Isaac Iúdovitx Asimov (originalment en rus: Исаак Юдович Озимов, Ísaak Iúdovitx Osimov, tot i que actualment es transcriu al rus com a Айзек Азимов reflectint la pronunciació de la seva llengua adoptiva) i més conegut com a Isaac Asimov, va ser un prolífic escriptor i divulgador científic, nascut a Petrovitxi, districte de Xumiatxski a la regió o óblast de Smolensk, a la República Socialista Federada Soviètica de Rússia, el 2 de gener de 1920, i mort el 6 d'abril de 1992 a Nova York, Estats Units (EUA).

Juntament amb els seus pares (jueus ortodoxos) i la seva germana petita, Manya, va emigrar, el 1923, als Estats Units, i obtingué la nacionalitat estatunidenca el 1928, on desenvoluparia la seva trajectòria vital així com la totalitat de la seva producció literària. Autor de més de 500 texts sobre diversos temes: crítica literària, divulgació científica, psicologia, química, bioquímica, matemàtiques, història, humor o poesia així com de 90.000 cartes i postals, el camp en què fou més popular, però, fou el de la ciència-ficció. En aquest camp cal destacar les seves dues obres més conegudes, la Saga de La Fundació o Cicle de Tràntor i les seves històries sobre robots que, de fet, va acabar combinant. En el marc de les seves obres sobre robots, Asimov fou, per exemple, el creador de les tres lleis de la robòtica.

Respecte de la resta de la seva producció literària, va destacar en les obres de caràcter divulgatiu (sobretot ciència i història), si bé la quantitat de temes que va tractar és tan variada que les seves obres estan classificades en 9 de les 10 categories del sistema de classificació decimal Dewey (el sistema de classificació per matèries usat a les biblioteques per encasellar tot el coneixement humà).

Juntament amb Robert A. Heinlein i Arthur C. Clarke forma part dels tres millors autors de ciència-ficció.

20 cuentos:

http://lecturasindispensables.blogspot.com/2013/09/cuentos-isaac-asimov.html

“Cuánto se divertían”:

https://narrativabreve.com/2013/12/cuento-asimov-cuando-se-divertian.html

“Antología de cuentos”:

https://ciudadseva.com/autor/isaac-asimov/cuentos/

A menudo recibo una carta de algún joven afanoso, aspirante a escritor, que me pide algunas “sugerencias” sobre el arte de escribir ciencia ficción.

Tengo la sensación de que estos jóvenes piensan que debe existir alguna fórmula mágica que los profesionales mantienen celosamente en secreto, pero que yo, como soy un tipo tan bueno, voy a revelar.

Lo siento, pero no hay tal cosa, no hay fórmula mágica, ni trucos secretos, ni atajos escondidos.

Lamento tener que decirle que es cosa de mucho trabajo durante largo tiempo. Si usted conoce algunas excepciones a esta regla, se trata precisamente de eso: de excepciones.

De todas maneras, hay algunos principios generales que, según mi modo de ver, podrían ser útiles. Son éstos:

Usted tiene que prepararse para una carrera de escritor exitoso de ciencia ficción de la misma manera que lo haría para cualquier otra profesión altamente especializada. Primeramente, tiene que aprender a usar sus herramientas, tal como un cirujano debe hacerlo con las suyas. La herramienta básica para cualquier escritor es su lengua, lo que significa que usted debe desarrollar un buen vocabulario y refrescar sus conocimientos de cosas tan prosaicas como la ortografía y la gramática.

El vocabulario está por encima de toda discusión, pero puede ser que usted piense que la ortografía y la gramática son cosas superfluas. Después de todo, si usted escribe una historia brillante y espléndida, seguramente el jefe de redacción estará encantado de corregir su ortografía y su gramática. ¡No es así! Él no lo hará.

Además, se lo dice un veterano, si su ortografía y su gramática son desastrosas, usted no puede escribir una historia brillante y espléndida. Quien no sabe usar la sierra y el martillo no fabrica muebles magníficos.

