(Roda de Ter, Osona, 1929-2003), poeta, escriptor i traductor. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.

Als catorze anys comença a treballar al despatx d'una fàbrica tèxtil fins que ha de plegar el 1973 a causa d'una esclerosi múltiple. La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, crea un paisatge interioritzat, que transmet serenitat. En són un exemple els poemaris Vint-i-set poemes en tres temps, La pell del violí... El reconeixement públic li arriba amb la publicació dels reculls L'arrel i l'escorça, El llarg viatge, sobretot, també, amb Estimada Marta (1978).

Intèrprets com Celdoni Fonoll, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet han musicat els seus poemes. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües.

La seva trajectòria ha estat llargament guardonada i reconeguda, entre d'altres, amb el Premi Ciutat de Barcelona tant de traducció com de poesia, la Creu de Sant Jordi, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Literatura i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

LA MEVA HISTÒRIA

Des de molt petita que no tinc pares, o això és el què diu la Josefine, la responable de l’orfenat de Waterfall. Em dic Emily, sóc pèl-roja, porto dues trenes, una a cada costat i tinc moltes pigues, sobretot a la part inferior dels ulls. Vaig complir catorze anys fa molt poc, la veritat és que m’hauria agradat celebrar-ho amb gent que de veritat m’estima. La vida a l’orfenat no és que sigui un somni fet realitat, però tampoc està del tot malament, almenys tinc companyia i em donen aliment. De vegades, em sento sola i començo a imaginar que estic amb una gran família que m’estima molt, i que no estic en aquest horrible orfenat… Això en realitat m’ajuda molt en els moments que em sento trista. Jo penso que tots ens sentim igual, de la mateixa manera.

Un dia, la Josefine em va despertar més d’hora del compte. Al principi ho vaig trobar molt normal perquè intuïa que l’hauria d’ajudar en alguna feina. Però quan vaig veure que estava tan contenta, ho vaig trobar estrany. De seguida vaig entendre que algú de nosaltres se n’anava. En un principi vaig sentir una mica de por, perquè jo també volia marxar d’allà. Però quan la Josefine em va dir que jo era l’afortunada, em vaig posar molt contenta! Aquell dia va ser fantàstic! Em vaig posar molt feliç al saber que per fi tindria una família que m’estimaria per sempre. Ràpidament vaig començar a fer les maletes. Mentre les feia, anava veient de reüll com la Margarett i la Maria anaven xiuxiuejant sobre alguna cosa relacionada amb mi. Però la veritat és que no els vaig fer gens de cas, perquè al cap i a la fi, jo ja me n’anava de l’orfenat. Em vaig haver d’esperar força estona, perquè el tren no arribava fins a les 14:00h. L’estona que passava dins l’orfenat em passava relativament a poc a poc, era molt estrany perquè sempre em passava molt ràpidament, suposo que eren els nervis. Quan per fi va arribar l’hora, l’hora d’anar cap a la Vella Terra, la meva nova destinació, em vaig posar molt contenta, tant, que em pensava que em vindria un atac d’alegria. Vaig pujar al tren, i allà va començar el meu verdader viatge...

Durant el trajecte, em vaig anar imaginant com seria la meva família, on viurien… El camí fins allà va ser llarg, però vaig saber arreglar-me-les molt bé. Vaig començar a mirar per la finestra del tren i a posar noms a les coses boniques que anava veient com: les aigües enfonsades de Wallingford, els prats verds de l’esperança… Vaig acabar posant més de cent noms, fins que per fi vaig arribar a l’estació, on m’esperava la meva futura família. Quan vaig sortir del tren, vaig començar a mirar al meu voltant. No hi havia ningú disposat a rebre una adopció provinent de Waterfall, així que vaig decidir seure en un banc i esperar. Se’m va fer eterna l’espera, però va valdre la pena, perquè al cap d’una estona, va aparèixer un home, que es va dirigir directament al revisor. Li va demanar, si no recordo malament, si havia baixat algun noi provinent de l’orfenat, ell li va negar i li va respondre que només havia baixat una noia, la que estava asseguda al banc. En aquell moment, l’home es va quedar blanc i jo vaig tenir un mal pressentiment. Però quan ja pensava que tot estava perdut, l’home se’m va acostar i em va dir que ell era el que em venia a recollir. Vaig sospitar una mica, però no vaig negar pas seguir-lo fins al seu carruatge. Vam pujar al transport i vam començar a dirigir-nos, per fi, cap a Vella Terra.

