Salut Guillamon i Ametller

"Em dic Salut Guillamon i Ametller. Vaig néixer al carrer de Femades de l’Hospitalet, del qual mig pertany a l’Hospitalet i l’altra banda, carrer Angulo, a Cornellà. Un carrer força peculiar! Amb la meva poca edat per mi tenia un altre atractiu, aquest carrer. Per entrar a les cases havies de baixar dos graons, el carrer era bastant més alt que les cases. Totes tenien un batiport apunt per quan plovia i, si la pluja era abundant, l’aigua arribava arran de batiport amb perill que sobreeixís. Amb la porta oberta jo em posava darrera el batiport, i els meus ulls només veien un mar d’aigua que corria cap a la Marina o fins a las vies del Carrilet, no ho puc assegurar, la meva vista no hi arribava. I que n’era de divertit per mi! M’imaginava que l’aigua era un mar. Amb paper de diari em feien unes barquetes, que jo de tant en tant anava posant sobre l’aigua mirant com s’allunyaven.

Els meus pares treballaven en una petita empresa d’aigües carbòniques. El meu pare n’era el repartidor, en aquell temps amb carro i cavall naturalment. Les meves germanes, de 6 i 8 anys més grans que jo, anaven a l’escola, i a mi em portaven a casa d’un veïns, un matrimoni gran que no tenien fills, la Doloretes i l’Isidre, que em cuidaven com si fos una néta, d'això en deien en aquell temps <<aguantar una criatura>>.

L’amo de la fàbrica proposà als meus pares que, a més de treballar-hi, si voldrien ser-ne els porters. A ells no els calgué pensar-ho gaire i ho varen acceptar, ja que els reportava algun benefici. La fàbrica estava situada al centre del poble. La vivenda era d’un pis, i els baixos eren dues sales: una era la quadra del cavall i l’altra per guardar-hi el menjar i els guarniments del cavall. Només a l’entrar, a l’esquerra, hi havia l’escala per anar al pis. El meu pare, que era el repartidor, amb el canvi de casa no havia de desplaçar-se per donar menjar al cavall, ja que el cavall havia de menjar tots els dies, incloses les festes de l’any.

El dia 20 de Juliol de1936 va ser enderrocada l’església i part de la nostra casa. La casa tenia un pany de paret pràcticament adherit a la paret de l’església, i aquesta fou la causa, que també s’ensorrés part del nostre pis. No vàrem poder tornar a viure-hi mai més. Ens vàrem traslladar al costat mateix del pati de la fàbrica, una casa no gaire gran, però tenia una eixida, tocant a la portalada per on entrava i sortia el carro i el cavall, al mateix corraló o passatge de les Heures.

Ah! I l’hort, que estava a continuació del pati de la fàbrica, paral·lel a les cases del carrer Nou, amb un barriet de fusta per entra-hi, a final del passatge de les Heures. L’hort el menava el meu pare.

El dia que es declarà la guerra, jo vaig deixar d’anar al carrer Femades a ca la Doloretes. La mare tenia por i volia que estès més a prop seu. Durant els tres anys de guerra el pati de la fàbrica, l’hort, la casa i el passatge de les Heures, era el meu món. Tenia prohibit passar dels safarejos i de l’Harmonia, i alguna estona m’estava dins la fàbrica mirant com treballaven.

Fins que vaig anar a l’escola, el curs de 1939 –1940, havia estat una nena solitària, però no recordo haver-me avorrit mai: vaig descobrir el món de les formigues, les plantes i mirar alguns contes de les meves germanes, només sortia d’aquet petit món el dia que anava a comprar amb la mare.

En acabar la guerra, la primera amiga que vaig tenir era una nena que vivia a la primera casa del carrer Xipreret, fent xamfrà amb els safarejos. Però fins a aleshores no ens havíem vist mai, ella tampoc no sortia.

Quan vaig començar a anar a l’escola jo no coneixia ningú, però no vaig tenir cap problema per adaptar-me, m’agradava! La meva trajectòria escolar va ser força curta. Vaig anar a les monges, com les meves germanes hi havien anat. Només al matí es feien matèries escolars, a les tardes, de la primera classe a l'última, totes fèiem labors; bé, les més petites feien ganxet amb llana gruixuda.

A mi m’agradava molt cosir. La mare s’assabentà que a dalt de la Rambla hi havia un petit taller de roba de nens i llenceria de senyora, que el portava la senyora Clementina Moragues, anomenada per tothom “la senyora Tina”. La mare hi va parlar i li va dir que ho provaríem. Aleshores va anar a parlar amb les monges per si podia seguir només al matí. La madre li digué que sí. Aquí va començar una nova etapa de la meva vida, a l’escola no vaig anar-hi gaire temps més. La senyora Tina va parlar amb la mare dient-li que jo tenia aptituds per aquesta feina però que calia fer un aprenentatge ben fet, que quatre hores era poc. Els meus pares a fi de bé, van decidir que deixés l’escola per aprendre un ofici, cosa de la que mai me n’he penedit. Des del primer dia que hi vaig anar, amb 11 anys, no he deixat mai de cosir fins als 70, quan em vaig jubilar.

Als 70 anys, he pogut tornar anar a l’escola, cosa que esperava amb molta il·lusió. He trobat altres activitats per aprendre i passar-ho molt bé, llegint amb un grup de lectura en veu alta, a la Biblioteca Central Tecla Sala i amb activitats a l’Ateneu de Cultura Popular. Tot en relació a l’aprenentatge i alguna altra cosa que sempre va bé per créixer com a persona. Tot m’agrada, però el temps s’escurça i cal aprofitar-lo.

Poca cosa puc dir de la meva trajectòria literària, és molt minsa, però feta amb molta il·lusió. El temps d’aprenentatge ha arribat massa tard i ha estat massa curt".

2011, Salut Guillamon i Ametller

Les Meves escoles. [Barcelona?: l'autora?, 2015].

“El llibre desplega tres virtuts de la prosa de la Salut. El primer, la minuciositat, el gust pel detall exacte. El segon, l’esperit de la llengua. La Salut és de les poques persones que conec que fa servir el correctíssim i arcaïtzant “dar” en comptes de l’habitual “donar”, i utilitza un català genuí malgrat que el castellà és omnipresent a la ciutat. El tercer, la bona memòria. Com que la Salut és bona persona, no ha volgut aprofundir en velles ferides en aquest llibre, però la memòria li donaria per fer-ho. Val a dir que el seu cap clar li ha valgut per obtenir diversos premis de memòries, el més important dels quals va comportar la publicació d’un llibre a l’editorial Viena, titulat ‘Fa molts anys que ho vaig viure’.”

Gairebé mai no és massa tard, Andreu Gonzalez. 20 jul. 2015.

Fa molts anys que ho vaig viure. Barcelona: Viena, 2012. Obra guanyadora del Premi Romà Planas i Miró de Memòries Populars 2011.

Fa molts anys que ho vaig viure relata l'inici d'aquesta existència a cavall d'un entorn industrial i urbà i d'un altre de rural i tradicional. Aquestes memòries de d'infantesa i s'adolescència, de guerra i de postguerra, són, doncs, tal con remarca l'historiador Carles Santacana al pròleg , un nou testimoni de l'admirable capacitat dels seus protagonistes per adaptar-se el món difícil del segon terç del segle XX català. i, alhora, també ens fan reviure unes formes de relació entre les persones que, tant a ciutat com a pagès, han desaparegut amb la invasió individualista.