Avui, tot el missatge que hem d'escoltar i viure està contingut en "el pa". El capítol sisè de l'Evangeli segons sant Joan refereix el miracle de la multiplicació dels pans, seguit d'un gran discurs de Jesús, un fragment dels qual escoltem avui. Ens interessa molt entendre'l, no solament per a viure la festa del "Corpus" i el sagrament de l'Eucaristia, sinó també per a comprendre un dels missatges centrals del seu Evangeli. 

Avui ens fa bé tornar a escoltar que «Déu ha estimat tant...» (Jn 3,16) perquè, en la festa de la Santíssima Trinitat, Déu és adorat i estimat i servit, perquè Déu és l'Amor. En Ell hi ha unes relacions que són d'Amor, i tot el que fa, activament, ho fa per Amor. Déu estima. Ens estima. Aquesta gran veritat és d'aquelles que ens transformen, que ens fan millors. Perquè penetren l'enteniment, se'ns hi fan del tot evidents. I penetren la nostra acció, i la van perfeccionant cap a una acció tota d'amor. I com més pur, es fa més gran i més perfecte. 

Avui, en el dia de Pentecosta es realitza el compliment de la promesa que Crist havia fet als Apòstols. La tarda del dia de Pasqua alenà damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant» (Jn 20,22). La vinguda de l'Esperit Sant el dia de Pentecosta renova i porta a plenitud aquest do d'un mode solemne i amb manifestacions externes. Així culmina el misteri pasqual. 

Avui, contemplem unes mans que beneeixen —el darrer gest terreny del Senyor (cf. Lc 24,51). O unes petjades marcades sobre un pujol —l'últim senyal visible del pas de Déu per la nostra terra. A vegades, hom representa aquest monticle com una roca, i la petjada de les seves trepitjades resta gravada no sobre la terra, sinó en la roca. Com si al·ludís a aquella pedra que Ell anuncià i que aviat serà segellada pel vent i pel foc de la Pentecosta. La iconografia usa des de l'antiguitat aquests símbols tan suggerents. I també el núvol misteriós —ombra i llum al mateix temps— que acompanya tantes teofanies ja en l'Antic Testament. El rostre del Senyor ens enlluernaria. 

Avui, Jesús —tal com ho va fer amb els seus deixebles— s'acomiada, ja que torna al Pare per tal de ser glorificat. Sembla ser que això entristeix els deixebles que, encara el miren amb la sola mirada física, humana, que creu, accepta i s'aferra a allò que únicament veu i toca. Aquesta sensació dels seguidors, que també es dóna avui dia en molts cristians, fa que el Senyor asseveri que «no us deixaré pas orfes» (Jn 14,18), ja que Ell demanarà al Pare que ens enviï «un altre Defensor» (Auxiliador, Intercessor: Jn 14,16), «l'Esperit de la veritat» (Jn 14,17); a més, tot i que el món no el “veurà”, «vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu» (Jn 14,19). 

Avui, l'escena que contemplem en l'Evangeli ens posa davant la intimitat que existeix entre Jesucrist i el Pare; però no solament això, sinó que també ens convida a descobrir la relació entre Jesús i els seus deixebles. «I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré amb mi, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic» (Jn 14,3): aquestes paraules de Jesús, no solament situen els deixebles en una perspectiva de futur, sinó que els invita a mantenir-se fidels al seguiment que havien començat. Per tal de compartir amb el Senyor la vida gloriosa, han de compartir també el mateix camí que porta a Jesucrist envers les morades del Pare. 

Avui, a l'Evangeli, Jesús usa dues imatges referides a si mateix: Ell és el pastor i Ell és la porta. Jesús és el bon pastor que coneix les seves ovelles. «Crida cada una pel seu nom» (Jn 10,3). Per a Jesús, cadascú de nosaltres no és un número; té amb cadascú un contacte personal. L'Evangeli no és solament una doctrina: és l'adhesió personal de Jesús amb nosaltres.

