Adriana Nicolau

En els darrers anys, s’ha pogut veure als escenaris catalans un conjunt creixent d’obres d’autoria femenina que tematitzen des de perspectives crítiques diferents aspectes de la maternitat. Sovint inspirades en experiències de les pròpies autores, aquestes peces s’oposen a la representació restrictiva i homogeneïtzadora de l’experiència materna que ha dominat l’imaginari occidental, proposant mirades entorn d’un conjunt de qüestions excloses del relat hegemònic i, per tant, mancades d’una tradició de representació artística i teatral. A més a més, aquestes obres exemplifiquen com les autores fan ús de diverses estratègies d’autorepresentació i d’autobiografia en les peces, així com en els paratextos que les acompanyen. Aquestes estratègies resulten simptomàtiques de la negociació que s’estableix amb una qüestió, la maternitat, situada al cor de l’exclusió secular de les dones en els àmbits artístics —segons l’oposició ideològica entre les tasques de reproducció i la generació intel·lectual—, tant pel que fa al desafiament que suposa crear sense referents previs com pel que fa a la possible recepció d’aquest tipus de temàtiques.

Peces com Llibert (2014), de Gemma Brió; Santa nit, una història de Nadal (2014), de Cristina Genebat; Conillet (2015), de Marta Galán, La noia de la làmpada (2017), de Marta Aran; Una gossa en un descampat (2018), de Clàudia Cedó; ESTIgMES (2019), de Concha Milla o Converses amb el meu úter i altres interlocutors (2019), de Núria Planes proveeixen exemples d’una negociació entre els materials provinents del real, la inspiració que pot proveir la tradició teatral, la reivindicació més o menys explícita del valor de l’experiència, i les possibilitats d’elaboració que proveeix la ficcionalització. Travessant tots aquests elements, trobem també la varietat de rols que les creadores ocupen en els processos creatius: en tant que autores, directores, i, sovint, també en tant que actrius. En la comunicació s’entendrà aquest conjunt de peces com a simptomàtiques del rol que ocupen les creadores en el camp teatral català, així com de la recent onada de conscienciació feminista que l’ha caracteritzat. Dins d’aquest marc, s’estudiaran les diferents estratègies d’abordatge de la maternitat que la reivindiquen com a experiència humana digna de ser explorada escènicament i els diversos graus d’autorepresentació de les autores com a estratègia per explicitar —o no— el caràcter feminista d’aquesta reivindicació.

Adriana Nicolau Jiménez és doctora per la Universitat Oberta de Catalunya amb la tesi Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019) i membre del grup de recerca LiCMES (Literatura Catalana, Món Editorial i Societat) de la mateixa universitat. Llicenciada en Filologia Catalana per la UAB i Màster en Teoria de la Literatura per l’ENS de París, també ha exercit com a lectora de català al Centre d’Études Catalanes de la Sorbona. Ha publicat articles sobre literatura, teatre i gènere a revistes com Tangence, Feminismo/s, New Theatre Quarterly i la Revista de Filología. A inicis de 2021 va co-comissariar amb Josep-Anton Fernàndez el Cicle Lluïsa Cunillé a la Sala Beckett de Barcelona.

En los últimos años, se ha podido ver en los escenarios catalanes un conjunto creciente de obras de autoría femenina que tematizan desde perspectivas críticas diferentes aspectos de la maternidad. A menudo inspiradas en experiencias de las propias autoras, estas piezas se oponen a la representación restrictiva e homogeneizadora de la experiencia materna que ha dominado el imaginario occidental, proponiendo miradas en torno a un conjunto de cuestiones excluidas del relato hegemónico y, por lo tanto, carentes de una tradición de representación artística y teatral. Además, estas obras ejemplifican como las autoras hacen uso de distintas estrategias de autorepresentación y de autobiografía en las piezas, así como en los paratextos que las acompañan. Estas estrategias resultan sintomáticas de la negociación que se establece con una cuestión, la maternidad, situada al corazón de la exclusión secular de las mujeres en los ámbitos artísticos ‒según la oposición ideológica entre las tareas de reproducción y la generación intelectual‒, tanto respecto al desafío que supone crear sin referentes previos como respecto a la posible recepción de este tipo de temáticas.

