3. El Saber sobre l'Acció

1. Objectius:

1. Entendre i distingir entre saber teòric (raó contemplativa) i saber pràctic (raó deliberativa), segons Aritòtil

2. Entendre i distingir entre "prudència" o "praxis" i "poiesis" o "tècnica", segons Aristòtil

3. Entendre i distingir els 5 "sabers pràctics" d'Aristòtil.

4. Entendre i distingir entre "virtuts ètiques" i "virtuts dianoètiques", segons Aristòtil.

5. Aplicar els conceptes apresos a un treball de camp

2. Continguts:

En la seva obra “Ètica a Nicómac”, Aristòtil va establir una divisió entre:

a) saber teòric, propi de la raó contemplativa o científica: s’ocupa d’aquells éssers regulats per uns principis i lleis immutables, els quals els imposen sempre un mateix comportament “natural”: la pluja, la temperatura, la reproducció dels éssers vius, les matemàtiques, els forats negres, etc. Com que aquests éssers no poden “ser” d’una altra manera, la raó només pot aspirar a contemplar-los, entendre’n la seva lògica interna i descobrir les lleis científiques que els governen.

b) saber pràctic, propi de la raó calculativa o deliberativa: s’ocupa d’aquells éssers els principis dels quals sí que poden ser d’una altra manera, és a dir, de l’acció. Sobre l’acció la raó pot fer càlculs per decidir què convé fer, escollir i decidir, per tal d’orientar racionalment l’acció. Segons Aristòtil, aquest saber pràctic es divideix en:

• "praxis" o "prudència": orienta l’acció quan aquesta afecta a les persones, per tal d'assolir béns que tenen un valor en ells mateixos.
  

• “poiesis”: "producció" o "tècnica": orienta l’acció quan aquesta té per objeciu la creació d'eines, instruments i mitjans.

La distinció entre “praxis” i “poiesis” afecta a tres àmbits: les finalitats de l'acció, la virtut de l'acció, i el tipus de bé que l'acció persegueix.

1. Segons les seves finalitats, la praxis ens obliga a fer accions bones en si mateixes, sense cap altre finalitat aliena a la pròpia acció, com ara tenir amics, ser generós, estimar, etc. La poiesis, en canvi, produeix objectes com un mitjà per obtenir un fi diferent: un cotxe és un mitjà produït per desplaçar-nos (fi), una pintura o una música un mitjà per gaudir estèticament (fi)

2. Segons la virtut, cal tenir en compte les qualitats morals que el subjecte ha de tenir per a fer una determinada acció. Així, per exemple, qui vol governar bé ha de tenir la virtut de la prudència, entre altres. En canvi, qui vol produir objectes útils i bells ha de tenir la virtut tècnica adient: habilitat, saber utilitzar les eines adequades ...

3. Segons el tipus de bé que proporcionen: la poiesis proporciona bens concrets i particulars: unes sabates, una taula, un cotxe. La praxis, en canvi, ambiciona bens globals de caràcter moral: ser feliç, tenir una bona vida, actuar justament, etc.

Per Aristòtil, praxi i poiesis s’han de complementar en harmonia. Per exemple, un bon tècnic pot elaborar un verí que tant pot servir per assassinar a algú com per guarir-lo d’una malaltia. Només la bona praxi ens farà optar pel segon fi tot evitant el primer.

A fi d’aconseguir aquesta complementarietat, Aristòtil estableix les disciplines filosòfiques (sabers pràctics) que s’ocupen del seu estudi i han de fer possible que les accions siguin sàvies:

• l’ètica

• l’economia,

• el dret

• la retòrica

• la política

Per Aristòtil, combinar aquestes disciplines és bàsic per a obtenir la felicitat, ja que la persona humana no pot ser feliç si no actua justament, dins d’un marc polític ordenat, que garanteixi la seva seguretat econòmica i social.

Què ens diu Aristòtil sobre l'ètica?

Segons Aristòtil, no hi ha regles que ens facin ser "bons". Ser bo és desenvolupar el teu caràcter, de manera que estiguis disposat a fer el millor possible en cada situació. No es tracta d’interioritzar cap manual moral. Els éssers humans som criatures d’hàbits i, de la mateixa manera que un músic arriba a ser bo després de molta pràctica, igualment només ens convertirem en persones virtuoses si fem accions virtuoses de manera habitual.

Què és la virtut?

Per Aristòtil, la virtut és viure segons la nostra naturalesa d’animals racionals. Un bon gos és el que fa bé les coses pròpies dels gossos, i una bona persona és la que fa bé les coses que són pròpies dels éssers humans, d'entre les quals destaca principalment l'acció de pensar, ja que pensar és l’única cosa que podem fer i que ens diferencia de cap altre ésser viu.

A més, Aristòtil quan defineix l'acció virtuosa no planteja la idea del bé i el mal com a idees contràries: l'acció és virtuosa i un bé quan se situa en un “terme mitjà” entre els extrems del que és excessiu i el que és deficitari.

