Enric Gomà

El model del català en el naixement del teatre català modern: «el català que ara es parla» contraposat al català jocfloralesc. Homenatge a Dues Catalunyes. Jocfloralistes i xarons d’Àngel Carmona (Ariel, 1967), un director de teatre oblidat —i del qual l’Institut del Teatre guarda el llegat. La llengua i el teatre, el 1865. Com Pitarra, Conrad Roure, Eduard Vidal i Valenciano, Carles Gumà, etc. Amb els antecedents de Josep Robrenyo i Abdó Terrades. Amb el paral·lelisme d’Eduard Escalante —i Bernat i Baldoví, un antecedent— a València.

L’expressivitat de la llengua de Barcelona i el seu pla: el català popular. Diatribes dels noucentistes, que el consideraven barroer i inelegant —Fabra, traductor de teatre. Guimerà, un escriptor enfrontat a les normes de Fabra.

El català del teatre, un puntal de la normativització de Fabra: anys 20 i 30. El cas de Sagarra: escriu el teatre —hipotètic— que no s’ha escrit en català els segles XVII, XVIII i XIX, com Fabra relliga el català del segle XX amb el del segle XV, tot depurant els segles d’interferència castellana —com Foix amb la poesia. Brillantor del vers i de la llengua, grisor moral.

Sota Franco: tot és resistencialisme i manteniment del català de Fabra, en tots els gèneres literaris —també la televisió: el cas de Jem Cabanes. El cas de Primera d’història d’Esther, d’Espriu, unes absoltes de la llengua. 1980, Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles i Miquel Casamayor.

El teatre, un gènere actualment minoritari com tota la literatura impresa: alliberat del pes de la normativització i difusió de la llengua, que ha recaigut en les televisions públiques i l’ensenyament. Cada autor i cada personatge, un idiolecte: infraccions de la norma conscients i deliberades, expressives, no degudes a la ignorància. Però defugir, també, el pes de la «versemblança» —el contrast amb la realitat, també els guions de televisió: l’escriptura conté estilització, no és documental.

Teatre infantil i teatre públic (TNC, Teatre Lliure), dos àmbits constrenyits per la correcció —com els llibres infantils i l’administració.

El futur: el català contemporani, una llengua plena d’expressivitat, creació lèxica, argots, manlleus —i no cenyir-se al català «popular» (i fabrià) dels anys 20 i 30 del segle XX. Escriure amb llibertat dins de la tradició, el model de Benet i Jornet: combatre la idea falsa que en català no hi ha prou tradició teatral.

Enric Gomà ha estat guionista de Temps de silenci, Kubala, Moreno i Manchón, Setze dobles, La Via Augusta, Ventdelplà, Poble Nou, Nissaga de poder, etc. Entre d’altres, ha publicat Ubert tot l’any (Ara Llibres), Control de plagues, El castellà, la llengua del costat i El català tranquil (Pòrtic). Com a divulgador lingüístic ha participat a Caçadors de paraules, Català a l’atac i Llibres a l’atac, a TV3; a Els arbres no s’ho mereixen, dins d’El matí de Catalunya Ràdio; a La veu humana, dins d’El cafè de la República, i a Quatre paraules, a La tarda de BTV. També ha coordinat Canvi d’agulles (La Magrana) i de Molt a favor (Eumo).

El modelo del catalán en el nacimiento del teatro catalán moderno: «el catalán que se habla ahora» contrapuesto al catalán de los Juegos Florales. Homenaje a Dues Catalunyes. Jocfloralistes i xarons de Àngel Carmona (Ariel, 1967), un director de teatro olvidado —y del cual el Instituto del Teatro de Barcelona conserva su legado. La lengua y el teatro, el 1865. Como Pitarra, Conrad Roure, Eduard Vidal i Valenciano, Carles Gumà, etc. Con los antecedentes de Josep Robrenyo y Abdó Terrades. Con el paralelismo de Eduard Escalante —y Bernat Baldoví, un antecedente— en Valencia.

La expresividad de la lengua de Barcelona y su plan: el catalán popular. Diatribas de los novecentistas, que lo consideraban torpe y poco elegante —Fabra, traductor de teatro. Guimerà, un escritor enfrentado a las normas de Fabra.

El catalán del teatro, un puntal de la normativización de Fabra: años 20 y 30. El caso de Sagarra: escribe el teatro —hipotético— que no se ha escrito en catalán los siglos XVII, XVIII y XIX, como Fabra religa el catalán del siglo XX con el del siglo XV, depurando los siglos de interferencia castellana —como Foix con la poesía. Brillantez del verso y de la lengua, grisura moral.

Bajo el régimen de Franco: todo es resistencialismo y mantenimiento del catalán de Fabra, en todos los géneros literarios —también la televisión: el caso de Jem Cabanes. El caso de Primera Història d’Esther, de Espriu, un responso a la lengua. 1980, Els Beatles contra els Rolling Stones, de Jordi Mesalles y Miquel Casamayor.

