EL COLL DE LA BARRACA, FONT - RUBI (Barcelona)
Lugar con encanto
latitud 41º26'36'' N; longitud 1º 34' 20'' E
El Forat Bufador
Caminando desde Font - Rubi hacia el Coll de la Barraca, nos apartamos del camino principal y seguimos un desvío a la izquierda (en bastante mal estado), este camino de montaña nos lleva a la Font de Llinars pasando por el Forat Bufador, aquí, según las leyendas se escucha el mar o también el bufido de la Serp (serpiente) del Castellot que vive en este agujero.
La leyenda une el Forat Bufador (actualmente no se siente bufar) con la Font de Llinars y la hija de Cal Fabregues, mas conocida por la Encantada. Volveré sobre esta leyenda en otro apartado, en ella se mezcla lo humano y lo divino, el amor y la traición, el fuego y el agua, esta leyenda da pie a grandes manifestaciones en el arte popular de Font Rubi, volveremos.
Presentación
El Coll de la Barraca
Es un barrio de Font Rubi, situado al Oeste del municipio. Limita con los municipios de La Llacuna y de Torrellas de Foix. Aquí se encuentra la "fita" de los tres municipios, presidida por una cruz de término, construida en hierro y atribuida a la escuela de Gaudí. En este punto se encuentran las comarcas del Alt Penedes y de l'Anoia.
La situación geográfica, es un COLL, que comunica el Alt Penedés (Font Rubi) con La Llacuna, a través de las primeras estribaciones de la Sierra del Prelitoral (en el Alt Penedés), situado entre la Pineda de Foix y la Plana del Castellot, este paso montañoso esta presidido por las Rocas Salomó, lugar de escalada.
El municipio de Font-Rubi, tiene página web, http://www.font-rubi.org , aquí puedes encontrar toda la información sobre este municipio del Alt Penedés, mapas, barrios, lugares de interés, lugares pintorescos, fiestas, historia, asociaciones, turismo, etc. además contiene la información relativa al ayuntamiento (Alcalde, concejales, grupos municipales, sanidad, educación, etc) y la publicación digital de la revista Montònec.
En una esquina, al Oeste del municipio se encuentra el barrio de El Coll de la Barraca, situado a 700 m sobre el nivel del mar, es el nuclio urbano más alto del municipio. Se encuentra en la serralada del prelitoral entre la Pineda de Foix y las estribaciones de la sierra del Bolet, al pie de la Plana del Castellot.
El Coll de la Barraca se encuentra, al igual que todo el término de Font-Rubi, a lo largo de la Carrerada, esta es la principal vía de acceso al Barrio. Para cruzar la montaña (estamos en un Coll) la carrerada se bifurca en dos, un camino con una pendiente más suave (el de la derecha), que permite el ascenso de los carros a la parte más alta, para seguir su camino hacía La Llacuna y un camino de pendiente más pronunciada (el de la izquierda) que utilizaban los carros que bajaban hacia Font- Rubi o La Granada .
El Castellot
El Castellot de Font Rubi, se tienen noticias de la existencia del castiillo datadas el año 903 (siglo X), se trata de un castillo de frontera, es decir, es una fortaleza situada en el limite montañoso del Alt Penedés, servía de refugio a los campesinos en la Edad Media. Durante la reconquista, Almanzor llegó a Barcelona cruzando los campos penedesencs, para protegerse de estos y otros ataques los campesinos se refugiaban en el Castillo, se trata de una fortaleza defensiva de escaso valor militar, su acceso difícil y alejado de los caminos principales de la época y la falta de agua (?¿) hacen que no sea un paraje estratégico para el ejercito.
Del Castillo se conservan algunos restos y desde el mismo se disfruta de una vista panorámica de todo el entorno, en días con buena visibilidad se puede ver la isla de Mallorca (el perfil de la Sierra de Tramontana), pero mucho más cerca y al norte se encuentran las montañas de Montserrat. En lontananza, hacia el Este se encuentra el Meditarraneo. Dirigiendo la vista hacia poniente se observa El Coll de la Barraca, el Puig de la espinagosa y el Puig Castellar (en la Sierra de Ancosa).