Per exemple, el coratge és un bé perquè es troba al bell mig, entre l’excés de la temeritat i la deficiència de la covardia. Així mateix, la generositat és un bé perquè es troba al terme mig entre la gasiveria i el malbaratament, La bondat és un bé perquè es troba al bell mig entre l’excés del menyspreu cap als altres i el defecte de ser massa indulgent.

Així doncs, al contrari de com sovint es concep la moral, l'ètica d'Aristòtil va més enllà d’intentar contestar simplement a la pregunta “com ser bo”, ja que intenta oferir un model per viure, per viure la bona vida i ser, en darrer terme, feliç ("eudaimonia").

Virtuts ètiques i virtuts dianoètiques

Aristòtil divideix la part racional o intel·lectiva de l'ànima en dues parts, l'intel·lecte i la voluntat, de manera que també divideix les virtuts en dos grans espècies: aquelles virtuts que suposen una perfecció de l'intel·lecte (virtuts dianoètiques) i aquelles que suposen una perfecció de la voluntat (virtuts ètiques).

A més, aquestes virtuts s'han de cultivar i perfeccionar, ja sigui per l'hàbit i el costum, cas de les virtuts ètiques (valor o coratge, temprança i generositat), ja sigui per l'estudi i l'educació, que és el cas de les virtuts dianoètiques (ciència, tècnica i prudència). Així mateix, les primeres estan vinculades al domini del cos i dels sentits (impulsos, instints, passions), mentre que les segones es destinen a cultivar la raó i l'enteniment, per obtenir coneixements que tenen valor en si mateixos en ser vertaders.

Per altra banda, si bé la naturalesa no dota a l'home de cap virtut de manera innata, sí que li ofereix les capacitats naturals necessàries per poder adquirir-les, per la qual cosa no es pot preveure si un nadó serà honest o pervers, digne o miserable, temperat o depravat, voluntariós o desidiós, treballador o gandul, culte o ignorant ...

Textos

Esquema

1. Formeu equips de 4 persones

2. Cerqueu el programa d'actuació d'una entitat cívica:

Escola Pia - Servei Solidari

Open Arms

Caritas

Banc dels aliments

Creu Roja

Greenpeace

Metges sense fronteres

Acnur

Save the children

Unicef

...

3. Cerqueu en aquest programa d'actuació una acció destacada d'aquesta organització, relacionada amb algun dels 5 sabers pràctics d'Aristòtil: dret, economia, ètica, política i retòrica.

4. Expliqueu, comenteu aquesta acció i valoreu-la: creieu que és positiva? creieu que es podrà dur a terme? En cas que sigui una promesa o compromís, s'ha acomplert? Relacioneu l'acció amb els conceptes de "praxis" i "poiesis" d'Aristòtil. Quines virtuts ètiques i dianoètiques es troben en aquestes accions?

5. (voluntari) Entrevisteu un membre destacat de l'associació que heu escollit i demaneu-li que opini respecte al vostre treball.

6. Valoreu l'activitat de 1 a 4

"L'altruisme efectiu es basa en una idea molt senzilla: hauríem de fer tot el que estigui a les nostres mans per millorar el món. Ja no n'hi ha prou amb acatar les normes essencials de no robar, no enganyar, no fer mal o no matar ningú, o al menys no en tenim prou als que tenim la immensa sort de viure d'una manera còmoda, que no hem de preocupar-nos perquè ens hagi de faltar, a nosaltres o a les nostres famílies, aliment o habitatge, i que disposem de prou temps i diners. Portar una vida mínimament acceptable des del punt de vista ètic implica dedicar una part important dels recursos que ens sobren a fer del món un lloc millor. Portar una vida plenament ètica implica fer el màxim bé que puguem ...

L'escepticisme respecte a si la preocupació altruista pels altres pot veritablement motivar les persones ve d'antic. Hi ha hagut qui pensava que la nostra capacitat moral arriba únicament als nostres éssers estimats, a aquells amb els quals estem, o podríem estar, en relacions de benefici mutu, i als membres del nostre grup tribal o societat a petita escala. L'altruisme efectiu aporta proves que no és així. Demostra que podem ampliar el nostre horitzó moral, arribar a prendre decisions basades en una generositat d'ampli abast i usar la nostra raó per valorar les probables conseqüències de les nostres accions. En aquest sentit, ens permet tenir esperances que les properes generacions seran capaces de fer front a la responsabilitat ètica d'una nova era en la qual els nostres problemes seran d'àmbit global, i no només local. "

Peter Singer. "Viure èticament". 2015

1. Quines són les idees principals d'aquest text?

2. Quins arguments exposa l'autor per defensar les seves idees?

3. Quina relació hi ha entre el que es diu en el text i el que has treballat en aquesta unitat?

4. Estàs d'acord amb les idees i els arguments de l'autor?