-EL MILLOR HALLOWEEN-
Faltaven dos dies per Halloween i uns amics d’un poble anomenat Helvatown, no volien, com tots els altres nens, sortir a buscar llaminadures. Així que van quedar el dia 31 d’octubre, a les vuit, a la casa més apartada i tenebrosa d'Helvatown.
Va arribar l’hora i com que havien quedat els quatre amics: el Marc, l’Aitor, la Nora i la Naiara, es van trobar davant de la casa. La casa tenia dos pisos i estava mig destruïda, tenia una porta molt gran feta de fusta. Per últim, hi havia estàtues molt estranyes que li donaven un aspecte molt tenebrós a la casa. A aquella casa feia temps que no hi vivia ningú així que amb molta valentia, van entrar…
Quan ja es trobaven dins de la casa, van avançar i, de sobte... la porta es va tancar ràpidament, se'n van estranyar però van continuar. La casa tenia un passadís molt llarg i al final hi havia una porta mig oberta on es podia distingir una font de llum, els quatre amics es van acostar i van sentir:
És la nit perfecta per matar a l’objectiu.
No! Ni pensar-ho! Ara els carrers estan plens de nens.
Ja, però és la nit de Halloween. Quin dia és més perfecte per cometre un crim? A més, és completament de nit.
Un moment, crec que algú ens està escoltant… Mira, la porta!
En sentir això, els amics van sortir corrents, els “assassins” els van perseguir, però quan van arribar a la porta… No s’obria! Abans que sortissin, van sentir dues persones rient, quan van mirar enrere... resulta que eren uns amics fent-los una broma, l’Oriol i el Joan-Pere, dos nens de la seva classe. Però quan tots estaven rient van sentir un soroll:
-HAHAHAHAHAHAHA!!!!
Tots es van preguntar qui havia sigut però ningú va respondre:
Va nois, deixeu-vos de bromes, que ja no cola.
Va dir la Naiara mig rient.
Si, sí, que ja no cola, però us ho heu currat molt amb aquest soroll.
Va dir l'Aitor rient. Però l'Oriol li va respondre:
Això no és part de la broma. Va, entrem a veure què és!
Va, anem a veure, però no em crec que no sigueu vosaltres.
Va dir la Nora estranyada.
Els sis amics van entrar a la casa molt lentament i assegurant-se que la porta no es tanqués perquè no els passés el mateix que abans. El soroll va tornar a sonar però ara encara més fort i van deduir que venia de dalt, van anar pujant les escales i quan estaven a punt de pujar la porta es va tancar lentament fent un soroll horrible. Tots es van espantar i van pujar corrents, a continuació, la casa es dividia en una habitació a la dreta i un passadís a l’esquerra. De sobte, va tornar a sonar el soroll però ara no va ser igual:
S’ha acabat el joc, nens petits. Ha arribat la vostra fi.
Va cridar el fantasma mentre s’apropava als nens lentament.
El Marc es va posar davant del fantasma apuntant-lo amb un aspirador i li va dir:
Ara, de qui és el final fantasma...?
Llavors el Marc va intentar engegar l’aspirador però no funcionava.
L'Aitor va dir:
Quin xaval…
Llavors quan el fantasma pensava que ja els tenia, la Naiara va cridar:
Crec que et falta una mica d’electricitat!...
Aleshores, la Naiara va endollar el cable de l’aspirador, i la aspiradora es va engegar.
Dona-li, Marc!
Va cridar la Nora.
Llavors el Marc va encendre l’aparell i va aspirar el Fantasma. Resulta que la criatura s’anomenava Fantasma Cof Cof. Ja mai més van tornar a veure aquella casa. Conte contat, aquest conte ja s’ha acabat. FI
-UN ENCUENTRO INESPERADO-
Había una vez un capitán pirata, se hacía llamar barba azul.
Como dice su nombre se caracteriza por su barba de color azul, por su traje también azul y su gran barriga.
Un día como otro iba navegando con su tripulación pero no sabían dónde estaban cuando de repente:
-Isla a la vista! Gritó barba azul.
La tripulación se puso a remar hacia la isla y él se puso a mirar por el telescopio.
Al cabo de unos minutos llegaron a su destino. Pero antes de amarrar el barco para entrar a la isla empezó a nublarse y vieron otro barco a lo largo de ese puerto.
El capitán gritó:
Os retamos, queremos vuestro tesoro, ¿aceptáis?
Al fondo se escuchó gritos y no oyeron bien lo que dijeron pero supusieron que aceptaron. Así que primero los ocho piratas se lanzaron con sus espadas, para ir a luchar y a encontrar su tesoro así darles información a los otros piratas y ellos poderles robar el tesoro.
Los ocho piratas pudieron entrar antes de que les atacaran.
Que mala es esta tripulación estará facilísimo robarles- Dijo un pirata desde el barco.
Tal vez tienen alguna estrategia, así que no nos confiemos- Asumió barba azul.
¿Pero vosotros sois piratas de verdad?- Escucharon que dijeron cuando saltaron a su barco.
¿No sois muy pequeños?- Dijo otro.
Da igual, busquemos su tesoro- Les respondió su compañero.
¡A la carga! - Gritó el cuarto pirata.
Desde el barco de barba azul casi ya no veían el otro barco pero de repente se escuchó un ruido muy fuerte, un ¡PUM! La tripulación pensó que les estaban tirando por cañones pero no notaron nada solo escucharon:
Capitán creo que no hemos dado en el mejor barco es que…
¿Qué os ha pasado?- Les respondió barba azul.
Espera mejor volvemos al barco, a nosotros no nos ha pasado nada- Le dijo.
Vale, sí mejor- Respondió el capitán.
Así que volvieron al barco.
-Es que creo que no era un barco de verdad creo que más bien era un inflable porque la tripulación eran niños y llevaban espadas de globos y bueno, Jordi ha pichado el inflable con su espada, nos han venido madres que también iban disfrazadas de piratas a regañarnos.- Le explico un tripulante.
-Así que era una fiesta pirata.- Dijo otro
-A mí me ha hecho mucho daño uno de ellos y me voy a vengar- Dijo ¡
-¡Qué tontos que sois! ¿No lo habéis visto que era de juguete? madre mía… Bueno -¡Vámonos ya de aquí! . Respondió barba azul.
Se fueron todos decepcionados hacia sus casa con el barco. Cuando de repente escuchan:
-¡ Esperarme ya! Le he dado su merecido a este granuja, paraaaaar!