Esteve Miralles

El debat sobre la contemporaneïtat teatral —i més amb mirada prospectiva— sembla reclamar un debat actualitzat sobre les pautes de l'honestedat i de la impostura artístiques.

És un debat, a més, inseparable de l'anàlisi de les noves pautes de relacionalitat. El fet teatral —i el literari en general— implica preses de decisió ineludibles: a l'hora de definir relacions textuals internes, com les que es tracen entre personatges, però també a l'hora de configurar una relacionalitat —un pacte relacional— entre autors i lectors-espectadors. I, per tant, a l'hora de configurar un paisatge artístic.

Com a resultat d'aquesta presa de decisions —conscient o no, explicitada o no—, aquests darrers anys, han estat aflorant retòriques noves —o amb matisos nous— que ofereixen respostes fluctuants a preguntes que es generen entre la sobrepresència social de les lògiques d'ansietat i certs intents de reformulació contemporània de la pietat. D'alguna manera: entre el desig de mostrar —de fer adequadament expressables— les causes i els efectes nous del dolor de viure, i les estratègies morals per fer suportable —assumible amb els altres— aquest malestar, i les formes d'hostilitat que aquest malestar naturalitza. D'alguna manera, també, en alguns casos més lliscosos: entre la covardia intel·lectual de convertir la pietat en un refugi convencional fet de privilegis heretats, o la pulsió política d'instrumentalitzar l'ansietat —i una mena d'inqüestionable dret a l'ansietat— com a coartada dels nous integrismes identitaristes del segle XXI.

Aquesta ponència de clausura, centrada en aquesta nova dècada, intentarà oferir claus per obrir aquest debat sobre les relacionalitats contemporànies, a partir de textos diversos, d'autors i gèneres diversos, q aquest 2021, textos que suggereixen l'emergència d'alguns brots nous, ansiosos o pietosos... ¿Entre l'exercici d'una llibertat confiada, o l'articulació de poètiques creatives a l'entorn de mecanismes antipor?

Esteve Miralles és escriptor, traductor i professor a la Universitat Ramon Llull i a l’Aula d'Escriptura de Girona. Ha publicat crítica (Narcís Comadira per Esteve Miralles: Les ipseïtats poètiques de Narcís Comadira, 2021), poesia (Ulls al bosc, 2019) i narrativa autobiogràfica (Retrobar l'ànima, 2013), i versions de Blok (2014) i Pasternak (2020). En teatre, ha fet de dramaturgista i ha traduït Shakespeare, Molière, Pinter o Camus; ha obtingut —com a lletrista— dos Premis Butaca al Millor Musical (2003, 2006). És autor de Paradojas del deseo: apuntes sobre la dramaturgia catalana del Siglo XXI (2017). I ha coeditat les cartes de Feliu Formosa i J.M. Benet i Jornet (2020).

El debate sobre la contemporaneidad teatral —y más aún con mirada prospectiva— parece reclamar un debate actualizado sobre las pautas de la honestidad y de la impostura artística.

Es un debate, además, inseparable del análisis de las nuevas pautas de relacionalidad. El hecho teatral —y el literario en general— implica la toma de decisiones ineludibles: a la hora de definir relaciones textuales internas, como las que se trazan entre personajes, pero también a la hora de configurar la relacionalidad —un pacto relacional—entre autores y lectores-espectadores. Y, por lo tanto, a la hora de configurar un paisaje artístico.

Como resultado de esta toma de decisiones —consciente o no, explicitada o no—, estos últimos años, han ido aflorando retóricas nuevas —o con matices nuevos— que ofrecen respuestas fluctuantes a preguntas que se generan entre la sobrepresencia social de las lógicas de ansiedad y ciertos intentos de reformulación contemporánea de la piedad. De alguna manera: entre el deseo de mostrar —de hacer adecuadamente expresables— las causas y los efectos nuevos del dolor de vivir, y las estrategias morales a la hora de hacer soportable —asumible con los otros— este malestar, y las formas de hostilidad que ese malestar naturaliza. De alguna forma, también, en algunos casos más resbaladizos: entre la cobardía intelectual de convertir la piedad en un refugio convencional hecho de privilegios heredados, o la pulsión política de instrumentalizar la ansiedad —y una especie de incuestionable derecho a la ansiedad— como coartada de los nuevos integrismos identitarios del siglo XXI.

