1. Objectius

1. Saber definir i distingir entre ètica i moral.

2. Entendre i distingir les diferents teories ètiques sobre els valors morals.

3. Saber aplicar el coneixement de les diferents teories ètiques a casos reals i concrets.

4. Valorar positivament la importància de l'ètica en la vida humana.

2. Continguts

Ètica: una definició

L'ètica, com a doctrina, és una branca de la filosofia que estudia la naturalesa del que es considera bo, adequat o moralment correcte. L'ètica tracta del que està bé i el que està malament, sobre el que hauríem i no hauríem de fer. Quins són els principis que haurien de guiar el nostre comportament? Quins són els valors que han de regir la nostra acció diària? En definitiva, quin és el propòsit i el significat de la vida?

Totes les anteriors preguntes són profundes, encara que algú pensarà que ja tenim algunes respostes. Tots sabem que està malament matar. O no? Els assassins maten a altres persones, això està malament. Però, és correcte que matem els assassins per castigar-los, aplicant la pena de mort? Els soldats maten a altres amb la benedicció de l'Estat: per ventura aquesta autoritat converteix matar en temps de guerra en alguna cosa acceptable? A continuació, ens trobaríem amb altres qüestions com l'eutanàsia i la matança d'animals: un ventall de casos que posen en dubte l'afirmació que matar sempre està malament.

Les preguntes sobre el que hauríem de fer i ser són fonamentals en la nostra naturalesa humana: som profunda i essencialment criatures ètiques, de manera que aquestes qüestions són tan antigues com la humanitat. Newton, en una cèlebre frase, va afirmar: «Si he aconseguit veure més enllà, ha estat perquè m'he alçat sobre espatlles de gegants». Igualment en el camp de l'ètica, la nostra visió es veuria seriosament minvada sense els estudis que ofereixen els gegants filosòfics del passat: Plató, Aristòtil, Kant, Bentham, Mill, així com els seus més recents successors.

L'estudi de l'ètica està subdividit en diferents temes, entre els quals destaquen: la teoria del valor, la metaètica, la teoria de la conducta i l'ètica aplicada.

El dilema sobre com s'ha d'actuar sorgeix de la "suposada" existència de la llibertat, amb la qual l'ésser humà té la capacitat d'escollir entre diferents opcions. Tanmateix, la qüestió de si som realment lliures o no és una qüestió filosòficament controvertida, fins al punt que molts filòsofs han defensat la idea que la llibertat no existeix, com per exemple els filòsofs estoics de l'antiguitat, o el filòsof Baruch Spinoza al s. XVII.

Ètica i Moral

Una gran part de filòsofs defensen la idea que els éssers humans, a diferència dels animals, realment tenim llibertat, és a dir, tenim la capacitat d'escollir el què farem i com ho farem i, a més, podem justificar el que hem escollit, és a dir, podem donar les raons que ens han conduït a elegir una forma o altra d'actuar. Per això es diu que som éssers morals, que l'acció humana és moral. Però també necessitem d'un saber com l'ètica, que ens ajudi a comprendre la nostra acció i a elegir el millor per viure una vida bona.

Des del punt de vista etimològic, el terme ètica prové del grec ethos, que significa manera de ser o caràcter, i moral prové del llatí mos, que significa costum, manera de viure, caràcter. Aquests dos termes es refereixen a la manera de ser que adquireix un ésser humà al cap del temps, al conjunt d’hàbits que resulta de les eleccions que fa.

En la vida quotidiana els termes moral i ètica s'utilitzen generalment com a sinònims. Per exemple, per a la gent significa el mateix dir «l'esportista va actuar amb falta d'ètica» que dir «l'esportista va actuar d'una manera immoral». En els dos casos volem dir que no es va comportar com és costum entre els bons esportistes, no va actuar amb el caràcter d'un bon esportista, no va tenir "fair play".