La Carrerada
Camino ganadero y comercial de origen romano, une la costa (Gava) con las planas del interior y el Pirineo. Por este camino bajan las manadas para la feria de La Granada y también se transporta la madera para la construcción de barcos. Alcanza su esplendor durante la edad media. Actualmente se conserva el trazado del camino, en su mayor parte está asfaltado y, en los accesos de El Coll de la Barraca, todavía es un camino de tierra (ver el mapa en vista satelite). Aqui, en lo más alto, pasar cruzar el Coll de la Barraca, el camino se bifurca en dos, en los limites del camino se construyen las casas que dan lugar al barrio actual. Las primeras noticias de los "fogars" del Coll se remontan al año 1850, en esas fechas El Coll de la Barraca aparece en los censos como un grupo de hogares (fogars o lares).
La Font de Llinars
Es una de las fuentes más populares de Font Rubi, situada a escasa distancia del caserío de El Coll de la Barraca, tiene fama de no secarse nunca, todas las fuentes de los alrededores se secan, menos la de Llinars (a pesar de estar casi en lo alto de la montaña). La Encantada,la noche de San Juan va a lavar su ropa en esta Font.
En Font- Rubi, existen muchas otras fuentes (algunas estan restauradas y bien conservadas) y aquí en la montaña se habla de la Font Rubia, una fuente cerca del pueblo, con agua teñida de color rubi, que da lugar al Nombre del Pueblo y del Ayuntamiento. Se habla de la Font "pudenda", por el olor de sus aguas, la Font del Clot del Saumell, etc, actualmente estan desaparecidas o en desuso.
La Barraca.
Descubriendo una barraca, en esta fotografía podemos apreciar el entorno de la barraca, como vemos se encuentra rodeada de bosque. Se trata de un bosque joven, unos 50 años, formado en los antiguos campos de cultivo. El abandono de las tierras cultivables, en este caso la viña, durante los primeros años de la década de los 60, permitió que creciera un nuevo bosque en la zona.
Dentro de la Barraca, se puede apreciar la capacidad de la misma, apta para 3 ó 4 personas sentadas. También se observa la construcción basada en la colocación de piedras una sobre otra sin ningún producto que sirva de unión entre ellas, es la técnica de la piedra seca. También se ve que las paredes no son verticales, partiendo de una base redonda, la pared se eleva y al mismo tiempo se va cerrando, acaba formando una cúpula de piedra, donde las piedras se sustentan unas sobre otras.
En la entrada de la barraca, se aprecia la parte alta de la misma, bastante deteriorada por el paso del tiempo. Lo más curioso es que la entrada de todas las barracas esta orientada hacia el norte.
La barraca es una construcción rural típica, se realizaba en las tierras de cultivo y tenía por objeto servir de refugio al campesino que trabajaba la tierra, en especial, durante el verano. La Barraca proporcionaba la sombra y se mantenía fresca (su entrada está orientada al norte), así las personas podían dejar en ella su comida. Al mediodía, los campesinos se refugiaban en las barracas para hacer el almuerzo y la siesta, antes de volver a la labor diaria: arar, cosechar, podar, segar, etc. En general, no eran utilizadas para pasar la noche.
En algunas barracas se podían cobijar los animales de trabajo, son las barracas grandes, normalmente son cuadradas y tienen dos puertas de entrada, en su interior se podían alojar una pareja de animales de trabajo, caballos, mulos, asnos, bueyes y varias personas.
Existe gran cantidad de barracas en las montañas que rodean El Coll de la Barraca, muchas de ellas se conservan en buen estado. Caminando desde Font-rubí hacía El Coll, tomamos el primer desvío a la izquierda, se encuentra una viña plantada recientemente, si se bordea girando hacia la izquierda, en un pequeño precipicio existe una barraca de las grandes, cuadrada y en un estado de conservación bastante bueno. Regresamos al desvío, abandonando esta viña, seguimos el camino en hacia El Coll, a la derecha encontramos una barraca en muy buen estado. Al pasar una curva del camino nos encontramos, a la izquierda, una gran higuera que nos marca los restos de una fuente, situados a la derecha, posiblemente la Font Rubia. Esta fuente, hoy abandonada, es la que da nombre al pueblo de Font-rubí. Siguiendo este camino, un poco más adelante y a la derecha, encontramos otra barraca pequeña muy bien conservada. Podemos continuar caminando, nos encontraremos un pequeño desvío que nos conduce al Forat Bufador y cruzando la riera podemos acercarnos a la Font de LLinars. Siguiendo el camino topamos con otra viña renovada y plantada recientemente, a la izquierda vemos una balsa de los bomberos y la Font de Llinars. Desde aquí podemos seguir el camino hasta llegar a El Coll de la Barraca, bien por la Font de LLinars o bien girando a la derecha para seguir el Camino de El Coll de la Barraca, apto para circular en coche.
