Entrevistes
Elaborades per alumnat de 2n ESO A

Alumnes de 2n ESO A han volgut conèixer aspectes d'altres èpoques. No els ha calgut viatjar en el temps però sí aproximar-se a altres generacions, aquelles que van viure una posguerra i la dictadura franquista.
Han estat converses sucoses, en què els més joves han escoltat la veu de l'experiència. Una bona lliçó per als que encara tenen molt trajecte de vida per endavant.

Pilotes fetes de paper i cordill?
Per Anna Blanch, Selena Muñoz, Laia Fontboté i Roya Remeaidia 

Miquel Blanch Anfrons, l’avi de l'Anna de 86 anys, va anar a l'escola de l'any 1941 fins a l’any 1953. El nostre objectiu és conèixer més els canvis sobre l’àmbit de l’educació que s’han produït a partir d’aquella època fins a la nostra. Anem a veure com era.


Quan i on vas néixer?

Vaig néixer a un poble de Tarragona, exactament Mont-Roig del Camp, el dia 26 de juliol de l'any 1937.

Amb quants anys vas començar a anar a l'escola?

Com els meus pares havien de treballar, vaig començar l’escola amb quatre anys. 

Com us dirigíeu als professors, els cridaves pel seu nom?

En aquella època als professors els cridavem per senyor i el seu cognom.

Com estaven dividides les classes? Com era la vostra relació amb les noies?

En aquella època les classes estaven dividides en nens i nenes. Les professores feien classe a les nenes i els professors als nens. Al pati els nois estaven al pati de nois i les noies al pati de noies. Me'n recordo que jugaven amb pedres i amb pilota, però eren pilotes fetes per nosaltres amb paper i cordill.

Les assignatures que tenies s'assemblen a les d'avui en dia? Quines teníeu? 

Les assignatures han canviat molt encara que algunes són les mateixes, però no hem fèiem tantes com ara. I també estava prohibit el català, encara que el parlessis a casa, a l’escola no es podia. Recordo que teníem matemàtiques, castellà i història, però les noies també feien costura.

 Et ficaven molts deures? I exàmens?

Sí, cada dia. Només ens ficaven alguns deures senzills i en aquells temps els exàmens encara no existien. 

 Tenies un professor per cada assignatura o era un per a totes?

 Era un professor per a totes les assignatures. El senyor Monné era el que tenies al primer curs, el senyor Gallego era el del segon, i l’últim era el senyor Roig.

Què feies després de l’escola? Acostumaves a sortir al carrer? 

Després de l’escola anava a menjar ametlles i cireres pels camps amb els meus amics. Sortia al carrer quan ja havia acabat els deures i no tenia res a fer. 

Vas fer viatges amb l'escola? Te'n recordes d’algun?

No, viatges no, però excursions sí. Les excursions que fèiem no eren massa lluny de la nostra zona. 

Tenies un millor amic a l’escola? Seguiu tenint contacte? 

Sí, tenia dos millors amics: el Salvador Aragonès i el Miquel Bonet. Encara tinc contacte amb el Miquel Bonet, encara que ell és a Mont-roig i jo me'n vaig haver d'anar, però jo continuo anant a Mont-roig i el veig. 

Quan vas acabar l’escola, què vas fer?

Doncs en aquell temps no hi havia tantes opcions com les d’avui en dia. Hi havien dos opcions: els que tenien diners anaven a l’estranger a seguir estudiant, però les famílies humils, com la meva, anaven a treballar. Que com el meu pare era pagès, vaig treballar de pagès amb ell.

Tens algun record de quan eres petit a l’escola, el podries explicar? Tenies uniforme per anar a l'escola?

Un record que tinc és el d'un dia  amb el senyor Roig, un professor molt important per a mi que mai oblidaré. Un dia cap dels meus companys vam fer els deures que va manar i quan va passar a mirar-los, quan va arribar a la meva altura, va veure que jo tampoc els havia fet i em va dir: fins i tot tu, Blanch, m'has fet això? Aquestes paraules se m'han quedat gravades per tota la vida.


El Miquel Blanch ha sigut una persona que, a part de no haver tingut les mateixes oportunitats que tenim nosaltres avui en dia, sempre ha intentat donar el millor d’ell mateix en cada acció de la seva vida. Ell va viure la postguerra i no va ser fàcil viure amb l’economia d’aquell temps. Tot i això sempre ha conservat el seu somriure i això fa que avui en dia sigui una persona molt afortunada i molt orgullosa d’ell mateix.



