En aquesta primera SA vam iniciar la cerca de l'origen de la realitat, el que els primers filòsofs presocràtics (s. VII-VI aC) van anomenar l'arkhé. Aquesta recerca va marcar el naixement de la filosofia cosmològica, que buscava una explicació racional (logos) de l'ordre del cosmos. Vam aprendre a distingir entre realitat vs. aparença amb figures clau com Heràclit, que defensava el canvi constant (panta rei), i Parmènides, que postulava l'existència d'un Ésser immutable i considerava el canvi com una il·lusió. Aquesta distinció, que afirma que "les aparences enganyen" i que la veritat només és accessible per la raó, ja plantejava els fonaments del que avui anomenem simulacre, com es veu a Matrix.
Seguidament, ens vam centrar en els dos pilars de la metafísica antiga: Plató i Aristòtil.
Plató va formalitzar el dualisme ontològic, dividint la realitat en el Món Sensible (aparença i opinió) i el Món Intel·ligible (Idees pures, eternes i immutables, accessibles només per la raó).
Aristòtil, crític de Plató, va postular que la realitat és una de sola i la va explicar mitjançant el concepte de substància i el principi de l'hilemorfisme (matèria i forma). Per ell, el canvi sí que és real i es produeix com el pas de la potència a l'acte. A més, vam estudiar la seva teoria causal, que busca el perquè de tot el que existeix a través de les Quatre Causes (Material, Eficient, Formal i Final).
Finalment, vam fer el salt a l'edat moderna amb el Racionalisme de René Descartes. Amb la Revolució Científica i el nou enfocament antropocèntric, Descartes va aplicar el Dubte Metòdic. Vam analitzar com va posar en entredit tot coneixement (sentits, somni, fins i tot un Geni Maligne) fins a arribar a la seva primera certesa indubtable: el famós "Cogito, ergo sum" ("Penso, per tant existeixo"), que estableix el Jo com a substància pensant (Res Cogitans) i fonamenta la filosofia moderna.
Anàlisi de l'Argumentació Filosòfica: la capacitat de distingir l'argumentació de Parmènides (el canvi és una il·lusió, només el pensament coneix l'immutable) de la d'Heraclit (tot flueix, el canvi respon al logos).
Pensament Sistemàtic (Plató): la comprensió de la Metàfora de la Línia de Plató, que estableix una jerarquia on com més real és una cosa (Món Intel·ligible), més digne és el coneixement que se n'obté (Ciència/Filosofia).
Identificació de Conceptes Clau: la destresa en la identificació de conceptes com substància i accidents (Aristòtil) , o la distinció entre dóxa (Opinió, superficial) i nóesis (Idees Pures, coneixement vertader) (Plató).
El que més m'ha interessat és la connexió entre la filosofia antiga i els Reptes Actuals i, especialment, el Dubte Metòdic de Descartes.
Connexió Antiga-Actual: M'ha sorprès la rellevància actual de la distinció entre realitat i aparença feta pels presocràtics. La idea que "les aparences enganyen" i que el que sembla real pot ser un simulacre es compara directament amb exemples moderns com Matrix o The Truman Show. Aquesta idea demostra que la pregunta sobre la naturalesa de la realitat és atemporal.
La Hipòtesi del Geni Maligne: L'extremisme del dubte de Descartes m'ha semblat fascinant. La suposició d'un "geni maligne, no menys astut i enganyador que poderós" que enganya sistemàticament en tot, fins i tot en veritats matemàtiques , és una expressió radical de la incertesa que reflecteix l'actitud de l'escepticisme actual, ja sigui en el món virtual o la intel·ligència artificial.
M'han sorgit els següents interrogants, que considero de gran rellevància per la seva aplicació en el món tecnològic:
Com influeix la Realitat Virtual en la distinció Substància/Accidents?
Aristòtil diu que la Substància és allò permanent (el que és), i els Accidents són les variacions (color, forma).
Interrogant: En un entorn de Realitat Virtual o una simulació d'IA, què constitueix la "substància" d'un objecte digital? La seva forma i el seu color (accidents) es poden alterar infinitament, però hi ha una essència subjacent (el seu codi o funció) que el defineix?
Rellevància: Entendre si un objecte digital té una essència immutable és crucial per a la seva classificació i per determinar la seva realitat ontològica.
El Primer Motor Immòbil i la IA:
Aristòtil va concloure que, per evitar una regressió infinita de causes, cal un Primer Motor Immòbil que no sigui causat per res més i sigui sempre en acte.
Interrogant: En el desenvolupament de sistemes complexos d'Intel·ligència Artificial, el dissenyador o el programador inicial és l'equivalent del Primer Motor Immòbil? O el sistema, un cop auto-aprengui i auto-generi el seu propi codi, esdevé el seu propi "motor immòbil"?
Rellevància: Aquesta qüestió és vital per a l'ètica i la responsabilitat, ja que determina si la causa última d'una acció de la màquina és humana o purament algorítmica.