Ara bé, encara que «ètica i «moral» signifiquen pràcticament el mateix en la vida quotidiana, no tenen el mateix significat en el llenguatge filosòfic, en què es distingeix entre:

- la moral com una dimensió de la vida humana, relacionada amb la llibertat d'elegir i amb la capacitat de reconèixer que hi ha maneres de ser i de viure més pròpies d'éssers humans que altres. La moral se situa en el pla d’allò viscut, i viure moralment consisteix a "ser persona" en el sentit ple de la paraula. Autors com Ortega i Aranguren recorden que el terme «moral» té un sentit esportiu: té la moral alta el que es troba en forma, el que està preparat per afrontar de manera neta qualsevol tasca o projecte, i en canvi es troba desmoralitzat qui no té coratge per acceptar cap repte.

- l’ètica (o filosofia moral) és la reflexió filosòfica sobre el que és moral i el que no. Se situa en el pla d'allò pensat. Porta adjectius filosòfics: ètica aristotèlica, ètica kantiana, ètica utilitarista, etc. Cada escola filosòfica ha elaborat la seva teoria ètica per comprendre la dimensió moral de la vida humana. D'aquesta manera, podem trobar-nos amb ètiques discursivament enfrontades, com per exemple l'ètica deontològica, que posa l'èmfasi en el compliment del deure sense excepcions, i l'ètica teleològica, que es focalitza en assolir els objectius que són desitjats.

Aquest enfrontament intel·lectual és més difícil de trobar quan es parla de moral, ja que els hàbits socials i els costums adquirits tenen un paper determinant a l'hora d'establir judicis de valor moral.

Malgrat les diferències que es donen entre l'ètica i la moral, hi ha d'haver, tanmateix, un principi lògic de coherència, o manca de contradicció, que les uneixi. Això vol dir que l'acció moral concreta d'un individu s'ha de correspondre amb els valors i els principis ètics que aquest mateix individu defensa. En cas contrari, l'honestedat moral de la persona i la seva credibilitat davant dels altres desapareixen.

Per exemple, si un empresari defensa el principi ètic de la igualtat entre les persones, no pot pagar menys a les dones empleades per ell que als homes, o no pot contractar immigrants per tenir-los sotmesos a condicions laborals inferiors a les dels altres treballadors. Un altre exemple seria que algú es declari defensor dels drets del col·lectiu LGTBI+, però que quan arriben les eleccions voti a partits homòfobs.

Preguntes ètiques: uns exemples.

1. Està bé fer servir embrions humans en la investigació mèdica que puguin salvar vides en el futur?

2. Està bé lluitar en una guerra en una causa justa encara que provoqui les morts de civils innocents?

3. Està malament que algunes persones visquin en l'abundància, mentre que d'altres, en altres llocs, es moren de fam?

4. Està malament matar animals perquè serveixin de menjar als éssers humans?

Moral com a Estructura i Moral com a Contingut

Quan l'ètica vol aclarir què és la moral, distingeix dos significats que ens aju­den a comprendre-la:

a) Moral com a estructura

Tots i cadascun de nosaltres tenim una estructura moral que heretem a partir del nostre procés de socialització, amb la qual a l'hora d'actuar podem elegir entre diferents possibilitats i justificar la nostra elecció en relació amb el codi moral que hem après, a banda de fer-nos responsa­bles d'aquesta elecció. Podríem dir que l'estructura moral és el pas previ als continguts morals concrets, definits en la "moral com a contingut".

b) Moral com a contingut

Les persones elegim seguint uns "continguts morals", és a dir, un conjunt de normes, valors i prin­cipis que aprenem, orienten la conducta i configuren una manera de viure. Els contiguts morals diferents determinen diverses maneres de viure: occidental, cristiana, budista, islàmica, ecologista, etc. Així mateix, els continguts morals varien d'una època a una altra i d'un grup cultural a un altre, però això no vol dir que tots els continguts siguin igualment vàlids, i és feina de l'ètica distingir els que són vàlids i els que no. Com sabem, el xoc entre comunitats que basen el seu sistema de vida en morals molt diferents pot ocasionar conflictes i problemes de convivència.

Teories ètiques

La qüestió del que és correcte i el que no ho és, del que està moralment bé i del que està moralment malament, és la preocupació principal de l'ètica o de la filosofia moral, i el punt de partida de les diferents teories ètiques que s'han desenvolupat dels dels inicis històrics del pensament filosòfic.

