Per dur a terme l'entrega del portafolis trimestral, he decidit fer-ho mitjançant un Sites. Aquest rep el nom de "L’evolució de la consciència humana", ja que el contingut del portafolis se centra a demostrar com la filosofia no és una simple col·lecció d'idees i conceptes amb noms estranys, sinó una evolució constant de la consciència humana. Explicaré com, amb el pas del temps, els filòsofs han adoptat successivament un punt de vista o un altre, des dels Presocràtics fins a Descartes, prenent consciència de diferents àmbits de la realitat i del coneixement. Aquesta adopció de noves perspectives sempre és resultat del (ser degut a és un castellanisme) context històric, social o científic en què es trobaven, com la crisi de l'antic model del món que justifica el dubte radical de Descartes.
La reflexió d'aquest portfaolis es desenvolupa a partir de la primera situació d'aprenentatge treballada: "Com i per què la realitat esdevé un problema filosòfic?" (SA-1). Aquesta entrega se centra principalment en l'anàlisi de la metafísica i l'epistemologia com a pilars per orientar-se a la vida.
En el primer trimestre hem parlat de quin és l'origen de tot el que és i de la distinció entre el món sensible i el suprasensible. Per fer-ho, vam haver d'identificar com podíem saber quines coses eren reals i com diferenciar-les de les aparences. Especialment, vam comparar com raonen què és la veritat Plató (amb el seu dualisme ontològic i l'Épistémé) i Aristòtil (amb l'Hilemorfisme i les Quatre Causes), sense oblidar la importància dels Presocràtics com a fundadors de la lògica (amb Heràclit i Parmènides i la seva polèmica sobre el canvi).
Aquest plantejament m'ha permès entendre com diferents filòsofs es plantegen com accedir al que ells consideren la realitat, on la idea del canvi és un problema central. Finalment, he comentat com la metafísica platònica i cartesiana es demanen què és real, i com Plató s'aferra a la idea que l'únic real es troba en el món suprasensible, mentre que Descartes, a través d'un mètode racionalista basat en el Dubte Metòdic, arriba a la certesa de la Res Cogitans (la substància pensant) com a única veritat indubtable per reconstruir el coneixement.