Aun si usted fue aplicado en el colegio, desarrolló su vocabulario, sabe deletrear “sacrilegio” y “sobreseer” y nunca dice “entre usted y mí” o ” nunca no hice nada”, eso no basta. Están también la estructura sutil de la oración y la construcción estilística del párrafo. Está el entrelazamiento inteligente de la trama, el manejo de los diálogos y miles de otros enredos.

¿Cómo hace usted para aprender todo eso? ¿Lee libros sobre cómo escribir o asiste a clases sobre el tema o a conferencias? Todas estas cosas tienen valor inspirativo, seguro, pero no van a enseñarle lo que usted quiere saber realmente.

Lo que sí ha de enseñárselo es la lectura detenida de los maestros de la prosa. Esto no significa que usted se obligue durante años a quedarse dormido sobre los clásicos aburridos. Los buenos escritores son invariablemente fascinantes; ambas cosas van juntas. A mi juicio, los escritores de lengua inglesa que hacen el mejor uso de la palabra justa en el momento preciso y que arman sus oraciones y párrafos con la mayor habilidad y estilo son: Charles Dickens, Mark Twain, y P.G. Wodehouse. Léalos; también a otros, pero con atención. Representan su aula.

Observe lo que hacen y trate de explicarse por qué lo hacen. No sirve de nada que se lo explique otra persona. Hasta que usted mismo no lo vea, no hay nada que pueda ayudarlo.

Pero supongamos que a pesar de sus esfuerzos usted no termina de aprender. Bueno, puede ser que usted no sea escritor. No es una desgracia. Siempre le queda la posibilidad de dedicarse a alguna profesión ligeramente inferior, como la cirugía o la presidencia de Estados Unidos. No será lo mismo, por supuesto, pero no todos podemos ascender a las alturas.

En segundo lugar, para llegar a ser un escritor de ciencia ficción no basta con conocer la lengua, también hay que saber de ciencia. Puede que usted no quiera hacer mucho uso de la ciencia en sus historias, pero de todas maneras tendrá que conocerla, para que lo que utilice esté bien utilizado.

Esto no significa que usted tenga que ser un científico profesional o un egresado de una carrera científica. No necesita ir a la universidad. Pero sí significa que tiene que estar dispuesto a estudiar ciencia por su cuenta, si su educación formal fue débil en ese aspecto.

No es algo imposible. Uno de los mejores escritores de ciencia ficción “dura” es Fred Pohl, que ni siquiera terminó la secundaria. Por supuesto que hay muy poca gente que es tan brillante como Fred, pero usted puede escribir mucho peor que él y ser todavía bastante bueno.

Afortunadamente, ahora se publica mucha más ciencia de divulgación de buena calidad que en las generaciones anteriores, y usted puede aprender mucho, con bastante poco esfuerzo, si lee los ensayos de algunos autores de ciencia ficción como L. Sprague de Camp, Ben Bova y Poul Anderson, o incluso Isaac Asimov.

Más aun, los científicos profesionales están escribiendo ahora también eficazmente para el público, como lo testimonian los magníficos libros de Carl Sagan. Y siempre está la revista Scientific American.

En tercer lugar, aun si usted sabe ya bastante de ciencia y también aprendió a escribir, todavía no es seguro que pueda sacar algo coherente de ambas cosas a partir de sus borradores. Deberá convertirse en un lector diligente de la ciencia ficción misma para aprender las convenciones y los trucos del oficio, como, por ejemplo, entretejer el medio ambiente con la trama.

Formulari per la Convivència

Desde la comissió Convivència hem preparat un formulari que ens pot servir per millorar la nostra manera d'estar al centre. Gràcies per la vostra col·laboració

Enllaç al formulari

Los 37 clavos

Había una vez un niño que tenía muy mal carácter. Un día su padre le dio una bolsa con clavos y le dijo que cada vez que perdiera la calma debería clavar un clavo en la cerca de atrás de la casa.

El primer día el niño clavó 37 clavos en la cerca...pero poco a poco fue calmándose porque descubrió que era mucho más fácil controlar su carácter que clavar los clavos en la cerca.

