Albert Arribas

Foto: Paco Amate

[CAT]

«Les particulars teatralitats d’una llengua en crisi constant»

La primera sarsuela catalana —L’Aplec del Remei de Clavé, estrenada el 1858— es va publicar amb la següent advertència: «Los versos catalanes de esta zarzuela, se han escrito tal como vulgarmente se habla en la provincia de Barcelona, y no en el verdadero catalán con que se esmera el autor en escribir sus coros populares».

Pocs anys després, la majoria de gatades d’en Pitarra i amics van propiciar que el català esdevingués una llengua vehicular per a la incipient cultura de masses amb unes peces escrites en un «català que ara es parla», que es contraposava a la llengua de vitrina, idealitzada, arqueològica, del romanticisme jocfloralesc...

Àngel Guimerà, el primer gran dramaturg capaç de «dignificar» la llengua catalana sobre els escenaris i alhora d’assolir aclaparadors èxits de públic, havia nascut a les illes Canàries i fins a l’adolescència no va aprendre la llengua en què escriuria el gruix de la seva producció.

Les «tensions» d’ordre lingüístic recorren, com un veritable baix continu, el patrimoni dramatúrgic català. Els fantasmes de la diglòssia i la realitat més o menys explícita del bilingüisme de vegades per imperatiu legal, quan era obligatori que algun personatge parlés en castellà; d’altres per vocació més o menys fèrria de verisme sovint actuen com a personatges invisibles en el desenvolupament dramatúrgic de les obres, fins al punt que condicionen musculen, matisen, transformen, distorsionen la mateixa teatralitat de les propostes, tant quan operen d’una manera activa com quan ho fan d’una manera passiva.

Mentre que alguns escriptors teatrals s’esforcen a «corregir» els seus usos lingüístics consultant el diccionari de l’IEC, l’Optimot o l’Esadir, d’altres s’afanyen a retratar la llengua en les seves concrecions menys normatives. Mentre que alguns creadors escènics catalanoparlants opten per treballar en altres llengües, d’altres juguen amb múltiples dialectes i accents catalans per reforçar l’expressivitat de les propostes. I, a la vegada, mentre que alguns espectadors se senten «incòmodes» amb determinades dinàmiques lingüístiques, d’altres hi «connecten millor» o s’hi senten més identificats per les mateixes raons.

En diversa mesura, la «teatralitat» de les propostes circumscrites al context català sempre té particularitats per a la consciència de la llengua com a realitat «en crisi» inevitable, necessària, intolerable, esgotadora. I el treball actiu sobre aquestes particularitats té un gran potencial expressiu, tant a nivell estètic com simbòlic.

Albert Arribas és director escènic, dramaturg, traductor i editor teatral. Els seus treballs s’han exhibit en espais com el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), el Teatre Lliure, la Sala Beckett, La Seca Espai Brossa o el Teatre Akadèmia, i en festivals com el Grec de Barcelona, el Temporada Alta de Girona i Salt o la Mousson d’Été, a França. És artífex del projecte «Llegir el teatre», que compta amb el suport de les biblioteques públiques de Catalunya, i de la col·lecció «Teatre reunit», d’Arola Editors. Va formar part de l’equip de direcció artística del TNC. Actualment és membre del consell editorial de la revista (Pausa.).

[ESP]

«Las particulares teatralidades de una lengua en crisis constante»

La primera zarzuela catalana L’Aplec del Remei, de Clavé, estrenada el 1858 se publicó con la siguiente advertencia: «Los versos catalanes de esta zarzuela, se han escrito tal como vulgarmente se habla en la provincia de Barcelona, y no en el verdadero catalán con que se esmera el autor en escribir sus coros populares».

Pocos años después, la mayoría de gatadas de Pitarra y amigos propiciaron que el catalán se convirtiera en una lengua vehicular para la incipiente cultura de masas con unas piezas escritas en un «catalán que se habla ahora», que se contraponía a la lengua de vitrina, idealizada, arqueológica, del romanticismo de los Juegos Florales…

Àngel Guimerà, el primer gran dramaturgo capaz de «dignificar» la lengua catalana sobre los escenarios y a la vez conseguir enormes éxitos de público, había nacido en las Islas Canarias y hasta la adolescencia no aprendió la lengua en que escribiría la mayor parte de su producción.

