Aristòtil va abordar la seva idea de les Quatre Causes com a manual d'instruccions per entendre qualsevol cosa, com si fos una llista de verificació per a tot el que ens envolta. He après a aplicar-ho així. Pensa, per exemple, en una estàtua de bronze d'un esportista:

• Causa Material: De què està feta? El bronze, el metall. Aquesta és la matèria primera.

• Causa Formal: Què la defineix? La forma que té, la idea de 'la figura d'un esportista corrent'. Aquesta és l'essència, la idea que té l'escultor al cap.

• Causa Eficient: Qui l'ha fet? L'escultor, que l'ha modelat. Aquesta és la força que inicia el canvi.

• Causa Final (la més important): Per a què serveix? Per decorar una plaça, per homenatjar l'esport, per fer bonic. Aquest és el propòsit (teleologia).

M'he adonat que sense preguntar-nos per la Causa Final, som com l'escultor que fa coses sense saber què farà amb aquestes. Per tant, la recerca del propòsit és un saber imprescindible per entendre per què les coses ocupen el seu lloc a la realitat. 

Aquest mètode comença amb la regla de l'Evidència (Intuïció), que exigeix acceptar només les idees que es presenten a la ment de forma tan clara i distinta que són inqüestionables, com la certesa que "la bateria del mòbil està esgotada" si la pantalla és completament negra. A continuació, l'Anàlisi obliga a dividir qualsevol problema complex en les seves parts més simples per poder-les examinar millor. Per exemple, si el mòbil no s'encén, hem de distingir si és un problema de la bateria, del botó o del carregador. Seguidament, la Síntesi (Deducció) ens indica que hem de reconstruir el coneixement des dels elements més simples cap als més complexos, provant les hipòtesis en ordre lògic (primer connectar el carregador, després provar un altre cable, etc.). Finalment, l'Enumeració exigeix una revisió completa i metòdica de tots els passos realitzats per garantir que no s'ha omès cap prova o opció, assegurant que el diagnòstic final sigui irrefutable.

Aquest dubte no és un simple "no creure", sinó una eina per trobar el fonament absolut. Descartes va aplicar-lo en tres nivells, com un protocol de seguretat: primer, va dubtar dels sentits, que sovint ens enganyen, com amb una il·lusió òptica; segon, va dubtar de l'estat de vigília, ja que no podem distingir un somni perfecte de la realitat; i, finalment, la hipòtesi més radical, el Geni Maligne, que posa en qüestió fins i tot les veritats matemàtiques: "I si un dimoni m'enganyés en absolutament tot?". No obstant això, aquest dubte radical condueix a una primera veritat indubtable: el fet que jo estic dubtant. D'aquí neix la certesa: Penso, per tant, existeixo (Cogito, ergo sum).

Un cop establert el Cogito (la Res Cogitans o substància pensant), Descartes s'enfronta a la necessitat de garantir el coneixement més enllà del jo i de les idees innates que trobem en la nostra ment, com la idea de Déu (ésser perfecte i infinit). Perquè l'existència de les idees innates, com la perfecció, l'eternitat, la immortalitat, estigui a la ment de qualsevol ésser, Déu ha de ser la garantia de la veritat. Com que Déu és l'ésser perfecte, no pot ser enganyador. Per tant, la hipòtesi del Geni Maligne queda anul·lada. En resum, no cometem errors pel fet que existeix un Geni Maligne, sinó perquè la nostra capacitat de triar (la Voluntat) és immensa i pot decidir sobre qualsevol cosa, però el nostre coneixement (l'Enteniment) és limitat. Quan fem servir la nostra llibertat per afirmar o negar coses que realment no hem comprès de manera clara i total, ens precipitem, i és aquí on neix l'error. Per tant, la perfecció de Déu ens garanteix que les nostres idees clares i distintes sobre el món exterior, són vertaderes.

El primer tema i potser el més bàsic ha estat la discussió entre Heràclit d’Efes i Parmènides d’Elea. Heràclit deia que tot es mou i canvia constantment (canvi constant), com el foc o un riu. Contràriament, Parmènides deia que la realitat de veritat (l'Ésser) és una sola, fixa, i que el canvi que veiem és una simple il·lusió dels sentits. Aquesta lluita no és un debat antic, sinó el nucli de molts dels nostres problemes. 