Pensem en un fet històric com és el de l'esclavitud al S. IV abans de Crist, quan va viure Plató. Si ens preguntem per la moralitat d'aquest fet, podem pensar que en aquella època era "normal", però que avui, al S. XXI, l'esclavitud és inadmissible. Vist des d'aquesta perspectiva, diríem que els valors morals no són universals, i que depenen de diferents factors, com ara l'època, el context social, les necessitats del moment, etc. Aquesta és, doncs, una visió relativista dels valors morals.

1. El Relativisme

El relativisme moral consisteix a afirmar que els principis del que és just i del que és bo només podem trobar-los en l'interior de cada grup determinat i només valen per a aquest, però no per a tots els éssers humans. Com que cada grup té els seus costums i les seves tradicions, les opcions morals que prenen són incomparables amb les dels altres, de manera que el que és just i el que és injust, el que és bo i el que és dolent són sempre relatius a algun grup, depenent de les seves formes de vida. Per tant, resulta impossible als diferents grups culurals posar-se d'acord, assolir uns principis amb validesa universal.

El relativisme va néixer a Grècia amb els sofistes (segle v aC), especialment amb el filòsof Protàgores, quan aquests pensadors van comprovar en els discursos públics la diversitat de punts de vista i el fet que cadascun d'ells pogués defensar-se amb arguments aparentment convincents, sense poder trobar un criteri únic i definitiu per donar solució a les disputes i les posicions enfrontades.

Dos exemples:

• Algunes tribus del desert [...] consideren un deure sagrat, quan algun dels seus és assassinat o capturat per una tribu rival, capturar i matar (després de llargues tortures) a un membre d'aquella tribu, encara que no sigui el mateix que va cometre l'ofensa: per al cas els serveix perfectament un home del tot innocent. Els esquimals creuen que és just matar als pares una vegada que han aconseguit una edat determinada –i, de fet, els pares esperen que ho facin– abans que seguir mantenint-los en els seus atzarosos desplaçaments.

J. Hospers, La conducta humana, Tecnos, Madrid 1964, p. 59.

• Cal abolir l'experimentació amb animals?

Els qui volen abolir-la, defensen la seva posició apel·lant a uns suposats drets dels animals. O bé afirmant que no existeix a priori cap garantia que els efectes en la conducta o en el cos humà hagin de ser equivalents als observats en altres animals durant un experiment.

Els qui defensen que s'ha de mantenir, es basen justament en la negació dels arguments anteriors, és a dir, que els animals no tenen drets, que els humans no som animals, i que experimentar amb els animals és necessari perquè és la única manera d'aconseguir beneficis (com ara nous medicaments) per als éssers humans.

2. L'Escepticisme

El relativisme ha conduït sovint a l'escepticisme, una tendència ètica i filosòfica que van iniciar Pirró i la seva escola en el segle III a. C. Si el relativisme afirma que totes les opcions morals poden ser justificables, i que, per tant, no es pot distingir entre accions bones i accions dolentes (recordem l'exemple de l'experimentació amb animals), l'escepticisme va un pas més enllà per afirmar que, simplement, les veritats ètiques no es poden conèixer. De fet, ni tan sols podem saber si existeixen. Per tant, encara que ens veiem obligats a prendre decisions, mai no trobarem una justificació racional en què fonamentar-les.

Per entendre-ho millor, així explica l'escepticisme el filòsof Josep Maria Terricabras a "Atreveix-te a pensar":

De gent amb tarannà escèptic -gent crítica i un pèl incrèdula-, n’hi ha hagut sempre. Ara bé, l’escèptic pròpiament dit -i el filosòficament més interessant- és el que nega que es pugui conèixer res amb absoluta certesa. El seu coneixement arrenca de fets que resulten molt quotidians i a l’abast de tots: de vegades, els sentits ens enganyen; de vegades, experimentem intensament una realitat que després resulta ser un somni. Generalitzant fets com aquests, l’escèptic pensa que, si de vegades ens enganyem, també podria ser que ens enganyéssim sempre. Segons ell, no hi ha cap coneixement segur del qual ens puguem fiar del tot.

