31/05/2021: El lector escriu, per Berta Bertoldi.

Stop a la carretera

Som un grup de 250 veïns que vivim al carrer Monfort, als afores del nostre poble, Sant Martí de Dalmàs, a 80 kms de Barcelona, i no pararem de lluitar tots junts fins que algú ens escolti.

Volem dir ben alt i clar que ens sentim molt orgullosos de viure en aquest indret on no patim una afluència continua de cotxes, de sorolls i de fums; que no ens sentim aïllats, tot el contrari, el silenci, la tranquil.litat i el camp ens fan companyia.

Una vegada aclarit això, aprofitem mitjaçant aquesta carta, per manifestar que ens sentim molt decebuts i enfadats perquè l’Ajuntament vol millorar i ampliar el tram de la carretera on vivim per facilitar l’entrada o sortida del nostre poble. Ja portem mesos de lluïta perquè pensem que això suposa no només una destrucció del territori natural, sinó també un cost desmessurat i innecessari. Creiem que hi ha altres necessitats prioritàries, com podria ser la millora de la seguretat vial (posar més semàfors, pas de vianants o signals per reduir la velocitat a les zones pròximes de l’institut). Per tant, no estem en contra de realitzar reformes per promocionar la nostra seguretat, però sí ens oposem a un projecte que, sincerament, no li veiem cap sentit, bàsicament per dos motius molt clars: el cost desorbitat i la brutal destrossa del territori.

Finalment, comentar que no podem permetre que es gastin 60 milions d’euros per la millora d’una carretera mentre altres serveis que sí que són necessaris, com educació, sanitat, serveis socials o transports publics, no es poden dur a terme per retallades en el pressupost.- Associació de veïns del c/ Monfort (Sant Martí de Dalmàs).

Acabem de llegir un text dirigit a un mitjà de comunicació públic ( un diari) on un nombre de persones manifesten la seva queixa o la seva disconformitat sobre un tema, donant raons de per què opinen així (adreçada a la secció “Cartes al director”). Aquesta gent es preocupa per l’entorn natural i volen conscienciar també els altres i fer-los partícips de la seva preocupació. Hem rescatat aquesta carta perquè el proper dissabte, dia 5 de juny, se celebra el Dia Mundial del Medi Ambient. No sabem si aquest veïns guanyaran o no la partida, però segur que tu has après dues coses: que hem de cuidar del medi ambient i què és una Carta al director d’un diari.

17/05/2021: ¡Cómo me gustaba ese museo!, de "El guardián entre el centeno" (J.D. Salinger).

Aunque era domingo, y aunque estaba todo tan húmedo y tan asqueroso, atravesé todo el parque para ir al Museo de Historia Natural. Me sabía ese museo de memoria. Unas veces mirábamos los animales y otras mirábamos las cosas que habían hecho antiguamente los indios (cerámicas y cestas y cosas así).

El museo constaba de varias salas. La primera era la Sala India, muy larga, en la que se suponía que solo podías hablar en susurros; luego pasabas junto a una canoa india. Al final de la canoa había un tío que daba mucho miedo y que llevaba una máscara. Me ponía los pelos de punta, pero aún así me gustaba. Si al pasar tocabas un remo o cualquier otra cosa, uno de los vigilantes te decía: “No toquéis nada, niños”.

Recuerdo que aquel museo estaba lleno de vitrinas. Algunas exhibían ciervos; otras, pájaros; otras, un esquimal pescando...Pero lo mejor del museo ese era que siempre estaba todo en el mismo sitio. Nada ni nadie se movía. Podías ir allí cien mil veces, que nada había cambiado. Lo único diferente eras tú. Podías ir vestido con otros pantalones y otra chaqueta...o con un peinado diferente...o más mayor...o saliendo con otra persona o tus padres se habían divorciado...Yo qué sé, pero estoy seguro de que tú me entiendes. Sus salas eran tan largas como su propio nombre: el Museo Americano de Historia Natural.

¡Cómo me gustaba ese museo!

Et recomano visitar un museu. Tant se val si ho fas amb la teva classe, acompanyat d’un adult, d’un amic o amiga o si fas una visita virtual tu sol o sola sense sortir de casa. Comprovaràs que hauràs descobert objectes que potser ni t’imaginaves que existien, formes de vida diferents per a tu o costums estranys o enigmàtics. Saps quants museus hi ha a Barcelona? Museu de la Xocolata, Museu d’Història, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu de la Ciència, Museu del Perfum… I a Cornellà? Series capaç d’anomenar algun de la teva ciutat? Demà dimarts és el Dia Internacional dels Museus i tant de bo si, quan surtis de visitar-ne un (física o virtualment), diguis com el noi del fragment que acabes de llegir: “Com m’ha agradat aquest museu!”

10/05/2021: ¿Qué me pasa?, per Berta Bertoldi.

Fue una mañana muy difícil para mí. Me levanté con las manos tan agarrotadas que tuve problemas para todo: lavarme, vestirme, preparar la mochila del instituto… Al cabo de un par de horas esa sensación fue desapareciendo y mis manos fueron recobrando la normalidad. Pero no sucedió hasta bien pasado el primer patio.

Son muy pocos los compañeros y compañeras que me conocen bien, así que son solo unos cuantos los que pueden echarme una mano en un momento difícil como este (dedos dormidos o dolor de huesos). También lo saben algunos profesores. Al fin y al cabo, lo mío no se ve, pero se siente y, aunque no soy partidaria de publicarlo por todo el instituto, tampoco me empeño en negarlo u ocultarlo ferozmente. No se contagia y hay muchas personas como yo en el mundo, incluso chicos. También sé que no me curaré nunca, porque no hay cura.