El Coll de la Barraca.
Entramos en el pequeño poblado, 13 casas, por la parte Este. A la derecha vemos Cal Febres i ca l’Onofre, separadas de Cal Pau Llebre y de la Casa de Colonias de Berea, por un tramo de la antigua Carrerada. Girando hacia la izquierda, pasamos por delante de Cal Pau Llebre i de Cal Boli, en lo alto de la cuesta se encuentra un pino centenario, conocido por el Pi de la Planxa, el camino continúa entre la Casa del Pi y las ruinas de cal Segarra. Aquí se pasa al municipio de Torrelles de Foix, y se entra en la parte Oeste de El Coll, hay diferentes casas, Ca L’alzina y siguen cuatro casas de construcción reciente.
Si tomamos la dirección norte, siguiendo la Carrerada o cualquier camino encontramos Ca l’Agusti o Casa de Piedra y Cal Tallavent. En este punto, donde se inicia el descenso por el camino de La Llacuna, cruce de caminos, se encuentra la cruz de término (creu de terme), que marca el encuentro de tres municipios: Font-Rubí, Torrelles de Foix, los dos de la comarca del Alt Penedés y La Llacuna, municipio de la Comarca del Anoia
Font-rubí: Municipio del Alt Penedés
Font-rubí, es un municipio situado en la zona norte de la comarca del Alt Penedés. Dista 9 km de Vilafranca del Penedés, capital de la comarca y 60 de Barcelona, capital de la provincia. La distancia a Tarragona es de 50 Km. Font-rubí tiene una superficie de 37 Km2 y su población es de unos 1500 habitantes. La economía municipal se basa en la agricultura y sus derivados. Un 60% de la tierra cultivada se dedica a la viña (casi 1500 hectáreas), los cereales, trigo, centeno, cebada, avena ocupan unas 900 ha, los olivos unas 45 ha y los frutales unas 30 ha. En el municipio se elaboran vinos y cavas de gran calidad y muchas de sus bodegas tienen un gran prestigio. En cuanto a la ganadería, destaca, por su importancia, la cantidad de granjas de aves que existe en el municipio. La actividad económica local se complementa con pequeñas empresas que se dedican a los servicios y la construcción, tan necesarios para la agricultura y ganadería. En los últimos años se hizo una importante promoción del turismo rural y de las actividades relacionadas con el mismo.
Breve recorrido por la historia.
El municipio tiene una configuración alargada, casi rectangular, con una longitud de 12.5 km y una anchura máxima de 3 km., esta forma es debida a la formación del municipio a lo largo de un camino comercial, vía ganadera, conocida con el nombre de Carrerada. Se cree que esta vía fue construida por los romanos, aunque alcanza su etapa de máximo esplendor durante la Edad Media (se tienen noticias desde 1055). La carrerada une las comarcas de la costa, zona actual de Gava, con la Granada, La Llacuna y Queralt (Sta Coloma de) con el norte, la zona de los pirineos (Ripollés, Bergueda, Cerdanya). El municipio de Font-rubí une la Granada con La Llacuna.
La población tiene su origen en la prehistoria, numerosos yacimientos vinculan el municipio con los primeros pobladores estables de la comarca (cova de la guineu), en otros yacimientos se han encontrado herramientas de sílex, probablemente del paleolítico. En la zona de la Massana, se encuentra un poblado ibérico, quizás el más importante de la comarca.
El municipio fue habitado desde el inicio de la repoblación de la Catalunya Nova. El castillo de Font-rubí está documentado desde el año 983, en una venta que realiza el conde Borrell a un tal Sendred. Era, entonces, un dominio condal.