L'argumentació lògica dels escèptics es pot esquematitzar de la següent manera:

1. Per saber alguna cosa, cal estar justificat per creure-ho.

2. Per estar-ne justificat, cal tenir bones raons en què basar-se.

3. Però aquestes raons s'hauran de basar, a l'hora, en altres raons.

4. Això ens porta a una cadena de raons infinita.

5. Per tant, no estem justificats per creure res

Un exemple

1. Sempre s'ha de fer el bé

2. Sempre que es fa el bé, les persones són felices

3. Sempre que les persones són felices, se senten satisfetes

4. Sempre que les persones se senten satisfetes també són generoses

5. Sempre que les persones són generoses són justes

6. Sempre que les persones són justes ...

3. El Subjectivisme

El subjectivisme és una posició filosòfica que nega tant l'existència objectiva dels valors ètics (antirrealisme), com la possibilitat de conèixer valors ètics objectius, perquè considera que els conceptes morals són essencialment conceptes pràctics vinculats a la realització d'accions humanes concretes.

Dit d'una altra manera, un judici moral no és de per si vertader (afirma que quelcom és correcte o bo) o fals (afirma que quelcom és incorrecte o dolent). La seva veritat o falsedat no depèn de les raons que el sustenten, sinó de l'estat d'ànim subjectiu.

Un exemple

Un exemple de posició subjectivista el trobem en la qüestió del dret a l'avortament, quan algú diu:

"Qui sóc jo per dir si avortar és objectivament immoral o si l'avortament és objectivament dolent? Jo veig les coses a la meva manera, i els altres a la seva. Som diferents, i cal respectar la diferència".

Com ens mostra l'exemple, afirmar que la moralitat és subjectiva significa defensar que les nostres opinions morals estan basades en els nostres sentiments, gustos i preferències, i en res més. Des d'aquest punt de vista, no hi ha res que sigui objectivament correcte o incorrecte en termes morals. Quin sentit té aleshores que elaborem argumentacions morals? La resposta més natural a aquesta pregunta, des d'aquesta perspectiva, ens la dóna l'emotivisme.

4. L'Emotivisme

Segons els emotivistes, les afirmacions morals només pretenen expressar emocions i sentiments, i no augmentar el nostre coneixement, perquè d'elles no pot dir-se que siguin ni verdaderes ni falses. Verdaders o falsos són els enunciats lògics i matemàtics, i també els enunciats que descriuen fets que podem comprovar empíricament, però els enunciats morals només expressen allò que el parlant sent interiorment.

L'emotivisme va néixer en el segle XVIII, especialment amb l'obra de David Hume, qui afirmava que la maldat o bondat d'un acte es percep pel sentiment que experimentem davant d'aquest, i no perquè la raó ens ho mostri. En el segle xx apareix de nou l'emotivisme com un dels corrents de l'a­nàlisi del llenguatge moral, representat per autors com Alfred Julius Ayer i Charles Leslie Stevenson. Segons aquests filòsofs, els predicats morals (bo, dolent) no afegeixen res que es pugui comprovar, sinó que expressen aprovació o desaprovació. Per això tenen una doble funció: expressar sentiments o emocions subjec­tives i influir en els interlocutors per provocar-los la mateixa actitud de qui parla.

Un exemple

Si estic en contra de la pena de mort i afirmo «la pena de mort és moralment insostenible», no faig altra cosa que expressar el meu sentiment de rebuig i intentar influir en els altres perquè la rebutgin igualment.

5. L'Universalisme ètic: Hi ha valors morals universals?

Podem pensar, contràriament als relativistes, escèptics, subjectivistes i emotivistes, que l'esclavitud és i sempre serà inadmissible, independentment de l'època o les circumstàncies en què es pugui produir. Aquesta afirmació es basa en la creença que existeixen uns valors morals universals (en aquest cas, el de la dignitat humana), i és el fonament del que anomenem "Universalisme ètic".

Un dels seus màxims representants és el filòsof I. Kant. Per a Kant, les postures relativistes no són consistents, ja que no poden explicar el fet que, en realitat, els éssers humans discutim i argumentem sobre qüestions morals, com per exemple, què és just i què no ho és, i per poder-ho fer necessitem partir de postulats universalistes. Dit d'una altra manera, si penséssim que tot és relatiu, ja no hi hauria lloc per a la discussió i l'argumentació.