El trimestre pasado sufrí un brote muy fuerte. Afortunadamente, son escasos y espaciados en el tiempo. De esta forma lo llamó el médico, "brote, “episodio”, “ataque”…¿Qué más da? Sufres mucho y tu vida se paraliza. Los dolores musculares y de cabeza eran tan fuertes que parecía que la medicación no hacía su efecto. Los médicos optaron por cambiarme el tratamiento y fue un acierto. Pero durante quince largos y tediosos días no pude salir de casa. A esos espasmos únele una buena dosis de cansancio y habrás creado el cóctel perfecto para desear despertar cuanto antes de esa terrible pesadilla.

Me lo detectaron el año pasado. Empecé a perder el apetito y a cansarme mucho sin hacer grandes esfuerzos. Me llamo Andrea, voy a 4º de la Eso y tengo lupus.

El lupus és una malaltia que afecta aproximadament una de cada 10.000 persones, més dones que homes (nou de cada deu casos són dones) i és freqüent que es presenti a partir dels quinze anys. “Lupus” significa llop en llatí i algunes erupcions d’aquesta malaltia que surten a la cara són similars a les taques de la pell d’un llop. Sembla ser que l’Andrea del nostre conte no té aquestes taques a la cara, però sí té altres símptomes més durs. Avui és el dia mundial del Lupus i hem volgut fer visible aquesta malaltia a l’espai de la Benvinguda. Sabies que gent famosa com el desparegut Michael Jackson, la Selena Gómez o la Kim Kardashian també la pateixen?

26/04/2021: La mina.

Luis mandaba a su madre a cualquier recado para quedarse a solas con Carmela. La muchacha, en cuanto quedaban solos, cerraba la puerta de la calle y se tumbaba al lado de su novio para besarle y hacerle caricias.

Se encontraba Luis muy impresionado por lo que había dicho el médico de mirarle el pecho por rayos equis. En la mina, todos los años, de cada cien hombres diez enfermaban con el primer grado de silicosis y los mandaban a trabajar en las labores del exterior.

Luis, como todos los mineros, tenía mucho miedo a la silicosis, al polvo que llegaba a los pulmones hasta convertirlos en piedra.

“Cada día se puede respirar peor. Día a día la fatiga y la tos se hacen más grandes y andas como acatarrao.”

Se acordaba de cuando murió su tío Moisés. El tío Moisés era hermano de su padre y un hombrachón de cien kilos de peso, tieso como un pino. Picaba mineral por cuatro y bebía por una docena. Un día se puso enfermo y lo llevaron al hospital. Volvió al poco tiempo y ya parecía otro. No hablaba casi nunca y sólo bebía leche. Miraba todo con aire muy triste.

Ya los compañeros no tenían envidia del tío Moisés, ya no podía alborotar en la taberna, ni las mujeres andaban tras él como el ratón tras el queso. Ya sus puños no imponían respeto ni era capaz de echar un pulso con el que se terciara. Los chiquillos le chiflaban por la calle. Por la fatiga que le daba al trabajar se parecía a Ramiro; por las broncas que tenía con su mujer, al marido de la señora Dolores, y por el poco dinero que podía ganar bajo tierra y el hambre que pasaba, a cualquiera de los cientos de mineros que vivían en la cuenca minera.

Tío Moisés sólo sentía cariño por Luis. Cuando se notaba triste iba a buscar al muchacho y le contaba cosas de cuando la penúltima huelga, porque nunca habría una última en busca de unas mejores condiciones, más seguras, y de un salario mayor, más justo, para que pudieran vivir dignamente.

A veces renegaba de todo y le decía al muchacho: “—Luis, si un día mi hermano quiere mandarte a la mina, mata a mi hermano.”

Otras veces, en cambio, se acordaba de sus buenos tiempos...

Hem reproduït un fragment del llibre La mina, d’Armando López (1960). Si hi ha un ofici perillós i arriscat, aquest és el de miner. Els miners han fet sonades vagues al llarg de la història per millorar les seves condicions laborals i físiques (malalties cròniques, mort). El proper dissabte, primer dia de maig és el Dia Internacional dels Treballadors i, precisament, no es treballa. Se celebra en honor als sindicalistes estatudinencs que van perdre la vida el 1886 a la Revolta de Haymarket. Aquells obrers demanaven que la patronal (els caps, “jefes”) respectessin la jornada laboral de 8h. Aquest esperit reivindicatiu s’ha anat relaxant a mesura que ha anat passant el temps i actualment gairebé és un dia festiu dins el calendari. Però no podem ni ens devem oblidar de les nostres reivindicacions, de lluitar per trobar millors condicions a la feina o a qualsevol àmbit de la nostra vida. Ni tampoc de dedicar el nostre espai de benvingudes a aquest tema.

19/04/2021: 23 d'abril.

EL DAU DE SIS CARES

Hi havia una vegada un dau de sis cares que va caure a un taulell.

Va caure en el número 1, es va començar a il·luminar i d’aquell número va sortir un cavaller molt elegant i va avançar una casella, i es va tornar a introduir dins el dau. Uns segons més tard, el van tornar a tirar i va caure en el número 3, i va tornar a passar el mateix, es va il·luminar i va sortir un altre cop el cavaller, però aquesta vegada acompanyat d’una bonica princesa i d’un enorme drac. La nena, tota il·lusionada, va guardar el dau en un lloc molt sagrat, i va anar corrents a buscar la seva mare.

A partir d’aquell dia només jugaria quan jugués amb la seva mare, ja que era la persona que més estimava.

O.C. 1r ESO

Obrim les benvingudes d’aquesta setmana amb un microrelat que va fer l'any passat una nena de 13 anys per celebrar St.Jordi. Com heu vist, què seria del nostre món sense imaginació? El proper divendres festejarem amb magnificiència a l’institut St.Jordi o Santa Jordina. Serà un esdeveniment també molt especial per omplir els carrers de llibres, de roses, de gent i d’alegria. Ai, un dia diferent si ho comparem amb l’any passat…! Però..., tornant al present..., tu ja has fet el teu microrelat?