Crec que durant el camí cap al poble, el Peter, s’ho passava molt bé sentint-me parlar pels descosits, o això és el què jo veia a la seva cara. Un somriure d’orella a orella feia durant tot el camí. No sabia si ho estava fent per quedar bé, així que vaig decidir preguntar-li:

• Peter, que estic parlant massa? La senyoreta Josefine em va dir que no els atabalés amb les meves històries fantàstiques… —li vaig dir decebuda.
• Oi tant que no! No m’ho havia passat mai tan bé! —em va dir amb un somriure encantador. Ja que jo ja m’he presentat noieta, com et dius tu? —em va preguntar encuriosit.
• Em dic Emily, però m’agradaria dir-me d’una altra manera, aquest nom no m’agrada gens. M’agradaria dir-me… Susane! Em sembla un nom preciós! —li vaig dir emocionada.
• En veritat, Emily et queda molt bé! A mi ja m’agrada —em va dir.

Durant tot el camí no vam parar de parlar, em sentia molt a gust, contenta d’haver trobat una família que de veritat m’estimaria. Quan vam arribar al poble, vaig veure una casa que s’assemblava molt a la que havia estat somiant tot el viatge. Va sortir una dona de la casa, en Peter va dir que ella era la seva germana, la Jane. Quan la Jane s’anava acostant més cap a nosaltres semblava més enfadada, al principi no ho vaig entendre. Va dir que havia de ser una equivocació, que ells havien demanat un noi per ajudar a la granja. Vaig anar notant com se’m feia un nus a la gola, em vaig deixar caure al terra i vaig començar a plorar. No ho entenia, per què no em podien haver deixat allà, a l’estació, me les podria haver arreglat jo sola. Gràcies a en Peter, vaig poder estar de prova, perquè ells dos poguessin veure si de veritat els podia ajudar. Però la Jane, d’amagat, va enviar una carta a l’orfenat perquè em trobessin una altra família… Els dies m’anaven passant molt a poc a poc, jo m’esforçava al màxim que podia però per alguna raó, la meva consciència em deia que no duraria gaire en aquell lloc. Anaven passant els dies i jo veia com la Jane m’anava agafant afecte, però no ho volia acceptar, o això és el què em deia el Peter. Però va arribar el dia que tocava acomiadar-me dels meus amics, de la meva “família”, d’en Peter… finalment l’orfenat m’havia trobat una altra família. Vam anar caminant amb la Jane cap a una casa força gran. Allà vaig veure com hi havia molt nens i nenes plorant pel terra i intentant jugar amb qualsevol cosa que trobaven. Vaig tenir un altre mal pressentiment, però no li vaig fer cas i vaig afrontar el meu destí intentant prendre-m’ho en calma. Aquella seria la meva nova família. Quan ja quasi tot estava decidit, que em quedaria amb aquella nova família, la Jane, segons el què em va explicar, li van passar pel cap tots els moments que havia passat amb mi. Finalment va dir:

• Pensant-ho millor, crec que l’Emily ja està bé on està. Ens ajuda molt amb la granja i crec que ella també pensa el mateix. Així que, perdoneu les molèsties però l’Emily es quedarà a casa nostra— va dir amb un to d’alegria i un gran somriure.

Em vaig posar tan contenta quan vaig sentir allò… per fi formaria part d’una família, de la seva família. Quan vam arribar a casa, en Peter es va posar molt content de tornar-me a veure. Li va venir com un atac d’alegria, com a la Jane i a mi. I aquesta és la meva història de tots els moments viscuts. Un inici trist, i un final feliç.

