Jocs Florals

CATEGORIA: 1r cicle d'ESO 

                                                                                                 La dolenta del conte 

Mai no vaig entendre per què tothom l’adorava. Des del moment en què entrava a l’habitació, la gent feia “wow”, mirava i xiuxiuejava. El nom ‘’Ventafocs’’ flotava per tot arreu, com si el seu encant per si sol pogués captivar tothom. Però tot i aix, jo podia veure les seves esquerdes. 

Em dic Drizella, i he viscut tota la meva vida a la seva ombra. El meu pare es va tornar a casar després que la meva mare morís, pensant que podria donar-nos una “família perfecta”. Però, en canvi, la va portar a ella: la Ventafocs. Bonica. Dolça. Popular. L’àngel perfecte del món. Tothom l’adorava… Excepte jo. Jo la veia tal com era. Encantadora? Sí. Però manipuladora. Calculadora. Perillosa de la manera més subtil i silenciosa. I tothom se la creia. 

Al principi, vaig intentar ignorar-ho. Em concentrava en les meves tasques, els estudis, qualsevol cosa que em mantingués ocupada. La meva germana Anastàsia i jo fèiem tot el que ens demanava la madrastra, però, d’alguna manera, la presència de la Ventafocs feia que la nostra feina dura fos invisible. Ella mai aixecava un dit i tothom la celebrava. 

I llavors va arribar ell. El príncep Henry. El noi en qui havia confiat, que pensava que m’estimava i que havia promès que mai no m’oblidaria. Ara bé, d’alguna manera, no ho feia. No de veritat. No després que aparegués la Ventafocs. 

Va començar subtilment: amb mirades llargues, paraules xiuxiuejades, desviant la seva atenció... I llavors es va anar aclarint: estava enamorat d’ella. I ningú no semblava veure-ho. Ni el meu pare, ni la madrastra, ni tan sols l’Anastàsia. Tothom l’adorava, i jo em quedava cridant en silenci. 

La nit del ball reial, tot es va desfer. La Ventafocs va arribar, com era d’esperar, amb un vestit que brillava sota la gran làmpada d’aranya. Tothom reia amb les seves bromes i el príncep Henry… No podia treure-li els ulls de sobre. 

Jo volia sortir corrents. Anar-me’n. Cridar al món. Però em vaig quedar. La vaig veure robant-me la vida. La noia a qui tothom anomenava innocent? Si era una manipuladora magistral.

Carla Roure 

I llavors va passar. El moment que ho va trencar tot: el príncep va ballar amb ella. El noi que pensava que m’estimava la sostenia, reia amb les seves bromes, li feia petons a la mà. I vaig entendre que res del que havia fet tenia importància. Ni la meva honestedat. Ni la meva feina dura. Ni els meus sentiments. 

L’endemà al matí, se n’havia anat. Amb ella. Somrient. Parlant de com n’era de perfecta. I tothom aplaudia. Tothom els adorava com a parella. I jo? Em vaig convertir en la dolenta de la meva pròpia història. Volia cridar. Dir la veritat. Mostrar-los que la noia a qui idolatraven amagava una màscara. Però les paraules em fallaven. Ningú no volia escoltar-me. Ni tan sols sabien que m’havien d’escoltar. La Ventafocs havia guanyat. Tenia tothom embolicat al seu dit, i jo no tenia res. 

A la gent no li agraden les històries reals. Li agraden els contes de fades. Li agraden les noies perfectes, els prínceps ideals i els finals feliços. Però, i la vida real? La vida real fa mal. La gent et traeix. La gent prefereix les il·lusions més que la veritat. Ningú no es vol creure la veritat quan és lletja, així que es creuen la mentida bonica. 

Jo ho vaig aprendre a les males. La Ventafocs no era perfecta. El príncep Henry no era meu. I tothom en qui confiava feia els ulls grossos davant la veritat. Aquí és el que vaig entendre: potser no tenia la corona, ni el vestit, ni el príncep. Potser m’havien pintat com la dolenta. Però tenia alguna cosa molt més important: la veritat. I ningú no podia treure-me-la. 

La vida no recompensa els somriures bonics ni les maneres perfectes. La vida recompensa l’honestedat. La força. I el coratge de plantar-se de peus, fins i tot quan el món es nega a escoltar-te. 

La Ventafocs va aconseguir el príncep. Va aconseguir el ball. Va aconseguir l’adoració. Però ella no em va aconseguir a mi. Jo vaig sobreviure. Vaig aprendre. I per primera vegada, vaig adonar-me que no necessitava l’aprovació de ningú més. 

Era real. Era forta. Era Drizella. 

I això…, era més poderós que qualsevol conte de fades.

Maia Cifuentes de 2n C 

CATEGORIA: 2n cicle d'ESO 

                                                                                                           El pescador de Norwik

El sol encara no havia sortit quan em vaig llevar. Fora se sentia algun carruatge matiner i algunes converses llunyanes. Em vaig arrossegar fins a la cuina, buscant alguna cosa per menjar. No hi havia gran cosa, al rebost. Un parell de barres de pa, una gerra de vi i dues mandarines que s’estaven començant a florir. És el que tenen els hiverns a Norwik, no hi ha gaires aliments. Després de decidir que aquell dia no esmorzaria, vaig encaminar-me cap al petit port del poble.