12/04/2021: La palmera del parc, per Berta Bertoldi.

De sobte, va esclatar un plor, potent, clar, conqueridor.

-És una nena preciosa. Felicitats, Maria! -va dir la llevadora, posant-li el seu nadó sobre el cos.

Des de llavors, ella no hagués sabut viure sense la Carla, la seva filla. La criatura omplia les seves hores del dia i li donaven un sentit que mai havia experimentat abans. Quan la banyava, quan la canviava, quan l’olorava i quan la mirava… sentia un conjunt de sensacions indescriptibles i meravelloses.

La Carla va ser una nena forta, sana i alegre. Va créixer feliç.

Però aquella fatídica nit va trencar tots els seus somnis...Tenia 26 anys.

Un terrible accident de cotxe la va deixar tetraplègica, condemnada a viure en una cadira de rodes. Ni tan sols podia espantar una mosca que se li posés al nas. Adéu sortides, adéu viatges, adéu festes. S’havia convertit de la nit al dia en una persona dependent en tots els sentits: ella, tan preparada per viure.

Ni exercicis ni rehabilitacions van poder fer res. Davant de la finestra de la seva habitació contemplava absorta la majestuosa palmera del parc, els seus contorns amb les primeres llums del dia i amb les darreres de la tarda.

La Maria no va faltar cap dia, fins que es va morir amb 70 anys, a la inexcusable visita per veure la seva filla a la residència on havia ingressat els últims 20 anys. I cada dia va haver d’escoltar dels llavis de la Carla les mateixes paraules: “Vull morir-me”. Així no vull viure”. “Vull morir-me”.

I ho va fer. Va morir una setmana després de fer els 49 anys. No va poder superar una forta pneumònia. Per fi, el seu cor va donar l'últim batec.

I ara és un altre pacient el que mira amb resignació, desesperació o esperança la majestuosa palmera del parc.

Amb 202 vots a favor i 141 en contra es va aprovar el passat mes de març al Congrés dels Diputats la llei de l’eutanàsia: el dret a morir dignament. Com tot gran tema desperta un acalorat debat. Postures amb arguments a favor i en contra, pensaments i opinions oposades sobre aquesta forma de morir. No és senzill prendre una decisió, ja que hi intervenen molts factors: l’estat del malalt, la pròpia malaltia, la seva última voluntat... Potser la Carla, la del nostre conte d’avui, hagués conegut molt abans la felicitat si hagués viscut menys anys. En tot cas, ja és legal accelerar la mort d’algú per evitar un patiment innecessari. Sens dubte, un senyor tema per a les nostres benvingudes.

05/04/2021: Misteris de l'espai

Aquesta setmana, tot i que dilluns és festiu i no tocaria "relat", aprofitem per penjar-vos aquí un recull de les 3 notícies relatives a l'espai i els satèl·lits que ens han portat a dedicar la setmana a la "Conquesta de l'espai":

1. El robot "Perseverance" de la NASA aterra a Mart i ens envia unes fantàstiques fotografies del Planeta vermell:

https://www.bbc.com/mundo/noticias-56261422

2. L'enlairament de l' "Enxaneta", el primer nanosatèl·lit "català":

https://www.vilaweb.cat/noticies/video-nanosatelit-enxaneta-catalunya/

3. Èxit del llançament del CanSat 2021 de l’equip Destiny del Neus Català

https://agora.xtec.cat/insneuscatala/general/exit-del-llancament-del-cansat-2021-de-lequip-destiny-del-neus-catala/

Per què ens fascina tant l'espai exterior? Què hi ha més enllà del nostre univers? Hi ha vida? Què en coneixem i què en desconeixem?

22/03/2021: El mite de Persèfone, per Berta Bertoldi.

Hi havia una vegada un home egoista, solitari i antipàtic. El seu nom era Hades i vivia en el més profund de la terra, a l’infern. Un dia va veure una noia d’una gran bellesa i es va enamorar d’ella a l’instant. Poques setmanes després, quan ella estava al bosc recollint flors, Hades, que s’estava morint d’amor, no va poder aguantar més i la va raptar per casar-se amb ella.

El pare de la noia, preocupat per la seva absència, va començar a buscar-la arreu del món, però malauradament, no la va trobar. Finalment, va demanar ajuda a la gent i uns quants li van explicar el que havia passat: que la seva filla s’havia casat en secret i potser ja no la tornaria a veure mai més. A partir de llavors, el pare, trist i rabiós, va fer una maledicció: totes les flors i les plantes desapareixerien de la terra. I la terra, des d’aleshores, es va convertir en un autèntic desert sec i marró, sense colors ni aromes ni frescor.

Temps després de la desgràcia, un amic molt poderós del pare, ric i amb influències, va aconseguir mantenir una conversa amb Hades, el terrible segrestador. Gairebé el convenç per a que li donés la llibertat a la seva esposa. És que no es compadia de que la noia, a més d’esposa, era filla i tenia dret d’anar a veure el seu pare? Però ja era impossible: tot aquell que marxava al territori d’Hades, és a dir, a l’infern, ja no podia tornar.

Però es va fer una excepció a canvi d’una important quantitat de diners. La jove esposa comptaria amb el permís del seu marit per visitar i romandre amb el seu pare, familiars, amics i resta de gent només durant sis mesos a l’any.

I, miraculosament, durant els sis mesos que ella estava amb el seu pare, la terra s’omplia de meravelloses flors, les plantes tornaven a créixer, els arbres donaven fruit i els ocells cantaven alegres cants a les branques dels arbres. Però només sis mesos a l’any.

