ús complex. En general, tret dels casos de frases ja consolidades per l'ús (com fer petons), preferim donar quan el subjecte és qui controla el que passa: Li va donar una empenta. En canvi, quan el subjecte no és actor provocador, se sol usar fer: Hi ha persones que em fan por.

• A vegades, usar un o altre fa canviar el significat: fer foc / donar foc)

• No usarem donar en aquests casos:

• 
  

Les aranyes em donen por / em fan por

Li dona vergonya parlar en públic / li fa vergonya.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 25 (12/6/2024)

LES PERÍFRASIS VERBALS

Una perífrasi és un conjunt format per dos verbs (un auxiliar i un verb principal), enllaçats en certs casos per una preposició, i que aporten un significat diferent de l'expressat pel ver auxiliar. Significats com ara dubte, imminència, probabilitat, obligació…

Has de venir (obligació)

Aquest nou significat és més aviat un matís, i es pot referir a una manera o a algun aspecte relacionat amb la durada de l'acció.

EXEMPLES

poder + infinitiu 

capacitat Aquesta tanca la podies haver saltat perfectament

possibilitat Avui pot nevar a qualsevol cota

autorització Ja us en podeu anar

haver de + infinitiu

obligació Hauríem d’haver endreçat l’habitació

necessitat o conseqüència lògica Hem d’arribar puntuals si no volem perdre el tren

deure + infinitiu

probabilitat Deuen estar de vacances (Equivalent a probablement seguit del verb principal.)

gosar + infinitiu

atreviment No goso anar-hi

USOS INCORRECTES O VICIATS

• L’obligació s’expressa amb la perífrasi «haver de + infinitiu»; no són acceptables «tenir que + infinitiu», «hi ha que + infinitiu» ni «deure de + infinitiu».

• La probabilitat no es pot expressar fent servir el futur. (Truquen: serà el carter)

MÉS EXEMPLES

començar a + infinitiu 

posar-se a + infinitiu

incoatiu La neu comença a caure / Després de dinar s’han posat a llegir

anar a + infinitiu

imminència Anàvem a telefonar-te ara mateix

Té usos molt restringits. Generalment, apareix en contextos de passat.

soler + infinitiu

acostumar a + infinitiu

habitual Els dissabtes solem dinar a casa dels avis / Acostuma a llevar-se abans de les sis

continuar + gerundi

seguir + gerundi (registres informals)

duratiu Continuo pensant que això no és rellevant / Segueix insistint en el mateix

USOS INCORRECTES O VICIATS

La perífrasi «anar a + infinitiu» s’ha desenvolupat molt poc, especialment quan es conjuga en present, a causa de la proximitat formal que existeix entre la perífrasi i el passat perifràstic, i la consegüent possibilitat de confondre’ls en certs casos en la llengua parlada (cf. vaig a amagar-me i vaig amagar-me, va a telefonar i va telefonar). Es pot usar en contextos de passat per a designar situacions que han estat a punt d’esdevenir-se, però que finalment no s’han esdevingut (Semblava que anessin a renyir).

Les perífrasis amb valor progressiu tenen un ús limitat i, en general, el caràcter progressiu s’indica amb els temps imperfectius (el present i l’imperfet) sense necessitat de perífrasi (Està plovent / Plou).

No és acceptable l’ús de la perífrasi «venir + gerundi» amb un valor duratiu, que s’ha introduït recentment per a referir-se a una situació que es projecta en el temps fins al moment que es pren com a referència (Fa deu anys que venim reivindicant la reducció de la jornada laboral / Fa deu anys que reivindiquem la reducció de la jornada laboral).

CURS 2023-2024 SESSIÓ 24 (5/6/2024)

EL CONDICIONAL I EL SUBJUNTIU

Acabem el repàs dels temps i modes verbals amb el condicional i el subjuntiu.

El condicional

Expressa un moment posterior respecte d'un moment passat. Podríem dir que es tracta d'un futur del passat que no arriba al present: 

Em va dir al migdia que faria el sopar a les deu. 

Em va assegurar que, quan parléssim amb ell, ja haurien solucionat el problema

A tenir en compte:

• A vegades serveix per atenuar una afirmació: Per tant, aquesta obra seria com una al·legoria de la societat actual.

• No serveix per atenuar certeses evidents: Les proves mostren que l'acusat "mentiria" (menteix)

• És millor no fer servir el condicional per a expressar incertesa: Qui deuria ser? (Qui devia ser?)

• NO expressa probabilitat: Seria molt llest, però no ho demostrava (Devia ser molt llest…)

Els temps de subjuntiu

Expressen valors molt diversos, però sempre vinculats a frases subordinades i a situacions imaginades o irreals.

A tenir en compte:

Serveix per a construir l'imperatiu negatiu: no vinguis.

El plusquamperfet serveix per referir-se a situacions irreals del passat, que podrien haver passat, però no han passat i que avui ja són irrealitzables: Encara que m'ho hagués promès, no m'ho hauria cregut.