El castillo es dado en feudo a Ansulf de Queralt y sus sucesores lo poseen hasta el siglo XIII. El 1391 pasa a manos de Pere Febrer. A partir de ese momento la documentación sobre el Castillo es muy escasa, posiblemente fue abandonado. El castillo no se libra de la destrucción en el año 1714, como tantos otros castillos de Catalunya. Durante las guerras carlistas, se estableció una Junta Carlista (1838-1840) a la Casa Fabrega, cerca del castillo. En la primera mitad del s. XIX el término de Fon-rubí pasa a manos de los marqueses de la Manresana.
El territorio de Font-rubí
Font-rubí presenta una geología muy variada que condiciona el relieve, las características del suelo, el paisaje y, en última instancia, la distribución de la población y la economía del municipio. Se distinguen dos grandes zonas, la que participa de la plana penedesenca y la que se enfila por el relieve de las montañas del prelitoral. El límite entre ellas es la falla del Penedés que divide el municipio de SO a NE.
Al SE de la falla se encuentra el Font-rubí de la plana, su relieve es suavemente ondulado. Ocupa unas tres cuartas partes del municipio, limita con Vilobí del Penedés, la Granada, Santa Fé, el Pla del Penedés y Puigdàlber. El terreno de la plana es relativamente fértil, que baja progresivamente desde la sierra de Font-rubí y del Bolet hasta las zonas más bajas del municipio. Es un paisaje eminentemente agrícola, donde la viña es el principal protagonista, que está salpicado de pequeños bosques y bosques de ribera que siguen el curso del agua (rieras y rierols).
El Font-rubi del prelitoral, sube de forma escalonada desde la falla del Penedés hasta alcanzar sus cotas máximas en la sierra de Font- rubí (791 m), la Plana del Castellot (762m), el Avellà (780m). Solo ocupa una cuarta parte del municipio (engloba los barrios de El Coll de la Barraca, Font-rubi, Font-rubi de Baix y l’Avellà), aquí se concentra la mayor riqueza geológica, paisajista, botánica y zoológica del municipio. Son características sus rocas (como las rocas Salomó) y su fauna como el halcón “xoriguer”, el águila perdicera o el búho.
La población.
La población de Font–rubí se encuentra diseminada en su amplio territorio, formando diversos núcleos “urbanos” con viviendas unifamiliares dispersas. El núcleo principal es Guardiola de Font-rubi, con unos 500 habitantes. Situado en un turonet, casi en el centro del municipio. Guardiola es la capital administrativa, aquí se encuentran los principales servicios. Ayuntamiento, centro médico, farmacia, supermercado, centro cultural y deportivo, correos, asociaciones y diversas empresas (autónomos) de servicios.
La población actual de Font-rubí está ligada a la vida agrícola. La existencia de masías en las grandes propiedades, dan lugar a la formación de núcleos de población que trabaja, básicamente, en las tierras del propietario. Muchas de estas masías dieron origen a los actuales barrios de Font-rubi, el núcleo de Guardiola se forma en torno a las masías de Torrents y Pinyol, la masía de Grabuach da lugar a can Colomer, cal Fontanals es el origen del Sabanell ó el barrio de l’Avellà surge de Mas Romeu.
Belen al Coll de la Barraca 2023
L'escassetat dàigua. Hi ha solucions?
L'escassetat d'aigua, un camí sense retorn
“Ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d'aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual”
Anna Ramon, Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)
L'aigua és un bé escàs
Als territoris de clima mediterrani, l'aigua sempre és un bé escàs, encara que existeixin àrees on l'escassetat és més profunda i altres zones geogràfiques humides amb quantitats anuals de precipitació superiors als 700 mm.
El mapa climàtic de Catalunya (període de referència 1991-2020) ens mostra la precipitació mitjana (mm) anual al territori, en una escala de colors. Si ens fixem en la Vegueria Penedès, trobem que la precipitació es troba per sota dels 700 mm i en moltes àrees a l'interval entre 400 i 550 mm. Es pot dir que la Vegueria té un clima sec i proper al clima semiàrid (anys amb una pluviometria inferior als 400 mm).
En aquest clima és habitual l'alternança entre els períodes secs i els humits, com es pot veure en la gràfica: Evolució de l'IPE12 a Catalunya (des del gener de 1971 fins al desembre de 2022).