Pseudònim: Micròfons

LA REFLEXIÓ SOBRE LA MORT

Imatge reflectida......

Una nit trista i fosca mentre el meu cos descansava i dormien tots els sentits,

vaig emprendre un viatge i era un malson a crits.

Vaig somiar que un ésser volgut marxava,

no sé com ni quan, només sé que s’allunyava.

I que la mort el sentenciava.

Imatge reflectida.....

Neguit, angoixa tot un mar de sentiments s’agrupaven,

el malestar no em deixava.

No volia que marxés, tant que l’estimava,

el buit és immens no hi havia calmant que el pogués combatre.

Tan sols sé que amb el pas del temps serà suportable.

Imatge reflectida.....

A Déu gràcies que em vaig despertar,

sent conscient del que vaig somiar,

sense poder oblidar la tristor que em va causar.

Un mal son per recordar.

Imatge reflectida.....

Algun dia això passarà,

som un segon en l’eternitat,

i només vull demanar: Que fins el final et sentis estimat i que no marxis del meu costat.

Pseudònim: Ella

#N’ets conscient?

Barcelona. 18 de gener de 2020. Les 6 del matí. Vaig pel carrer amb els meus auriculars i amb el mòbil a la mà. Sento el so d'una notificació i immediatament paro de córrer. Només és un missatge de text. L'ignoro i torno a córrer. Arribo a casa feta pols i em llenço al sofà desgastat. Trec el mòbil i projecto la pantalla a la televisió. Com a mínim no m'espatllaré els ulls. Reviso les meves xarxes socials. Penjo un parell de fotos. Envio quatre missatges. I, de sobte, sona el timbre.

–Abril! Ja estàs? – sento que em crida una veu masculina i potent. Miro el rellotge, distreta. Les 12! Ostres! La meva cita! I encara no m'he dutxat, ni m'he vestit, faig olor de suor i el més trist: no tinc bateria.

–Dóna'm cinc minuts, Manel! Agafo la bossa i baixo! – Si bossa és sinònim de dutxar-me, pentinar-me, carregar el mòbil i posar-me maquillatge, no he mentit. Ara bé, si no ho és... Comencem bé una primera cita!

Tal com he promès, al cap de cinc minuts surto per la porta fent-me un recollit de cabells. En Manel i jo només ens coneixem de vista. Vivim al mateix edifici, i quan surto a passejar al meu gos me'l creuo que torna del supermercat. A part d'això, és un desconegut.

Pujo a la seva moto i anem a l'altra punta de la ciutat, on em sorprèn portant-me a un rústic restaurant on fan pizzes. Les pizzes potser estan passades de moda, però estan molt bones. Faig una foto a la pizza. #Cita! Arriben les postres. #Tiramisú! M'acomiado del Manel, tot somrient falsament i dient que ho he passat bé, però que m'esperen unes amigues per anar de compres. Mentida. Necessito un carregador pel mòbil ipso facto, és a dir, ja!

Entro al bus. Sec i connecto el mòbil. Mentre es carrega, miro vídeos, escric un parell de correus i truco a la meva mare. Surto del bus i m'adono que per culpa del mòbil he baixat 4 parades més tard del que tocava... Vaja. Potser hauria de fer cas als meus pares? No tinc una addicció, veritat? Decideixo no obrir aquest calaix. Per precaució.

On sóc? Allò és la catedral? No em situo. Trec el mòbil i busco en el mapa virtual. Em poso les ulleres 3D, escric on vull anar i em poso a caminar. Noto una vibració a la mà. Com un llamp miro què és: missatge de text d'en Manel. Compungida, no l'obro. La cita ha anat bastant malament. No l'he ni mirat a la cara en tota l'estona. Tinc un dubte que em rosega. Són les 4 de la tarda. M'he despertat a dos quarts de 6 del matí. Porto desperta gairebé 11 hores. Miro les hores d'activitat del mòbil i m'escandalitzo. No pot ser. Tant? Corro cap a la consulta del doctor Fonts. Pico al timbre. Sigues a la consulta, sigues a la consulta, reso en silenci.