Un exemple

A diu: "les drogues són bones"

B diu: "t'equivoques, les drogues són dolentes"

Valor moral universal que A i B comparteixen: "la salut"

A diu: cal castigar els nens

B diu: no s'ha de castigar els nens

Valor moral universal que A i B comparteixen: "educació"

A diu: si vols la pau, prepara la guerra

B diu: si vols la pau, dialoga

Valor moral universal que A i B comparteixen: "la pau"

L'ètica no és ciència. La fal·làcia naturalista

Com veiem, la reflexió ètica no cerca descriure com són les coses, sinó prescriure com han de ser. No afirma “això és així”, sinó “això ha de ser d’aquesta manera”. Per aquesta raó, tota ètica acaba formulant una moral constituïda per manaments i imperatius. I aquest és un tret que diferencia l'ètica de la ciència: Les ciències són descriptives, mentre que l’ètica, per contra, és prescriptiva.

En canvi, la ciència no jutja com és la realitat, sinó que es limita a intentar comprendre'n la seva naturalesa íntima i el seu comportament: què és la matèria? què és la llum? com es comporta la gravetat? Existeix el buit? Quines lleis governen l'univers? Així mateix, la ciència segueix un mètode universal (el mètode científic) que delimita el seu àmbit d'estudi. Dit d'una altra manera, la ciència només pot estudiar allò que es pot sotmetre al seu mètode.

L'ètica, per la seva banda, no té aquests limitacions. Com hem vist, hi ha tantes teories i mètodes en ètica com éssers humans que vulguin dedicar-hi el seu temps i la seva reflexió.

Així mateix, el salt que fa l'ètica partint d'allò que és (la realitat) a allò que hauria de ser (el que queda determinat pels principis i els valors morals) posa en entredit el seu valor epistemològic i la seva pròpia fonamentació.

En aquest sentit, el filòsof escocès David Hume (s. XVIII) va denunciar el caràcter fal·laciós de tota teoria ètica que vulgui presentar-se com a vàlida universalment, partint del fet que, segons aquest filòsof, no és lògicament acceptable fer aquest salt des "del que és", al que "hauria de ser". La crítica de Hume és aprofundida per G.E. Moore al s. XX, quan posa nom a aquest tipus de fal·làcia: la fal·làcia naturalista.

Un exemple

A diu: Matar és dolent

B diu: Matar és un fet, ni bo ni dolent

A diu: l'avortament és dolent

B diu: l'avortament és un fet, ni bo ni dolent

A diu: estimar és bo

B diu: estimar és un fet, ni bo ni dolent

Relació amb les teories ètiques:

1. Relativisme

A diu: estic d'acord, cal educar amb "mà de ferro", així els nens es fan forts i poden fer front a les dificultats amb èxit.

B diu: no estic d'acord. El patiment no és educatiu. Si els nens pateixen, tindran trastorns mentals en el futur, i per tant seran més dèbils i fracassaran a l'hora de fer front a les dificultats.

2. Escepticisme

A diu: Per saber si cal deixar que els nens pateixin o no, primer cal saber què és el patiment.

B diu: Per saber què és el patiment, cal haver-lo viscut, cal haver patit.

A diu: Per haver-lo viscut, cal ser conscient que el que es vivia era patiment.

B diu: Per ser conscient d'una cosa, cal estar segur que no estàs dins d'un somni.

A diu: Per estar segur que no estàs dins d'un somni ...

3. Subjectivisme

A diu: Qui sóc jo per dir que el patiment dels infants és bo?

B diu: Qui sóc jo per dir que el patiment dels infants no és bo?

4. Emotivisme

A diu: només sé que el patiment dels infants em produeix un sentiment de dolor.

B diu: només sé que un petit patiment dels infants, quan dóna bons resultats em produeix un sentiment de satisfacció.

5. Universalisme Ètic

A diu: fer patir els nens és dolent

B diu: fer patir els nens és bo

Valors morals universals que A i B comparteixen: fortalesa, caràcter, educació, autonomia, resiliència, maduresa, coratge