Aquella noia es deia Persèfone i era la deessa de la primavera.

Hi ha un gran número de mites i tots expliquen unes boniques històries. En aquesta ocasió hem versionat el mite grec de Perséfone, deessa de la primavera. El mite, protagonitzat per déus intenta donar explicació a l’aparició de la primavera (i de l’estiu) cada 6 mesos. Malgrat que, a vegades, no es tracta de raonar sinó de gaudir del nostre entorn i de la naturalesa: sol, bon temps, flors, colors, llum…Benvinguda, primavera. Ja et trobàvem a faltar.

15/03/2021: Poema.

Aquel día -estoy seguro- 8-

me amaste con toda el alma. 8a

Yo no sé por qué sería. 8-

Tal vez porque me marchaba… 8a

-Me vas a olvidar -dijiste- . 8-

Ay, tu ausencia será larga, 8a

y ojos que no ven… Presente 8-

has de estar siempre en mi alma. 8a

Ya lo verás cuando vuelva. 8-

Te escribiré muchas cartas. 8a

Adiós, adiós… -Me entregaste 8-

tu mano suave y rosada, 8a

y, entre mis dedos, tu mano, 8-

fría de emoción, temblaba. 8a

…Sentí el roce de un anillo 8-

como una promesa vaga… 8a

Yo no me atreví a mirarte, 8-

pero sin verte, notaba 8a

que los ojos dulcemente 8-

se te empañaban las lágrimas. 8a

Me lo decía tu mano 8-

en la mía abandonada, 8a

y aquel estremecimiento 8-

y aquel temblor de tu alma. 8a

Ya nunca más me quisiste 8-

como entonces, muda y pálida. 8a

…Hacía apenas tres días 8-

que eran novias nuestras almas. 8a

A un antic amor o a un de fa poc, a un amic que marxa o a una amiga que guanyes; a un paisatge, a un moment de ràbia o de tristesa o a un instant de felicitat; al teu gos, a un arbre o a la teva mare o al teu fill; o a la lluna o a l'esperança… Mentre hi hagi un sentiment, una emoció hi haurà poesia. No t'amoïnis si surt un sonet o un romanç. Fixa’t-hi en el poema que acabem de llegir. No tinguis por als versos: hendecasíl·labs, heptasíl·labs o octosíl·labs ni a la rima, asonant o consonant. Quantes síl·labes té aquest poema? Té rima? De quin tema tracta?

El proper 21 de març se celebra el Dia internacional de la Poesia i aquesta composició és del llibre Romancero de la novia, de Gerardo Diego (1896-1987). Mentre hi hagi un poeta tindré fe en un món una mica millor.

8/03/2021: El llibre de les tres F, per Berta Bertoldi.

Em dic Berta i soc la mamà de la Martina. La meva filla no ha trencat la cadena de naixements de dones. Ella constitueix la 5ª generació de filles. Sé que no tindrà una vida més fàcil o senzilla per ser dona, també vull pensar que creixerà i que no li faltaran drets per fer, decidir, triar i estimar a qui vulgui i com vulgui. La seva avantpassada, l’àvia Roser, mare de la meva àvia, no va poder dir el mateix. El seu marit li feia molta ombra, tot i que a casa era ella la que eclipsava a tothom.

Coleccionava frases: frases sobre les dones i a favor de les dones. Paraules senzilles que, juntes, convulsionaven l’esperit i el cor de qualsevol. Anys després, aquest llibre, El llibre de les tres F (familiar, famós, feminista), amb les famoses frases de l’àvia Roser encara va rodant de dona en dona, augmentant el nombre de les seves frases, com els anys augmenten el pas del temps i de la vida. Les seves pàgines constitueixen el nostre vincle familiar, allò que ens defineix i que ens impulsa a continuar sent perseverants i imbatibles.

Jo espero que la Martina li passi a la seva filla i aquesta a la seva o al seu descendent (si algun any es trenca la cadena). Totes les frases del llibre tenen una particularitat: surten de la ment d’algun personatge important, famós. Totes excepte l’última, que va ser fruit de la ment de la meva àvia, que es deia com jo.

Comença així:

- El feminisme és l’habilitat de triar el que vols fer. (Nancy Reagan.Actriu nord-americana. Esposa del president nº 40 dels Estats Units)

- Una dona sense un home és com un peix sense bicicleta. (Gloria Steinem. Periodista i escriptora nord-americana. Referent del moviment feminista en la dècada dels anys 60)

- Em nego a actuar de la manera que els homes volen que actuï. (Madonna. Reina del pop)

- Odio als homes que temen la força de les dones. (Anaïs Nin. Escriptora francesa (1903-1977))

- L’home és de la Terra, la dona és de la Terra. Conviu amb això. (George Carling. Actor nord-americà (1937-2008))

- Estudia, forma’t i treballa per a ser independent econòmicament. (Berta A.)

Una cita és la condensació d’un pensament, el resum d’una reflexió, un missatge directe que ens agrada i ens commou. Acabem de llegir algunes, extretes del llibre Les tres F, petit exemple que demostra que el protagonisme de les dones, el nostre coratge i reivindicacions han de passar de generació en generació sense aturar-se mai. També ens serveix com a punt de sortida de les benvingudes setmanals, ja que per a fer una benvinguda rodona i plena sobre el 8-M (Dia Internacional de la Dona) no necessitem grans històries, sinó la nostra presència i potser una cita que ens acompanyi.

1/03/2021: Rap, aldarulls i llibertat d'expressió.

Balanç dels aldarulls com a conseqüència de les protestes pel raper empresonat: 75 detinguts, 45 ferits i 1 milió d’euros en danys a l’espai públic de Barcelona.