Piezas como Llibert (2014), de Gemma Brió; Santa nit, una història de Nadal (2014), de Cristina Genebat; Conillet (2015), de Marta Galán, La noia de la làmpada (2017), de Marta Aran; Una gossa en un descampat (2018), de Clàudia Cedó; ESTIgMES (2019), de Concha Milla o Converses amb el meu úter i altres interlocutors (2019), de Núria Planes proveen ejemplos de una negociación entre los materiales que provienen del real, la inspiración que puede proveer la tradición teatral, la reivindicación más o menos explícita del valor de la experiencia, y las posibilidades de elaboración que provee la ficcionalización. Atravesando todos estos elementos, encontramos también la variedad de roles que las creadoras ocupan en los procesos creativos: en tanto que autoras, directoras y, a menudo, también en tanto que actrices. En la comunicación se entenderá este conjunto de piezas como sintomáticas del rol que ocupan las creadoras en el campo teatral catalán, así como de la reciente ola de concienciación feminista que la ha caracterizado. Dentro de este marco, se estudiarán las diferentes estrategias de abordaje de la maternidad que la reivindican como experiencia humana digna de ser explorada escénicamente y los distintos grados de autorepresentación de las autoras como estrategia para explicitar ‒o no‒ el carácter feminista de esta reivindicación.

Adriana Nicolau Jiménez es doctora por la Universidad Abierta de Catalunya (UOC) con la tesis Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019) y miembro del grupo de investigación LiCMES (Literatura Catalana, Mundo Editorial y Sociedad) de la misma universidad. Es licenciada en Filología Catalana por la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB) y tiene el máster en Teoría de la Literatura por l’École Normale Supérieure de París. También ha ejercido de lectora de catalán al Centro d’Études Catalanes de la Sorbona. Ha publicado artículos sobre literatura, teatro y género en revistas como Tangence, Feminismo/s, New Theatre Quarterly y la Revista de Filología. A principios de 2021 cocomisarió, con Josep-Anton Fernàndez, el Ciclo Lluïsa Cunillé en la Sala Beckett de Barcelona.

In recent years, there has been a growing set of plays by women on Catalan stages that deal with different aspects of motherhood from a critical perspective. Often inspired by the playwright’s own experiences, these pieces oppose the restrictive and homogenising representation of the maternal experience that has dominated the Western imaginary, proposing views around a set of issues excluded from the hegemonic narrative and, therefore, lacking a tradition of artistic and theatrical representation. Moreover, these plays exemplify how the playwrights make use of various strategies of self-representation and autobiography in the pieces, as well as in the paratexts that accompany them. These strategies are symptomatic of the negotiation that is established with an issue, motherhood, located at the heart of the longstanding exclusion of women in artistic fields ‒ following the ideological opposition between the tasks of reproduction and intellectual generation ‒, both in terms of the challenge of creating without prior references and in terms of the possible reception of such issues.

Plays such as Llibert (2014) by Gemma Brió; Santa nit, una història de Nadal (2014) by Cristina Genebat; Conillet (2015) by Marta Galán, La noia de la làmpada (2017) by Marta Aran; Una gossa en un descampat (2018) by Clàudia Cedó; ESTIgMES (2019) by Concha Milla or Converses amb el meu úter i altres interlocutors (2019) by Núria Planes provide examples of a negotiation between materials from the real, the inspiration that theatrical tradition can provide, the more or less explicit championing of the value of experience, and the possibilities of production that fictionalisation provides. Examining all these elements, we also see the variety of roles that female creators play in creative processes: as writers, directors, and often also as actresses. In the presentation, this set of plays will be understood as symptomatic of the role played by female creators in the Catalan theatrical arena, as well as the recent wave of feminist awareness that has characterised it. Within this framework, I will look at the different strategies for tackling motherhood that defend it as a human experience worthy of being explored on stage and the various degrees of self-representation of the playwrightsas a strategy to make the feminist character of this defence explicit ‒ or not.

Adriana Nicolau Jiménez holds a PhD from the Universitat Oberta de Catalunya for the thesis “Feminismes al teatre català contemporani (2000-2019)” (Feminisms in Contemporary Catalan Theatre [2000-2019]) and is a member of the research group LiCMES (Catalan Literature, Publishing World and Society) from the same university. She holds a bachelor’s degree in Catalan Philology from the Autonomous University of Barcelona (UAB) and a master’s degree in Theory of Literature from the École Normale Supérieure in Paris. She has also been a reader of Catalan at the Centre d’Études Catalanes, La Sorbonne. She has published articles about literature, theatre and gender in journals such as Tangence, Feminismo/s, New Theatre Quarterly and Revista de Filología. In early 2021 she jointly commissioned, with Josep-Anton Fernàndez, the Lluïsa Cunillé Season at the Sala Beckett in Barcelona.