El Miquel Blanch ha sigut una persona que, a part de no haver tingut les mateixes oportunitats que tenim nosaltres avui en dia, sempre ha intentat donar el millor d’ell mateix en cada acció de la seva vida. Ell va viure la postguerra i no va ser fàcil viure amb l’economia d’aquell temps. Tot i això sempre ha conservat el seu somriure i això fa que avui en dia sigui una persona molt afortunada i molt orgullosa de si mateix.

Pepita Espelta, treballadora i xerraire
Andrea Robles, Martina Pedrosa, Saray Vázquez i Kiko Guerrero 

L’àvia Pepita va nèixer a Vandellòs ara fa setanta-nou anys. Era filla única, extrovertida, xerraire, disciplinada i aplicada. L'època de Franco va ser una etapa molt dura per als veïns de Vandellòs. Era un tema que no es podia parlar si no volies tindre problemes. La gent del poble vivia del que produïa al camp i, si sobrava alguna cosa, la venien o la canviaven per productes que no produïen. Quan era petita no va poder veure la tele, però sí la ràdio. El que a la Pepita li hagués agradat és poder viatjar i conèixer món com podem fer ara, però, en comptes d’això, diu que la relació d’amistat i fidelitat dels amics que es feien abans duraven tota la vida.
A l’entrevista que li hem fet ens parlarà de la seva infantesa i adolescència.


L’àvia Pepita ens va rebre al menjador de la casa familiar, on ha criat i viscut moments inoblidables amb la seva família.

Sempre has viscut a Vandellòs?

Sí, els meus pares hi van néixer i jo també, com en aquella època no teniem prou "calés" per traslladar-nos i viure en un altre lloc on havíem de comprar o llogar una casa, vam decidir no marxar d’aquí.

 Com es vivia al poble?

Hi havia de tot, cases que ho passaven més bé que unes altres, però de fet aquí vivíem de les avellanes, tothom era pagès i tenia un hort, d'on es collia molta verdura i no feia falta anar a comprar com ara. Hi havia llocs que tenien bèsties, gallines i conills. La gent vivia d'allò que hi havia. Tampoc ho passàvem malament.

I Pepita, de petita i de jove, vas poder anar a l'escola? I fins a quina edat hi vas anar?

Sí, vaig començar quan era petita fins als tres anys anant a una mena de guarderia i llavors quan ja vaig tindre l'edat em van passar a l'escola. Vaig estar fins als catorze anys estudiant. Als catorze ja cap a casa a treballar collint avellanes i ajudant els meus pares a casa.

Explica'ns com era un dia qualsevol a la teva vida quan tenies la nostra edat.

Un dia quotidià per mi, quan arribava el setembre, els meus pares em llevaven d'hora i anàvem a collir avellanes fins a la nit i l'endemà continuaven fins que s'acaba l'avellana. Quan s'acabava ajudava una veïna que cosia. Al matí i a la tarda treballava a casa meva, fins que em vaig casar.

De totes les coses que has après dels teus pares, què creus que era el més valuós?

Tots dos m'han inculcat molts valors que al llarg de la meva vida m'han ajudat molt a ser una millor persona. Van conviure molt bé, el que deia un el seguia l'altre i la conducta la vaig tindre excel·lent, i tal com ens ficaven a la cartilla a l'escola, posava sempre, de comportament "muy bien".

Què és el que més enyores de la teva infància?

Enyoro el companyerisme i la fidelitat, és a dir, que les amigues que tenies eren sagrades. He de dir que els amics que he tingut de petita encara hi són.

Tu, vas viure l'època de Franco, tens alguna anècdota de com va ser o com va afectar a Vandellòs?

He de reconèixer que no va ser gaire bona, la vaig viure amb els meus pares. La meva mare sempre n'havia parlat que van prendre el seu germà a la guerra i el van matar. I aquí, a Vandellòs, va haver un cas greu d'un senyor que tenia la botiga a l'estany, el van agafar i el van pujar a un camió, el van matar en arribar a Móra: li van disparar a dalt del camió i el van deixar al camp.

Suposo que abans no es vestia com ara, ens podries explicar com vestíeu les noies de l'època per sortir durant les festes?