Esta ponencia de clausura, centrada en esta nueva década, intentará ofrecer claves para abrir este debate sobre las relacionalidades contemporáneas, a partir de diferentes textos, autores y géneros, aparecidos este 2021, textos que sugieren la emergencia de algunos brotes nuevos, ansiosos o piadosos… ¿Entre el ejercicio de una libertad confiada, o la articulación de poéticas creativas entorno de mecanismos antimiedo?

Esteve Miralles es escritor, traductor y profesor de la Universidad Ramon Llull y del Aula de Escritura de Girona. Ha publicado crítica (Narcís Comadira per Esteve Miralles: Les ipseïtats poètiques de Narcís Comadira, 2021), poesía (Ulls al bosc, 2019) y narrativa autobiográfica (Retrobar l'ànima, 2013), y versiones de Blok (2014) y Pasternak (2020). En teatro, ha sido dramaturgista y ha traducido Shakespeare, Molière, Pinter o Camus; ha obtenido —como letrista— dos Premios Butaca al Mejor Musical (2003, 2006). Es autor de Paradojas del deseo: apuntes sobre la dramaturgia catalana del Siglo XXI (2017). Y ha coeditado las cartas de Feliu Formosa y J. M. Benet i Jornet (2020).

The debate on theatrical contemporaneity —and more so with a prospective gaze— seems to call for an updated debate on the patterns of artistic honesty and imposture.

It is also a debate inseparable from the analysis of the new patterns of relationality. Theatre —and literature in general— implies inescapable decision-making: when defining internal textual relations, like those that are drawn between characters, but also when shaping a relationality —a relational pact between playwrights and readers— audiences. And, therefore, when shaping an artistic landscape.

As a result of this decision-making —conscious or not, explicit or not—, in recent years, new rhetorics have emerged —or rhetorics with fresh nuances— that provide fluctuating answers to questions that arise between the social over-presence of logics of anxiety and certain attempts at contemporary reformulation of piety. In a way: between the desire to show —to make properly expressible— the new causes and effects of the pain of living, and the moral strategies to make this discomfort bearable —acceptable to others— and the forms of hostility that this discomfort naturalises. Also, in a way, in some more slippery cases: between the intellectual cowardice of turning piety into a conventional refuge made of inherited privileges, or the political drive to instrumentalize anxiety —and a kind of unquestionable right to anxiety— as an alibi for the new identity fundamentalisms of the 21st century.

This closing presentation, focused on this new decade, will try to provide clues to open this debate on contemporary relationalities based on several texts from 2021 by various writers from different genres. These texts suggest the emergence of some new, anxious or pious outbreaks. Between exercising a confident freedom, or articulating creative poetics around anti-fear mechanisms?

Esteve Miralles is a writer, translator and professor at Ramon Llull University (URL) and the Aula d'Escriptura in Girona. He has published criticism (Narcís Comadira per Esteve Miralles: Les ipseïtats poètiques de Narcís Comadira, 2021); poetry (Ulls al bosc, 2019); autobiographical narrative (Retrobar l'ànima, 2013), and versions of Blok (2014) and Pasternak (2020). In theatre, he has been a dramaturge and has translated Shakespeare, Molière, Pinter and Camus; he has received – as a lyricist – two Butaca Awards for Best Musical (2003, 2006). He is author of Paradojas del deseo: apuntes sobre la dramaturgia catalana del Siglo XXI (2017) and has co-edited the letters of Feliu Formosa and J.M. Benet i Jornet (2020).