L’Índex de Precipitació Estàndard (IPE) mesura la diferència entre la precipitació en un període de temps i la mitjana climàtica pel mateix període. Els períodes poden ser de 6, 12, 18, 24, 36... mesos: l'IPE12 correspon al període de 12 mesos (un any). Ens trobem que al segle XXI les sequeres són més persistents i profundes, és a dir, tenen una durada major i són més freqüents; en canvi, els períodes humits tenen un comportament simètric, menys intensitat i menys freqüents.
Si mirem els dèficits de precipitació acumulats a les capçaleres dels principals rius de les conques internes de Catalunya (CIC) durant la sequera actual (36 mesos), veurem que el cabal del Llobregat cau en 557 mm, el del Ter en 663 mm i el de la Muga en 862 mm. Aquestes quantitats equivalen a 8, 9 i 12 mesos de pluja (mitjana climàtica), respectivament.
Finalment, els embassaments avui es troben al 17% de la seva capacitat, amb una sequera que té una durada de 31 mesos.
Estat actual de l'escassetat d'aigua
La situació actual és conseqüència dels múltiples errors comesos en la resolució dels problemes, especialment els referits a la gestió dels recursos hídrics i, en tot cas del model aplicat fins ara basat a facilitar el consum a força d'augmentar l'oferta d'aigua de forma indiscriminada: captació d'aigües superficials (fonts, brolladors), embassaments als rius o pous per captar aigües subterrànies. L'únic objectiu perseguit és el creixement econòmic, mitjançant un benefici monetari dels intervinents.
L'agricultura i la ramaderia són els sectors amb més consum d'aigua, un 80%. A Catalunya la superfície agrícola de reg és només el 35% de la superfície cultivada. En segon lloc, la indústria amb un 10%. La resta, on s'inclou el consum humà, bàsicament l'aigua que es consumeix a les llars, és una quantitat petita 2 o 3% que també inclou altres consums com el turisme, encara que no ni ha dades públiques de l'evolució estacional del consum d'aigua. La Universitat de les Illes Balears (UIB) ha fet un estudi que va concloure que un de cada quatre litres d'aigua anuals els consumeix el turisme, el Consorci d'Aigües de Tarragona reconeix un consum afegit d'un 69% més d'aigua a l'agost respecte al febrer i el Consorci d'Aigües Costa Brava Girona hi desvia gairebé un terç de tota la producció en lloc de recarregar aqüífers o regar horts.
L'aplicació de mesures d'eficiència en els sistemes de reg, millora tècnica que estalvia el consum d'aigua, va provocar un increment de la superfície regada i un increment en el consum d'aigua en el reg.
La sequera
La sequera és distinta de l'escassetat d'aigua, La sequera és una quantitat de pluja inferior a la mitjana climàtica durant un temps i en un lloc concret. La sequera actual a Catalunya té una durada superior als 3 anys, des d'octubre de 2020 i abasta el 52% de la superfície del país. És, per tant, una sequera excepcional pel territori afectat i la duració. El mateix fenomen també es produeix a la resta de la península Ibèrica i part d'Europa (amb matisos sobre superfície afectada i duració).
La sequera és una de les causes de l'escassetat d'aigua, però no és l'única. La gestió dels recursos hídrics també és molt important en la situació actual.
Existeix consciència de l'escassetat d'aigua?
Es pot dir que sí: la població urbana és conscient de l'escassetat d'aigua i aplica mesures per estalviar el consum a la seva llar. Fins i tot el consum diari per persona es d'uns 110 litres al dia, la meitat de la quantitat màxima permesa per les mesures per contenir la sequera. Des de la sequera de 2005-2008 la ciutadania és molt conscient que ha d'estalviar aigua (consum de les llars).
També es pot dir que no, si pensem en la petjada hídrica, un indicador de l'ús de l'aigua que es defineix com el volum d'aigua dolça que consumeix una persona, una població o un país al cap d'un any. Això inclou l'aigua que bevem i que utilitzem diàriament en la nostra higiene personal i els usos domèstics (com rentar els plats o la roba), però també el que s'anomena l'aigua virtual, és a dir, l'aigua que no veiem, però que es necessita per produir els articles que consumim (menjar, roba, ordinadors, etc.) i els serveis que utilitzem. I és que tot el que es fabrica o es cultiva necessita aigua per a cadascun dels passos de la cadena de producció i per al transport, i en això es gasten milions de litres d'aigua.
