Efectivament, tot i que mosques i humans no podem ser físicament més diferents, compartim un 70% dels nostres gens. Aquesta similitud i la fàcil manipulació genètica fan de Drosophila melanogaster un dels organismes model preferits dels investigadors en camps tan diversos com la biologia del desenvolupament, la biologia cel·lular, la neurobiologia, el comportament o l'evolució.
Aproximadament un 75% dels gens humans vinculats a alguna malaltia tenen un homòleg a la mosca, és a dir, un gen de mosca amb una seqüència molt semblant a la del gen humà, i amb un mateix origen. Per això les mosques es fan servir en estudis sobre Parkinson o Alzheimer. I per això és fàcil entendre que Drosophila melanogaster fos el primer organisme multicel·lular del qual es va seqüenciar el genoma complet. Al tenir un cicle de vida curt permet estudiar més generacions en un temps més reduït. Ocupen poc espai i són molt econòmiques. Molts dels processos biològics fonamentals com la divisió cel·lular, la transcripció de l'ADN, la replicació del material genètic i la síntesi de proteïnes es mantenen en drosòfiles i humans.
2. Línies de recerca amb drosophila
Cèl·lula adulta del progenitor per veure la capacitat d’una cèl·lula en transformar-se en qualsevol cèl·lula del cos
Supervivència cel·lular i mort cel·lular en metamorfosi
Expressió gènica diferencial en cèl·lules diploides vs poliploides
Fabricar nous medicaments
Drosophila ha estat fonamental per entendre els mecanismes de l’herència genètica.
També s’investiga la regulació de l'expressió genètica i la variabilitat genètica.
La mosca de la fruita és un model excel·lent per estudiar els processos de diferenciació cel·lular i desenvolupament embrionari. S’han descobert molts gens clau que regulen l'organització de l'embrió, com els gens Hox i els patrons de segmentació.
Drosophila és útil per estudiar el sistema nerviós i el comportament, ja que el seu cervell és relativament simple però comparteix moltes similituds amb els humans.
S’han realitzat estudis sobre aprenentatge, memòria, resposta a drogues, i trastorns neurològics com l’Alzheimer o el Parkinson.
S’ha utilitzat per estudiar la biologia del càncer, ja que molts gens implicats en el desenvolupament tumoral són conservats entre Drosophila i humans. Es poden identificar mutacions que alteren el creixement cel·lular i la proliferació.
El sistema immunitari de Drosophila és molt diferent al dels humans, però encara comparteix molts mecanismes. Es fa servir per estudiar la resposta inflamatòria i les interaccions amb patògens.
Els investigadors utilitzen Drosophila per estudiar l’evolució genètica i la diversitat biològica, incloent-hi la formació de noves espècies a través de processos com la selecció natural i la deriva genètica.
La Drosophila és una eina educativa popular per ensenyar conceptes de genètica i biologia molecular, ja que la seva manipulació genètica és senzilla i es poden realitzar experiments relativament ràpids.
3. Centres de recerca amb drosophila
A l'IDIBGI hi ha una sala anomenada ‘Fly room’ que serveix per a la recerca biomèdica. El model de drosophila permet l’estudi d’una gran varietat de trastorns i especificats genètiques, perquè és un animal de baix cost i ofereix resultats ràpids.
Els laboratoris de l’IRB han permès entendre la genètica i desenvolupament de la drosophila melanogaster. L’IRB s’han centrat sobretot en l’estudi dels seus teixits i orgànuls cel·lulars. En el laboratori treballant utilitzant dos models de Drosophila (la vía de transducción que especifica les regions terminals embrionàries i el sistema traqueal), així com un altre més recentment afegit (la morfogènesi de l'endoderma i l'intestí). Esperem que un enfocament global que faci servir aquests tres sistemes ens permet descobrir com els factors de transcripció i les vies de senyalització desencadenen i coordinen canvis en qüestions cel·lulars com la forma, la polaritat i l'adhesió a l'organització col·lectiva i la migració. En la realització d'aquest enfocament global també considerem una perspectiva evolutiva que podría explicar el reclutament de mecanismes ja existents en diferents processos o la seva distribució particular per explicar l'aparició de diferents tipus d'organització supracel·lular.