Un dels aspectes que he après, o almenys ho he entès d'aquesta forma, és que ser considerat un ésser humà és un privilegi i sempre ho ha estat. Com hem vist a la SA3, a l'antiga Grècia eren considerats humans només els homes majors de 30 anys, aristòcrates, deslligats del treball i dedicats a la pólis. La resta, no eren considerats humans. Les dones, per exemple, si eren considerades com a humans, només ho eren biològicament. Els esclaus i les dones tenien la seva funció i obligació imposada des del moment en què neixien, per tant, no eren considerats humans en el ple sentit de la paraula. 

Abans de tractar aquesta SA, ja sabia que existia aquesta repressió antigament, però no era conscient que es negava que una persona fos un ésser humà. És a dir, unes persones privilegiades dictaminaven l'existència d'una altra persona, ja que elles eren qui establien els requisits per ser un ésser humà o no. 

A priori podríem considerar que han passat més de 2000 anys i que ha canviat aquesta concepció, i és cert, el pensament ha evolucionat, s'ha abolit pràcticament l'esclavitud i s'han aplicat drets per als humans (tot i que molts no es compleixen). Però el punt que volia esmentar és que encara es manté el fet que els grans privilegiats decideixen qui són humans i qui no.

Si tractam el cas d'Estats Units, Donald Trump i altres directius inciten a la segregació entre "humans civilitzats" i immigrants, causant que part de la població es consideri superior a altres humans simplement perquè no compleixen els estàndards. Això mateix és el que passava a l'antiga Grècia, els estrangers no entraven dins la definició d'humà pel seu origen, no eren de la pólis. Actualment Trump (dic Trump per posar un exemple, hi ha molts més presidents/dictadors, però la qüestió és entendre el punt, no assenyalar polítics) té el poder i decisió de decidir quines persones compleixen els requisits per ser considerats ciutadans dignes i poder viure al seu país, i qui no les compleix és tornat al seu país, separant fills i pares. 

Aquesta situació m'ha fet adonar-me de la importància de conèixer la història de la filosofia i el necessari que és plantejar-nos coses abans de decantar-se per la ignorància que condueix a l'odi i l'egocentrisme, que destrueixen els valors i el respecte. Les qüestions que m'han sorgit al respecte són: Com és que no hi ha cap requisit per ser considerat ésser humà sense que ningú ho pugui negar? Per què es rebutja els estrangers si tenim el mateix origen? Per què molta gent és tan hipòcrita dient que els valors ètics són importants, però després són racistes/homòfobes/masclistes...? Considera la gent que complir amb els estàndards d'"ésser humà normal" els fa més humans que no pas els altres, qui no segueixen aquests estàndards? 

Canviant de tema, també he après i he entès més les definicions de l'ànima segons les diverses teories dels filòsofs. Personalment, no tenia clar què era l'ànima exactament, i dubtava de la seva existència. Mai no he tingut clar si el cos és el mirall de l'ànima o si eren elements que anaven per separat, en cas que l'ànima existís. 

Després d'haver tractat diverses perspectives, es poden trobar moltes diferències i semblances entre elles. No m'identifico completament amb cap d'elles, però amb la qual més comparteixo idees és amb la reformulació cartesiana. Amb aquesta perspectiva, comparteixo la idea de les dues substàncies, la res cogitans i la res extensa. Tot i així, no comparteixo la res divina, la qual també entenc i respecto, ja que la religió tenia una gran importància en l'època. La idea de defensar que la substància pensant empra el cos com a mecanisme em sembla interessant i considero que estic d'acord amb això. L'única cosa que canviaria és que jo considero que l'ànima és mortal, no estic gaire convençut respecte a les diverses teories que defensen que l'ànima és immortal. Pot semblar una mica contradictori, però encara que considero que l'ànima és mortal, m'agradaria que fos al contrari. No sé exactament com explicar-ho, però considero que pensar que l'ànima és immortal i que es pot reencarnar i transferir el coneixement als cossos on es reencarna és una teoria molt interessant i polida, ja que penso que és una manera on cada persona deixa el seu granet d'arena en la història, és com una forma simbòlica d'haver aportat alguna cosa a l'ànima futura d'un altre ésser. 

A partir d'aquests pensaments, em sorgeixen algunes preguntes com: què passa amb les ànimes si són mortals? Amb el cos tenim una resposta empírica, ja que sabem que com està compost per matèria orgànica, es descompon seguint un cicle. Però amb l'ànima no sabem amb certesa quin és el seu destí si vertaderament és mortal, simplement desapareix? Ambdues preguntes són fantàstiques, així que anima't a desenvolupar-les per posar en pràctica la reflexió!