–Sí? Té cita prèvia? – Sento la familiar veu del doctor.

–No, sóc l'Abril Prats. Em deixa entrar? És una emergència. – deu notar el to d'urgència de la meva veu, perquè m'obre sense immutar-se. Quan entro al despatx em demana que deixi el mòbil, el rellotge i els dispositius electrònics a la capsa de fusta blava. Faig el que em demana obedientment. Sec a l'escriptori de fusta clara i em disposo a parlar, però les paraules no surten.

–I bé? –em pregunta– Què et passa? – Nerviosa, explico la meva revelació, com he passat els últims anys, com creia que el mòbil m'alliberava de l'estrès, com he anat caient dins del bucle. Em diu que és normal. He passat un període bastant intens, amb la mudança, els estudis, etc. Però també em diu que no és una excusa. Haig d'afrontar la realitat: que passo més hores amb el mòbil que parlant en veu alta, i que un dia (no gaire llunyà, si segueixo aquest ritme) m'agafarà mal de coll. Quan diu això em recorda a ma mare quan estava massa estona amb la tauleta. Ironies de la vida, suposo. M'explica el seu pla: deixaré tots els meus dispositius a la consulta durant un parell de setmanes, per veure com és de greu l'addicció i saber tractar-la. 14 dies? Ho puc aconseguir.

Dia 1. Arribo tard a la feina, no he pensat que el mòbil és el meu despertador. Em passa pel cap comprar-me'n un altre, però sóc forta i supero la temptació.

Dia 6. Torno a la consulta a fer un seguiment. El doctor em permet 5 minuts de connexió al món digital que passen volant.

Dia 14. Avui puc tornar a tenir el mòbil. L'agafo amb cura. Arribo a casa i en comptes de connectar-me, sec al sofà amb el llibre que estic llegint, amb una tassa de xocolata calenta entre les mans i tapada amb una manta. Sento les notificacions del mòbil de fons, temptant-me. M'aixeco a poc a poc, cansada. Veig el mòbil sobre la taula blanca. M'hi acosto. Encenc la pantalla, pitjo un botó... I l'apago. Ja en tinc prou.

LAURA MARTÍN RIBAS CE MONTSENY

Predestinats

IMPORTANT:

Si us plau, si algú del segle XXI rep aquesta carta, eviteu la invasió robot!!!

Fa molts anys, quan els cotxes encara volaven, l’any 2353 el nou prototip de robot multitasques, el R5-B8, va començar a autodeterminar-se.

A causa d’això actualment, al 2404, els robots controlen la majoria dels humans, ara anomenats "Remons" -que vol dir remote humans-. Els tenen xipejats i els programen i controlen per fer el que volen amb ells: el seu cos està present en el nostre món encara que no fan el que ells volen, estan en una espècie de mode automàtic i les seves ments estan en una ciutat digital creada per als robots on no existeix ni el dolor, ni els sentiments, ni les emocions, ni les personalitats... els mantenen a tots vigilats.

Els altres humans que no hem estat xipejats ens anomenem "Savlers", que vol dir “salvats”. Els Savlers estem fent tot el que podem per sobreviure a aquesta catàstrofe, ens amaguem durant el dia i sortim a la nit, tenim contacte amb alguns Savlers infiltrats en la ciutat digital que ens informen de la situació allà i quan podem capturem Remons per desconnectar-los, tot i que en molts casos com que s'han de fer intervencions quirúrgiques en perdem alguns d'ells.

Encara que fem tot el que podem, no aconseguim acabar aquesta apocalipsi. I aquí és a on interveniu vosaltres, els receptors d'aquesta carta. Després de rumiar-hi molt, hem decidit que necessitem que eviteu el casament que té lloc en el 7 de setembre de 2027 a l'Església Santa Anna de Barcelona on es casaran els besavis de la fundadora de l'empresa de robots multitasques, o bé que el dia 14 de febrer de 2018 en el Parc de la Ciutadella de Barcelona eviteu que la parella es topi en una barca del parc. D’aquesta manera, si no es coneixen, no es casaran i podreu aturar la catàstrofe.