Després d’un any de pandèmia, els ànims estan molt tocats i han acabat d’esclatar amb la notícia de la detenció i empresonament del Pablo Hasél i la falta de llibertat que aquest acte simbolitza.

El jove o adolescent que surt al carrer ens ve a dir: “Jo vull expressar-me amb llibertat, no em deixeu ser jove. La política no dona resposta a les meves preocupacions. No m’escolteu. I per això em rebel.lo”

Contenidors cremats, destrosses en un concessionari, barricades al carrer, atemptats als agents de l’autoritat, motos calcinades al centre de la ciutat, hotels destrossats, saquejos a botigues…

Els representants de la cultura i l’art, com els rapers, tenen dret a exercir el seu art amb llibertat d'expressió i, per tant, expressar lliurement la seva opinió a les seves cançons o a altres manifestacions artístiques.

L’article 20 de la Constitució garanteix el dret d’expressar lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula. Ara bé, amb cert límit.

“No me da pena tu tiro en la nuca, pepero. Me da pena el que muere en una patera. No me da pena tu tiro en la nuca, socialisto”

“En mi escuela pública había violencia y no era etarra, sino de retratos de la Monarquía encima de la pizarra”

“Policía Nazi-onal torturando hasta delante de las cámaras”

Al Codi Penal es recullen com fets delictius la injúria greu o la calúmnia.

Llibertat d’expressió sense límits? Destrossar els carrers d’una ciutat i robar comerços per demanar la llibertat d'una persona empresonada injustament per alguns? Modificar el Codi Penal?

L’ingrés a la presó de Pau Rivadulla Duró, conegut amb el nom artístic de Pablo Hasél (condemnat per enaltiment del terrorisme i per injúries a la corona i a la policia), ha provocat un tens debat i aldarulls al carrer. Artistes i intel·lectuals temen per la llibertat d’expressió. De fet, el músic adverteix que el volen fer callar per la denúncia social dels seus raps. Dediquem a aquest tema tan actual com complex i delicat a les Benvingudes d’aquesta setmana, i volem fer-ho plantejant postures a favor i en contra, de manera objectiva, sense imposicions i amb total Llibertat. Comença el debat.

8/02/2021: De dones i de ciència

La Júlia Ibáñez vol estudiar Enginyeria Biomèdica (professionals que es dediquen al disseny i a la producció de pròtesis, raigs X i altres aparells mèdics). I pot fer-ho perquè la seva nota, una vegada acabat el Batxillerat, dona per entrar en aquesta carrera o a qualsevol altra de ciències. Pot triar.

Quedem amb ella per fer-li aquesta petita entrevista.

-Sempre has tret tan bones notes, Júlia?

-Sí, sempre he estat molt bona estudiant.

-Quines qualitats destacaries de tu mateixa com a estudiant?

-Sóc molt competitiva, molt exigent amb mi mateixa i m’esforço per fer les coses el millor que puc.

La Júlia és una de les 40 persones que entrarà pròximament a la carrera d’Enginyeria Biomèdica a la Universitat de Barcelona.

-Des de quan volies dedicar-te a aquest tipus d’enginyeria?

-Et puc dir que no és vocacional, però sí que estava decidida des de fa molt de temps a fer una carrera de ciències.

-Gràcies, Júlia. Et desitgem molta sort en el futur.

No serà l'única dona “científica” a la seva família. La seva tieta va estudiar Biologia i la seva mare, Química. Això, pel que veiem, és una qüestió de genètica...o potser no. Però el que sí tenim clar és que ens agraden les dones amb iniciativa, capaces de combatre estereotips i que ocupin el lloc que els correspon, també en el món de la ciència.

Afortunadament, els temps han canviat molt per a les dones que volen estudiar i dedicar lliurement la seva vida a qualsevol professió de ciències. Ja poden ser reconegudes pels seus propis mèrits a tots els camps científics, la investigació inclosa. Ja estan a la primera fila, ben visibles, i no amagades o desplaçades a un segon pla, quan tots els mèrits i premis anaven a caure a les mans del homes. Tot i que encara, pròxims a la celebració del Dia de la Dona i la Nena a la Ciència (serà l’11 de febrer), en ple segle XXI, en algunes carreres d’aquesta branca, les noies no arriben al 10% dels alumnes. Avui hem recuperat una entrevista que li van fer a la Júlia Ibáñez, una futura enginyera. Una finestra oberta per contemplar un horitzó prometedor.

1/02/2021: SÍ a la pau i NO a la guerra, per Berta Bertoldi

La Paula i la Sònia són dues noies que tenen la mateixa edat, viuen al mateix barri, tenen gustos molt semblants, per això són grans amigues, però...per aquelles circumstàncies de la vida, van a instituts diferents.

MInuts abans de les 8 d’avui, mentre caminaven cap a l’institut, han tingut aquesta conversa.

PAULA (badallant): Ohhh! Un altre dilluns. Per què no començarem els dimarts?

SÒNIA (amb un somriure a la boca): Que exagerada que ets! Si comencéssim en dimarts, cada dimarts seria com els dilluns. Vinga, no et queixis tant! Després ets la més animada de la classe de 3r i la primera en participar a totes les activitats de l’insti.

PAULA (amb sorpresa): Ai, per cert, què fareu en el vostre per celebrar el Dia de la Pau?

SÒNIA (mirant-la incrèdula): El Dia de la Pau? És que hi ha un dia per això?

PAULA (de forma molt segura): I taaant! Va ser aquest dissabte. La nostra classe i les altres dues de 3r baixarem al pati, al segon pati, i formarem el símbol de la pau.

SÒNIA (interrompent-la): La coloma blanca?

PAULA (amb calma): No, l’altre. El que és un cercle que té tres línies a dins. I després llegirem una carta que han fet el Sergi i el Carles, que són els que van millor en llengües, en contra de la violència.