Només en registres informals podem usar el subjuntiu en la frase principal d'una composta subordinada: Si m'ho hagués dit, ho hagués fet (millor: Si m'ho hagués dit, ho hauria fet).

CURS 2023-2024 SESSIÓ 23 (8/5/2024)

EL PRESENT D'INDICATIU, EL PASSAT D'INDICATIU I EL FUTUR

Hem estudiat què expressen els temps verbals present i passat. 

El present 

Expressa accions properes al moment de l'acta de la parla: simultaneïtat estricta (Condemno l'acusat a dos anys de presó); progressió (els nens ja dormen); habitual (l'ésser humà no té remei); continuïtat (treballa a l'Ajuntament); genèric (l'aigua bull a cent graus). Es pot usar per a situacions anteriors (gairebé es mata / es va matar), o situacions de context històric (Aribau inicia la Renaixença).

Els passats d'indicatiu

En són quatre: passat (cantà / va cantar), perfet (he cantat), plusquamperfet (havia cantat), anterior (hagué / va haver cantat).

PASSAT: fet que ja ha finalitzat, anterior respecte del present (la conferència va començar a les deu). Té la forma simple, més literària i dialectal (La conferència començà a les deu). En l'escriptura, és bo d'alternar les dues formes.

PERFET: una acció closa (S'ha canviat de pis); una acció indefinida recent que encara dura (Aquest any hem perdut la lliga); un futur (Si demà no han arribat...)

IMPERFET: acció duradora en un passat més o menys remot (Abans cantaves més), amb matisos de simultaneïtat (Dinava amb els avis quan va arribar l'Albert); futur amb matís irreal (Si es disculpava, encara podríem arreglar-ho). S'usa a vegades en comptes del subjuntiu (Si arribessin d'hora, els fas esperar / si arribaven d'hora, els fas esperar).

PLUSQUAMPERFET: Una acció anterior a una acció passada (Quan va arribar el fill, el pare ja havia marxat), amb matisos com ara la cortesia (Havia pensat que potser podria ajudar-me a...)

ANTERIOR: Un passat que comporta una conseqüència posterior, però que encara és dins el passat respecte del moment de la parla (Quan van haver informat, es van aixecar i van marxar).

El futur

Indica posterioritat respecte de l'acta de la parla (el futur simple) o anterior respecte d'un acte futur (el futur perfet).

FUTUR SIMPLE: té matisos curiosos. Passat històric (Napoleó envairà Rússia), genèric (un amic no et trairà mai), imperatiu (ara callaràs!), cortesia (voldré una mica de llet). Pot substituir el present de subjuntiu quan aquest, perquè té la primera i tercera persona iguals, pot dur a confusió (Quan entrem nosaltres, sortiu vosaltres / Quan entrarem nosaltres, sortireu vosaltres). 

FUTUR PERFET: acció anterior a una acció futura (Els qui haureu acabat, podreu marxar), passat històric (Napoleó haurà envaït Rússia, quan...), suposició (ja t'hauràs adonat que...).

No es pot fer servir el futur simple per expressar una probabilitat: Truquen: deu ser el carter / Truquen, serà el carter.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 22 (24/4/2024)

EL VERB: TEMPS, ASPECTE I MODE 

Aquests tres valors (temps, aspecte i mode) són els que emmarquen les funcions dels verbs. Ens diuen quan passa l'acció, quina durada té i si és real o imaginada.

El temps verbal Ens indica si l'acció és, respecte del moment d'emetre la frase, anterior, simultània o posterior.

L'aspecte verbal Ens indica si l'acció és acabada i delimitada (aspecte perfectiu), o inacabada (aspecte imperfectiu), o bé si en el moment de parlar l'acció encara ens afecta o no (perfetiu)

Perfectiu: ahir vaig parlar amb els pares (avui ja no) 

Imperfectiu: Parlava amb els pares (l'acció no acabava, durava, però està deslligada d'ara)

Perfetiu: Avui no he parlat amb els pares (l'acció està acabada, però el seu efecte encara dura ara)

El mode verbal Ens indica l'actitud de l'emissor. Indicatiu, si és real; subjuntiu, si és imaginada, irreal, suposada; imperatiu, si reclama una actuació del receptor.

Indicatiu: ara vinc

Subjuntiu: si ara vingués...

Imperatiu: Vine!

Usos propis dels temps verbals

Present: acció simultània del moment en què parlo (escric)

Perfet i passat (simple o perifràstic): acció anterior al moment en què parlo (he escrit, vaig escriure)

Futur: acció posterior (escriuré)

Imperfet: indica simultaneïtat amb altres accions (escrivia)

Plusquamperfet: indica anterioritat respecte d'una acció situada en el passat (havia escrit)

Condicional: indica posterioritat respecte d'un moment anterior (escriuria)

Usos impropis 

Demà es casen pel civil a les sis (present per futur)

Volia dues safates de pastissets, sisplau (passat per present: vull dues safates...)

Usos erronis

Quan expressem la incertesa (potser, possiblement...) hem de fer servir l'indicatiu i no pas el subjuntiu.