El món depèn de vosaltres.

Martí. F

* * *

Era el 12 de febrer de 2018 i dos adolescents van rebre aquesta carta: en Pep Ferrer i la Laia Serra. Van quedar-se bocabadats per allò que acabaven de llegir, estaven confosos, no sabien si creure-s’ho o no, però d'una manera o altra van acabar anant el dia 14 de febrer al parc de la Ciutadella. Cadascun d'ells va agafar una barca per així poder cobrir més terreny, no sabien exactament el que havien de fer, però van estar unes quantes hores fent voltes al llac fins que, sense adonar-se'n, les seves barques van topar-se i de l'impacte van caure a la gèlida aigua. En van sortir nedant i es van estirar a la gespa a assecar-se amb aquell sol tan enlluernant, desanimats per no haver fet el que havien de fer.

Van estar parlant durant hores i cada cop s'anaven agafant més confiança l’un a l’altre, com si mai abans s'haguessin conegut realment, però a partir d'aquell dia tot va ser diferent. Al cap d'un any es van enamorar i van començar a sortir, i així van estar durant uns anys, amb les seves petites baralles, però s'estimaven tant com un adolescent el seu mòbil. Després d'estar sortint durant uns set anys, en Pep es va declarar a la Laia en una platja a la posta de sol. Ella va acceptar i poc després, el 7 de setembre de 2027, es van casar. Uns anys després van tenir fills, els quals bastants anys després van tenir uns altres fills, i així sense adonar-se'n es van convertir en els besavis de la fundadora multitasques. Però quan se’n van adonar ja era massa tard... eren ells, ells eren els principals causants de tota aquella futura catàstrofe i, a partir d'aquell moment, tots els successos que s'explicaven en aquella carta van ocórrer al peu de la lletra. No van poder fer res, van morir amb el pes de la catàstrofe mundial sobre les seves espatlles.

Era l’any 2353 quan van anunciar l'aparició del nou robot R5-B8 al mercat, el qual va tenir molt d'èxit i hi va haver moltes vendes, tal com s'explicava a la carta. Es va esclavitzar la major part de la raça humana i el 2404 un noi anomenat Martí Ferrer, el besnét de la filla de la fundadora de l'empresa, va escriure una carta per demanar ajuda a la gent del passat. Així va ser com va començar i acabar tot.

Pseudònim: Leonardo da Vinci

RECORDS

M’han regalat un llibre totalment en blanc: Quan l’obro hi apareixen els meus pensaments, els meus desitjos i les meves emocions. Començo a fullejar el llibre: a mesura que passo les pàgines, s’hi van escrivint paraules amb una cal·ligrafia molt cuidada. Torno a la pàgina inicial i llegeixo les cinc primeres línies: Fa fred. Obro els ulls i veig dues figures difuminades, que a poc a poc, es van definint. Hi ha un home i una dona. La noia té els cabells castanys i els ulls verds. El noi té els cabells negres i uns ulls marrons preciosos. Tots dos tenen una expressió de felicitat a la cara i em miren. Aleshores jo somric i una rialleta se m’escapa de la boca, seguida d’uns sons que no pretenia fer.

La meva mare té els cabells castanys i els ulls verds. El meu pare també té els cabells negres i els ulls marrons. Passo unes quantes pàgines i torno a llegir: La meva mare em diu adéu amb la mà. Abans d’entrar a classe llegeixo les lletres que hi ha sobre la porta amb dificultat: estic aprenent a llegir: “P 5A” dic amb veu alta.: “Molt bé, Berta!” sento que em felicita la mestra, que és una mica més enllà. Em poso molt contenta i entro fent saltirons a l’aula, per reunir-me amb la Clara.