SÒNIA (alegrement): A mi aquestes iniciatives em semblen super bé. Visca la pau! Visca l’amor!

A las dues se’ls va escapar una riallada molt forta.

SÒNIA (amb convicció): És veritat. Per a què serveixen les guerres? Per matar la gent. Perquè no podem acceptar opinions diferents, persones diferents (de color, de cultura, de sexe…), costums diferents…

PAULA (mirant la seva amiga i assentint): Exacte! Tots són iguals, al cap i a la fi. I un altra cosa...tanta violència verbal, de paraules, d’ insults, saps? A la meva classe hi ha un que de quatre paraules que diu tres són insults i no respecta ningú, aquest. A vegades contesta també malament als profes.

SÒNIA (una mica seriosa): Ja...A mi això m’emprenya molt. (Un curt silenci) M'encanta, Paula, que els instituts, com la teva classe, manifestin les seves idees i que tots col·laborem “en fer un món millor”, com diuen. Ja em passaràs les fotos pel whatsapp.

I així, parlant, van arribar a la porta d’un dels dos instituts.

PAULA (amb una mica de desgana): Ohhh, dilluns… Estic que em moro de son. Fins desprès!! Guapa!!

I es van acomiadar amb un gran somriure.

Sabeu per què el 30 de gener és el Dia de la no-violència i la Pau? Perquè va ser el dia que van assassinar a Mahatma Ghandi, un home senzill, activista polític de l'Índia i defensor de la “no-violència” i la Pau com a camí. Nosaltres volem aportar el nostre granet de sorra per promoure aquests valors, tant dins com fora de les aules. Per això dediquem les benvingudes a aquest tema i ens afegim, com un personatge més, al diàleg d’avui dilluns: Sí a la pau i NO a la guerra.

25/01/2021: El maestro

El maestro aguardaba desde hacía tiempo que le enviaran un microscopio. Tanto nos hablaba de cómo se agrandaban las cosas menudas e invisibles por aquel aparato, que los niños llegábamos a verlas de verdad, como si sus palabras entusiastas tuvieran un efecto de poderosas lentes.

«La lengua de la mariposa es una trompa enroscada como un resorte de reloj. Si hay una flor que la atrae, la desenrolla y la mete en el cáliz para chupar. Cuando lleváis el dedo humedecido a un tarro de azúcar, ¿a que sentís ya el dulce en la boca como si la yema fuera la punta de la lengua? Pues así es la lengua de la mariposa». Y entonces todos teníamos envidia de las mariposas. Qué maravilla. Ir por el mundo volando, con esos trajes de fiesta, y parar en flores como tabernas con barriles llenos de jarabe.

Yo quería mucho a aquel maestro. Al principio, mis padres no podían creerlo. Quiero decir que no podían entender cómo yo lo podía querer tanto.

Aquel maestro era feo como un bicho. Tenía la cara de un sapo. Y aún recuerdo como si fuera ayer sus palabras el primer día que me incorporé a la clase, cerca de un mes más tarde que mis compañeros.

«Tenemos un nuevo compañero. Es una alegría para todos y vamos a recibirlo con un aplauso».

«¿Cuál es tu nombre?»

«Gorrión»

«¡Me gusta ese nombre...,Gorrión!»

Ahir, 24 de gener, va ser el Dia Internacional de l’Educació. Hem seleccionat petit fragment del llibre La lengua de las mariposas, de Manuel Rivas, on el seu petit protagonista admira i estima el seu mestre. Una gran part de la nostra vida (per no dir tota) ens la passem exercint d’alumnes: per obligació, per devoció, per necessitat o per curiositat. Ho podem fer de manera autodidacta (per un mateix) o de la mà d’algú que et porti per un camí solitari i t’ajudi a descobrir després indrets desconeguts i racons apassionants que desconeixies. I dic jo, per què alguns professors o professores se’t queden gravats a la ment i no els pots oblidar…?

18/01/2021: Un poema sobre l'hivern

Els núvols són més blancs, el cel més pur.

Ara és temps de morir, que la vida es reforça.

El món, altra vegada despert davant l’atzur,*

pressent* càlidament que ha de tenir un futur

-sempre el somni que precedeix la força!-

Les branques d’ametller senten, sota l’escorça*,

un moviment suau i obscur.

El trèvol* ja verdeja* a la ribera*.

Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.

Tremola cada cosa de no saber què espera.

La neu assolellada* llisca* per la gelera*.

Els torrents se’n nodreixen* poc a poc.

Daurats migdies dels minvants* d’hivern!

Ara és temps de morir, que la vida comença.

Glossari

*atzur: blau fosc.

*pressent: del verb pressentir.

*escorça: part exterior dels arbres i de les branques.

*trèvol: planta de tres fulles.

el trèvol ja verdeja a la ribera: el trèvol ja destaca a la vora del riu.

la neu assolellada* llisca* per la gelera*: la neu tocada pel sol cau suaument per les muntanyes

*nodreixen: s’alimenten

*minvants: de curta durada

Benvinguts a la 3a setmana del mes de gener: un mes fred i especialment “adormit”. De quina manera podríem descriure l’hivern? Quines paraules (substantius, adjectius) o quines imatges faríem servir per fer una mena de quadre? És cert que l’hivern simbolitza la mort, el somni, la quietud…? Et convido a llegir aquest poema de Màrius Torres (metge i poeta català del s.XX) que fa la descripció d’un paisatge invernal. Una etapa de la vida, un estat transitori que precedeix la renaixença. L’hivern com temps de mort provisional per agafar impuls cap a la vida i l’alegria.