La petjada hídrica mitjana d'Espanya (per persona i any) és de 2.350 m³ d'aigua (uns 6.400 litres diaris per persona), el doble de la mitjana mundial (1.240 m³) i una mica menys que la dels Estats Units (2.483 m³). Això equival gairebé a la totalitat d'una piscina olímpica per persona i any.
La situació al Penedès i el Garraf
L’Eix Diari digital del 16/11/23 fa un reportatge força aclaridor sobre la sequera que ofega les comarques del Penedès i Garraf i els boscos que es moren a la Vegueria (https://www.eixdiari.cat/reportatges/doc/109368/la-sequera-ofega-el-litoral-del-penedes-i-garraf-i-arrossega-els-municipis-de-linterior.html). La sequera persistent i la pujada de temperatures està provocant un estrès hídric molt important a gran part de les masses forestals de la costa del Garraf, amb la mort de molts arbres (molt visible des de la carretera de la costa).
Per altra banda, el consum diari d'aigua per habitant és de 110 litres a les comarques de l'Anoia i Alt Penedès, 130 litres al Garraf i 165 al Baix Penedès, aquestes darreres són més turístiques.
L'agricultura a la Vegueria és bàsicament de secà, el regadiu és l'excepció i molt puntual. La indústria és pràcticament nul·la o està vinculada al sector agrari, elaboració de vi i indústria de serveis vinculats al món del cava i el vi.
L'escassetat d'aigua a la Vegueria és un mal endèmic, el subministrament actual d'aigua depèn del sistema Ter-Llobregat, aigua que procedeix de fora del territori, excepte uns pocs municipis que exploten pous dels aqüífers. Sospitem que existeix una xarxa de pous en situació quasi irregular que s'exploten pel reg de parcel·les privades o camps de golf.
Davant l'escassetat d'aigua, el Govern de Catalunya planteja unes solucions que considerem parcials i que, fins i tot, aprofundeixen els errors passats sense plantejaments basats en les anàlisis fetes pels científics i que cal debatre en públic, com el model que se segueix i el consum de l'aigua.
Com diu Marc Castellnou, hem construït un paisatge insostenible i hem arribat fins aquí per no resoldre els problemes de forma correcta. El paisatge ens diu que anem malament, que el camí seguit fins ara ens porta a l'autodestrucció, per manca d'aigua per fer el que anàvem fent i a més volent cobrir les necessitats d'una població creixent.
Possibles solucions
Abans d'aventurar-nos a donar possibles solucions ens hem de plantejar el model econòmic i social que pretenem aconseguir i el lloc de l'aigua en el mateix. Cal canviar de model? Hem de modificar les prioritats? Cal prioritzar l'agricultura davant altres usos?
L'agricultura és alimentació i salut, i està absolutament lligada a l'eix aigua/energia. Podem no anar de vacances, però necessitem menjar, potser no tres cops al dia, però sí quotidianament aliments suficients i de qualitat. Cal reduir el consum? Com? Sí, amb sobrietat i aplicant els coneixements científics amb prudència i sentit comú.
Després de la sequera 2005-2008, el Govern va prendre mesures amb la finalitat d'evitar l'escassetat d'aigua en el futur. Tanmateix, va duplicar la capacitat de dessalinització de la Tordera i va posar en marxa la dessaladora del Prat, per aconseguir 80 Hm³ a l'any d'aigua i augmentar les estacions de regeneració d'aigua fins als 70 Hm³ actuals. Amb això va aconseguir endarrerir el pla d'emergència per sequera, tot un èxit.
Avui dia, després de 36 mesos de sequera els embassaments estan al 17% de la seva capacitat, xifra comparable a la de la sequera de 2005-2008 quan en 19 mesos les reserves es trobaven al 20%. Ara, sense sortir-nos encara de l'escassetat d'aigua, el Govern proposa incrementar la capacitat de les dues dessaladores existents i crear una de nova al Foix i, tanmateix, augmentar les Estacions de Regeneració d'Aigua (ERA). És a dir, el Govern insisteix en el mateix model que ens ha portat fins aquí, en cap cas vol parlar-hi de canviar el model agroindustrial i turístic de Catalunya, on el sector turístic no pateix cap classe de restriccions per la sequera.