Llavors recordo que la meva millor amiga a parvulari es deia Clara, i la seva cara que donava per oblidada comença a tenir forma dins la meva ment. Passo una altra quantitat considerable de pàgines i torno a llegir: Quin dia més bonic que fa! Estic agafada de la mà del meu pare, i taral·larejo feliç: “Anem al parc, anem al parc…”. Aleshores passem per davant d’un aparador d’una botiga. Quina nina més bonica que hi ha! Com m’agradaria tenir-la…: “Papa… Mira quina nina més bonica…Me la compres?” Ell em mira amb els seus ulls foscos. Em sembla que dirà que sí: “No, el teu aniversari va ser fa poc, Berta”,-respon. Ostres, tu!: “Sispli…” Poso més cara de pena: “Que no!!!”,- em diu ell amb duresa. Se'm comencen a barrejar els sentiments, em sembla que em posaré a plorar.

Somric. D’això sí que me'n recordo. Va passar quan anava a segon. Vaig estar una setmana ressentida amb el meu pare per la maleïda nina.

Torno a fullejar el llibre i m’aturo unes quantes pàgines més enllà: Visca! Visca! I Visca! Hem guanyat! El meu equip i jo celebrem la nostra victòria fent salts i cantant la cançoneta de l’equip al mig de la pista d’hoquei. El Pau també sembla estar content i els pares aplaudeixen des de la graderia. El millor de tot és que jo he fet un gol i, tot i que m’agradaria haver-ne fet més, estic molt contenta: Porto un any entrenant-me i és el meu primer partit.

Sospiro i torno a somriure. El meu primer partit el vaig fer a cinquè. Quins records!! Abans del partit em vaig posar tan nerviosa que no vaig menjar res, i contínuament tenia la desagradable sensació d’estar al damunt d’una muntanya russa.

Tot i això, el Pau, el meu entrenador, em va felicitar: “Un gol excel·lent per ser el teu primer.” Em vaig posar tan contenta… Les meves companyes també em van felicitar.

Passo unes quantes pagines més: No tinc ganes de fer res. Noto que una llàgrima em llisca per la galta. Em repeteixo fluixet: “No ploris, no ploris”. No ho puc evitar i ploro, en silenci. Estic arraulida sobre el meu llit. Ha de ser mentida. No pot ser que la meva àvia s’hagi mort. Em repeteixo aquestes paraules dins del meu cap i, tot i que sé que és mentida, em calmo una mica.

El meus pares estan tristos, però sobretot ho està el meu pare, i el meu avi… Ell està molt, molt trist...

Noto que se’m comencen a formar llàgrimes als ulls. Me les eixugo abans que ningú ho pugui veure.

-Que no t’ha agradat el meu regal?- Em pregunta l’avi, al veure la meva cara.

-Sí, és molt bonic -li responc.

-A veure? -em diu la meva mare. Jo li passo el llibre i ella se’l mira- No es pot negar que és un llibre preciós, però no hi ha res escrit.

Em torna a donar el llibre i jo el torno a obrir. Veig com a les pàgines s’hi tornen a formar paraules. Aleshores comprenc que és un llibre únic, amb una història única, que només puc llegir jo.

Em situa a la pàgina inicial i enfonso el nas al llibre. Revisc les emocions oblidades, tant les alegres com les tristes, i retrobo a la gent que ja no formava part dels meus records.

Així, em perdo, durant dies i dies, llegint aquesta història meravellosa, que espero no acabi mai.

Pseudònim: Regina

EL MEU PRÍNCEP

Aquesta no és la típica història d'amor. Va començar a principi de curs, concretament la segona

setmana però ha durat fins ara i esperem que encara duri molt més.

La Marta era molt bona estudiant i quan acabava d'anar a l'escola només tenia temps per fer

l'esport amb el qual volia aconseguir una beca sent més gran. Se sentia una mica apartada a

l'escola, ja queles seves amigues ja tenien nuvis, o si no el tenien, no els hi costava pas. En canvi,

ella, tenia unes expectatives o almenys un ideal, no es llançava per qualsevol.

