Consulta els poemes per al teu alumnat o descarrega'ls en format imprimible.
La xafogor, les figueres, les dones endolades
que aixequen un moment el cap del solc, i guaiten lluny:
els capells de palma, la terra clivellada, les formigues.
Passaven els dies, graons de fusta fatigada,
que el temps, els anys, extenua més.
Cubs de calç! Jo drece
una humil invocació
terra erosionada, batuda,
pins, garrofers, oliveres
sota el vent de la mar. Recorde
la gràcia, humil, de colomes
de fang, de les cases, finestrons,
murs gruixuts, persianes verdes.
Hores d'espart, el grapat d'ametlles
desat en silenci damunt la taula,
el vi aspre, corda d'espart o cabàs de
palma treballat amb els dits, lleugers,
al racó. D'aquell bocoi, dic.
Seguia el silenci , sense pupil·les,
dits hàbils, durícies, feia coses
d'espart. En llevar-se li queien de
la faldilla, negra, fullosa,
nues engrunes d'espart encara.
Roca suspesa en l'aire, roca,
roca cariada, roca. Brunzen
cigales, el sol arrenca escates
metàl·liques, donem voltes
encara. Boscos d'alzines, pins
regalimants de reïna, oliveres!
Terra, terra amagada, soferta,
fecunda, covada com una aixella,
com una engonal, terra. Rondalles!
Dintre el dia fullós, el mar
ens sobta. Pengen de les roques
els restaurants. El torrent, l'aigua
freda, misteriosa, oscura, les pedres
dures, suaus, arrodonides.
A la porta de casa, a la
porta de casa. Veu dintre
la llum, aquesta, crua,
solar, sense vent. Canta
la terra, cremada, treballada.
El forcat, la rodonor de
l'era. Guaita, a la porta
de casa, dintre la llum.
Molins dintre el dia,
damunt la mar! Ocells,
agulles, amants impossibles,
hores de mocadors en l'aire,
els vaixells es fan a la mar,
les donzelles nues al castell
miren el jorn ben fet, el jorn,
els cossos llargs dintre el
vent, el gra de raïm, oh jorn,
els molins canten i elaboren
el vent, els vaixells es fan a
la mar, els castells xiulen.
Com decantats o recolzats
a la meua infantesa, com
així deixats, com oblidats,
oberts al vent, riurau,
hores de vinyes i moreres,
hores, finestres ventrudes,
vesprades que donen a la mar,
geranis, la tarda ol a
gesmil, la nit ol a gesmil,
oh ventura, guitarra d'enlloc!
Aquesta terra,
aquesta terra nostra.
Colls, serralades.
Però molt més encara.
És molt més que una terra.
I és una terra
i damunt d'ella uns éssers
que un dia parlen
—taula, genoll, cistella—
d'una forma senzilla.
Com aquells líquens,
llàgrimes de maragda,
parres o festa,
agafats a la roca
amb ungles, dents secretes.
Reviscolaven
intactes els topònims.
Geografia
endins, arribaries
a sentir, breu, un pànic
Féiem pàtria cada dia:
era l'ofici i l'alegria.
La véiem créixer, fulgurant.
Era la rosa dels amants.
La pàtria, sempre al carrer.
Un amor com el món sencer.
Era el pitxer damunt la taula.
Era la terra i la paraula.
Era la xicona que passa
i la finestra de la casa.
Era l'amor, era el perill,
era l'estatura del fill.
Era el dia i era la nit
era l'espant era el delit
Jo us recorde, camps
on vaig ésser feliç, jocs
de la meua joventut, dies
de la meua vida. Sempre
vindreu amb mi, cançons,
malenconies de l'edat,
anys que haveu fet els meus
anys, besades que haveu fet
els meus records, patiments,
fondàries, sentiments fondos.
Toque una paret del meu poble.
Us vull dir adeu, parets, rastells.
Veig el rellotge de sol, el balcó d’una andana, el pal, la corriola.
Adeu, dies d’andanes, de pallisses, adeu.
Us enyore, us dic amb la veu incerta.
Evoque un finestró, petit, una pica.
Al capaltard, venien brams de vedells del corralot.
Adeu. Prenc, amb les mans doloroses una pols, suau.