Instal·lacions de dessalinització del Prat de Llobregat / LAURA FÍGULS (ACN)
És possible continuar amb aquest model?
La proposta del Govern és augmentar l'oferta d'aigua disponible per continuar amb el mateix patró de consum. Tant les dessalinitzadores com les ERA tenen un alt consum energètic. Encara que millori la tecnologia, la dessalinització de 1000 litres d'aigua consumeix entre 2 i 4 kWh d'electricitat. Fent nombres a l'engròs: 1 Hm³ = 1 milió de m³ suporta un cost energètic de més de2 milions de kWh (i Facturació del Consum a 0,166000 EUR/kWh, surten més de 332.000 €) i una persona que consumeix (petjada hídrica) 2350 m³ per any té un cost per l'aigua consumida, si prové de la dessalinització, de 4.700 €. Molt alt, és possible que no es pugui pagar.
Potser ens serveixen aquests nombres (no gaire acurats) per entendre que el cost de la tecnologia per fabricar aigua potable és molt elevat i que algú l’ha de pagar (les persones o la societat), si aquest és el model de producció que volem mantenir.
El consum energètic de les dessaladores i ERA només es pot cobrir amb noves centrals elèctriques, i volem que siguin fonamentalment renovables (energia eòlica i solar). Així, les noves plantes de potabilització d'aigua exigiran un increment important de kWh a l'any: per duplicar l'aigua dessalada calen 80 milions de m³ per 2 kWh = 160 milions de kWh = 160 GWh.
Cal plantejar-nos si és possible continuar amb aquest model de consum o ens hem de proposar un de nou. La pregunta és en part retòrica, ja que hem vist que el model actual és insostenible en termes econòmics; i en termes socials incrementa les desigualtats entre rics i pobres. El camí a seguir és adaptar-nos a la naturalesa del territori. Per exemple, al Penedès cal portar aigua de fora (ATLL o CHE) o produir-la (Foix i Prat i ERA?) i és evident que és insostenible mantindré aquesta dependència externa a mitjà termini i a llarg termini cal comprar aigua a l'exterior (el Roina) o alimentar el territori amb el transport d'aigua en vaixells (següent pas, si no plou ja).
Cal canviar de model? La resposta és sí. Això no és ràpid i, per tant, cal concretar una estratègia que ens permeti anar des de la situació actual fins a una on l'agricultura haurà de seguir un model de secà i molt diversificada, la ramaderia ha d'adaptar-se als nivells del consum intern i a la capacitat de producció de farratges i pinsos local. El turisme ha de reconduir-se a nivells adients a la capacitat productiva del país i de l'aigua disponible, la construcció i el transport hauran de ser respectuosos amb el medi ambient i cal recuperar els boscos, d'acord amb la natura, perquè siguin capaços de ser embornal de CO₂ i emissor net d'O₂, a més de facilitar la pluja i protegir la biodiversitat. No oblidem el risc d'incendis que també cal reduir. El canvi de model suposa un estalvi de consum d'aigua en sectors sense control com el turisme o el transport, que es pot aprofitar per satisfer les necessitats de la població (llar i alimentació).
La gestió, pública o privada?
Donada la complexitat de les possibles solucions, la gestió només pot ser pública. Els objectius han de ser clars i periodificats, el canvi de model només pot vindre de l'acció del poble que estigui disposat a pagar el preu del mateix amb l'avinentesa de construir un món millor.
L'aigua no és un bé públic, el seu consum és exclusiu i excloent. L'ús de l'aigua per un agent econòmic redueix la disponibilitat del bé per la resta d'agents. L'aigua és un bé comú, no es pot excloure a ningú del seu consum, per ser necessari per a la vida i, és un bé que és propietat del comú, cap agent pot apropiar-se de l'aigua i vendre'l en el mercat. Aquest darrer argument es pot posar en dubte, donat que en el passat s'ha comès l'error de fer concessions d'aigua, fins i tot sense caducitat, als agents privats. Així ens troben amb grans quantitats d'empreses i marques que comercialitzen l'aigua com si fossin propietàries. En aquest sentit, ens trobem que les empreses venedores d'aigua potable (mineral o mineralitzades) no pateixen cap mena de restriccions perquè estan excloses de la legislació posterior: és legal, però és just?