A mig curs, havia de fer un treball per presentar a davant de la classe. La matèria no havia estat

ben explicada i es va veure obligada a anar a la biblioteca per cercar informació. Mentre es llegia

els llibres no parava de recordar la Laia la seva millor amiga fent-se petons i això la tenia

bloquejada. Anhelava tenir nuvi, però no un d'un dia, sinó el seu príncep. Un cop va haver acabat

de llegir els llibres va anar cap a casa amb un dels que no s'havia llegit ,que prometia ser el més

adequat per la presentació.

En arribar casa sa mare ja l'esperava a la cuina amb el sopar preparat, el seu pare havia mort feia

temps, eren elles dos contra el món. La mare sempre feia com si no passes res però ella de

vegades la veia plorant. No per això, però, la Marta sempre intentava ser el millor possible per a

ser mare i no causar problemes. La mare sempre preguntava com havia anat el dia i una vegada

la Marta la va haver contestat se'n va anar a l'habitació. Allà, va començar el llibre i quan va

arribar a la pàgina 10 va trobar un anell. L'anell s'havia quedat en allà sense caure, com per art

de màgia, literalment.

L'anell pertanyia a un nen anomenat Jordi, la Marta ho va poder saber, ja que el llibre era nou i

només una persona l'havia llegit. Com constava en el registre de darrere la portada on havia

apuntat el seu nom. L'anell era preciós i tenia un gravat en el seu interior. La Marta va tenir la

sensació que s'havia de posar en contacte amb el seu propietari, llavors, de seguida que va

poder li va escriure aquest correu electrònic:

Hola Jordi,

Sóc la Marta, he agafat un llibre de la biblioteca el qual contenia el teu anell que no sé com

estava allà sense caure i em preguntava si voldries que te'l tornés, si és així, fes-m'ho

saber d'alguna manera. Només dir-te que jo només podria quedar al cap de setmana, ja que

la setmana la tinc ocupada per entrenaments de voleyball . Digue'm quan t'aniria bé i

podríem quedar perquè te'l tornés.

En Jordi va respondre així al dia següent:

Hola Marta,

Sóc en Jordi, feia dies que buscava aquell anell, però no se m'havia ocorregut mirar en el

llibre que em vaig llegir a la biblioteca, moltíssimes gràcies!!! M'encantaria recuperar-lo i

perquè no conéixer't, creus que podries quedar el dissabte a les cinc de la tarda al parc

de les Figueres?

La Marta el va contestar poc després i li va confirmar que podia quedar aquella hora.

Els dos, després d'això, van esperar que arribés el dissabte neguitosos. Tenien una sensació

com que aquella trobada es convertiria en una amistat i qui sap, potser esperaven alguna cosa més...

Va arribar el dissabte i tots dos es van posar amb la roba que millor els hi quedava. Van quedar a

dos quarts d'onze, tots van arribar puntuals inclús més aviat i tot. Un cop van haver deixat a

banda el tema de l'anell i la Marta li hagués tornat, es van posar a parlar sobre temes variïs, com

per exemple de quan podien quedar, de les seves escoles, famílies... Va donar la casualitat que en Jordi també només pugui aquedar als caps de setmanes, ja que ell entrenava a tennis de

manera competitiva. Aquí és quan van entrar també a explicar els somnis que tenien ambdós( els

dos) d'aconseguir una beca amb els esports que practicaven. Van continuar parlant durant una

llarga estona.

Van anar passant unes quantes hores, quan de cop i volta un dels dos va mirar el rellotge i va

veure que era hora de dinar. En Jordi i la Marta s'havien enamorat l'un de l'altre amb només la

mirada, però cap dels dos sabia que l'altre l'estimava. Creieu que és possible això de l'amor a

primera vista? Llavors en Jordi li va preguntar a la Marta si volia anar a dinar a un restaurant que

queia per allà a prop. Allà van passar una estona agradable. Després de dinar van sortir a donar

una volta per la ciutat, quan de sobte la Marta es va entrebancari que cau, però sort que en

Jordi estava allà i la va agafar. I llavors en aixecar-la li va dir:

"Sé que ens coneixem de fa poc però no m'ha arribat a agradar tant ningú com tu, voldries sortír

amb mi?

