Núria Vizcarro


[CAT]

«Nous mecanismes de producció o com adaptar-se a la situació»

Adaptar-nos a situacions precàries i restrictives ens va fer buscar nous mecanismes de producció. És cert que això també va fer que trobàrem coses bones pel camí, però quines altres, per més que vulguem pensar en positiu, no podem oblidar i hem de seguir reivindicant?

Quan vaig entrar a l’Institut del Teatre, propostes com els Assaigs[AA1] Oberts del Teatre Lliure, els T6 al Nacional o saber de companyes que estaven treballant com a guionistes em donava pistes per no dubtar del que creia que era la progressió natural de les coses. Quan vaig acabar ja no hi havia Assaigs Oberts ni T6, ni cap escletxa per on es veiés la mínima oferta de treball com a guionista.

Forme part d’eixa generació que, des de la precarietat, ha cercat i/o trobat maneres de producció alternatives, veges què havíem de fer. Això ha servit perquè continuem mantenint-nos, però també ha fet que assumim uns nivells de benestar segurament més baixos dels que crec que han acceptat la majoria de persones de generacions anteriors.

En el nostre cas, i parle en plural perquè tot ho he fet amb companyia crec que és un dels secrets, el projecte principal en què treballe és La Ravalera, a Castelló, allunyada de les grans ciutats i amb projectes xicotets i locals, però peculiars i fets a mesura, que acaben arribant a un grup ampli de persones. Amb La Ravalera tenim dues grans branques: per una banda, organitzem la Fira de Teatre Breu de Castelló, amb propostes de teatre breu en espais no convencionals; i per altra banda, produïm i creem els nostres propis espectacles.

Per tal de poder tirar endavant la nostra proposta, hem hagut d’agafar i aprendre tots els rols, especialment els que tenen a veure amb la gestió i la producció, i hem vist que aquests rols també són molt creatius. És a partir d’aquestes decisions que comences a treballar en mecanismes propis de producció que fan, en el fons, que acabes treballant en un llenguatge i una manera de fer pròpies.


Núria Vizcarro és dramaturga, actriu i directora. Els seus textos s’han estrenat en diversos teatres d’arreu del territori de parla catalana: a la Sala Beckett, al Teatre Principal de Palma i al Teatre Rialto de València, entre d’altres. És cofundadora de la companyia de teatre La Ravalera, que té la seu a Castelló i és on treballa com a actriu, dramaturga i en tasques de producció i gestió. Recentment han estrenat Antimulleriana. Cròniques del fracàs. L’espectacle anterior de la companyia, Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, va ser finalista dels Max 2019 en les categories de Millor espectacle revelació i Millor autoria revelació.

[ESP]

«Nuevos mecanismos de producción o como adaptarse a la situación»

Adaptarnos a situaciones precarias y restrictivas nos hizo buscar nuevos mecanismos de producción. Es cierto que eso también hizo que nos encontráramos cosas buenas por el camino, pero: ¿Qué otras, por mucho que queramos pensar en positivo, no podemos olvidar y tenemos que seguir reivindicando?

Cuando entré en el Instituto del Teatro, propuestas como los Ensayos Abiertos del Teatro Lliure, los T6 en el Nacional o saber de compañeras que estaban trabajando de guionistas me daba pistas para no dudar de lo que creía que era la progresión natural de las cosas. Cuando acabé ya no había Ensayos Abiertos ni T6, ni ninguna grieta por donde se viera la más mínima oferta de trabajo como guionista.

Formo parte de esta generación que, desde la precariedad, ha buscado y/o encontrado formas de producción alternativas. Eso ha servido para continuar manteniéndonos, pero también ha hecho que asumamos niveles de bienestar seguramente más bajos de los que creo que han aceptado la mayoría de personas de generaciones anteriores.

En nuestro caso, y hablo en plural porque todo lo he hecho con compañía creo que es uno de los secretos, el proyecto principal en que trabajo es La Ravalera, en Castellón, alejada de las grandes ciudades y con proyectos pequeños y locales, pero peculiares y hechos a medida, que acaban llegando a un grupo amplio de personas. Con La Ravalera tenemos dos grandes ramas: por un lado, organizamos la Fira de Teatre Breu de Castellón, con propuestas de teatro breve en espacios no convencionales; y por otro lado, producimos y creamos nuestros propios espectáculos.

Para poder sacar adelante nuestra propuesta, hemos tenido que aprender todos los roles, especialmente los que están relacionados con la gestión y la producción, y hemos visto que estos roles también son muy creativos. Es a partir de estas decisiones que empiezas a trabajar en mecanismos propios de producción que hacen, en el fondo, que acabes trabajando un lenguaje y una manera de hacer propios.

Núria Vizcarro es dramaturga, actriz y directora. Sus textos se han estrenado en distintos teatros de todo el territorio de habla catalana: en la Sala Beckett, al Teatro Principal de Palma y al Teatro Rialto de Valencia, entre otros. Es cofundadora de la compañía de teatro La Ravalera, que tiene sede a Castellón y es donde trabaja como actriz, dramaturga y en tareas de producción y gestión. Recientemente ha estrenado Antimulleriana. Cròniques del fracàs. El anterior espectáculo de la compañía, Intruccions per a no tenir por si ve la Pastora, fue finalista de los Max 2019 en las categorías de Mejor espectáculo revelación y Mejor autoría revelación.

[ENG]

“New production mechanisms or how to adapt to the situation”

Adapting to precarious and restrictive situations led us to search for new production mechanisms. Certainly, this also enabled us to find good things along the way, but however much we want to think positively, what else must we never overlook and go on demanding?

When I joined the Institut del Teatre, initiatives such as the Teatre Lliure’s “Assaigs Oberts” or the Teatre Nacional de Catalunya’s T6 Project and my awareness of colleagues working as scriptwriters reassured me about what I believed was the natural progression of things. When I finished my studies there were no more “Assaigs Oberts” or T6 Project, nor any opportunities to work as a scriptwriter.

I form part of that generation that, in a context of precariousness, has had to seek and/or has found alternative production modes. This has enabled us to earn our living but has also meant that we have achieved levels of wellbeing that are probably lower than what I believe most people from previous generations accepted.

In our case, and I speak in plural because I’ve done everything in company I believe this is one of the secrets, the main project I work on is La Ravalera, in Castelló, far from the big cities and with small, local yet distinct and tailored-made projects, which ultimately reach a wide group of people. With La Ravalera we have two main branches: we organise the “Fira de Teatre Breu de Castelló”, with short theatre pieces in non-conventional venues, and we produce and create our own shows.

In order to develop our initiative, we had to take on and learn all the roles, especially those related to management and production, and we have realised that these roles are also very creative. Based on these decisions you start working on your own production mechanisms that make you ultimately use a personal language and approach.


Núria Vizcarro is a playwright, actress and director. Her plays have premiered in different theatres all over the Catalan-speaking area: at the Sala Beckett, Teatre Principal de Palma and Teatre Rialto in Valencia, among others. She is co-founder of the theatre company La Ravalera, based in Castelló, where she works as an actress and playwright and in production and management tasks. They have recently premiered Antimulleriana. Cròniques del fracàs. The company’s previous production, Instruccions per a no tenir por si ve la Pastora, was a finalist in the Max Awards 2019 in the categories of Best Breakthrough Show and Best Breakthrough Playwright.