Sergio Blanco


[ESP]

«Teatro y crisis: el placer de la autonomía»

La palabra crisis en japonés está compuesta de dos caracteres: peligro y oportunidad[AA1] , es decir que, ante una situación dificultosa, hay un intento de buscar un beneficio.

Teatro y crisis creo que son inseparables. El teatro surge de la crisis, con la crisis, por la crisis y para la crisis. Su venida no es con el fin de suspenderla, o denunciarla, ni siquiera sanarla, sino que su aparición va a producir más crisis todavía. El teatro surge de la crisis y produce más crisis. El teatro no solo evidencia la crisis, sino que la acentúa. El teatro es por excelencia el arte de la crisis por el simple hecho de que nace de una crisis entre la realidad y la ficción, es decir, entre la verdad y la mentira. Ese es su origen. Y esa es la razón por la cual se lleva tan bien con ella. Las sociedades y los humanos necesitamos que el teatro nos venga a poner en crisis porque la experiencia crítica es lo que tira abajo toda hegemonía o supremacía o predominio. Allí en donde hay certezas, seguridades y convicciones, el teatro, por medio de la puesta en crisis, va a traer dudas, inseguridades y vacilaciones. No estar seguros de nada es uno de los inicios de la sabiduría y renunciar a toda convicción es el comienzo de la emancipación. El teatro pone en crisis al yo, a la verdad, a la identidad, a la ley, al documento, a la historia, al juicio, y, de esta forma, logra poner en crisis el cuerpo y el lenguaje. Y cuando estos dos últimos están en crisis, es decir, cuando el cuerpo y el lenguaje se cuestionan, se interrogan, se averiguan, entonces pueden adquirir una parte de la libertad. Es en esto que el teatro puede ser político: aporta la crisis necesaria para emancipar la lengua y el cuerpo.

Me gusta poder hablar de la emancipación del cuerpo y de la lengua en Catalunya, me resulta algo esperanzador porque creo que de algún modo la actual crisis que este territorio está atravesando es la que finalmente le está confiriendo su verdadera autonomía. O dicho de otro modo: esta situación de peligro está siendo su mejor oportunidad…


Luego de realizar estudios de filología clásica, Sergio Blanco decide dedicarse por entero a la escritura y a la dirección teatral. Sus piezas han sido distinguidas con varios premios, entre ellos: el Premio Nacional de Dramaturgia del Uruguay, el Premio Florencio al Mejor Dramaturgo y el Premio Internacional Casa de las Américas. En 2017 su pieza Tebas Land recibe el premio Award Off West End en Londres y en el 2021 es distinguido una vez más en Londres con un Award Off West End como Mejor Autor por su texto La ira de Narciso. Entre sus títulos más conocidos figuran Kassandra, El salto de Darwin, Tebas Land, Ostia, El bramido de Düsseldorf y Cuando pases sobre mi tumba. Varias de sus obras han sido estrenadas en su país, Uruguay, y en el extranjero, y la mayoría traducidas a distintas lenguas y publicadas en diferentes países.

[CAT]

«Teatre i crisi: el plaer de l’autonomia»

La paraula crisi en japonès està formada per dos caràcters: perill i oportunitat; és a dir, que davant d’una situació dificultosa sempre hi ha s’intenta buscar un benefici.

Teatre i crisi crec que són inseparables. El teatre sorgeix de la crisi, amb la crisi, per la crisi i per a la crisi. La seva arribada no té com a objectiu suspendre-la o denunciar-la, ni tan sols sanar-la, sinó que la seva aparició encara genera més crisi. El teatre sorgeix de la crisi i produeix encara més crisi. El teatre no només evidencia la crisi, sinó que l’accentua. El teatre és per excel·lència l’art de la crisi pel simple fet que neix d’una crisi entre la realitat i la ficció, és a dir, entre la veritat i la mentida. Aquest és el seu origen. I aquesta és la raó per la qual es relaciona tan bé amb ella. Les societats i els humans necessitem que el teatre ens posi en crisi perquè l’experiència crítica és el que debilita l’hegemonia, la supremacia o el predomini. Allà on hi ha crisi hi ha certeses, seguretats i conviccions. El teatre, per mitjà de les situacions de crisi, genera dubtes, inseguretats i vacil·lacions. No estar segurs de res és un dels inicis de la saviesa i renunciar a les conviccions és el començament de l’emancipació. El teatre posa en crisi el jo, la veritat, la identitat, la llei, el document, la història i el judici. D’aquesta manera, aconsegueix posar en crisi el cos i el llenguatge. I quan aquests dos elements es qüestionen, s’interroguen i es descobreixen és quan poden adquirir una mica de llibertat. És per tot això que el teatre pot ser polític: aporta la crisi necessària per emancipar la llengua i el cos.