Finalmente llegó el día en el que el muchacho no perdió la calma para nada y se lo dijo a su padre, entonces el padre le sugirió que por cada día que controlara su carácter debería sacar un clavo de la cerca.

Los días pasaron y el joven pudo finalmente decirle a su padre que ya había sacado todos los clavos de la cerca...entonces el papá llevó de la mano a su hijo a la cerca de atrás.

─Mira hijo, has hecho bien, pero fíjate en todos los agujeros que quedaron en la cerca. Ya la cerca nunca será la misma de antes.

Cuando decimos o hacemos cosas con enojo, dejamos una cicatriz como este agujero en la cerca. Es como clavarle un cuchillo a alguien, aunque lo volvamos a sacar la herida ya está hecha.

Los amigos son verdaderos tesoros a quienes hay que valorar. Ellos te sonríen y te animan a mejorar. Te escuchan, comparten una palabra de aliento y siempre tienen su corazón abierto para recibirte.

¡La amistad entre las personas es un valor que hay que saber cultivar!

Formulari per la Comissió de Francès 3 ESO

Desde la comissió de francès de 3r, estem fent un treball sobre estil i moda i ens agradaría molt poder comptar amb les vostres respostes per tal de tenir una visió general del que pensem tots nosaltres sobre aquest tema. Ens ajudeu? Merci beaucoup!

Enllaç al formulari

Hi va haver un temps que la ciència a Espanya –també a Catalunya– era un terreny erm, un desert on, de tant en tant, emergia alguna cosa semblant a un oasi. Els efectes de la diàspora científica provocada pel règim del general Franco eren ben vius. En la grisor d'aquells temps, qui volia fer ciència de veritat havia d'emigrar. Per força. L'asturiana Margarita Salas va ser un d'aquells molts emigrants i una de les escassíssimes dones. Es va formar als Estats Units amb el premi Nobel Severo Ochoa i, a la tornada, va iniciar una exitosa carrera científica que la va portar a treballar en solucions per a la pesta porcina, l'estudi de l'ADN i la generació de patents que han fet la volta al món. Avui ha mort als 80 anys la gran pionera de la ciència moderna espanyola, una de les poques dones en un mar d'homes.

Margarita Salas ha estat, per damunt de tot, una institució. I ella ho sabia. Sense fer-ne ostentació, en el decurs de la seva vida havia arribat a ocupar posicions científiques rellevants tant en l'àmbit espanyol com internacional i s'havia guanyat una reputació sòlida en el món acadèmic. Tan sòlida com per ocupar la presidència de l'Institut d'Espanya, on s'aixopluguen les reials acadèmies, i un lloc destacat a l'Acadèmia de Ciències dels Estats Units. Arribar a aquestes distincions exigeix un nivell científic important. I ella el tenia gràcies al seu treball amb la pesta porcina africana, en companyia d'Eladio Viñuela, el seu marit, i posteriorment amb el bacteriòfag phi29, d'on va sorgir una patent d'abast mundial.

Salas va començar a destacar científicament amb el seu doctorat després d'haver-se format com a químic a Madrid. L'any 1963, acompanyada de Viñuela, van emprendre viatge cap a Nova York, al laboratori de Severo Ochoa, guardonat el 1959 amb el premi Nobel de medicina pels seus treballs sobre la síntesi de l'àcid nucleic. Ochoa, ja amb la nacionalitat americana concedida, va mantenir vincles molt directes amb una generació de bioquímics que anys després ha estat cabdal per a la ciència espanyola. Va obrir el seu laboratori a científics joves espanyols i, més tard, s'implicaria en el naixement de centres de recerca competitius, com el Centre de Biologia Molecular de Madrid, que avui porta el seu nom. Salas i el seu company hi van fer allà una estada postdoctoral.