El teatro, un género actualmente minoritario como toda la literatura impresa: liberado del peso de la normativización y difusión de la lengua, que ha recaído en las televisiones públicas y la enseñanza. Cada autor y cada personaje, un idiolecto: infracciones de las normas conscientes y deliberadas, expresivas, no debidas a la ignorancia. Pero rehuir, también, el peso de la «verosimilitud» —el contraste con la realidad, también los guiones de televisión: la escritura contiene estilización, no es documental.

Teatro infantil y teatro público (Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure), dos ámbitos constreñidos por la corrección —como los libros infantiles y la administración.

El futuro: el catalán contemporáneo, una lengua llena de expresividad, creación léxica, jerga, préstamos —y no ceñirse al catalán «popular» (y fabriano) de los años 20 y 30 del siglo XX. Escribir con libertad dentro de la tradición, el modelo de Benet i Jornet: combatir la idea falsa que en catalán no hay suficiente tradición teatral.

Enric Gomà ha sido guionista de Temps de silenci, Kubala, Moreno i Manchón, Setze dobles, La Via Augusta, Ventdelplà, Poble Nou, Nissaga de poder, etc. Entre otros, ha publicado Ubert tot l’any (Ara Llibres), Control de plagues, El castellà, la llengua del costat y El català tranquil (Pòrtic). Como divulgador lingüístico ha participado en Caçadors de paraules, Català a l’atac y Llibres a l’atac, en TV3; a Els arbres no s’ho mereixen, dentro del programa El matí de Catalunya Ràdio; en La veu humana, dentro de El cafè de la República, y a Quatre paraules, de La tarda de BTV. También ha coordinado Canvi d’agulles (La Magrana) y Molt a favor (Eumo).

The model of the Catalan language in the birth of modern Catalan theatre: “the Catalan spoken now” set against the Catalan of the Jocs Florals. A homage to Dues Catalunyes. Jocfloralistes i xarons by Àngel Carmona (Ariel, 1967), a forgotten theatre director ‒ whose legacy is held at the Institut del Teatre. Language and theatre, in 1865. Like Pitarra, Conrad Roure, Eduard Vidal i Valenciano, Carles Gumà, and so on. With the antecedents of Josep Robrenyo and Abdó Terrades. With the parallelism of Eduard Escalante — and Bernat i Baldoví, a precursor— in Valencia.

The expressivity of the language of Barcelona and its surrounding areas: popular Catalan. Diatribes of the followers of the Noucentisme movement, who considered it coarse and inelegant —Fabra, theatre translator. Guimerà, a playwright against Fabra’s rules.

The Catalan of theatre, a pillar in Fabra’s standardisation: 1920s and 30s. The case of Sagarra: he writes the —hypothetic— theatre that was not written in Catalan in the 17th, 18th and 19th centuries, just as Fabra links 20th century Catalan with 15th century Catalan, while purging the centuries of Spanish interference —like Foix with poetry. Brightness of the verse and the language, moral greyness.

Under Franco: everything is resistance and maintenance of Fabra’s Catalan, in all literary genres —also television: the case of Jem Cabanes. The case of Primera d’història d’Esther, by Espriu, a responsory of language. 1980, Els Beatles contra els Rolling Stones, by Jordi Mesalles and Miquel Casamayor.

Theatre, a currently minority genre just like all printed literature: freed from the weight of standardisation and promotion of language, which has fallen on public television channels and teaching. Each playwright and each character, an idiolect: deliberate, expressive infractions of the norm, not due to ignorance. But avoiding, also, the weight of “verisimilitude” —the contrast with reality, also TV scripts: writing contains stylisation, it is not documentary.

Children’s theatre and public theatre (TNC, Teatre Lliure), two fields constrained by correction —like children’s books and administration.

The future: contemporary Catalan, a language full of expressiveness, lexical creation, argots, borrowings —and not to limit oneself to the “popular” (and Fabrian) Catalan of the 1920s and 30s. Writing with freedom within tradition, the model of Benet i Jornet: fighting against the false idea that in Catalan there is not enough theatre tradition.

Enric Gomà has been a scriptwriter of series such as Temps de silenci, Kubala, Moreno i Manchón, Setze dobles, La Via Augusta, Ventdelplà, Poble Nou and Nissaga de poder. He has published, among others, Ubert tot l’any (Ara Llibres), Control de plagues, El castellà, la llengua del costat and El català tranquil (Pòrtic). As a linguistics populariser he has participated in Caçadors de paraules, Català a l’atac and Llibres a l’atac, in TV3; in Els arbres no s’ho mereixen, within El matí de Catalunya Ràdio; in La veu humana, within El cafè de la República; and in Quatre paraules, in La tarda de BTV. He has also coordinated Canvi d’agulles (La Magrana) and Molt a favor (Eumo).