Las «tensiones» de orden lingüístico recorren de manera continua el patrimonio dramatúrgico catalán. Los fantasmas de la diglosia y la realidad más o menos explícita del bilingüismo a veces por imperativo legal, cuando era obligatorio que algún personaje hablara en castellano; otras por vocación más o menos férrea de verismo a menudo actúan como personajes invisibles que condicionan musculan, matizan, transforman, distorsionan la misma teatralidad de las propuestas, tanto cuando operan de una manera activa como cuando lo hacen de una forma pasiva.

Mientras que algunos escritores teatrales se esfuerzan en «corregir» sus usos lingüísticos consultando el diccionario del Instituto de Estudios Catalanes, el Optimot o el Ésadir, otros se apresuran en retratar la lengua en sus concreciones menos normativas. Mientras que algunos creadores escénicos catalanohablantes optan por trabajar en otras lenguas, otros juegan con múltiples dialectos y acentos catalanes para reforzar la expresividad de las propuestas. I, al mismo tiempo, mientras que algunos espectadores se sienten «incómodos» con determinadas dinámicas lingüísticas, otros «conectan mejor» con ellas o se sienten más identificados con ellas por las mismas razones.

En diferente medida, la «teatralidad» de las propuestas circunscritas al contexto catalán siempre tiene particularidades para la consciencia lingüística de la lengua como realidad en crisis inevitable, necesaria, intolerable, agotadora. Y el trabajo activo sobre estas particularidades tiene un gran potencial expresivo, tanto a nivel estético como simbólico.

Albert Arribas es director escénico, dramaturgo, traductor y editor teatral. Sus trabajos se han exhibido en espacios como el Teatro Nacional de Cataluña (TNC), el Teatre Lliure, la Sala Beckett, La Seca Espai Brossa o el Teatro Akadèmia, y en festivales como el Grec de Barcelona, el Temporada Alta de Gerona y Salt o la Mousson d’Été, en Francia. Es artífice del proyecto «Llegir el teatre», que tiene el apoyo de las bibliotecas públicas de Cataluña, y de la colección «Teatre reunit», de Arola Editors. Formó parte del equipo de dirección artística del TNC. Actualmente, es miembro del consejo editorial de la revista (Pausa.).

[ENG]

“Specific theatricalities of a language in permanent crisis”

The first Catalan zarzuela —Clavé’s L’Aplec del Remei, premiered in 1858— was published with the following warning: “The Catalan verses of this zarzuela have been written as commonly spoken in the province of Barcelona rather than in the true Catalan language with which the writer takes great pains to write his popular choruses.”

A few years later, most of the gatades of Pitarra and friends enabled Catalan to become a vehicular language of the emerging mass culture with pieces written in a “Catalan currently spoken”, as opposed with the showcase, idealised and archaeological language of the romanticism of the Jocs Florals.

Àngel Guimerà, the first great playwright capable of “dignifying” the Catalan language on the stage while achieving great audience successes, was born on the Canary Islands and until adolescence did not learn the language in which he would write most of his work.

Linguistic “tensions” imbue, like an authentic continuous bass, Catalan playwriting heritage. The phantoms of diglossia and the more or less explicit reality of bilingualism —sometimes for legal imperatives, when a character had to speak in Spanish; and others because of a more or less unyielding call to verism— often act as invisible characters in the dramaturgical development of the plays, to the extent that they determine —fit, qualify, transform, distort— the very theatricality of the plays, either when they operate actively or passively.

While some playwrights strive to “correct”·their linguistic usages consulting the dictionary of the IEC, Optimot or Esadir, others endeavour to portray the language in its least normative forms. While some Catalan—speaking theatre creators choose to work on other languages, others play with multiple Catalan dialects and accents to strengthen the expressivity of the productions. And, at the same time, while some audience members feel “uncomfortable” with some linguistic dynamics, others “connect better” or feel more identified for the same reasons.

To a different extent, the “theatricality” of the productions limited within the Catalan context always have specificities for the awareness of the language as a reality “in crisis” —inevitable, necessary, intolerable, exhausting. And the active work on these specificities has great expressive potential, both at an aesthetic and symbolic level.

Albert Arribas is a theatre director, playwright, translator and theatre editor. His plays have been seen in venues such as the Teatre Nacional de Catalunya (TNC), Teatre Lliure, Sala Beckett, La Seca Espai Brossa and Teatre Akadèmia, and in festivals such as the Grec in Barcelona, Temporada Alta in Girona and Salt, and the Mousson d’Été in France. He created the project “Llegir el teatre” (Reading Theatre), which is supported by the public libraries of Catalonia, and the collection “Teatre reunit”, published by Arola Editors. He is part of the direction artistic team of the TNC. He is currently a member of the editorial board of the journal (Pausa.).