Catalina Navarro-Pont

"Encetàvem els anys cinquanta que els meus pares van marxar de Sarral, un poblet de la Conca de Barberà a Tarragona, per viure a l'Hospitalet, concretament al barri de Collblanc. Jo era molt petita i durant set o vuit anys la meva infantesa va transcórrer en aquell carrer de barri limítrof en la immensitat de la Barcelona de la meitat del segle XX.

En els més remots dels records sempre hi ha, omnipresent, aquella xemeneia encerclada per un mur en el recinte de la fàbrica que anomenàvem Fum d’estampa, on avui dia hi ha construït un poliesportiu municipal del mateix nom. La veia imponent, com solen percebre les coses la mainada. Era allí, presidint la parta alta de tres o quatre carrers curts que hi desembocaven en arribar a la Travessera de Collblanc. Gairebé a diari escopia unes volves de fum negre que feien rondinar les mestresses de casa perquè els embrutava la roba estesa, sobretot, si encara estava mullada. Aquell manà negre escapava de la xemeneia i, si el vent no el portava més enllà, la canalla quedàvem ben emmascarats, perquè aleshores es jugava al carrer; només el carro de l’escombriaire o la camioneta del gel per a la bodega ens feien aixecar del terra.

A les nits d’estiu, després de sopar i abans de l’hora de dormir, el carrer es convertia en un lloc social on alguns veïns, sobretot els que vivien en planta baixa, treien davant les seves portes unes cadiretes per seure-hi i xerrar una estona a la fresca del vespre. Abans de 1956 no hi havia televisors a les cases, per gaudir de les pel·lícules calia anar al cine Alhambra, a tocar de la carretera de Collblanc o al cine Joventut, ara convertit en el teatre de referència a L’Hospitalet. Feien sessió doble i No-Do, i es permetia menjar pipes que deixaven una catifa de pellofes al terra.

Cada any es construïen edificis i s’allargava el carrer. Venien contínuament tants i tants immigrants d’arreu de l’Estat, que feien necessaris aquells habitatges. Així va ser com el camp despoblat a l’altre extrem del carrer, que havíem fet nostre per convertir-lo en el cau de jocs i confabulacions, empetitia progressivament fins a desaparèixer.

M’han quedat gravades en el pensament les processons del Corpus Christi. Fileres de petites ben mudades amb flors i llaçades veneràvem la Sagrada Eucaristia, passejant els cants litúrgics pels voltants de l’església de Sant Ramon Nonat, acompanyades pels clergues de la parròquia. Hi havia una gran expectació de pares i veïns que ens contemplaven cofois.

Vaig gaudir d’una primera infància en un barri humil on la convivència entre les gents de sempre i les que s’incorporaven d’arreu del país van saber trobar la manera d’adaptar-se les unes a les altres."

2021 Catalina Navarro-Pont.