Pel camí, l’olor de mar em va inundar els narius. Era igual quantes vegades sentís aquella olor, sempre em portava al mateix lloc: a la barca del pare. Era una barca vella, atapeïda d’estris de pesca que ell va utilitzar per ensenyar-me l’ofici. La vaig deslligar del port com cada dia i em vaig aventurar mar endins.

No sé ben bé quant temps va passar des que vaig sortir fins que el vaig veure. És com si el meu cervell hagués esborrat qualsevol record que no fos aquella imatge. La barca es gronxava suaument sobre l’aigua, moguda de banda a banda pel vent.

Hauria semblat un bon dia: havia capturat un parell de tonyines que encara feien olor de mar i algues, i estava disposat a atrapar-ne alguna més. Decidit, vaig llençar la xarxa al mar. Van passar un, dos, trenta, seixanta minuts, però res. No hi havia manera de pescar res. O això vaig pensar.

De cop i volta, alguna cosa s’hi va enganxar. Vaig recolzar el peu esquerre a la vora de la barca, estirant la xarxa. Semblava que el que s’hi havia enganxat no volgués sortir. Un primer calfred em va recórrer. Les tonyines no posaven tanta resistència. Resistència? No, allò no s’oposava a la meva força. Allò era mort.

Vaig tornar a estirar una última vegada. La xarxa va sortir amb força del mar, esquitxant-me els ulls d’aigua salada. Vaig fregar-me’ls abans de sentir un cop sec sobre la fusta de la barca. En obrir-los, el que hi havia al meu costat no es pot descriure amb paraules. Em vaig quedar paralitzat. La mà em va començar a tremolar. Els ulls se’m van obrir de cop. A l’estómac se m’hi va fer un nus.

Davant meu, un ésser espantós. No era un humà, això era evident, però tampoc un animal. La pell, verda, era humida. Del coll en sortien aletes. Dels peus, també. Els cabells eren blaus, gelatinosos. Un vent fred va bufar, però jo no em vaig moure.

I llavors, va passar. L’ésser es va moure. Primer un dit. Després la mà. El braç. En qüestió de segons es va posar dempeus. I va saltar al mar. Sense més ni més.

No havia remat mai tan ràpid. Em feien mal els braços, però era igual. Necessitava sortir d’allà. Vaig arribar al port i vaig fugir campi qui pugui cap a casa. Quan vaig arribar-hi, el silenci era eixordador. El batec del meu cor ressonava tant que em va semblar que els veïns el podrien sentir. Atemorit, vaig pujar fins a la que havia estat l’habitació del meu pare i vaig obrir el seu bagul. El seu bloc de dibuixos seguia allà. El vaig obrir per l’última pàgina. I allà, a mig fer i entre traços sobtats, el vaig veure un altre cop. L’ésser marí.

Èlia Cajas de 4t B

CATEGORIA:  Text col·lectiu de cicle mitjà de primària

                                                                                                    El Ninot de Neu amb Cor de Microbit 

Era un dia núvol i fred, d’aquells que fan venir ganes d’amagar-se sota una manta ben calenta. 

De sobte, va començar a nevar molt. La neu queia del cel com petites boles de sucre. 

Aquella nit no era una nit qualsevol: era la nit més estrellada i freda de l’any. Moltes famílies estaven assegudes a taula menjant un sopar ben bo. De cop, crac! Es va sentir un soroll estrany. 

La gent es va mirar sorpresa i va sortir de les seves cases. 

A fora feia molt de fred. 

Al mig del carrer, entre els flocs de neu, van trobar una cosa sorprenent: una placa Microbit mig enterrada a la neu. 

Semblava adormida… fins que, de sobte, es va engegar tota sola. 

A la pantalla va aparèixer un petit cor de color vermell brillant que feia pampallugues com si saludés. 

Els nens i les nenes del poble van tenir una idea genial: 

Van decidir fer un ninot de neu per posar-li la placa al pit. 

Van fer una gran bola pel cos, una altra pel cap i dues més pels braços. 

Quan van acabar, el ninot de neu era preciós: rodonet, blanc com el sucre i amb un gran somriure. 

Quan li van posar la Microbit al pit, el cor vermell va brillar encara més fort. 

I, per un moment, a tothom li va semblar que el ninot de neu movia una mica els braços, com si volgués abraçar el poble sencer.

Sota la neu i les llums dels carrers, el ninot de neu amb cor de Microbit es va convertir en el guardià de l’hivern. Va ser el ninot més estimat de tot el poble. I aquella nit fou molt feliç per a totes les famílies.