11/01/2021: Las promesas de Berta, per Berta Bertoldi

Querido 2021:

Siempre que empieza un año nuevo me asaltan las mismas dudas, los mismos temores y acabo escribiendo en mi diario: “¿Cómo será para mí el año que ahora comienza? ¿Qué sorpresas (agradables o no) me traerán los 12 meses venideros?” Porque un año es muy largo y lo mismo te puedes venir arriba como llevarte tantas decepciones que acaben por hundirte. Pero, por eso, tienes que ser precavido para que no te coja desprevenido o desprevenida. Yo aconsejo a todo el mundo anotar o hacer una breve lista de propósitos y, a partir de ahí, diseñar tu año.

En mi caso, al 2021 le pido aprobar todas las materias este curso y mejorar las notas. Sé que para eso tendré que esforzarme y trabajar mucho más que el año pasado, aunque si me lo propongo (como me dicen en casa), creo que puedo conseguirlo. También procuraré estar más atenta en clase para no distraerme. Reconozco que esto es lo más difícil para mí, porque tiendo a pensar enseguida en mis problemas cuando me aburro…

Otro de mis propósitos es dormir más. Si me voy a la cama a una hora decente, dormiré más y no me costará la vida levantarme pronto. Tampoco va a ser fácil porque, ¿cuál es esa hora decente: la que marca el reloj o la que te pide el cuerpo? Pero prometo que voy a intentar con todas mis fuerzas acostarme pronto. Hoy también.

Para este año me he planteado ampliar mi círculo de amigos. Ya sabemos que con la pandemia no están las cosas como para salir. Pero sí intentar hablar con todos los de mi clase, por ejemplo. No sé, algo así como abrir más mi mente e intentar conocer otras opiniones. ¡Ah! Y perdonar más, no ser tan rencorosa...Nunca sabes quién te puede ayudar en un momento de bajón.

No quiero dejar atrás la actividad física y la alimentación. “Mens sana in corpore sano”, como se decía antiguamente. Moverme más y comer sano y variado. Al menos, lo tengo claro.

Y, por último, ayudar más en casa y llevarme bien con mi hermana. El problema es que chocamos mucho. Ella dice que yo me meto con ella, pero la mayoría de las veces empieza ella. Y yo, como soy la pequeña, pues juego con desventaja. Espero que mejore la convivencia para la salud de mi madre.

A ver, conciencia, contéstame: ¿Lo conseguiré este año? ¿Me acordaré de mi tercer o cuarto propósito en...abril? “Recuerda, Berta: has hecho una promesa, has hecho una promesa, has hecho una promesa…”

Arranquem les benvingudes d’aquesta setmana en el primer mes del recent nascut any 2021. Per a molta gent, l’inici d’un any nou implica portar a terme una sèrie de reptes o desitjos que complir. Pensem que fer una llista de bons propòsits ens ajudarà a ser millors persones i a sentir-nos més feliços amb nosaltres mateixos. Però, ens recordarem d’ells d’aquí a 4 o 5 mesos, com diu el fragment “Las promesas de Berta”?

23/11/2020: 7 missatges

Quin significat i quin valor tenen per a tu aquests 7 missatges? Dedica 10 minuts a reflexionar sobre ells.

La violència de gènere ens afecta a tots

Si pateixes violència de gènere la culpa no és teva

Els homes són una peça clau en la lluita per a la llibertat

Els gelos i el control no són amor

Aprenc a identificar els símptomes del maltractament

Hi ha sortida: denúncia

Educació per acabar amb la violència de gènere

En motiu del proper 25 de novembre, Dia per a l’eradicació de la violència contra les dones, inaugurem la benvinguda d’avui amb set oracions petites, breus, però molt contundents; oracions curtes amb un gran significat. Per una part, el rebuig a qualsevol tipus de violència o d'amenaça, per petita que sigui, i per l’altra, l’alè d’esperança de cara a un futur (esperem) no molt llunyà. Perquè, a vegades, per dir grans missatges amb 7 en tenim prou.

16/11/2020: L' Adela, en Lluc i en Nicolau

El mestre de Matemàtiques es va acostar a tots tres, va seure a sobre d’un pupitre i els va dir:

-Les matemàtiques són essencials. Us ajuden a pensar, a racionalitzar les coses, a tenir una disciplina mental. Vosaltres llegiu?

-Sí -va dir l’Adela- . Jo m’empasso totes les novel.les policíaques que enganxo, i gairebé sempre endevino qui és l’assassí abans que s’acabi la història.

-Jo sóc un fan de la ciència-ficció i de la fantasia -li va recordar en Lluc-. Em llegeixo totes les històries que trobo.

-I el meu fort són els còmics -va voler deixar ben clar en Nicolau- . Tot i que també sóc força bo amb els videojocs.

-Doncs les matemàtiques són iguals que tot això!- va insistir el profe de Mates-.Una bona novel.la policíaca és com un problema de mates, ens va donant pistes per arribar a un únic final possible: el culpable. Passa el mateix amb la ciència-ficció, no cal dir amb els videojocs. Si la teva ment és capaç de treballar a la velocitat necessària per arribar al final d’un videojoc, és que estàs capacitat per resoldre qualsevol problema de matemàtiques.

-No és el mateix -va negar en Nicolau.

Llavors, ell professor va agafar un bolígraf i va començar a escriure a tota velocitat en un full:

-Au, ràpid, en un segon, quin és el resultat d’aquesta multiplicació?

35.975.021 x 33 x 12.975.123.399 x 2 x 679 x 1.111 x 0 x 19.555 =

-En un segon???-Van dir els tres alumnes alhora.

-Sí, en un segon. -Va contestar-. El resultat és 0.

-Clar! Allà hi ha un zero, gairebé al final -de sobte, ho tenia-. Tant se val que multipliquem milions per trilions. Sigui el que sigui, multiplicat per zero és sempre zero. -va sospirar.