Potser vindrà - potser vingui 

CURS 2023-2024 SESSIÓ 21 (17/4/2024)

ELS VERBS DEFECTIUS

Són aquells que no es conjuguen en tots els temps verbals. Són: soler, ploure, glaçar, nevar... haver-hi i caldre.

Soler Es tracta d'un verb que només s'usa com a auxiliar per formar perífrasis que indiquen que una acció es fa habitualment. S'usa només en present i en imperfet d'indicatiu i alguna vegada en subjuntiu: els vespres sol fer fred. Abans, solia fer més fred. Encara que solgui fer calor...

Verbs meteorològics No tenen subjecte possible. Plou molt... fa temps que no neva... ha glaçat... No podem dir qui ha dut a terme aquestes accions. Parlant figuradament sí que pot tenir subjecte: les crítiques ens plouran si continuem així.

Haver-hi Només es fa servir en tercera persona del singular. És incorrecte, per tant, l'expressió "hi han moltes persones que...". Té dos significats. 1) ser en un lloc: A la sala hi ha l'Elvira. 2) existir: Hi ha moltes persones que no pensen abans de parlar.

Caldre S'usa en tercera persona (singular o plural), infinitiu, participi i gerundi. Cal que vinguis; calen calés; no van  caldre més paraules...

CURS 2023-2024 SESSIÓ 20 (10/4/2024)

LES IRREGULARITATS VERBALS (5)

Les darreres irregularitats que hem estudiat són les dels verbs que tenen arrel acabada en [k] i en [sk]. Avui hem vist els que tenen radicals amb el so palatal, com vaig, faig, haig o veig. Mantenen aquest so en el present de subjuntiu (vegi... hagi... vagi...) tots menys faig (faci, facis, faci, fem, feu, facin)

Hi ha altres verbs irregulars que tenen un radical acabat amb i (caure, creure, seure...): caic, creiem, seia...

De totes les irregularitats, els errors més freqüents es produeixen a l'hora de fer alguns gerundis ("beguent") o alguns infinitius ("poguer"). Els imperatius d'alguns verbs irregulars també són confusos. Hem de recordar sempre que la segona persona del singular és la que ens indica com serà la segona del plural:

Beu > beveu

mou-te > moveu-vos

sàpigues > sapigueu

vulgues > vulgueu

Cal recordar que els verbs poder, voler i collir fan les formes àtones amb o (colliré) encara que en tinguin de tòniques amb u (cullo).

Tenir i venir tenen un doble radical (tindre, vindre) que es pot fer servir tranquil·lament. Els verbs tenir, venir i viure (com els verbs tenir i venir) tenen alguns temps amb i: tinc, vingui, vivint... i el verb escriure tant pot ser velar (escrigués) com no velar (escrivís).

Finalment, els verbs jeure, treure, néixer, heure i péixer es poden fer amb el radical en a (jaure, nàixer...) i en conseqüència, tenen les formes àtones sempre en a: naixeré, encara que en català oriental i en posició tònica fem e: néixent.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 19 (3/4/2024)

LES IRREGULARITATS VERBALS (4)

Immersos en les irregularitats i en l'intent inútil de posar-hi ordre, avancem poc. De fet, en aquesta sessió hem tornat a revisar les irregularitats dels anomenats verbs velars (beure) i hem avançat cap al segon punt: els verbs que tenen la irregularitat d'acabar l'arrel en [sk] (viure), que tenen en molts casos un comportament equivalent al dels verbs amb formes velaritzades. Tenen formes amb el grup [sk] en la primera persona del singular del present d’indicatiu (visc) i en totes les persones del passat simple (visqué), del present de subjuntiu (visqui o visca), de l’imperfet de subjuntiu (visqués) i del participi (viscut).

Créixer, merèixer i néixer/nàixer prenen formes com resc, meresc, nesc o nasc; cresc, cresca, cresqué, cresqués, crescut, per exemple, en valencià. En canvi, els parlars en què la primera persona del singular del present d’indicatiu té marca vocàlica (creixo, mereixo, neixo o naixo), com és el nostre cas,  han regularitzat la major part del paradigma a partir del radical acabat en la consonant palatal [ʃ] (creixi, creixé, creixés), i les formes amb l’antic grup consonàntic [sk] únicament es mantenen en el participi (crescut) i d’una manera residual en el passat simple (cresqué), en l’imperfet de subjuntiu (cresqués) i en la primera i segona persona del plural del present de subjuntiu (cresquem, cresqueu).

Recordatori

Viure: visc, visqué, visqui, visqués (no "vivís"), vivint (no "visquent").

Néixer (créixer): neixo, nasqué (o naixé), neixi, nasqués (o naixés), naixent (no "nasquent")

CURS 2023-2024 SESSIÓ 17 (13/3/2024)

LES IRREGULARITATS VERBALS (2)

A la sessió anterior vam fer un tast de les irregularitats. Ara comencem a estudiar-les detalladament.