Avui comencem la proclamació de l'Evangeli amb l'expressió: «Aquell mateix diumenge» (Lc 24,13). Sí, encara diumenge. Pasqua —s'ha dit— és com un gran diumenge de cinquanta dies. Oh, si sabéssim la importància que té aquest dia en la vida dels cristians! «Hi ha motius per a dir, com suggereix l'homilia d'un autor del segle IV (el Pseudo Eusebi d'Alexandria), que el ‘dia del Senyor’ és el ‘senyor dels dies’ (...). Aquesta és, efectivament, per als cristians la “festa primordial”» (Sant Joan Pau II). El diumenge ens és si matern, bressol, festeig, llar i també alè missioner. Oh, si n'entrelluquéssim la pregonesa i la poesia que porta! Aleshores afirmaríem com aquells màrtirs dels primers segles: «No podem viure sense el diumenge». 

Avui, Diumenge II de Pasqua, completem l'octava d'aquest temps litúrgic, una de les dues octaves —ensems amb la de Nadal— que en la litúrgia renovada pel Concili Vaticà II han quedat. Durant vuit dies contemplem el mateix misteri i mirem d'aprofundir-lo sota la llum de l'Esperit Sant. 

Avui «és el dia en què ha obrat el Senyor», anirem cantant al llarg de tota la Pasqua. I és que aquesta expressió del Salm 117 inunda la celebració de la fe cristiana. El Pare ha ressuscitat el seu Fill Jesucrist, l'Estimat, Aquell en qui es complau perquè ha estimat fins a donar la seva vida per tots. 

Avui se'ns convida a contemplar l'estil de la reialesa del Crist salvador. Jesús és Rei, i —precisament— al darrer diumenge de l'any litúrgic celebrarem Nostre Senyor Jesucrist Rei de tot el món. Sí, Ell és Rei, però el seu és un «Regne de veritat i de vida, Regne de santedat i de gràcia; Regne de justícia, d'amor i de pau» (Prefaci de la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist Rei). Reialesa sorprenent! Els homes, amb la nostra mentalitat mundana, no hi estem acostumats.

Avui, l'Església ens presenta un gran miracle: Jesús ressuscita un difunt, mort des de feia alguns dies. La resurrecció de Llàtzer és “tipus” de la del Crist, que commemorarem aviat, Jesús diu a Marta que Ell és la «resurrecció» i la «vida» (cf. Jn 11,25). A tots ens pregunta: «¿Ho creus, això?» (Jn 11,26). ¿Creiem que en el baptisme Déu ens ha regalat una nova vida? Diu sant Pau que nosaltres som una nova creatura (cf. 2Co 5,17). Aquesta resurrecció és el fonament de la nostra esperança, que es basa no en una utopia futura, incerta i falsa, sinó en un fet: «Realment el Senyor ha ressuscitat» (Lc 24,34). 

Avui, quart diumenge de Quaresma —anomenat diumenge “alegreu-vos”— tota la litúrgia ens convida a experimentar una alegria profunda, una joia gran per la proximitat de la Pasqua.

Avui, com aquell migdia a Samaria, Jesús s'apropa a la nostra vida, a meitat del nostre camí quaresmal, tot demanant-nos com a la Samaritana: «Dóna'm aigua» (Jn 4,7). «La seva set material —ens comenta Joan Pau II— és signe d'una realitat molt més profunda: manifesta el desig ardent que, tant la dona amb la qui parla com els altres samaritans, s'obrin a la fe».

Avui, camí de la Setmana Santa, la litúrgia de la Paraula ens mostra la Transfiguració de Jesucrist. Tot i que en el nostre calendari hi ha una dia litúrgic festiu reservat per aquest esdeveniment (el 6 d'agost), ara se'ns convida a contemplar la mateixa escena en el seu íntim lligam amb els fets de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor. 

