Judith Gallardo Ortiz va néixer a Barcelona l’any 1997. Des dels onze anys viu a l’Hospitalet al barri de Santa Eulalia on va cursar infantil, primària, la ESO i batxillerat al col·legi Sant Josep Obrer. Ara viu a Borriana, Castelló.
Ha estudiat Llengües i Literatures Modernes amb francès i català a la Universitat de Barcelona.
Lingüista i amant de la literatura. La seva vida professional gira al voltant de la divulgació, l'ensenyament i l'escriptura.
És editora la editorial Dylar i propietària de Genios Lectores, una llibreria especialitzada en literatura infantil i juvenil. A l'espai, impartim tallers infantils, presentacions de llibres i moltes activitats que comparteixen un objectiu: estimular el gust per la lectura.
“L’Hospitalet ha vist la meva evolució com a persona. És ben cert, que una persona no deixa d’evolucionar mai, és una gran qualitat de l’ésser humà. Mai deixa de créixer, d’avançar, d’aprendre. Però L’Hospitalet ha vist tota la meva infantesa, i aquesta, sens dubte, és una etapa emotiva, la més emotiva de totes. Un dia una persona que m’estima molt, em va dir: “Ets totes les coses que has viscut, i seràs totes les coses que estàs vivint”. Doncs bueno, sóc gràcies a allò que era en aquesta ciutat.
Els records més dolços de la meva vida a l'Hospitalet eren els caps de setmana. A qui no li agraden els caps de setmana? Jo esperava impacient que arribés divendres. Gairebé no veia els meus pares durant la setmana, només per les nits i molt poca estona perquè havia d’anar a dormir per anar a l’escola ven desperta. Els caps de setmana eren els dies que jo passava amb ells.
Els dissabtes quan m’aixecava la meva mare ja no hi era, estava treballant. Però a la tarda quan arribava, jo començava a estar plenament feliç. Desprès de dinar, veiem una pel·lícula, d’aquestes que fan els dissabtes a antena tres. M’encantava estar estirada al sofà amb una manteta i sentir les carícies que em feia la meva mare al cabell.
Si els dissabtes eren bons, els diumenges eren el millor! Al matí em portaven a un parc que hi havia davant de casa meva. No es que fos massa gran, però per mi era tota una meravella. Em divertia moltíssim amb la sorra i jugava dins un castell que acabava amb un enorme tobogan. A vegades fins i tot, m’imaginava que era una espia i havia de salvar algú que es trobava capturat dins. Quan era l’hora de dinar, anàvem a una pastisseria que tenia els pastissos de nata més bons del món sencer. Que dolç que era, el pastís, el meu barri i la meva infància”.
2016, Judith Gallardo Ortiz.
Claroscuro. Valencia: La consentida, 2025.
Claroscuro es un viaje poético dividido en tres partes: Negrura, Penumbra y Luz; donde en cada verso traza el camino de la transformación interior. Arranca desde lo profundo de la oscuridad, donde habitan el dolor, la incertidumbre... y la voz poética se abre paso con cada palabra, descubriendo en la penumbra el eco de su propia esencia. A medida que avanzamos en su lectura encontramos, en la reflexión y el aprendizaje, la clave para trascender el miedo.
Finalmente la luz irrumpe con fuerza, la aceptación; la esperanza y la plenitud florecen en cada poema, sellando así un recorrido de madurez y renacimiento.
Lengua secreta. [s. l.]: La Consentida, 2023.
Dos generaciones, Olivia y Luz, con un carácter diferente y una manera singular de percibir el mundo nos cuentan sus propias historias. Dos historias que se entrelazan para contarnos solo una. ¿Cómo crecemos? ¿De qué manera aprendemos a afrontar el mundo? ¿Cuánto nos define nuestra familia? Tras la muerte de Luz, Olivia se verá envuelta en el misterio de una lengua secreta. Descifrarla es una oportunidad para acceder a partes de la vida de Luz que ella desconoce. ¿Será capaz de hacerlo? ¿Qué implicaciones tiene descubrir los secretos que esconde el pasado de tu familia?
Lengua secreta es una historia llena de ternura y amor gracias a la cual tendremos el placer de conocer a Luz y Olivia, dos mujeres de la misma familia pero de distintas generaciones y épocas que tratarán de dirigir el rumbo se sus vidas mientras la vida sigue girando a su alrededor.
Lo que nunca fui capaz de decirte. [Raleigh]: CreateSpace, [2017] Paula está a punto de conseguir todo lo que siempre ha querido para ser feliz. La línea que separa el "a punto" del "lo consiguió" es el miedo que tiene a decir y hacer lo que piensa y siente. Un miedo que le impide utilizar la llave que abre el cajón de sus sueños y que la está alejando de sus amigos y de, posiblemente, el amor de su vida. Se siente como una niña que quiere montar un puzzle de 1000 piezas. Tiene todos los trocitos por juntar, casi ya es una imagen perfecta y digna de enmarcar, pero casi. Por el momento es solo alguien débil que mira todas las piezas como esperando que se encajen solas y con un miedo muy fuerte de coger la primera pieza. Porque sí, puede salir mal.
Lo que nunca esperé encontrar. [S.l.]: [CreateSpace], 2016.
Carolina se marcha de su ciudad para complacer la última voluntad de su padre. Creía que iba a empezar una vida tranquila al lado de su tía. Al contrario de lo que esperaba, se verá cara a cara con un pasado que no era lo que creía, con un presente confuso y un futuro que promete estar repleto de amor.