Des del punt de vista morfològic, els verbs es classifiquen en regulars i irregulars, segons que presentin unes pautes morfològiques recurrents i previsibles o se n’apartin.

Són regulars els verbs de la primera conjugació que segueixen el model de cantar, els de la segona conjugació que segueixen el model de batre o de témer, els de la tercera conjugació pura que segueixen el model de dormir i els de la tercera conjugació incoativa que segueixen el model de servir. És a dir: els verbs que es conjuguen com cantar, batre, témer, dormir o servir els considerem regulars.

Excepcions

• Els verbs de la primera conjugació són tots regulars, excepte estar i anar i el verb defectiu dar, d’ús poc freqüent.

• La segona conjugació té un alt grau d’irregularitat. De fet, hi són més nombrosos els verbs amb alguna irregularitat, com beure, viure, caure o veure, que no pas els que segueixen el patró considerat regular.

• Dins la tercera conjugació són regulars la majoria dels verbs incoatius, que es conjuguen com servir, i una bona part dels verbs purs, que es conjuguen com dormir.

La resta de casos els considerem "irregulars".

Les principals irregularitats de la segona

• La major part dels verbs irregulars de la segona conjugació no tenen cap marca vocàlica en la primera persona del singular del present d’indicatiu i presenten alternances en els segments finals del radical al final de l'arrel.

Primera persona del present d’indicatiu: crec (i no, si fos regular "creco"), escric, visc

Alternances en el radical: crec, creus, creiem, cregueu / escric, escrius, escrivim, escrigueu / visc, vius, vivim, visqueu

• Alguns verbs irregulars presenten alternances vocàliques bé en el radical, com poder (puc), voler (vull), tenir (tinc), venir (vinc) i derivats, bé en la vocal temàtica, com escriure (escrivim, escric) o viure (vivim, visc)

• Hi ha verbs que presenten desinències irregulars en la segona persona del singular de l’imperatiu, com dir (digues) o fer (fes)

• Hi ha un grup de verbs que tenen participis irregulars, com entendre (entès, entengut), veure (viscut, vegut) o escriure (escrit, escrigut).

• Els verbs anar, fer, haver i ser (o ésser), usats molt sovint, presenten una gran quantitat de formes irregulars de diferent mena. Aquests verbs presenten alternances vocàliques i consonàntiques en el radical difícilment sistematitzables, en alguns casos adopten desinències flexives irregulars i presenten formes monosil·làbiques. 

Algunes de les fomes irregulars dels verbs anar, fer, haver i ser

ANAR: vaig, vas, va... aniré... 

FER: faig... 

HAVER: he, heu... hagi (haguem, haig...). En alguns parlars, el verb haver presenta la variant haig en la primera persona del present d’indicatiu. La forma haig s’usa exclusivament en la perífrasi d’obligació «haver de + infinitiu.

SER: D'entrada, ja té dos noms (ser/ésser), i formes allunyades: soc, ets, és, sigut, fos, estat...

CURS 2023-2024 SESSIÓ 16 (6/3/2024)

LES IRREGULARITATS VERBALS (1)

Hem parlat per sobre de les nombroses irregularitats dels verbs, especialment els de la conjugació segona. En sessions posteriors anirem al detall. Ens hem centrat, primer, en els verbs veure i beure, que, malgrat que no és dels més irregulars de tots, tenen alguna curiositat:

Present indicatiu verb veure: veig

Present indicatiu verb beure: bec

Cal anar amb compte de no dir "on ets que no et VEC"

Els quatre verbs potser més irregulars són anar, fer, haver i ésser.

Anar

Té doble arrel (vaig - anem); té usos com a auxiliar ("ahir vaig llegir un llibre sencer"). En els registres formals s’eviten la primera i segona persona del plural del passat anterior perifràstic d’indicatiu vem i veu (formades per analogia amb les formes hem i heu de l’auxiliar haver).

Fer

També té dues arrels (fer - faig), cosa que fa que les formes amb l'arrel àtona s'escriguin amb a: feia, però faré)

Haver

Es fa servir sobretot com a verb auxiliar (he vingut) i té formes estranyes. En alguns parlars, el verb haver presenta la variant haig en la primera persona del present d’indicatiu. La forma haig s’usa exclusivament en la perífrasi d’obligació «haver de + infinitiu»,  però no quan haver es comporta com a verb auxiliar: Haig/He de fer el que em manen (però He fet el que em manaven). En la primera i segona persona del plural, el present d’indicatiu del verb haver també presenta les formes regulars bisil·làbiques havem i haveu, que tenen un ús molt restringit.

A vegades fem "haguem" en comptes del correcte hàgim.

Ésser

D'entrada té dos "noms", ésser i ser, i nombroses formes totalment irregulars: sóc, ets, és, érem, fossis, fora... estat, sent...

IMPERATIU De la sessió anterior ens havia quedat pendent de repassar l'imperatiu. Aquest mode té la peculiaritat que, tret d'uns molt pocs casos, no té formes pròpies, sinó que les manlleva d'altres temps verbals (present d'indicatiu o present de subjuntiu).