Avui celebrem el primer diumenge de Quaresma, i aquest temps litúrgic “fort” és un camí espiritual que ens mena a participar del gran misteri de la mort i de la resurrecció del Crist. Ens diu Joan Pau II que «cada any, la Quaresma ens proposa un temps propici per tal d'intensificar la pregària i la penitència, i amb vista a obrir el cor a l'acollida dòcil de la voluntat divina. Ella ens invita a recórrer un itinerari espiritual que ens prepara a reviure el gran misteri de la mort i resurrecció de Jesucrist, abans de res mitjançant l'escolta assídua de la Paraula de Déu i la pràctica més intensa de la mortificació, gràcies a la qual podem ajudar amb major generositat al proïsme necessitat». 

Avui, la Paraula de Déu, ens ensenya que la font original i la mesura de la santedat són en Déu: «Sigueu perfectes com és perfecte el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Ell ens inspira, i cap a Ell caminem. El camí es recorre sota la nova llei, la de l'Amor. L'amor és el conductor segur dels nostres ideals, expressats tan precisament en aquest cinquè capítol de l'Evangeli de sant Mateu. 

Avui, Jesús ens diu «No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes sinó a dur-los a la plenitud» (Mt 5,17). Què és la Llei? Què són els Profetes? Per Llei i Profetes s’entenen dos conjunts diferents de llibres de l’Antic Testament. La Llei es refereix als escrits atribuïts a Moisès; els Profetes, com el seu nom indica, són els escrits dels profetes i els llibres sapiencials. 

vui, l'Evangeli ens fa una gran crida a ser testimonis del Crist. I ens invita a ser-ho de dues maneres, aparentment, contradictòries: com la sal i com la llum. La sal no es veu, però es nota; es fa gustar, paladejar. Hi ha moltes persones que “no es fan veure”, perquè són com “formiguetes” que no paren de treballar i fer el bé. Al seu costat es pot paladejar la pau, la serenor, la joia. Tenen —com és de moda dir avui— “bones radiacions”. 

Avui llegim aquest Evangeli tan conegut per a tots nosaltres, però sempre tan sorprenent. Amb aquest fragment de les benaurances, Jesús ens ofereix un model de vida, uns valors, que segons Ell són els que poden fer-nos feliços de veritat. 

Avui, Jesús ens dóna una lliçó de “santa prudència”, perfectament compatible amb l'audàcia i valentia. En efecte, Ell —que no tem proclamar la veritat— decideix retirar-se, en conèixer que —tal com ja havien fet amb Joan Baptista— els seus enemics també volien matar-lo a Ell: «Vés-te'n d'aquí, que Herodes et vol matar» (Lc 13,31). —Si a qui passà fent el bé els seus detractors intentaren fer-li mal, no t'estranyi que també tu pateixis persecucions, tal com ens ho anuncià el Senyor. 

Avui hem sentit Joan que, en veure Jesús, diu: «Mireu l'anyell de Déu, el qui treu el pecat del món» (Jn 1,29). Què deurien pensar tota aquella gent? I, què entenem nosaltres? 

Avui la litúrgia de la Paraula ens convida a considerar i admirar la figura de sant Josep, un home veritablement bo. De Maria, la Mare de Déu, s'ha dit que era la beneïda entre totes les dones (cf. Lc 1,42). De Josep s'ha escrit que era un home just (cf. Mt 1,19). 

Avui, com en l'anterior diumenge, l'Església ens presenta la figura de Joan el Baptista. Ell tenia molts deixebles i una doctrina clara i diferenciada: per als publicans, per als soldats, per als fariseus i saduceus... 

Avui, l'Evangeli de sant Mateu ens presenta Joan el Baptista, tot convidant-nos a la conversió: «Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop» (Mt 3,2). 

L'Advent és per a aprendre a esperar, amb pau i amor, el Senyor que ve. Res de desesperació o impaciència, que caracteritzen l'home d'aquest temps. Sant Agustí dóna una bona recepta per a esperar: «Tal como sigui la teva vida, així serà la teva mort». Si esperem amb amor, Déu emplenarà el nostre cor i la nostra esperança. 