A la meva època s'utilitzaven uns vestits de bureta, es portava molt el cuadrille, anàvem a la modista i ens feia un vestit per anar a les festes majors, i ens semblava que anàvem molt mudades, com la gent que porta aquests vestits molt macos d'ara.

Quan eres petita existien les televisions o les ràdios i tenies l'oportunitat de veure-la o escoltar-la?

La ràdio, sí que tenia l'oportunitat, ja que en tenia una a casa, no tothom en tenia una ràdio en aquella època, perquè era una novetat, però la tele no la vaig veure fins que les meves filles van tindre un any, perquè no existia, i era molt cara.

Què solíeu escoltar a la ràdio?

A la ràdio posaven l'emissora i escoltàvem el que hi havia, hi havia tantes emissores com volies, però quan es parlava de la guerra i de Franco, com que no volia sentir ningú aquelles coses, es tancava, no s'escoltava i si n'hi havia alguna cosa de música s'escoltava.

Recordes què acostumaves veure a la tele?

La tele llavors era molt bonica, hi feien molts concursos, hi havia coses molt boniques. Ara, ja no trobo tantes coses, però llavors sí. A mi m'agradava molt veure unes sèries que posaven cada tarda, era molt entretingut.

De tots els avenços que hi ha ara, quin t'hauria agradat més tindre quan eres petita?

Poder sortir tant com se surt ara, poder anar de vacances, poder viatjar i descobrir tants llocs, però no es podia perquè comptaves amb aquells cèntims que cobraves per passar l'any. D'excursions no es feien, els únics viatges que es feien eren quan ens casàvem i res més. Ara no. Ara cada dia se'n van de vacances, perquè es pot, però abans, de vacances no feia ningú. Les vacances es feien al setembre per collir avellanes i per l'oliva, aquelles eren les nostres vacances.

Doncs moltes gràcies, Pepita, per donar-nos una mica del teu temps, ara ja sabem una mica més de tu.

Gràcies a vosaltres, torneu el dia que vulgueu, les portes estan obertes. 

Ara coneixem una mica millor la Pepita. Ella tota la seva vida ha viscut a Vandellòs, era una nena molt treballadora tant a l'escola com amb feines. D'ençà que era petita va tenir l'oportunitat d'anar a l'escola. 

El seu viatge
Paula Carrillo, Gadea Martínez i  María Pérez

L’Encarna i el Ventura són els avis de la María i avui hem vingut a parlar ambs ells. Ja sabem que es van conèixer a Màlaga quan eren petits i es van tornar a trobar aquí. Ens parlaran sobre el seu pelegrinatge i com van unir les seves vides. 


Per què vau vindre?

Encarna.- Érem molts a casa i no hi havia feina on vivíem. El meu germà gran va vindre per buscar feina i es va quedar a viure a Miami Platja. El meu germà va insistir molt perquè els meus pares vinguessin i van acceptar. Vam vendre la casa i vam vindre amb una maleta amb la roba i res més. 


Ventura.- A mi em va passar més o menys el mateix. No hi havia feina i ens vam haver de traslladar, anàvem cap a Barcelona però, com que tenia un germà aquí, ens vam quedar. A la meva mare no li va agradar gens i va dir que si no haguéssim venut l'altra casa s'hagués tornat. 


Va se dur haver de canviar tot d’un dia a un altre?


Encarna.- Per a mi no va ser molt dur perquè tenia nou anys i no entenia si això era bo o no. Tot va ser decisió del pares, però nosaltres estàvem contents pel fet de canviar. 


Ventura.- Doncs a mi sí que em va costar, jo tenia quinze anys i tenia moltes amistats. Llavors em va ser més dur. Però va ser decisió dels pares. 


Abans de venir estudiàveu?


Encarna.-  Jo vaig anar a l’escola fins als catorze anys, després ja em vaig posar a ajudar la mare a casa.


Ventura.- Jo vaig estudiar dels cinc als nou anys a Ronda, el meu poble, i quan vaig vindre vaig estudiar uns anys més.


I continueu tenint relació amb gent d’allà, amb els amics?


Encarna.- Jo sí que tinc relació amb gent d’allà, encara parlo amb algú, Com abans no hi havia telèfons ni mòbils ens escrivíem cartes. Fa poc vaig obrir una caixa amb cartes i, entre elles hi havia un telèfon, així que vaig trucar i em vaig comunicar amb l’amiga. 


Ventura.- Relació? doncs molt poca, l’hem anat perdent.