• No té primera persona

• La segona persona del singular és en realitat la tercera del present d'indicatiu: canta!

• La segona del plural és en realitat la segona del plural del present d'indicatiu: canteu!

• La tercera persona del singular i plural  (que solem usar sobretot quan parlem de vostè), coincideix amb la tercera persona del singular del present de subjuntiu: canti! - cantin!

• En alguns verbs irregulars, la segona persona del singular de l’imperatiu adopta formes en -es o -s en un grup de verbs de la segona conjugació. També és irregular en el cas del verb tenir i els seus derivats, els quals presenten una variant amb -n.

dir, estar, poder, saber, ser (o ésser), tenir, veure, voler

digues, estigues, pugues, sàpigues, sigues, tingues, veges, vulgues

Anar, fer

Ves, fes

tenir (i derivats): ten, mantén, sostén.

És a dir, que en aquests verbs, la segona del singular no es forma com la tercera persona del present.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 15 (28/2/2024)

ELS VERBS REGULARS (2)

La segona conjugació, al present tercera persona del singular, per exemple amb el verb batre, no té terminació: jo bato, tu bats, ella bat  . Hem d'anar amb compte que amb uns pocs verbs (omple, corre, vine i omple), sí que hi afegim una e, cosa que fa que a vegades, per semblança amb la primera conjugació, escrivim erròniament "corra", "vina"...).

Les formes compostes

Són aquells temps verbals que escrivim fent servir un verb auxiliar (haver) i que ens serveixen per expressar el passat recent puntual (Perfet: he vingut, hagi vingut), el futur puntual (hauré vingut), condicional (hauria vingut).

També ens permeten expressar un passat del passat (Plusquamperfet: havia vingut, hagués vingut), una possibilitat passada (Passat anterior: hagués vingut).

Cal recordar que el perfet de subjuntiu (hagi vingut), el verb auxiliar es conjuga així: hagi, hagis, hagi, hàgim (haguem) hàgiu (hagueu), hagin.

Concordança recomanada

Podem fer aquesta concordança: l'he vista, en una frase en què ens referim a, per exemple, he vist la teva amiga. També podem dir l'he vist, per la concordança ens pot ajudar a aclarir a qui o què ens referim: Si estem parlant d'un llibre i d'una llibreta, i diem "l'has agafat?" no queda clar a què ens referim. En canvi, si diem "l'has agafada", ja se sap que ens referim a la llibreta i no al llibre.

Les formes perifràstiques L'imperfet (que expressa un moment puntual d'un temps remot) té dues formes. La simple (vinguí, vingueres, vingué, vinguérem, vinguéreu, vingueren) i la perifràstica, amb el concurs del verb anar una mica modificat com a auxiliar (vaig venir, vas venir, va venir, vam/vàrem venir, vau/vàreu venir, varen venir). Ambdues formes són vàlides i indiquen el mateix. 

CURS 2023-2024 SESSIÓ 14 (21/2/2024)

ELS VERBS REGULARS (1)

El verb presenta marques flexives que poden correspondre a les propietats gramaticals de la conjugació, el temps (quan), l’aspecte (durada), el mode (real/irreal), la persona (qui) i el nombre (quants). Els verbs expressen accions o estats.

La primera distinció que se sol fer és entre verbs personals (finits) i impersonals (no finits). Els no finits no ens diuen res sobre el temps ni la persona ni el mode. Són l'infinitiu, el gerundi, i el participi.

Cant-a-vem (nosaltres, fa temps, realment, durant un temps)

Cantar (qui?, quan? com?). Cantat (qui? Acció acabada. Quan?...). Cantant (qui?, quan? Acció que dura una estona)

Hem recordat que els verbs es classifiquen en tres conjugacions (-ar, er/re/r, ir)

RECORDATORI: 

Infinitiu: concebre, ocórrer, admetre (concebir, ocurrir, admitir)

Gerundi: concebent, admetent (concebint, admitint)

Participi: concebut, admès (concebit, admitit)

Present d’indicatiu: concebo (concep), conceps, concep, conceben (concebeixo, concebeixes, concebeix, concebeixen)

Present de subjuntiu: concebi (conceba), concebis (concebes), concebi (conceba), concebin (conceben)

(concebeixi, concebeixis, concebeixi, concebeixin9

Imperatiu: concep, admet (concebeix, admeteix)

1sg cullo, 2sg culls, 3sg cull, 3pl cullen (i no colleixo, colleixes, colleix, colleixen)

1sg bullo, 2sg bulls, 3sg bull, 3pl bullen (i no bulleixo, bulleixes, bulleix, bulleixen)

Hem parlat d'algunes terminacions verbals d'altres variants: sembl (de semblar), infl (de inflar), arregl (de arreglar) (Baleàric i Alguerès). 

Cada persona i cada temps verbal tenen la seva marca que ens permet de distingir-los. Per exemple -va-  o -ve- per a l'imperfet, -r- per al futur: cant-a-va, cant-a-r-é...

