Temps

L'acció té lloc durant una setmana, de dimecres a dimecres, a principis del segle XXI, cap a finals de primavera o principis d'estiu, ja que és quan es juga la final de la Copa del Rei.

Anàlisi pel que fa a la velocitat de dos fragments del primer capítol

Pàgines 9-10

El carrer s'havia buidat de gent i s'havia omplert de fum. I, de la mateixa manera que la gent s'havia enfrontat durant una llarga estona, amb una violència poques vegades vista a la ciutat, el fum formava dos núvols que semblaven continuar la lluita ara que els contendents s'havien separat i una calma tensa havia caigut damunt el barri.

Carrer avall, en la mateixa direcció en què Barcelona abandonava la xarxa atapeïda dels carrers de Gràcia per obrir-se a l'endreçada quadrícula de l'Eixample, el núvols de fum blanc dels gasos lacrimògens es desfeia ràpidament en el vent de la tarda. Al tram d'asfalt reconquerit, una companyia de la policia antiavalots es desplegava a banda i banda del carrer, amb els escuts en repòs, les porres a les mans i les armes disposades a tornar a disparar pilotes de goma i pots de fum. L'uniforme amb armilla antibala desdibuixava les formes dels cossos i els cascs amb la visera abaixada feien inexpressius els rostres. Tot i així, la tensió era ben visible. Els envoltava un silenci tan gran que feia fredor. Descansaven. Es prenien uns minuts de respir abans de carregar.

Carrer amunt, en la mateixa direcció en què el pendent del carrer, cada cop més fort, semblava voler arribar fins a la mateixa serra de Collserola, el núvol de fum negre que s'aixecava de la barricada de pneumàtics s'anava fent cada cop més dens, i a estones amagava de la vista la vella façana de la casa ocupada. No s'hi veia ningú, ni a la casa, ni a la barricada que protegia la porta principal i les finestres dels baixos, que ocupaven completament l'estreta voravia i allargant-se més enllà, reforçada amb contenidors d'escombraries i de runa, fins a tocar l'altra banda del carrer.

No hi havia crits, ni sorolls, i ningú no disparava ja projectils improvisats contra la policia. Els okupes també escansaven i esperaven, i el silenci que cobria la vella casa de Gràcia feia por.

Carrer avall, la policia a punt per carregar; carrer amunt, els okupes disposats a oposar-se amb totes les seves forces al desallotjament inevitable.

Pàgines 17-18

A partir d'aquell moment, tot va anar molt més de pressa. La Lara encara no havia acabat de posar-se dreta, que ja la tanqueta envestia i esbotzava la barricada de pneumàtics. Mentrestant dos policies, encoratjats per l'aparent falta de resistència per part dels okupes, agafaven un tauló que sobresortia d'un contenidor d'escombraries fumejant i el feien servir d'ariet contra la porta de la casa.

La porta, vella i espanyada, tancada només amb una cadena, va cedir de seguida, i els antiavalots van irrompre a l'edifici.

Era l'ocasió que la Lara estava esperant. Sense aturar-se a pensar en el que estava a punt de fer, va acabar d'aixecar-se i va arrencar a córrer cap a la casa. Va sentir al darrere un renec i un crit d'alto de l'agent de policia, però no es va entretenir a mirar enrere. Només en uns segons, va cobrir la cinquantena de metres que la separaven de la casa. Va saltar per damunt de les restes de la barricada de pneumàtics i va entrar a la casa.

A l'últim moment, mentre travessava les restes esbotzades de la porta, va prendre consciència que estava a punt de desembocar al bell mig d'una altra batalla campal.

Però s'equivocava.

La casa estava deserta.

No hi havia ni rastre dels okupes al vestíbul, ni al pati interior al qual s'accedia per una àmplia porta de vidre.

Capítol final

Vora una de les portes, l'Abubakr al-Hadji feia molinets en l'aire amb un gran bastó ferrat, desafiant els mussols a acostar-s'hi. Més enllà, en Gavroche llançava terribles coltellades amb una petita navalla, fent retrocedir un encaputxat que en feia dos d'ell i que no trobava la manera de defensar-se amb el seu ganivet. Prop del centre de la sala, dos mussols, enfilats cadascun a l'extrem del mateix banc, etzibaven brutals puntades de peu a qualsevol que s'hi acostés, mentre mantenien els ganivets aixecats, a unt per ferir. Un corder s'havia deixat caure en un racó, agafant-se amb una mà la ferida que que li havia xopat de sang la màniga. El cap dels mussols brandava amb fúria una clava i, en el moment que l'Íngrid l'estava mirant, va encertar de ple al pit d'un corder, que va caure rodó.

Anticipacions i retrospeccions

Anticipació

(...) només una periodista sense experiència i, potser, una jove agent de policia acabada d'incorporar al cos intuïen l'amenaça que creixia, sorda, a les oblidades entranyes del subsòl.

Retrospecció

Quan l'havien enviat del diari per cobrir el desallotjament de la casa ocupada, la LR no havia pensat ni per un moment que la cosa, informativament parlant, pogués donar per gaire.

Report abuse