Eren diferents els costums en relació amb els d’aquí? 


Encarna.- Doncs jo el mateix, són costums que hem adquirit aquí de petits i ara que som grans ja no podem canviar. Quan anem a qualsevol lloc, com que és diferent, tornem aquí. 


Ventura.- Suposo. Com que no vaig estar molt de temps allà no estic acostumat a aquelles tradicions. 


Per què no ens expliqueu una mica com us vau conèixer?


Ventura.- Ens vam conèixer a un poble de Castelló, Onda. Va venir una família d’ella que eren d’Onda i  em van dir si volia anar a veure uns oncles meus que hi vivien. Els vaig anar a veure i ens vam conèixer. Després jo vaig tornar cap aquí i ella es va quedar. Amb el temps ella va venir cap a aquí i com que ja ens coneixíem vam començar a quedar per anar al cine i a passejar i una cosa va portar l’altra fins que ens vam casar als 17 anys, el 1974.  


I quan vau tenir una casa pròpia? 


Encarna.- La casa pròpia la vam tenir als anys 1983 o 1985. La vam fer molt a poc a poc i ens va costar uns quants anys, bastants perquè no teniem gaires  diners però quan va néixer la nena ja teníem la casa feta. 


I us va costar molt d’esforç?


Ventura.- Moltíssim. Treballàvem molt, jo treballava de pintor i ella treballava també del que podia, però no era suficient com per fer una casa com la que vivim ara. Quan ja la vam tenir feta, hi vam viure cinc anys, i després la vam vendre i vam comprar la que tenim ara.


I per què vau voler tenir fills?


Encarna.- Vam pensar que era millor ser pares joves i avis joves com som ara. Vam tenir un nen i als vuit anys una nena i vam dir: aquí s’ha acabat i ja està. Ara la nena té quaranta anys i el nen quaranta vuit.


Ventura.- I tenim un nét de divuit anys i una néta de tretze anys. 


Com creieu que hagués estat la vostra vida si no haguéssiu vingut aquí? 


Encarna.- Doncs no sé, no sé com dir-te. Ens la imaginem de qualsevol manera perquè realment no ho sabem.


Doncs fins aquí l’entrevista amb l’Encarna i el Ventura. Gràcies pel vostre temps. 

De res, l’hem fet amb molt de gust. 

Hem descobert que l'Encarna i el Ventura es van traslladar a Catalunya perquè d'on vénien no hi havia feina. Van vindre de petits, amb una maleta per a la roba i molts somnis per realitzar. Van construir la seva pròpia casa, quan la van acabar la van vendre i van poder comprar la que viuen ara. Van tenir dos fills i ara tenen dos néts fantàstics.

La Mari Carmen va néixer l'any 1948 a la Fatarella (Tarragona). La seva infantesa va ser divertida i feliç. Als sis anys va anar a l'escola i als 14 va anar a aprendre a cosir a ca l’Hermínia, una modista de  Riba-roja d’Ebre. 

 Quan vas tindre el primer el teu amor? 

Amics jo en tenia molts, però de nòvios formals no perquè abans per exemple anaven al cine i no es podia agafar de la mà. Era molt diferent d'ara. Jo vaig conèixer el meu home als 18 anys i ell treballava de practicant (infermer) als serveis sanitaris de Riba-roja. Feia radiografies, posava injeccions… després va treballar en la central nuclear.

-Quin viatge vas fer amb la teva família o amb el teu home? 

De petita anava a veure els meus avis però això no comptava molt com un viatge perquè era el poble del costat. El meu viatge més llarg el vaig fer a Jaén. Quan em vaig casar vaig anar a Girona, a Barcelona, a Sitges, a Reus..., No era com ara que és per passar-ho bé i descansar, abans era per veure a la família.

La Maria Carme és una dona que no va viure malament. Es considera afortunada perquè va poder estudiar fins als catorze anys, va treballar i es va poder realitzar amb diferents treballs, dels quals va aprendre moltes coses. Amb dinou anys es va casar amb el seu home i va poder gaudir d’una vida plena. Va viatjar i va conèixer molts llocs.  El seu desig actual és que algun dia es pugui trobar una cura contra el càncer, però per això falta que els governs inverteixin en investigació perquè aquesta malaltia tingui cura.


Recordant el passat
Rafael Cava, Samuel Fernández, Dayanna Samoca i Xavi Vadri