CURS 2023-2024 SESSIÓ 13 (14/2/2024)

EL NOMBRE

Ja sabem que el plural es fa afegint una essa. Però sempre hi ha un PERÒ. I a vegades un però del però.

• Els mots aguts acabats en vocal, ja ho sabem, interposen una ena: molí / molins

  • Alguns no afegeixen la ena: cafè / cafès

• Els noms i els adjectius aguts acabats en consonant sibilant (gràficament s, ç, x pronunciada [ks], ix, tx i ig) solen formar el plural del masculí amb l’ajuda de la vocal o, de manera que presenten la terminació ‑os. En el cas de l’acabament en ‑ig, la terminació pot ser ‑os o ‑s: Noms: abús - abusos, enllaç - enllaços, reflux - refluxos, calaix - calaixos, despatx - despatxos, torneig - tornejos (o torneigs) Adjectius: confús - confusos, veloç - veloços, perplex - perplexos, baix - baixos, gavatx - gavatxos, lleig - lletjos (o lleigs).

• Els noms i els adjectius amb el radical aguts acabats en els grups ‑sc, ‑st, ‑xt (pronunciat [kst]) i ‑sp també solen formar el plural amb l’ajuda de la vocal o, de manera que presenten la terminació ‑ (realitzada [os] o [us], segons els parlars), tot i que poden formar-lo sense el suport de la vocal o. Noms: bosc - boscos (o boscs), gust - gustos (o gusts), pretext - pretextos (o pretexts); Adjectius: fosc - foscos (o foscs), just - justos (o justs), mixt - mixtos (o mixts), cresp - crespos (o cresps)

• Compte que hi ha singulars no aguts que acaben en essa, i que en el plural queden igual: llapis, globus, isosceles...

• Alguns dels aguts acabats en essa, en afegir -os dupliquen la essa com ho farien en altres derivats: gos-gossos-gossa-gossera... En canvi: gas-gasos-gasosa...

• En els noms i els adjectius acabats en ‑ig o en ‑sc, ‑st, ‑xt i ‑sp, les formes de plural amb la vocal o són les més generals en l’actualitat. Les formes tradicionals sense o mantenen una certa vitalitat en parlars mallorquí i més esporàdicament en altres parlars orientals, i també es poden trobar en els registres molt formals: desig-desitjos (desigs), roig-rojos (roigs).

• Els mots no aguts acabats en ç o en x, fan el plural afegint una essa, encara que soni igual que en singular: índex-índexs (no pas "índexos").

• Alguns noms propis que són en plural (per exemple Pujols) a vegades convé diferenciar-los d'un altre que no acaba en essa (Pujol). Per això es manté aquest darrer en singular encara que ens referim a més d'un "Pujol": Els Pujol manen molt, en canvi, els Pujols no gens.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 12 (7/2/2024)

LES MARQUES DE GÈNERE EN ELS NOMS SEXUATS

Els noms d'éssers vius amb diferenciació sexual mantenen en generals les marques de flexió de gènere habituals, però n'hi ha alguns d'invariables que tenen forma masculina o femenina i serveixen per a designar éssers d'ambdós sexes: policia (el, la), cap (el, la), cantant (el, la), etc. 

Altres vegades tenim noms totalment diferents per a masculí i per a femení: marit/muller, porc/truja... 

Sufixos especials

-essa: alcalde/alcaldessa; duc/duquessa. Actualment, alguns s'han simplificat i adopten el sufix habitual o bé es manté el masculí: el metge/la metge/la metgessa; l'advocat/l'advocada/l'advocadessa; 

-ina: gall/gallina; jordi/jordina

-ot: àguila/aguilot; nina/ninot

-driu: emperador/emperadriu; actor/actriu

-loga: psicòleg/psicòloga

Molts noms acabats en -nt, fan el femení afegint la a, però d'altres, no. Alguns tenen les dues formes. S'ha de comprovar amb el diccionari si cal.

ajudant/ajudanta; client/clienta

un estudiant/una estudiant/una estudianta

un agent/una agent

CURS 2023-2024 SESSIÓ 11 (31/01/2024)

LES MARQUES DE GÈNERE EN ELS NOMS

Que els noms "siguin" masculins o femenins se sap per la terminació que adopten o bé per la terminació que adopten els mots que els acompanyen. 

El masculí no sol portar cap marca distintiva (cap, gas, port...) o bé, majoritàriament una e (quadre), i a vegades altres vocals (drama, europeu, ferro).

En canvi, el femení sí que sol portar marca distintiva, majoritàriament la lletra a (taula). Però també, en grau més baix poden no portar cap marca identificativa o portar-ne qualsevol. Aleshores, el gènere el sabem per l'article o l'adjectiu (la por /  dent corcada / una imatge). Si de manera natural no en sabem el gènere, toca mirar el diccionari.

• Diferent gènere, diferent significat Hi ha mots que, segons el gènere, tenen significats diferents: 

el canal - la canal / el fi - la fi / el son - la son ...