De tornada a Madrid, la investigadora va continuar un temps treballant amb el seu marit en la recerca d'una solució efectiva a la pesta africana porcina, malaltia animal que en aquella època causava una gran mortaldat a la ramaderia espanyola, a banda de problemes de seguretat alimentària. Va ser només un lapse, perquè cansada que tothom parlés d'ella com "la dona de...", va decidir de començar una línia de recerca pròpia. És la que la portaria al bacteriòfag phi29, un virus que ataca bacteris i del qual pràcticament no se'n sabia res.

Salas en va esbrinar el seu mecanisme de funcionament i, fruit del coneixement acumulat, va trobar un mecanisme d'amplificació de gens gràcies al descobriment de l'enzim ADN polimerasa. Amb el temps, la seva troballa es va transformar en patent. En pocs anys, la patent va generar sis milions d'euros per al CSIC, el Centre Superior d'Investigacions Científiques, on ha estat vinculada des dels 35 anys fins a la seva mort. Bona part d'aquest temps, al Centre de Biologia Molecular, del qual acabaria sent la directora.

Com recorda Federico Mayor Menéndez, catedràtic de bioquímica i exdirector del Centre de Biologia Molecular, les fites científiques de Salas s'acompanyen del fet d'haver estat la primera dona a Espanya a haver assolit posicions rellevants. "Ha obert el camí en molts àmbits en què la dona no estava present: primera presidenta d'una societat científica, la SEBBM, dels bioquímics i biòlegs moleculars, primera directora d'un centre científic, única científica entre els deu promotors del pacte d'estat per la ciència (2003), primera presidenta de l'Instituto de España..." Tot plegat, juntament amb la seva feina com a investigadora, l'ha convertit en "un referent per a moltes generacions d'investigadors", molts dels quals han destacat després internacionalment.

Totes aquestes fites, diu Andreu Mas-Colell, exconseller d'Economia i Coneixement, Salas no les va assolir per la seva "condició de dona", sinó per mèrits propis. "L'admirava a distància", reflexiona, tot fent menció al fet que ell és economista i que ha viscut molts anys als Estats Units. "Soc molt conscient del seu paper clau a la ciència espanyola".

El seu rol pioner es va fer palès també en l'àmbit docent i en un paper d'empoderament de la dona com a científica que va jugar quasi sense voler i gairebé com a rebel·lia. Aquest periodista, en les múltiples ocasions en què hi va coincidir, ho va poder constatar: "No volia ser la dona de ni tampoc simplement la dona que fa ciència". Salas volia ser científica, una actitud que s'encomana i encoratja.

Article de XAVIER PUJOL GEBELLÍ per al diari ARA publicat el passat 7 de novembre amb motiu de la mort de la científica.

Hi ha alternativa als grans combois de camions polars per fer ciència a dins del continent antàrtic?

El científic Sergi González (@sergimet) ho respon al seu blog METEOROLOGIA, DE LA MEDITERRÀNIA A L'ANTÀRTIDA

#Divulcat

Aquí tens l'enllaç: https://www.enciclopedia.cat/divulcat/Ciencia-verda-al-continent-blanc

El Departament d'Educació, conjuntament amb la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, promou la Setmana de la Ciència 2019 que se celebra del 8 al 17 de novembre de 2019, amb l'objectiu fonamental de despertar i potenciar l'interès del jovent vers la ciència i la tecnologia. Per facilitar la participació dels centres en aquesta setmana s'organitzen diverses activitats.

Els temes centrals de l’edició d’enguany són, d’una banda, la taula periòdica, amb motiu de l’Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics, i, de l’altra, diferents persones que han estat referents als respectius camps de coneixement, com ara l’ecòleg Ramon Margalef, enguany es commemora el centenari del seu naixement; l’enginyer i inventor Narcís Monturiol, amb motiu del bicentenari del seu naixement; Margaret Hamilton, qui va liderar el desenvolupament del programari de navegació on-board per al Programa Espacial Apollo amb motiu del 50è aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna; i el polifacètic Leonardo da Vinci, en commemoració dels 500 anys de la seva mort.

http://xtec.gencat.cat/ca/centres/celebracions/2019/setmana-de-la-ciencia-2019/

Comencen uns dies centrats en la ciència‼️

La taula periòdica dels elements, base de la química 🧪, és un dels temes centrals de la Setmana de la Ciència‍. El descobridor de la taula periòdica, Dmitri Mendeléiev, afirmava que «és impossible anticipar i predir els límits del coneixement científic».