Alumnes de 4t de primària de l'IE Greda

CATEGORIA:  Prosa 1r cicle d'ESO  (3r premi)

                                                                                              Una història 

És molt difícil escriure una història. Potser a tu no et costa gaire. Ja tens la idea sobre el que vols escriure i quan l’escrius et queda una història molt bona. A mi em passa el contrari. Al cap tinc una molt bona idea, però després quan ho escric al paper em bloquejo i, al final, la història s’acaba convertint en tres línies que parlen sobre un tema avorrit. Fins i tot hi ha hagut vegades que parlen de dos temes diferents que no tenen cap relació entre si. 

Per això ara us explicaré com vaig aconseguir escriure la meva primera història. 

Un dia, un amic em va veure molt capficada amb un paper en blanc a davant i em va dir: “i si intentes el truc dels daus?” Pels que no ho sàpiguen, aquest truc consisteix a tirar uns daus que a cada cara i tenen un dibuix d’un objecte (si no tens daus es poden fer servir paperets amb els objectes escrits) i el dibuix que et surti és sobre el tema que has d’escriure. Ho vaig intentar i en el primer intent em va sortir una àguila. Ja em direu vosaltres que puc escriure jo sobre una àguila, però abans de rendir-me vaig decidir intentar-ho. Vaig trobar dos temes que estiguessin relacionats amb una àguila, que no fossin avorrits, i que tinguessin sentit (vaig tardar un dia sencer a trobar-los). 

- El primer anava sobre un ou d’àliga que cau del niu i que va a parar a un cau de guineus i aquestes crien l’àliga. Va arribar a un paràgraf (la història més llarga que he aconseguit escriure en només dues hores). Era molt antinatural perquè les guineus i les àligues no conviuen juntes sinó que es mengen entre si, així que la vaig deixar estar. 

- La segona història no tenia una àguila viva com a protagonista, sinó una àguila de peluix que explicava la seva vida. Aquesta només va arribar a les cinc línies (per alguna raó desconeguda el meu cervell va decidir passar de parlar sobre els matins del peluix al menjar preferit del gos del nen). 

Després de veure que escrivint una història sobre una àliga no en trauria res de bo vaig decidir tornar a tirar el dau. Al primer intent em va sortir una boca i al segon un martell (no cal dir que no van arribar a res).

Al cap d’uns dies, la meva tieta que és professora de llengua, va veure els intents que havia fet amb la història de l’àliga i em va proposar una tècnica per escriure històries: “Ja fa molts anys que faig servir aquesta tècnica amb els meus alumnes i sempre funciona. Jo et dic una frase que ha d’aparèixer a la història que escriguis. Per exemple: “vaig tardar, vaig tardar molta estona, però després, quan la vaig veure aixecar ho vaig saber de seguida. Ella era a qui buscava!”. Pots posar la frase on vulguis de la història. Sorprèn-me.” 

Quan me la va dir el meu cervell ja es va posar a treballar. Primer vaig pensar que el protagonista seria un policia que està investigant un crim i que quan veu que una noia s’aixeca s'adona que ella ha sigut l’assassina, però aquesta era la història més fàcil de fer amb la frase que m’havia proposat la tieta, per això vaig decidir canviar de tema. L’havia de sorprendre. 

Vaig pensar que la faria d’amor, però em sortia una història molt cursi. Després en vaig fer una de fantasia. Al principi anava molt bé, però em vaig enrotllar molt descrivint el personatge (que si ara tenia cabells vermells, una cua de drac, quatre files de dents...). Per acabar, la vaig intentar fer de por, no obstant això, aquella història no feia gens de por (més aviat feia riure). 

Quan li vaig dir a la tieta que no havia aconseguit treure'n res de bo es va decebre una mica, ja que aquell mètode el feia servir des de feia més de deu anys i mai havia fallat amb ningú. 

Al final, però em va proposar una altra frase “no pregunteu quants perquè no ho sé” i amb la seva ajuda vaig començar a escriure la història. 

Els problemes van arribar al final quan havia d'acabar-la. No sé si a vosaltres també uns passa. A mi els finals sempre em queden molt secs, avorrits i sense emoció. 

Com que era un dia d’escola li vaig preguntar a la professora si em podia donar alguna idea per acabar la història.

Primer em va preguntar més o menys com volia que s'acabés. Si la protagonista resolia el seu problema, si acabava fent una pregunta als lectors… 

Com que no sabia com volia el final li vaig dir: “i si acaba sent un somni?”. Ella de seguida em va mirar amb cara de fàstic, com si acabés de dir que la Xina és una ciutat, i em va dir que no, que la gent sempre acaba les històries així i és molt repetitiu. El meu final havia de ser original i que fes venir ganes al lector de continuar llegint encara que no hi hagi res més escrit. 

Després de descartar la idea del somni vaig decidir que faria un final que tingués relació amb el principi de la història. Així és interessant (com diu la professora). Quan la vaig acabar d’escriure em vaig sentir molt satisfeta, ja que era la primera història que escrivia després de molts intents (no em pregunteu quants perquè no ho sé). I sabeu com es va dir aquella història? Una història, i resulta que és la que tens entre les mans.

Briseida Fàbrega de 2n C