-Nois -ara parlava el professor-, les matemàtiques són essencials, com ja us he dit al principi. Després de la llengua (aprendre a llegir i escriure), són el més important que hi ha. Són com un joc i si no voleu jugar, no voleu donar una oportunitat al vostre cap.

A la setmana dedicada a la ciència, obrim la Benvinguda d’avui dilluns amb el fragment d’un llibre de Jordi Serra i Fabra, l’argument del qual gira al voltant de les matemàtiques. Segons alguns, les matemàtiques constitueixen la branca del coneixement més interessant i complexa i, en cert sentit, es consideren la mare de totes les branques de la ciència.

Malgrat que a alguns no els entrin de cap manera.

9/11/2020: Superlópez, un superhéroe "de película", per Berta Bertoldi

¡Hola! Me llamo Juan López. O Superlópez. Vine al mundo en el planeta Chitón y llegué a la Tierra siendo un bebé. Me adoptaron los Sres. López y pronto descubrí mis Superpoderes para combatir el mal: superfuerza, supervelocidad, supervista, supersoplido…

En realidad, nací como parodia (¿Sabes lo que es una parodia? Lo he subrayado adrede, para que conozcas el significado de esta palabra o de otras expresiones que encontrarás más adelante). Bien, a lo que iba. Te decía que nací como parodia de los superhéroes del cómic norteamericano y, más concretamente, de Superman, aunque tal vez ya te has dado cuenta.

Pero si Superman es un tipo alto, fuerte y guapo, yo soy más bien un antihéroe: un tipo feúcho, delgadito y poca cosa. Tengo novia y trabajo de contable en una oficina, pero también suelo escaquearme bastante del trabajo…Porque a mí, lo que verdaderamente me gusta son las aventuras y ayudar al que lo necesite. Por eso, a veces soy Juan y, otras, soy Superlópez.

No estoy solo: me acompañan personajes como Jaime González, Luisa Lanas, mi novia, el Jefe, que es mi jefe verdadero, Al Trapone y su banda o Lady Araña.

¿Y cómo son mis aventuras? ¡Buf! Repletas de humor, mucho humor, y bofetadas. Todo se resuelve así: a golpe limpio, y la mayoría de las veces, por dejar claro quién es el jefe del grupo (como los equipos de Marvel). También critico aquello que detesto, por ejemplo, algunas convenciones sociales , el tabaco o las drogas, que tanto daño hacen, sobre todo, a los jóvenes.

Y este es mi mundo. ¿Qué? ¿Te animas a acompañarme?

Aquesta setmana se celebra a Cornellà la 36à Mostra del Còmic i, per aquest motiu, volem oferir un petit espai on càpiguen alguns dels personatges de còmic més famosos i coneguts. Així que, això no ha fet més que començar!

2/11/2020: Reflexions a partir d'un microrelat, per Berta Bertoldi

Una habitació amb vistes

La companya de classe li explicava que des de la seva habitació de la seva terrassa veia el mar, que era uns carrers més enllà, i els arbres del parc que tenia just a sota de casa.

Ella, en canvi, obria la finestra, agafava una cadira i s’asseia per contemplar un riu. L’endemà unes muntanyes nevades. I a l’altre, la sorra del desert. La Mònica no tenia vistes, el seu pis donava a un minúscul pati interior de l’edifici. Però llegia, llegia molt, i vivia moltes vides mentre esperava que passés el temps per poder recuperar la seva.

M. Carme Marí és l’autora d’aquest microrelat que em convida a reflexionar. Jo també penso que a vegades podem viatjar sense sortir de casa i descobrir llocs meravellosos i conèixer gent interessant amb la qual compartir pensaments i establir converses imaginàries; que no necessitem grans luxes o articles cars per ser feliços (una casa amb terrassa per veure el mar, com hem vist a aquest petit relat d’avui )... No. “Com?” Us preguntareu. “Llegint” - us responc jo. Sí, sí. Llegint a casa, a casa teva. En ocasions amb un llibre és suficient; de vegades poques línies basten per fugir de la realitat que ens envolta i crear un món nou, personal i plenament nostre.

26/10/2020: Y se acercaban, se acercaban

Era de noche y Beatriz había subido a su habitación a dormir. Abajo continuaba la fiesta, pero ella se encontraba cansada.

Estaba inquieta, daba vueltas en la cama y no podía quedarse dormida. De pronto, empezó a oír ruidos extraños en el silencio de la medianoche, ecos de pasos y suspiros y respiraciones que anuncian la presencia de algo que no se ve, pero que notas que se aproxima.

Y cerrando fuerte los ojos intentó dormir... Pronto volvió a incorporarse

más pálida. Ya no era una ilusión: unas pisadas lentas sonaban

sobre la alfombra; el rumor de aquellas pisadas era sordo,

casi imperceptible, pero continuado, y además se oía crujir una

cosa como madera o hueso. Y se acercaban, se acercaban. Beatriz

lanzó un grito agudo, y envolviéndose en la ropa que la cubría,

escondió la cabeza y aguantó el aliento. Así pasó una hora,

dos, la noche, un siglo, porque la noche aquella pareció eterna…

Como pronto será 31 de octubre, la “Víspera de todos los Santos” (o Halloween), adaptamos un pequeño fragmento de la leyenda de Gustavo Adolfo Bécquer, El monte de las ánimas. Atención, fans del terror, de la noche y de los muertos...Los vivos os esperan.

19/10/2020: Aturem la corba, de PROCICAT

Des d’aquest espai de Benvinguda, el nostre petit homenatge a en Quino, dibuixant argentí (Mendoza, 1932) “pare” de Mafalda, que ens va deixar el 30 de setembre de 2020 als 88 anys.