Molts dels actes reten homenatge també a Leonardo Da Vinci, que va ser un visionari en molts camps com el científic🥼. Ara que es compleixen 500 anys de la seva mort, s'han organitzat tallers i exposicions sobre els avenços ideats per aquest geni.

Sabries dir el nom d'altres científics mundialment reconeguts? Sabries dir què han fet per la ciència i per al progrés de la humanitat? Quants noms de dones científiques coneixes? I d'homes científics i dones científiques que no siguin europeus o europees?

TALLERS PER CASTAWEEN

Emplena aquest formulari per triar el taller que t'agradaria fer el dijous 30 de novembre.

Formulari

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.

—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.

—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

L'any 2019 es commemora del 25è aniversari de la mort de Pere Calders, un dels contistes més reconeguts de la literatura catalana. Del seu exili a Mèxic en va treure, entre d'altres coses, la fascincació pel món màgic i fantàstic de la tradició autòctona del continent centre i sudamericà. Podríem dir que és, a la seva manera, hereu català del "realisme màgic" de la tradició narrativa dels escriptors llatinoamericans del segle XX, encapçalada per la popularitat de García Márquez. La màgia, el misteri i el més enllà agafen protagonisme en la narrativa d'aquestes tradicions.

Neus Català va néixer el 6 d'octubre de 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat,

L'any 1939, en acabar la Guerra Civil va haver de travessar la frontera francesa per anar a l'exili, amb 180 nens orfes de la colònia Las Acacias de Premià de Dalt, on col·laborava com a infermera.

Col·laborà, juntament amb el seu marit, l'occità Albert Roger, en activitats de la Resistència francesa contra l'ocupació de l'exèrcit alemany.

Casa seva era nucli de recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, i allotjant refugiats polítics. Fou denunciada a les autoritats nazis, que la van detenir, juntament amb el seu marit, el 1943.

Reclosa i maltractada a Llemotges, l'any 1944 fou deportada a Ravensbrück, un camp de concentració on va ser obligada a treballar en la indústria de l'armament. Allà formà part de l'anomenat «comando de les gandules», un grup de dones que boicotejava l'elaboració de les armes que es fabricaven a Holleischen.

Gràcies al sabotatge, un munt de dones forçades a treballar en aquella fàbrica inutilitzaren uns 10 milions de bales i espatllaren nombroses màquines de fabricació d'armament.

Després del seu alliberament, tornà a França, on seguí duent a terme la seva lluita clandestina contra el franquisme. Visqué a Sarcelles, prop de París, i presidí l'Amical de Ravensbrück, per tal de recuperar la memòria de les deportades i la crua realitat dels camps de concentració durant la 2a Guerra Mundial.

En aquesta època es tornà a casar (després de la mort del seu primer marit en sortir del camp de concentració on havia anat a parar) i va tenir una filla i un fill.

Va morir als Guiamets, el mateix petit poble on havia nascut, el passat 13 d'abril de 2019, amb 103 anys.

Neus Català va néixer el 6 d'octubre de 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat,

L'any 1939, en acabar la Guerra Civil va haver de travessar la frontera francesa per anar a l'exili, amb 180 nens orfes de la colònia Las Acacias de Premià de Dalt, on col·laborava com a infermera.

Col·laborà, juntament amb el seu marit, l'occità Albert Roger, en activitats de la Resistència francesa contra l'ocupació de l'exèrcit alemany.

Casa seva era nucli de recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, i allotjant refugiats polítics. Fou denunciada a les autoritats nazis, que la van detenir, juntament amb el seu marit, el 1943.