• Gènere indiferent Altres mots es poden usar indistintament en masculí o en femení:

el vessant - la vessant (en cas del vessant de la muntanya, només masculí)

• Noms diferents per a cada gènere Alguns canvis de gènere comporten canvis totals de paraula

brau - vaca / marit - muller / oncle - tia...

CURS 2023-2024 SESSIÓ 10 (24/01/2024)

LA FLEXIÓ NOMINAL. EL GÈNERE I EL NOMBRE.

Hem recordat els principals canvis ortogràfics que provoca passar de masculí a femení i de singular a plural.

• De consonant sorda a sonora: llop - lloba; noruec - noruega

• De u a v: positiu - positiva

• Canvi de vocal: mestre - mestra

• En alguns noms i adjectius d’origen culte, la c final (pronunciada [k]) del masculí alterna amb qu (pronunciat [kw]) en el femení: oblic - obliqua. No és el cas de paraules semblants (com conspicu, que acaben en u) que fan el femení simplement afegint la a al final: conspícua. 

• Hi ha consonants finals que no es pronuncien, però que en fer el femení o el plural, reapareixen: clar - clara; alt - alta.

El gènere dels mots referents a persones i animals coincideix amb el sexe. En la resta de mots el gènere és aleatori. N'hi ha uns (epicens), que poden referir-se a ambdós sexes, encara que gramaticalment siguin masculins o femenins: nadó, infant, criatura, víctima.

En animals que ens resulten més familiars els donem gèneres o noms diferents segons siguin mascle o femella: 

ase - somera, boc - cabra, cavall - euga, gall - gallina, marrà - ovella, porc - truja; gos - gossa

En animals menys familiars, el gènere no denota el sexe:

rossinyol, voltor; formiga, sargantana

En la resta de casos en què el sexe no és distintiu (vegetals, objectes...), se solen considerar femenins els que acaben en a i masculins la resta: ceba, cadira, cullera (femenins); meló, fred, pis (masculins).

El masculí sovint fa de gènere neutre: El meu pare i la meva àvia eren rossellonesos (i no …eren rosselloneses)

CURS 2023-2024 SESSIÓ 9 (17/01/2024)

L'ACCENT

• Hem recordat que, a més dels accents de les paraules, hi ha els accents de frase: 

Tots els quadres del museu (accent secundari) eren importants (accent principal)

i que hi ha mots monosíl·labs anomenats clítics que són àtons i formen una unitat fonològica amb el mot següent o l'anterior, com ara els articles, conjuncions o pronoms febles, entre d'altres:

Mots àtons anteposats: la nina, amb tu, de fusta, al maig, mon pare, que vingui, ni tu; en parla, ho dirà.

Mots àtons posposats: parlant-ne, dient-ho

• Hi ha molts mots compostos que perden l'accent del primer component, però mantenen la tonicitat en l'antic accent:

centpeus (c[e]ntp[ɛ́]us)

contracorrent (c[o]ntracorr[é]nt o c[ɔ]ntracorr[é]nt)

• No és acceptable el desplaçament accentual que es produeix de vegades, per influència forana, en determinades formes d’alguns verbs acabats en -iar, com ara anunciar, canviar, estudiar o pronunciar. Aquests verbs segueixen el mateix patró que verbs com atiar, estalviar o somiar i, per tant, es pronuncien amb i tònica les persones del singular i la tercera persona del plural dels presents d’indicatiu i de subjuntiu i de l’imperatiu.

canvio, anuncio

• Pel que fa als diacrítics, hem recordat que els plurals mantenen l'accent si coincideixen amb el mot sense accent en plural (sí-sís, pèl-pèls...), però món-mons, mà-mans perquè no existeix el plural dels possessius "mons", "mans".

• Llista de paraules que pronunciem amb l'accent desplaçat:

— són mots plans (i no aguts): acne, Èdip, Espàrtac, Heròdot, intèrfon, leucòcit, lígur, Marràqueix, míssil, monòlit, omòplat, prènsil, rèptil, termòstat, tèxtil;

— són mots aguts (i no plans): alfil, Carpats, ciclop, Cister, elit, fluor, futbol, hoquei, iber, misantrop, oboè, poliglot, radar, Tibet, tiquet, xandall, xassís, xiclet, zenit;

— són mots esdrúixols (i no plans): Àtila, aurèola, demagògia, diòptria, èczema, elèctrode, Etiòpia, Hèlsinki, Himàlaia, isòbara, Ítaca, olimpíades, Pèricles, període, pneumònia, quàdriceps, Sàhara, Tàrraco, Trastàmara, Úmbria;

— són mots plans (i no esdrúixols): Arquimedes, atmosfera, conclave, dinamo, Eufrates, karate, libido, medul·la, mimesi, rupia, sinergia, tetraplegia;

— són mots aguts (i no esdrúixols): bumerang, Everest.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 8 (17/12/2023)

LA SÍL·LABA II

Després dels diftongs (dues vocals agrupades en una mateixa síl·laba), hem parlat dels hiats (que es produeix quan dues vocals van seguides però no formen síl·laba): con.tra.a.tac, pa.e.lla.

