Embedded Files
La visita al barri del Call requereix una bona dosi d'imaginació, es tracta d'un barri que fa 600 anys que no existeix.Sabem documentalment l'existència d'un barri jueu des del segle XI, quan se'ns parla d'un carrer que «solebat ire ad callem judaicum», és a
dir que anava al carrer on vivien els jueus. La paraula «call» significa carreró estret;
posteriorment. el conjunt de carrers ocupats per jueus va passar a dir-se Call, alhora que la comunitat de jueus rebia el nom d'«aljama».
El barri tingué uns límits senyalats i reconeguts oficialment: el carrer del Call, el de Sant Honorat,el de Sant Sever-Baixada de Santa Eulàlia i el delimitat pel mur romà, que tenia un carrer interior anomenat de Sant Ramon del Call. L'any 1179. el Concili III de Laterà dictà unes normes molt restrictives per als jueus que els obligaven a viure en recintes tancats i els sotmetien a disposicions contra la usura i a l'obligació de portar la rodella identificativa. Potser a causa d'aquestes severes mesures, el barri va ser tancat i s'hi va
deixar només dues portes que donaven a l'exterior: una al cap del carrer de Sant Honorat cap a la plaça de Sant Jaume, i l'altra sota el Castell Nou.Aquest castell era la fortificació medieval construïda sobre la porta romana; en un cert moment, aquesta porta quedà tancada i el carrer romà que hi conduïa' va ser desviat: és l'actual
carrer del Call. A mitjan segle XIII l'aljama barcelonina, amb autorització reial, va admetre unes 60 famílies jueves expulsades de França. El barri es féu petit i es creà un altre call, conegut com a Call Menor, d'En Sanahuja o de N'Angela,
situat fora del recinte romà, als voltants de l'actual església de Sant Jaume al carrer de Ferran; aquest Call Menor, els límits del qual ha esborrat el temps, no tenia cap comunicació directa amb el Call Major.
La comunitat jueva depenia del rei, directament o a través del seu batlle; i Ies autoritats
municipals barcelonines no tenien cap poder damunt el barri, però tanmateix i a partir ja del segle XIV dictaren ordinacions restrictives per als jueus però referides només a situacions o actuacions fora del Call.
Com a conseqüència dels avalots de l'any 1391. iniciats a Sevilla i que s'estengueren a gairebé tota la península, el Call barceloní va ser atacat els dies 5 i 7 del mes d'agost d'aquell any. Els danys foren tan importants que ja no es reféu mai més, malgrat els esforços del rei Joan I.el qual l'any 1401 dictà el privilegi segons el qual Barcelona no
hauria de tornar a tenir un barri jueu.
El municipi intervingué. així. en aquest espai fins aleshores tancat. l'obrí i l'urbanitzà.
Que el Call fos un espai tancat no significa que els jueus visquessin totalment aïllats, al contrari. Per la documentació conservada sabem de l'existència dc propietats de cristians dins del Call i també coneixem diversos assentaments jueus fora
del Call. En primer lloc farem esment de Montjuïc,la muntanya dels Jueus. on tingueren els seus cementiris (el Vell i el Nou) i, a més. terres de conreu í possiblement algunes cascs o torres. AI pla barceloní tenien moltes terres, principalment vinyes, hortes, camps de conreu i fruiters; algunes d'aquestcs terres devien ser penyores i altres de
cultiu propi; les zones del pla on més abundaven aquestes propietats eren les que ara coneixem pel nom de Magòria, les Corts, el peu de Collserola, els volts del Rec Comtal i altres. Finalment. sabem també que tenien cases i obradors a la plaça de Sant Jaume; cases per la zona de l'actual carrer de Paradís (coneguda aleshores com el Miracle, on curiosament apareixen documentades propietats de jueus moneders o fabricants de moneda) i parades al mercat de l'actual plaça de l'Àngel. A més, eren
bastants els jueus que seguien la cort reial com a metges, traductors, ambaixadors. tresorers o batlles reials, els quals, malgrat la seva assignació a l'aljama barcelonina. no vivien al seu call, com passava, així mateix, amb molts mercaders i comerciants que anaven d'un !Ioc a l'altre, sempre sota la protecció reial.
Fins ara hem parlat dels jueus «assignats» a l'aljama barcelonina: amb aquesta expressió ens volem referir al fet que el rei assignava a cadascuna de les aljames catalanes una quantitat a pagar com a impostos, quantitat que, en concepte de
contribució, els secretaris de cada una d'elles dividien entre els caps de familia.
Hem esmentat. de passada, alguns dels oficis dels jueus barcelonins. Val a dir que la major part dels que vivien dins el Call cren artesans i menestrals i destacaven especialment en alguns oficis com ara orfebres, coralers, teixidors de liels
de seda, sabaters, enquadernadors, moneders (només en l'època comtal) o sastres; d'altres es dedicaven a oficis més intel·lectuals: metges (molt apreciats pels cristians), advocats. traductors. etc.
També es poden destacar els que es van fer un nom dins el món cultural i Ics obres dels quals han arribat fins a nosaltres: Isaac ben Roven «el Barceloní», Abraham bar Hiya i Jafudà ben Barzilay, capdavanters en la utilització de la llengua hebrea com a llengua culta; Jucef ben Meïr ben Zabara, metge i conreador del gènere ¡¡terari
anomenat «macama»; Sesset Benvenist, metge també i batlle del rei Alfons el Cast, el qual escriví diversos tractats de medicina; Abraham ben Hasday, defensor de Maimònides, destacà com a traductor de l'àrab i autor de «El Príncep i el Monjo»; Samuel Ha-Sardí i el seu «Llibre de Ies Ofrenes», obra de jurisprudència religiosa. Salomó ben Adret, rabí de Barcelona, fou una de les figures més importants del judaisme català, gran talmudista i jurisconsult, que redactà milers de dictàmens a consultes fetes per jueus de molts països; fou assessor del rei en temes jueus, creà
l'Escola Talmúdica de Barcelona i fou transmissor de les idees cabalístiques de Nahmànides; i. per posar fi a les disputes pro i contra Maimònides, signà el decret d'excomunió contra els qui estudiessin filosofia abans de fer els 25 anys, També cal esmentar Hasday Cresques. autor de l'«Or Adonay», l'última gran obra de la filosofia
Jueva medieval entre molts d'altres autors.
Carrer de Marlet
És un dels carrers més coneguts del Call barceloní, per la Ínscripció encastada en el mur d'una casa que recorda que allí hi havia la Fundació Pia de Samuel Ha-Sardí. L'any 1820 es reféu la casa avui existent i, entre les runes de l'edifici enderrocat, trobaren aquesta pedra. Els propietaris decidiren col·locar-Ia al mateix lloc on havia estat abans; hi afegiren, aleshores, una altra làpida amb la traducció, tot i que malauradament.
no era la correcta i ha provocat moltes confusions.
Donem ara la versió exacta: «Fundació Pla de Samuel Ha-Sardí: el seu llum crema
permanentment». El terme de «fundació pia» fa referència a un hospital per a pobres i malalts. en el sentit medieval dc la paraula: ci verset final de la inscripció ens diu. que Samuel Ha-Sardí era viu quan féu la donació, fet que, per altra part. s'ha pogut documentar.
Seguint cap al carrcr de la Fruita, podem veure una imatge que ens permet imaginar-nos com eren, de fe!, els carrers del Call: petits, estrets, amb giragonses, í amb cascs que sembla que tallin el pas. tal com ens mostra la imatge.
Page updated
Google Sites
Report abuse