Reclosa i maltractada a Llemotges, l'any 1944 fou deportada a Ravensbrück, un camp de concentració on va ser obligada a treballar en la indústria de l'armament. Allà formà part de l'anomenat «comando de les gandules», un grup de dones que boicotejava l'elaboració de les armes que es fabricaven a Holleischen.

Gràcies al sabotatge, un munt de dones forçades a treballar en aquella fàbrica inutilitzaren uns 10 milions de bales i espatllaren nombroses màquines de fabricació d'armament.

Després del seu alliberament, tornà a França, on seguí duent a terme la seva lluita clandestina contra el franquisme. Visqué a Sarcelles, prop de París, i presidí l'Amical de Ravensbrück, per tal de recuperar la memòria de les deportades i la crua realitat dels camps de concentració durant la 2a Guerra Mundial.

En aquesta època es tornà a casar (després de la mort del seu primer marit en sortir del camp de concentració on havia anat a parar) i va tenir una filla i un fill.

Va morir als Guiamets, el mateix petit poble on havia nascut, el passat 13 d'abril de 2019, amb 103 anys.

El preiodista Albert Om va entrevistar la Neus Català l'any 2015, amb motiu de la celebració dels seus 100 anys. Aquí teniu alguns fragments de l'entrevista:

(...) “Neus, que dimarts faràs 100 anys...”, li dic. Silenci. Primer, sembla que no m’ha sentit. Després, fa un gest amb els llavis, els abaixa, com si allò no li digués res. Més silenci. Ni ella contesta ni jo l’hi repeteixo. Fins que torça el cap, se m’acosta, em mira per sobre de les ulleres de pasta i aixeca el dit índex de la mà dreta: “Fa molts anys que em voldrien morta”.

Moltes companyes seves no van poder explicar l’horror dels camps nazis. Les que van sortir amb vida, ara fa 70 anys, es van comprometre a testimoniar el que havia passat allà dins. “Els hi devíem a elles”, sempre ha dit la Neus. Però ni per ràbia, ni per odi, ni per venjança. Només per justícia, i quan aquesta paraula surt de la seva boca jo me l’apunto amb majúscules: JUSTÍCIA.

-Estàs contenta, Neus, de la vida que has tingut?

-Sí -contesta, seca, trepitjant el final de la meva pregunta.

-Per què?

-Perquè he estat útil.

Diu que ni pensa en la mort ni li fa por morir-se.

Li agafo la mà, li faig un petó i, abans de desar la llibreta, encara apunto una frase que ha deixat anar: “El món avança, malgrat tot”.

Podeu llegir l'entrevista sencera en aquest enllaç: https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Neus_Catala-100_anys-Guiamets-camp_de_concentracio-Albert_Om_0_1442855710.html

Després de dos llargs dies de viatge, el tren es va aturar a Compiègne. A poc a poc vam desvetllar-nos de l’estat semiinconscient en què ens trobàvem, a mig camí de la son i l’esgotament. Jo seia al costat de la finestra i mirava aquella estació com si em pogués donar alguna resposta. No ens movíem..., ens semblava la parada definitiva, però no ens feien baixar.

Davant nostre hi havia un tren de bestiar ple de persones. Ens miràvem amb les companyes, els rumors i els malsons acabaven de fer-se realitat, una realitat inassumible. Restàvem en silenci.

De l’espitllera del tren del davant, en sortien uns braços que no paraven de moure’s, era desesperant. Potser hauria estat millor no mirar, però em resultava impossible no fer-ho, m’angoixava girar la cara cap a una altra banda, quan ens estaven reclamant. Cada vegada hi havia més braços movent-se, com si ens volguessin parlar. Què es podria dir?

Em vaig posar nerviosa de tal manera que vaig mirar el nostre vagó i, com que en aquell moment no hi havia cap SS vigilant, vaig decidir treure el cap per la finestra. Només obrir-la, vaig sentir el meu nom en moltes veus. No podia ser...

—Neus! Neus! Neus!

Les companyes em miraven astorades, jo no sabia què pensar. Un SS es va plantar al meu costat i m’indicava que tanqués la finestra, però jo li vaig aixecar les mans planes, demanant-li una pausa amb el gest.