En la meva vida, estic constantment entre 'modes' (el flux d'Heràclit) i la necessitat d'establir un estil de roba sòlid (l'Ésser de Parmènides), que em serveixi de base. M'interessa això perquè aquesta diferència va donar lloc a tots els dualismes ontològics posteriors.

El segon punt que m'ha interessat és el mètode per saber si una cosa és una simple opinió (doxa) o un coneixement real (epistemé). M'ha semblat molt útil la Teoria de la Línia Dividida de Plató. La seva proposta és com un manual que ens ensenya a avaluar el nostre coneixement: hem de fer l'esforç de 'pujar' des dels rumors (la part més baixa) fins a la comprensió pura dels conceptes (Idees perfectes), que és on es troba el coneixement sòlid.

Així mateix, com que dubto de tot per naturalesa, he connectat molt amb el Dubte Metòdic de Descartes. El seu sistema, basat a dubtar dels sentits, de la vigília i del Geni Maligne, no és un gust, sinó una tècnica per netejar la ment i trobar una base. Així va arribar a una veritat que no es pot qüestionar: Cogito, ergo sum (Penso, per tant, existeixo). Saber que la meva pròpia ment (Res Cogitans) és l'única certesa m'ajuda a defensar-me contra les opinions sense base (doxa).

Finalment, l'anàlisi de les Quatre Causes d'Aristòtil és molt rellevant per mi, sobretot la Causa Final (el télos, el propòsit). El món actual només mira de què estan fetes les coses (Causa Material) i com fer-les ràpid (Causa Eficient). Però ens oblidem de la pregunta: "Per a què serveix això realment?"

L'oblit d'aquesta Causa Final és el que ens porta al consumisme sense sentit i a fer coses sense destí. El seny aristotèlic esdevé la clau per introduir el propòsit en el nostre dia a dia, obligant-nos a preguntar: "El que faig m'aporta realment felicitat real o només una satisfacció ràpida?" La filosofia, per tant, és una eina d'ètica que desenvoluparem en les pròximes situacions d'aprenentatge.

2a Pregunta: Com podem aplicar la idea d'Acte i Potència d'Aristòtil per explicar coses que canvien sense parar, com el clima o la política, i que coincideixen més amb el que deia Heràclit? Pot el concepte de 'Potència' (la capacitat de canviar) ser útil per analitzar sistemes complexos on el propòsit no es pot preveure?

2a Reflexió: La idea de Potència d’Aristòtil ens ajuda a veure el canvi d’una manera més rica que simplement dir “tot es transforma”. La potència és la possibilitat de ser o de convertir-se en alguna cosa diferent. Això vol dir que no hem de jutjar una realitat només pel que és ara (Acte), sinó també pel que pot arribar a ser.

Aplicat a la societat, això significa que no n’hi ha prou amb descriure com és en el present: hem de valorar la seva capacitat de millora, d’evolució i de transformació. Igual que el clima o la política, que sempre estan en moviment i no es poden predir del tot, la potència ens recorda que darrere de cada situació hi ha possibilitats obertes. 

En tercer lloc, un saber que necessito entendre millor és el context històric que justifica el salt radical cap a Descartes. Sé que va ser a causa de la Revolució Científica, però no s’explica prou com aquests canvis (Copèrnic, Galileu) van ser el motor del Dubte Metòdic.

Sense entendre la crisi causada per la nova ciència, que va trencar el model antic, la radicalitat del dubte cartesià (dubtar de les matemàtiques, la hipòtesi del Geni Maligne), em sembla exagerada. És molt més que tot açò, és tot el que succeeix que vàrem comentar!

El remei seria estudiar com la Revolució Científica va substituir la teoria d'Aristòtil per l'observació i les matemàtiques. Així doncs, cal arribar a entendre com aquesta pèrdua de fonament va obligar Descartes a buscar la certesa dins del propi subjecte, la Res Cogitans. En definitiva, cal buscar la connexió lògica entre la nova ciència i la necessitat del Cogito, a partir d'arguments que demostrin la necessitat d'aquesta nova base per reconstruir el coneixement de la realitat.