Pere Comellas

La llengua ens ajuda a construir identitat, a sentir-nos d'una comunitat (o de més d'una), a trnsmetre normes o a enderrocar règims, Amb la llengua vivim. Sovint hem sentit dir que els esquimals tenen molts termes per anomenar la neu. Pensem que han trobat maneres de descriure-la amb més precisió a força d'observar-la sovint. Però no és ben bé així. Per començar, «esquimal» és una denominació imprecisa amb què designem diversos pobles de l'Àrtic que parlen llengües diferents. I, en segon lloc, totes les llengües adapten el lèxic a les necessitats dels parlants, inventant o manllevant termes. No hi ha llengües primitives, ni més o menys aptes per a la filosofia, l'esquí o l'amor. Les afirmacions sobre la riquesa o la modernitat d'una llengua es basen en prejudicis. I per desmuntar tots aquests tòpics, Pere Comellas i Carme Junyent s'han posat les ulleres d'antropòleg. Amb ells explorarem les relacions entre les llengües, les persones i el món.

La vigília de la independència d’Angola, la Ludo, una noia portuguesa atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes que l'aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys. Sobreviu cultivant verdures i caçant coloms amb l'única companyia del Fantasma, un pastor alemany albí, i escriu la seva historia a les parets amb trossos de carbó. Mentre ella observa el mon exterior i sembla enfonsar-se en l’oblit, el país transita traumàticament de l’alliberament a la república socialista, la guerra civil, la pau i el capitalisme cobdiciós.

L'Eurídice Gusmão és una dona amb la capacitat i la voluntat de fer grans coses, amb somnis i ambicions. Tot i això, els pares botiguers, el veïnat de xafarderes on viu i el marit banquer l'ofeguen en una vida invisible de la qual intenta sortir sense èxit una vegada i una altra. Però un dia reapareixerà la seva germana, la Guida, que havia fugit molt jove amb un noi de família adinerada, i les coses canviaran. La història de dues germanes que trien camins diferents i que aprenen que la felicitat s'amaga en moments inesperats. 

Passem per les coses sense habitar-les, parlem amb els altres sense sentir-los, reunim informació que no arribarem a pair mai. Tot transita en un galop sorollós, vehement i efímer. La velocitat amb què vivim ens impedeix viure. Necessitem una lentitud que ens protegeixi de les precipitacions mecàniques, dels gestos cegament compulsius, de les paraules repetides i banals. Necessitem reaprendre l’aquí i l’ara de la presència, reaprendre el que és sencer, intacte, concentrat, atent i u. 

Hi havia una vegada un general que volia ser l’heroi d’una història. Però per tal que algú es converteixi en heroi d’una història, cal que faci alguna cosa que mereixi aquest honor: afrontar els perills amb coratge, atrevir-se a actuar quan es creu que s’ha de fer... i altres tants exemples que podríem donar. 

La confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen.

Fa molt de temps, els cucs només menjaven cacauets, els ocells es menjaven els cucs que menjaven cacauets i els gats es menjaven els ocells que es menjaven els cucs que menjaven cacauets. Però un dia aquest equilibri se’n va anar en orris, quan un cuc molt enfadat pel fet que ningú es menjava els gats, va decidir menjar-se un gat. I, una vegada trencat l’equilibri, res més va ser com abans.

Una hilarant història sobre la cadena alimentària i sobre el trist destí dels cucs. Un conte acumulatiu per llegir en veu alta i gaudir de la comicitat de la repetició i d’un ritme frenètic que també queda reflectit en unes imatges divertides, però molt estilitzades i elegants, que segueixen detalladament el caos d’animals que es mengen els uns als altres sense respectar l’ordre natural.

El llibre arrenca amb una frase demolidora: «En Tito té paràlisi cerebral.» És la primera de les 424 passes en què avança aquest testimoni escrit a fogonades i sense caure en el sentimentalisme. Diogo Mainardi és un escriptor brasiler. Quan va néixer el seu fill Tito la família vivia a Venècia. Un error mèdic va fer que al nen li faltés oxigen durant el part. Lluny de deixar-se endur la desolació, l’autor va prendre una decisió: «He acceptat la paràlisi cerebral d’en Tito. L’he acceptat amb naturalitat. L’he acceptat amb enlluernament. L’he acceptat amb amor.»