La i i la u àtones precedides o seguides d’una vocal (àtona o tònica) es pronuncien amb hiat d’una manera sistemàtica o freqüent: ra.ï.met, a.gra.i.ran, a.ssi.du.ï.tat, di.ent,  Bi.el,  A.dri.a.na.

Tot i que solem pronunciar els hiats correctament, i ha alguna pista per als casos de dubte, que apareixen quan la i/u no són tòniques (si són tòniques, ja fem el hiat de manera natural): ra-ïm, a-gra-ir

• La i/u és tònica en un derivat: ra-ïm > ra-ï-met

• Quan la i/u van precedides de consonant: Bi-el, A-dri-a-na

• En casos de prefixos i sufixos: a-ssi-du-ï-tat, a-gra-ir, pre-u-ni-ver-si-ta-ri

Hiats i dièresis que fan ballar el cap

• Sovint, en la parla espontània, fem diftong on no n'hauríem de fer si parléssim en un registre més acurat: trai-dor (tra-ï-dor),  rein.ven.tar (re.in.ven.tar),

• Els derivats i compostos de cua es pronuncien amb hiat (cu.a) i no amb diftong: es-cu-at (i no, es-quat). En aquest sentit, cal tenir present que els dígrafs formats amb  qu/gu+vocal sempre fan diftong. Per tant, hem de pronunciar amb diftong: quo-ta, qua-tre, a-qüí-fer, ai-gua, guai-ta. I amb hiat cu-o-ta, cu-a-gra, cu-a-curt...  les combinacions cua , cue, cuï i cuo són bisil·làbiques. En canvi, no ho són: cui (cui-na, cui-ta, cuir). Pot servir recordar que, abanda dels derivats de cua, la resta s'escriuen amb q (quatre, qüestió, aqüífer, quota).

Dièresi

Cal recordar que s’escriu una dièresi (¨) sobre les vocals i o u per indicar que aquestes vocals es pronuncien amb hiat respecte de la vocal anterior (o per indicar que una i intervocàlica es pronuncia amb hiat respecte de les vocals anterior i posterior (és a dir, que forma síl·laba ella sola). 

gratuït, oïda, països, xiïta (cf. fluid, heroic)

diürn, peüc, Raül (cf. abreujar, roure)

agraïa, beneïa, conduïa, oïen, traduïen (cf. al·leluia, baieta, maionesa, Laia)

L’accent gràfic (´) substitueix la dièresi quan la vocal és tònica i és possible accentuar-la segons les regles d’accentuació.

CURS 2023-2024 SESSIÓ 7 (29/11/2023)

LA SÍL·LABA

Deixem ja els sons individualitzats i entrem en les agrupacions que fem habitualment quan parlem: les síl·labes. Vindria a ser com un segon nivell en la parla. Els següents serien, grosso modo, el mot, la frase, el paràgraf, el text...

Les vocals i les consonants s’agrupen en síl·labes. Les síl·labes estan formades obligatòriament per un nucli vocàlic i opcionalment per una obertura (el so o els sons que precedeixen el nucli) i una coda (el so o els sons que el segueixen). 

Ve a ser això: si prenem d'exemple la síl·laba sol, tenim l'obertura (s), el nucli (o) i la coda (l). O, bé: prats (Obertura: pr. Nucli: a. Coda ts.

Això és important de tenir-ho present:

Un mot consta de tantes síl·labes com vocals té. 

El més impotant d'aquesta sessió és tenir clar això, i saber que les vocals i / u, poden fer la funció de semivocal o directament de consonant i, per tant, associar-se a una vocal autèntica per formar una sola síl·laba (que continua tenint una sola vocal). A aquesta associació li diem diftong.

Exemples de diftongs, marcant la vocal (el nucli) en negreta i la semivocal en cursiva:

Re-ial

Cre-uer

Ai-gua

Dè-ieu (triftong)

• Remarques sobre la síl·laba

En una seqüència de mots en contacte, quan un mot acaba en una o més consonants i el mot següent comença per vocal, la consonant final del primer mot forma síl·laba amb la vocal del mot següent.

Són amics > so-na-mics (son-a-mics)

Mots com psicologia es poden pronunciar sense la "p" inicial

Scherzo, Spinoza i mots començats de manera similar, s'escriuen així, però es pronuncien amb una "e" inicial.

• Remarques sobre els diftongs

Alguns diftongs de paraules provinents d'altres llengües, mantenen la grafia original: York, web.

Solem pronunciar "pleurà" en comptes de "plourà" per comoditat. Cap problema.

No hauríem de dir, en registres formals, "aiga" en comptes de "aigua", ni "curanta" en lloc de "quaranta"

CURS 2023-2024 SESSIÓ 6 (22/11/2023)

NASALS, LATERALS I RÒTIQUES

El cas de les m i les n davant b/v Presenta un problema ortogràfic perquè la ena es pronuncia ema davant de sons bilabials (b,v,m...) i davant efa. Per això hem repassat les normes: