Clàudia Serra

Què passa amb el teatre al País Valencià? Es considera que el teatre valencià forma part del conjunt del teatre català? Per respondre aquestes preguntes caldrà fer abans un breu recorregut per les cartelleres dels teatres més importants del País Valencià, com ara el Teatre Rialto, el Teatre Principal de València, el Teatre Principal de Castelló o el Teatre Arniches d’Alacant. També caldrà tenir en compte el context polític del País Valencià durant aquests anys: el Partit Popular hi ha governat des del 1995 fins al 2015. Després, el govern passà a mans d’una aliança entre Partit Socialista del País Valencià i Compromís —a la qual s’hi afegí el 2019 Unides Podem.

El canvi de govern ha implicat un canvi en la política cultural i lingüística? La Generalitat Valenciana dona suport a les arts escèniques valencianes. Però a l’hora d’incorporar en el repertori dels teatres que gestiona produccions d’altres llocs, prioritza les madrilenyes en lloc de les catalanes o les mallorquines. Per exemple, l’any 2020, per a la commemoració dels trenta anys de la mort de Beckett, el Teatre Principal de València —al contrari del que es feu a Mallorca— va contractar la versió del Centro Dramático Nacional Esperando Godot, i no la de la Sala Beckett, que era en català.

L’escàs intercanvi cultural entre Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià té unes conseqüències nefastes en cada un dels territoris, ja que limita tant la projecció professional dels actors, directors i autors teatrals, com la viabilitat econòmica de les companyies. D’aquesta manera, podem afirmar que al País Valencià no es coneixen els dramaturgs que han irromput en l’escena catalana actual. Així, Clàudia Cedó, Joan Yago, Roc Esquius, Cristina Clemente, Marta Barceló o Guillem Clua —per citar-ne només alguns exemples— són autors que no han aconseguit representar cap obra als teatres importants del País Valencià —tots ells gestionats amb fons públics.

La política lingüística de l’Institut Valencià de Cultura afecta també el repertori dels clàssics: cada any els escenaris valencians acullen les obres de Lorca, Calderón de la Barca o Tirso de Molina. En canvi, no tenen lloc per a les peces de Rusiñol o per a les de Sagarra. Pel que fa a Àngel Guimerà, només sabem de la representació que es va fer de Terra Baixa, interpretada pel Lluís Homar, l’any 2017.

Així, ens preguntem: quin és el criteri lingüístic de l’Institut Valencià de Cultura? Quin és el repertori teatral que s’hi pretén crear? Com afecta això a les arts escèniques valencianes? I, sobretot, quina és la lectura que en pot fer el públic?

Clàudia Serra és graduada en Filologia Catalana i dramaturga. Ha publicat articles sobre dramatúrgia contemporània en les revistes Caràcters i La veu dels llibres, i ha escrit pròlegs i introduccions per a diversos volums de la col·lecció «Teatre» de l’editorial Bromera. Com a dramaturga, ha publicat les obres Zoôn Politikón (2014) i Evast (2015), que van rebre els Premis de Creació de la Universitat de València. També ha estrenat: Els nous oradors (2019) i Esquerdes (2019). El 2020 va publicar una adaptació de L’Heroi, de Santiago Rusiñol, a Onada Edicions. És membre del comitè de direcció de la col·lecció «Narrativa» de l’editorial Afers i redactora de l’Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes de l’Institut del Teatre.

¿Qué pasa con el teatro en la Comunidad Valenciana? ¿Se considera que el teatro valenciano forma parte del conjunto del teatro catalán? Para responder a estas preguntas será necesario hacer antes un breve recorrido por las carteleras de los teatros más importantes de la Comunidad Valenciana, como el Teatro Rialto, el Teatro Principal de Valencia, el Teatro Principal de Castellón o el Teatro Arniches de Alicante. También habrá que tener en cuenta el contexto político de la Comunidad Valenciana durante estos años: el Partido Popular la ha gobernado desde 1995 hasta 2015. Después, el gobierno pasó a manos de una alianza entre el Partido Socialista de la Comunidad Valenciana y Compromís —a la cual se sumó el 2019 Unides Podem.

¿El cambio de gobierno ha implicado un cambio en la política cultural y lingüística? La Generalidad Valenciana apoya las artes escénicas valencianas. Pero cuando es momento de incorporar en el repertorio de los teatros que gestiona producciones de otros sitios, prioriza las madrileñas en lugar de las catalanas o las mallorquinas. Por ejemplo, en 2020, con motivo de la conmemoración de los treinta años de la muerte de Beckett, el Teatro Principal de Valencia —al contrario de lo que se hizo en Mallorca— contrató la versión del Centro Dramático Nacional Esperando Godot, y no la de la Sala Beckett, que era en catalán.