Avui, l'Evangeli ens fa aixecar els ulls cap a la creu on Crist agonitza en el Calvari. Hi veiem el Bon Pastor que dóna la vida per les ovelles. I, al cap damunt hi ha un rètol on es llegeix: «Aquest és el rei dels jueus» (Llc 23,38). Aquest que sofreix horrorosament i que està tan desfigurat en el seu rostre, és el Rei? És possible? 

Avui, l'Evangeli ens parla de l'última vinguda del Fill de l'home. S'acosta la fi de l'any litúrgic i l'Església ens presenta la parusia, i al mateix temps vol que pensem en les nostres darreries: mort, judici, infern o cel. La fi d'un viatge condiciona la seva realització. 

Avui, Jesús fa una clara afirmació de la resurrecció i de la vida eterna. Els saduceus posaven en dubte, o pitjor encara, ridiculitzaven la creença en la vida eterna després de la mort, que —en canvi— era defensada pels fariseus i ho és també per nosaltres.

Avui sembla com si la narració evangèlica fos l'acompliment de la paràbola del fariseu i el cobrador d'impostos (cf. Lc 18,9-14). Amb humilitat i sinceritat de cor, el cobrador d'impostos pregava dins seu «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13); i avui contemplem com Jesucrist perdona i rehabilita Zaqueu, el cap de cobradors d'impostos de Jericó, un home ric i influent, encara que odiat i menyspreat pels seus veïns, els quals se sentien extorsionats per ell 

Avui llegim amb atenció i novetat l'Evangeli de sant Lluc. Una paràbola dirigida als nostres cors. Unes paraules de vida per a desvetllar la nostra autenticitat humana i cristiana, que es fonamenta en la humilitat de saber-nos pecadors («Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador»: Lc 18,13), i en la misericòrdia i la bondat del nostre Déu («Tothom qui s'enalteixi serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»: Lc 18,14). 

Avui, l'Evangeli, si no ens tapem les orelles i no tanquem els ulls, ens colpirà per la seva claredat: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns» (Lc 12,15). D'on prové la vida de l'home? 

Avui podem comprovar, un cop més!, com la nostra actitud de fe pot remoure el cor de Jesucrist. El fet és que uns leprosos, tot vencent la reprovació social que patien els qui tenien la lepra i amb una bona dosi d'audàcia, s'atansen a Jesús i —podríem dir entre cometes— l'obliguen amb la seva confiada petició: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!» (Lc 17,13). 

"Augmenta'ns la fe": cadascun de nosaltres hauria de repetir aquesta súplica dels Apòstols com una jaculatòria. . «Omnia possibilia sunt credenti» Tot és possible pel que creu. — Són paraules de Crist. 

En l'evangeli d'aquest diumenge Jesús narra la paràbola de l'home ric i del pobre Llàtzer. El primer viu en el luxe i en l'egoisme, i quan mor, acaba en l'infern. El pobre, en canvi, que s'alimenta de les sobres de la taula del ric, a la seva mort és portat pels àngels a la casa eterna de Déu i dels sants.

Avui Jesús ens porta a reflexionar sobre dos estils de vida contraposats: el mundà i el de l'Evangeli. L'esperit del món no és l'esperit de Jesús. I ho fa mitjançant la narració de la paraula de l'administrador infidel i corrupte, que és lloat per Jesús, malgrat la seva deshonestedat.

Les tres paràboles de la miseridocria. "Queridos amigos, ¿cómo no abrir nuestro corazón a la certeza de que, a pesar de ser pecadores, Dios nos ama? Él nunca se cansa de salir a nuestro encuentro, siempre es el primero en recorrer el camino que nos separa de él" (Benedicto XVI, Ángelus 2010).

Jesús insiste acerca de las condiciones para ser sus discípulos: no anteponer nada al amor por Él, cargar la propia cruz y seguirle (...) Seguir a Jesús no significa participar en un cortejo triunfal. Significa compartir su amor misericordioso ... (Francisco, Ángelus 2013).