La natura és la solució
L'aigua que arriba a les nostres llars prové d'una conca hidrogràfica que conté aigües superficials, subterrànies o produïdes en dessaladores o regenerades. Per tant, una prioritat hauria de ser la protecció i restauració de les fonts naturals d'aigua, rius, rieres i els aqüífers, és a dir, restaurar, mantenir i millorar els sistemes hidrològics.
Els aqüífers actuen com a pantans naturals, s'omplen i resisteixen els canvis de temperatura i pluja. Si baixa el nivell de les aigües subterrànies, es contaminen i s'hi infiltra l'aigua salada del mar, empitjorant-se la qualitat de l'aigua que bevem. Llavors cal reduir la sobreexplotació dels aqüífers i els pous il·legals i, tanmateix, recuperar les lleres dels rius i rieres que s'han convertit en canals de desaigüi moltes vegades impermeabilitzades.
Els rius i rieres són components fonamentals del cicle hidrològic i són bàsics per la provisió d'aigua dolça als ecosistemes i als humans. Cal recuperar l'entorn fluvial, les zones humides i aiguamolls. Establir cabals ambientals i recuperar els boscos de ribera, cal ser conscients de la vulnerabilitat d'aquest entorn.
Els pantans han provocat un impacte ambiental important, perquè interrompen la circulació del riu i destrueixen la zona inundada i emeten gas metà. L'aigua dels pantans sol utilitzar-se pel regadiu o per produir electricitat.
Els pantans modifiquen els cabals dels rius, que moltes vegades funcionen com canals de reg, amb cabals alts en temps de sequera i baixos en temps de pluja. Això té conseqüències en el sistema fluvial que no s'autodepura ni arrossega els sediments cap als punts on es forma la llera o els deltes del riu. Els rius es tornen vulnerables a la fauna i flora invasores (com la canya americana o el cargol americà) i es modifica l'ecosistema fluvial.
Cal regenerar els nostres boscos perquè de nou tornin a ser els protectors del cicle de l'aigua, boscos complets amb tots els tipus d'arbres propis del clima mediterrani que al mateix temps afavoreixin la fotosíntesi i la protecció enfront del risc d'incendis (disseny en mosaic que pot incloure terres de labor).
De la precipitació total de 560 mm, 476 tornen a l'atmosfera per evapotranspiració dels arbres, necessaris per fer la funció clorofíl·lica i fixar-hi carboni, uns 28 mm són d'escolament superficial i altres 28 alimenten els aqüífers (aigües subterrànies).
El model de gestió de l'aigua del futur
El canvi de model no és fàcil i exigeix un esforç polític molt important, tant en la definició com en els mètodes de treball. És convenient fer una anàlisi profunda i correcta de la situació i la ciència i els científics tenen un paper rellevant en aquest camp. A continuació cal treballar de forma conjunta amb la finalitat d'elaborar un model de gestió de l'aigua tenint en compte les conques hidrològiques com a ecosistemes únics, amb valors i funcions pròpies.
És possible resoldre el problema de l'escassetat d'aigua a Catalunya, però exigeix analitzar bé el model econòmic que volem i la quantitat d'aigua que és necessària per al mateix. És evident que el model actual consumeix molta més aigua de la que disposem al país, per això és necessari la col·laboració de tothom en els espais de diàleg.
Referències
Robert Savé i Gabriel Borràs, que el passat 17 de novembre van parlar d’aquest tema a Font-rubí, en un acte organitzat per Empelt.
Ana Ramon (CREAF) ens quedem sense aigua. Què podem fer?
https://www.elcritic.cat/opinio/anna-ramon/ens-quedem-sense-aigua-que-podem-fer-162709
Responsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)
Joan Buades, Periodista Investigador especialitzat en turisme i crisi ecològica
Dessaladores al màxim: afavorint el malbaratament de l’aigua,
Marc Castellnou, tenim risc d’incendis perquè hem creat paisatges insostenibles. https://vadevi.elmon.cat/entrevistes/marc-castellnou-tenim-risc-incendi-perque-hem-creat-paisatges-insostenibles-115184/
Eix diari: La sequera ofega les comarques del Penedès i Garraf: baixa la pressió de l'aigua i els boscos es moren Redacció/ ACN | Vilanova i la Geltrú | 16-11-2023