El escaso intercambio cultural entre Cataluña, las Islas Baleares y la Comunidad Valenciana tiene unas consecuencias nefastas en cada uno de los territorios, ya que limita tanto la proyección profesional de los actores, directores y autores teatrales, como la viabilidad económica de las compañías. De esta forma, podemos afirmar que en la Comunidad Valenciana no se conocen los dramaturgos que han irrumpido en la escena catalana actual. Así, Clàudia Cedó, Joan Yago, Roc Esquius, Cristina Clemente, Marta Barceló o Guillem Clua —por citar solo algunos ejemplos— son autores que no han conseguido representar ninguna obra en los teatros importantes de la Comunidad Valenciana —todos ellos gestionados con fondos públicos.

La política lingüística del Instituto Valenciano de Cultura afecta también el repertorio de los clásicos: cada año los escenarios valencianos acogen las obras de Lorca, Calderón de la Barca o Tirso de Molina. En cambio, no hay sitio para las piezas de Rusiñol o Sagarra. Respecto a Àngel Guimerà, solo tenemos noticia de la representación que se hizo de Terra Baixa, interpretada por Lluís Homar, en 2017.

Clàudia Serra es graduada en Filología Catalana y dramaturga. Ha publicado artículos sobre dramaturgia contemporánea en las revistas Caràcters y La veu dels llibres, y ha escrito prólogos e introducciones para distintos volúmenes de la colección «Teatre» de la editorial Bromera. Como dramaturga, ha publicado las obras Zoôn Politikón (2014) y Evast (2015), que recibieron los Premios de Creación de la Universidad de Valencia. También ha estrenado: Els nous oradors (2019) y Esquerdes (2019). El 2020 publicó una adaptación de L’Heroi, de Santiago Rusiñol, a Onada Edicions. Es miembro del comité de dirección de la colección «Narrativa» de la editorial Afers y redactora de la Enciclopedia de las Artes Escénicas Catalanas del Instituto del Teatro.

What is happening to theatre in Valencia? Is Valencian theatre considered part of Catalan theatre? To answer these questions, we will first need to take a brief tour of the billboards of the most important theatres in the Valencian Community, such as the Teatre Rialto, Teatre Principal de València, Teatre Principal de Castelló and Teatre Arniches in Alicante. The political context of the Valencian Community during these years should also be taken into account: the Partido Popular governed from 1995 to 2015. Later, the government passed into the hands of an alliance between the Partit Socialista del País Valencià and Compromís, joined in 2019 by Unides Podem.

Has the change of government involved a change in cultural and linguistic policy? The Government of the Valencian Community supports the Valencian performing arts. But when it comes to including in the programmes of the theatres it manages productions from other places, it prioritises those of Madrid over Catalonia or Mallorca. For example, in 2020, to commemorate the thirtieth anniversary of Beckett’s death, the Teatre Principal de València —in contrast to practices in Mallorca— contracted the Centro Dramático Nacional’s version of Waiting for Godot, rather than the Sala Beckett’s, which was in Catalan.

The sparse cultural exchange between Catalonia, the Balearic Islands and the Valencian Community has disastrous consequences in each of the territories, as it limits the professional reach of actors, directors and playwrights, as well as the economic viability of companies. Therefore, we can say that the playwrights who have burst onto the current Catalan scene are unknown in the Valencian Community. Hence, Clàudia Cedó, Joan Yago, Roc Esquius, Cristina Clemente, Marta Barceló and Guillem Clua —to name but a few— are playwrights who have been unable to have any of their plays performed in major theatres in the Valencian Comunity —all managed with public funds.

The linguistic policy of the Institut Valencià de Cultura also affects the repertoire of the classics: every year the Valencian stages put on the plays of Lorca, Calderón de la Barca and Tirso de Molina but they have no place for Rusiñol's plays or Sagarra's. As for Àngel Guimerà, we only know about the performance of Terra Baixa, with Lluís Homar, in 2017.

Thus, we ask ourselves: what is the linguistic criterion of the Institut Valencià de Cultura? What is the intended theatrical repertoire? How does this affect the Valencian performing arts? And, above all, how might the audience interpret it?

Clàudia Serra holds a bachelor’s degree in Catalan Philology and is a playwright. She has published articles on contemporary playwriting in the journals Caràcters and La veu dels llibres, and has written the prologue and introduction for several volumes of the collection “Teatre” by the publishing house Bromera. As a playwright, she has published Zoôn Politikón (2014) and Evast (2015), which received the Awards for Creation of Valencia University. She has also premiered Els nous oradors (2019) and Esquerdes (2019). In 2020 she published an adaptation of L’Heroi, by Santiago Rusiñol, for Onada Edicions. She is a member of the editorial board of the collection “Narrativa” by the publishing house Afers and writer of the Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes of the Institut del Teatre.