La mare es va armar de coratge per a la batalla. Havien arribat al punt principal, al motiu mateix de la visita nocturna.
-No ho va dir. Però la gent m’ha contat que surts amb un del nord.
-Això ens ha disgustat molt -va tercerejar la tia.
-Tan escassos van els homes, a la ciutat? Eh? Digues, Dehinwa, tan difícils de trobar són els homes ben plantats i decents, que hagis d’anar amb un gambari? Que no saps com et dius, que et fas malveure amb un gambari?
-Però mama, no hauries d’escoltar-te aquesta mena d’enraonies. La pròxima vegada digues-los que s’ocupin dels seus assumptes.
La tia va quedar bocabadada a mig mos.
-Què diu aquesta criatura? Que diguem a la gent que s’ocupi dels seus assumptes quan és l’estimació que senten per la teva mare el que els empeny a parlar?
-Amb qui vaig és cosa meva.
-Ah, no, no és cosa teva, i no pots pas anar amb qui vulguis, no mentre siguis filla meva. Em fa l’efecte que tinc alguna cosa a dir, sobre aquesta qüestió. No he treballat pas com una esclava per enviar-te a Anglaterra ni he estirat fils per aconseguir-te un lloc realment bo a l’Administració perquè ara em donis un nét haussa.
-Mama...
-Bé, què ha fet per tu, el teu pare? No ha aixecat ni un dit per ajudar-te. Va enviar tots els seus fills a Anglaterra, però quan et va arribar l’hora a tu, recordes què va dir?, eh? Però com podries recordar-ho? Sisi, val més que li contis què va dir el seu pare. No és cap secret, ho va esbombar per tot el poble.
La tieta va assentir amb el cap.
-Va dir que ell no enviava cap noia a Anglaterra només perquè quedés prenyada abans de tres mesos.
-Van ser les seves paraules exactes. Jo només tenia el meu petit negoci, però vaig estalviar prou per poder-t’hi enviar.
Dehinwa es va anar crispant de mica en mica. Havien passat al terreny
familiar, i allò l’enfastidia.
-D’acord, mama, d’acord. Estalvio tant com puc. Tot el que vas gastar en mi, t’ho tornaré abans de casar-me.
I aleshores llàgrimes, llàgrimes per la ingratitud, per l’esforç i el sacrifici malagraïts. Contricció, indulgència, revifament de l’amor i una mica de terreny cedit.
-No és que pensi en el matrimoni ni res per l’estil.
Un altre error.
-No t’adones que tot plegat és pel teu bé? Nosaltres ja no servim per a res. Déu encara no se’ns ha emportat només perquè vetllem per tu.
El to esdevé més suau, tothom plora i és feliçment infeliç. Com una altra vegada, uns quants mesos enrere, en aquell moment Dehinwa va bromejar:
-De debò, mare, no has de fer més viatges nocturns d’aquests. Imagina’t que estigués amb un home!
I les llàgrimes es van glaçar a l’acte, i lentament la incredulitat va substituir la breu joia.
-Què has dit?
Ansiosa per no esguerrar-ho tot, disposada al sacrifici en interès de la pau:
-Au va, mama, només feia broma.
-T’he sentit. He sentit el que has dit, i no ho has dit pas de broma. Que m’imagini que estàs amb un home? Ah, és aquesta, la mena de vida que vols dur? Que Déu m’empari. Quina mena de filla he parit? Si mai trobo un home a casa teva en hora intempestiva, ja li faré saber que la meva família porta el nom de Komolola. Un home en aquesta casa, de nit? Li cridaria ibosi i l’humiliaria en públic...
Però aquella nit s’imposava el tacte. De comú acord, Sagoe no existia, estava tancat lluny de les mirades decents, com la roba bruta. Tanmateix, la mare no podia oblidar-ho del tot, i la tia sospesava lentament els riscos... Esperava la mare que ella obrís aquella porta? Era l’ase dels cops, però en aquella mena de situacions el seu paper li resultava gairebé insuportable. Era una treva o l’inici de la batalla, allò? Evitant la mirada de la mare, va escurar el plat ple de miques. I Dehinwa, que s’estava armant de coratge per a l’acte final que havia de constituir la declaració de ruptura, estava cada cop més fastiguejada d’aquelles visites nocturnes de ties i mares carregades d’amor, i d’intencions transparents, i d’ànsies fabricades i, senzillament, de crueltats de la sang...