Abubakr al-Hadji

ELS CORDERS

-Sabeu que és el que més produeixen les grans ciutats, ara i en qualsevol època, aquí i arreu del món?

- No ho sé... deixalles? -va aventurar l'Íngrid.

- Gairebé. El que més produeix una ciutat són marginats. Gent que queda al marge del progrés i del creixement. Gent que arriba a la ciutat buscant un futur i només troba el fracàs. Gent que no vol ningú i que acaba caminant sense rumb pels carrers...

- Pels carrers... -va fer la Sònia-. Abans ha dit que va recollir en Gavroche del carrer. És això el que fan els corders?

L'Al-Hadji va assentir amb posat greu.

- Fa gairebé tres-cents anys que ho fem. Des que un grapat de supervivents del setge de 1714, que havien de pagar amb la vida la fidelitat a la seva terra, es va refugiar als racons més ocults de la ciutat, juntament amb captaires i bandits de tota mena, i va invocar la memòria dels antics corders medievals, bandejats pels seus conciutadans. A partir d'aleshores, l'Ordre dels Corders s'ha anat perpetuant, sense que ningú no sabés res de nosaltres.

(...)

- Hem viscut a les clavegueres, i també als racons més marginals de la ciutat. Hi ha hagut èpoques en què pràcticament hem desaparegut, i d'altres en què hem estat nombrosos, segons ha anat transcorrent la història de la ciutat.

(...)

-Hi ha una barreja de sentiments- va començar a dir; parlava amb un fil de veu, com si en comptes de respondre a la pregunta de l'Abubakr estigués fent una confessió íntima-. Odieu la ciutat que us va deixar de banda, que us va obligar a buscar el refugi de la vostra germandat. Però també l'estimeu, perquè si no ja no seríeu aquí, i perquè, si no l'estiméssiu, no voldríeu ja ajudar la gent, recollir gent del carrer per incorporar-la a les vostres files, com vas fer tu amb el Gavroche.

ELS MUSSOLS

(...) Si aquests dies està passant tot el que està passant, és per culpa dels Mussols.

-Mussols?

-Sempre han estat una branca, un corrent de pensament dins els Corders. Com bé acabeu de dir, els nostres sentiments són ambigus, i ells representen l'altra tendència possible.

- La de l'odi...

- L'odi cap a la ciutat que els va deixar de banda -va continuar l'Abubakr-. L'odi i el desig de venjança. El nom els ve de la història de l'incendi del Liceu, l'any 1861.

Les noies no havien sentit a parlar mai d'aquell incendi, ni sabien què hi podia tenir a veure un mussol, però no volien per res del món que el seu amfitrió perdés el fil del relat.

-I ara són els que dominen? -va preguntar l'Íngrid?

- No, però han agafat força. Els guia un parell d'il.luminats que s'han compromès a dur-los cap a la venjança. Des de fa unes setmanes estan reclutant elements marginals de la ciutat, gent especialment ressentida a qui atreuen no amb promeses de futur, com nosaltres, sinó amb promeses de venjança. Pel que sabem, han reunit un petit exèrcit. S'han separat de nosaltres i s'han establert a les mines de la muntanya de Montjuïc.