—Un moment, només un moment —li vaig suplicar. Continuaven cridant el meu nom, vaig abocar-me a la finestra i les veus van callar. Mirava amb deteniment aquella espitllera fins que alguns braços van desaparèixer i vaig descobrir el rostre de l’Albert. Colpida, vaig abocar-m’hi una mica més: no em podia creure que el meu tren m’hagués dut tan a la vora del seu, el món era massa gran... i massa cruel.

Vaig restar uns segons atònita, ni somiava ni delirava. En aquell vagó de bestiar hi havia el meu Albert, i vaig cridar tan fort que ell també em va sentir, i els seus ulls i els meus van trobar-se al bell mig d’aquella estació. Els seus gestos eren els d’un home desesperat i jo cridava com no sabia que podia cridar. I no li deia res, només «Albert! Albert!». I ell movia les mans i, en aquelles mans, jo hi tenia la vida.

Em vaig posar histèrica, vaig picar i picar de peus contra el vagó, i cridava; els meus ulls el miraven amb tot el meu amor i la meva ràbia. Algunes companyes es van posar a plorar, ningú no deia res, però la tensió la vivíem totes.

Quan el seu tren va avançar, no sé ben bé què ens vam dir a crits en aquell dolorós adéu. Vaig mirar el tren fins que va ser un punt que va desaparèixer. Aleshores vaig retirar-me de la finestra cap a dintre i en mirar l’SS que tenia al costat vaig veure que li queien les llàgrimes. Ell va tancar la finestra, jo vaig pensar que malament rai el que ens esperava.

1. Vull veure-ho tot. Veure per poder-ho explicar. Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure. Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.

2. Deixo de ser la Neus Català Pallejà per ser la presonera 27.534

3. Recordo els ulls d'unes dones esquelètiques que ens miraven quan entràvem; semblaven morts que es mantenien en peu.

4. Ser solidàries amb les altres; lluitar per la cultura, organitzant activitats com, per exemple, recitar cançons o donar lliçons d'història. Això va ser una cosa que els alemanys no van poder impedir mai.

5. La llibertat és una cosa que encara no tenim guanyada i per la qual hem de lluitar sempre.

6. El món avança, malgrat tot

Neus Català va néixer el 6 d'octubre de 1915 als Guiamets, a la comarca del Priorat,

L'any 1939, en acabar la Guerra Civil va haver de travessar la frontera francesa per anar a l'exili, amb 180 nens orfes de la colònia Las Acacias de Premià de Dalt, on col·laborava com a infermera.

Col·laborà, juntament amb el seu marit, l'occità Albert Roger, en activitats de la Resistència francesa contra l'ocupació de l'exèrcit alemany.

Casa seva era nucli de recepció i transmissió de missatges, armes i documentació, i allotjant refugiats polítics. Fou denunciada a les autoritats nazis, que la van detenir, juntament amb el seu marit, el 1943.

Reclosa i maltractada a Llemotges, l'any 1944 fou deportada a Ravensbrück, un camp de concentració on va ser obligada a treballar en la indústria de l'armament. Allà formà part de l'anomenat «comando de les gandules», un grup de dones que boicotejava l'elaboració de les armes que es fabricaven a Holleischen.

Gràcies al sabotatge, un munt de dones forçades a treballar en aquella fàbrica inutilitzaren uns 10 milions de bales i espatllaren nombroses màquines de fabricació d'armament.

Després del seu alliberament, tornà a França, on seguí duent a terme la seva lluita clandestina contra el franquisme. Visqué a Sarcelles, prop de París, i presidí l'Amical de Ravensbrück, per tal de recuperar la memòria de les deportades i la crua realitat dels camps de concentració durant la 2a Guerra Mundial.

En aquesta època es tornà a casar (després de la mort del seu primer marit en sortir del camp de concentració on havia anat a parar) i va tenir una filla i un fill.

Va morir als Guiamets, el mateix petit poble on havia nascut, el passat 13 d'abril de 2019, amb 103 anys.