M’agrada poder parlar de l’emancipació del cos i de la llengua a Catalunya i em resulta força esperançador, ja que d’alguna manera la crisi que aquest territori està travessant és la que finalment li està conferint la seva veritable autonomia. O dit d’una altra manera: aquesta situació de perill és la seva millor oportunitat...

Després de cursar estudis de filologia clàssica, Sergio Blanco decideix dedicar-se plenament a l’escriptura i la direcció teatral. Les seves peces han estat distingides amb diversos premis, entre ells: el Premi Nacional de Dramatúrgia de l’Uruguai, el Premi Florencio al Millor Dramaturg (atorgat per l’Associació de Crítics Teatrals de l’Uruguai) i el Premi Internacional Casa de las Américas. El 2017, la seva peça Tebas Land rep el premi Award Off West End a Londres i el 2021 és distingit una vegada més a Londres amb un Award Off West End com a Millor Autor pel seu text La ira de Narciso. Entre els seus títols més coneguts figuren Kassandra, El salto de Darwin, Tebas Land, Ostia, El bramido de Düsseldorf i Cuando pases sobre mi tumba. Diverses obres seves han estat estrenades al seu país, Uruguai, i a l’estranger, i la majoria s’han traduït a diverses llengües i s’han publicat en diferents països.

[ENG]

“Theatre and crisis: The pleasure of autonomy”

In Japanese the word crisis is made up of two characters: danger and opportunity; in other words, faced with a difficult situation, there is an attempt to look for a benefit.

In my view, theatre and crisis are inseparable. Theatre emerges out of the crisis, with the crisis, because of the crisis and for the crisis. Its arrival does not aim to cancel it, or denounce it, or even heal it, rather its emergence will produce yet more crises. Theatre appears out of crisis and produces more crises. Theatre not only shows the crisis, but even stresses it. Theatre is mainly the art of crisis just because it is born out of a crisis between reality and fiction, i.e., between truth and lie. This is its origin. And this explains why it gets along with it. We societies and humans need theatre to challenge us because critical experience is what demolishes any hegemony or supremacy or prevalence. Where there are certainties, securities and convictions, theatre, by challenging us, will bring about doubts, insecurities and hesitations. Not being sure about nothing is one of the starting points of wisdom and giving up all conviction is the beginning of emancipation. Theatre challenges the self, truth, identity, law, the document, history, judgment, and, in this way, it manages to challenge body and language. And when the two latter are in crisis, i.e., when body and language are questioned, discover themselves, they can acquire a part of freedom. In this sense, theatre can be political: it contributes the necessary crisis to free language and body.

I like being able to speak about the emancipation of body and language in Catalonia; I find it hopeful because I believe that to some extent the current crisis this land is experiencing is finally giving it its own autonomy. Or put another way: this situation of danger is working as its best opportunity...

After studying Classical Philology, Sergio Blanco decided to concentrate on playwriting and theatre direction. His pieces have received several awards, including the Uruguay National Playwriting Award, the Florencio Best Playwright Award, and the Casa de las Américas International Award. In 2017, his play Tebas Land received the Off West End Award in London and in 2021 he was honoured again with another Off West End Award for Best Playwright for The Rage of Narcissus. His best known works include Kassandra, El salto de Darwin, Tebas Land, Ostia, El bramido de Düsseldorf and Cuando pases sobre mi tumba. Several of his plays have been premiered in his country, Uruguay, and abroad, and most have been translated into different languages and published in different countries.