Entrevistes

Sílvia Galofré, professora d'Educació Visual i Plàstica, i Jaume Pàmies, de Tecnologia, pleguen. El motiu? La jubilació després de molts anys dedicats a la docència i compartint experiències amb els alumnes i els seus companys d'institut.

• Hola, Sílvia, com estàs?

Molt bé, contenta d’estar aquí amb vosaltres.

• Quants anys fa que treballes a l'institut Berenguer d’Entença?

17 anys.

• Com ha estat el teu pas per l’institut?

Molt profitós i molt enriquidor, tant per part dels alumnes com dels companys, dels quals sempre he tingut un suport i una companyia molt agradable.

• Quin curs et va agradar més? I per què?

La veritat és que no tinc cap curs preferit en concret, ja que cada un té la seva gràcia.

• Et fa pena deixar tots els teus companys enrere?

Sí, sí que em fa llàstima. Sí, perquè ara és un canvi de vida, i estic acostumada a seguir un ritme i a tenir converses molt interessants amb els meus companys, ja que cada un d’ells és diferent, i sempre pots aprendre molt d’ells, i ells suposo que una miqueta de mi també.

• Què és el que més trobaràs a faltar?

La relació amb els alumnes, perquè tot el que dieu, en les converses entre vosaltres, és molt enriquidor; a més, com que nosaltres som bastant més grans, el fet d'estar amb contacte amb vosaltres ens situa a la vostra generació, i això fa que no ens quedem tant en el passat.

• I què és el que penses fer després de jubilar-te?

Primer de tot no em penso apuntar a res, això al principi, perquè no em penso neguitejar pensant què faré amb el meu temps. La idea és deixar passar els dies, el temps, a veure com em sento, amb aquest munt d’hores que tindré lliures i, en funció de com em senti i les alternatives que vagi veient, decidiré què faig. De moment no he fet cap planning.

• Per què vas decidir treballar en aquesta professió i no en una altra?

Vaig estudiar Belles Arts, i això em faculta poder impartir classes. Sempre m’han agradat els nens, de fet, en tinc tres, i quan vaig acabar la carrera, ja que vivia fora de casa i ja no amb els meus pares, vaig pensar que seria una bona opció de treball. En aquell moment, hi havia diverses ofertes de treball per pensar quina opció prendre i vaig decidir treballar en l’ensenyament.

• Quin va ser el teu pitjor any? Per què?

No en tinc, ja que no ho recordo, però tots els anys els he trobat interessants... Potser el primer any que vaig començar a treballar de docent, ja que t'has d’adaptar al lloc, als alumnes… i a més vas una certa prudència. A mesura que passa el temps, es va tenint confiança amb els companys i amb l’alumnat, que són diferents segons l'institut. T’has d’adaptar una mica a les seves maneres de treballar, de fer i de pensar, i un cop conegut, doncs, ja m’està bé.

• Tens alguna anècdota d’algun alumne que t’hagi marcat?

Anècdotes així que ara recordi amb algú en concret... El que m’ha fet més riure i que més m’ha omplert són les converses que teniu entre vosaltres i les preguntes que em feu a classe, que són preguntes que a vegades ni t’esperes, i que penses... com pot ser que et pregunti això? o... d’on ho a tret? O situacions que viviu entre vosaltres que són gracioses. No sabria dir alguna en concret, però hem rigut molt, això sí.

• T’ha agradat la dinàmica de l'institut?

Sí, el que és bo és que sigui un institut petit, ja sabeu que hi ha instituts que tenen 7 línies per nivell, i això és macroinstitut. El fet de ser petit, l’organització és més fàcil i també el fet que hi hagi pocs alumnes fa que també els puguis conèixer una mica més, i puguis tenir un tracte més personalitzat i puguis entendre com són. Això, a l’hora de valorar-los, és més fàcil, perquè no és un número valorar un alumne, sinó conèixer el seu entorn, com és, com se sent...