La Marta li va dir que sí. A partir d'aquell moment en Jordi i la Marta parlaven cada dia per

telèfon i es veien cada dissabte en aquell parc, no podien estar molt de temps junts. Això va

canviar quan va ser hora d'anar a la universitat. Els dos van aconseguir una beca a la mateixa

universitat nord-americana el qual els permetia passar-se bastant més temps que abans junts.

Aquest temps els va anar bé per saber més l'un de l'altre i passar al següent nivell, el matrimoni.

Al seu casament van acudir tots els seus familiars. Al cap d'uns anys, tots dos treballant van tenir

2 fills.

Ara 40 anys després la Marta i en Jordi conserven el llibre que els va portar junts així com el

record del primer dia que es van conèixer.

Pseudònim: Iris

EL PODER DE LES PARAULES

Hi havia una vegada, un món molt i molt trist on vivien paraules. Paraules que havien de trobar, al llarg del temps, una parella amb la que fer una frase. I així funcionava la vida al món de les paraules, ells i elles formaven amb les seves parelles, una frase que després, utilitzaven els humans. És a dir, ells i elles eren el nucli de la cadena de paraules, si ells i elles fallaven, tots fallarien.

En canvi, a la Terra, vivien un munt de persones. No es podia comparar, però a la Terra no només passaven coses bones, també en passaven de dolentes. Amb això em refereixo a malalties, entre d’altres. L’Adrià, un noi molt agradable i baixet, va patir una d’elles, la malaltia de les paraules. Aquesta malaltia, tracta de que mentre augmenta, et vas quedant sense poder parlar, i fins i tot sense poder moure la boca. És horrorós! L’Adrià, quan va anar al metge i li van detectar, sincerament, no s’ho creia. Però al cap de dues setmanes notava que es sentia diferent, és a dir, encara podia moure la boca, però menys de lo normal. També sentia que al voler dir una paraula tan senzilla com: “molt”, ja només podia dir: “m,m,mo,mmo,moll…”. Després de quatre setmanes, l’Adrià només volia ficar el cap al llit, no sortir de la seva habitació, i ofegar les seves penes plorant, plorant i plorant. Ell ja era conscient de que aquella malaltia no la podia parar, i cada vegada empitjorava més i més. Els seus pares ja no sabien que fer, ells eren els que notaven més el canvi.

La seva mare, la Raquel, li deia al seu pare totes les nits:

-Jo ja no sé què fer, Agustí! -deia la pobre dona entre plors que inundaven les seves galtes.

-No et preocupis, tot tornarà a ser com abans, no pateixis. -intentava consolar-la l’Agustí.

Al seu pare, en aquell moment, se li va ocórrer una idea que potser podria ser bona:

-Ja ho tinc! Raquel, ja ho tinc! -va dir l’Agustí entusiasmat- Podem trucar un especialista, vull dir, ja que nosaltres no el podem ajudar, una persona que sigui especialista en aquesta malaltia. Què et sembla?

-Però… Com una teràpia cada dia? -va respondre la Raquel.

-Exacte!

-D’acord… ho podríem provar… -va dir finalment la Raquel amb una veu no tant trista.

Així van acabar els dos pares decidint que a l’endemà li anunciaren la notícia a L’Adrià.

Quan van anar a la clínica, el metge els hi va dir que tenia la solució a la malaltia del seu fill. Els pares de L’Adrià i ell es van posar tan contents que van demanar al metge que els hi digués immediatament la solució a la malaltia.

-Les paraules -va respondre ell orgullós d’ell mateix.

L’Adrià i els seus pares es van quedar amb la boca oberta.

-Porteu L’Adrià demà aquí una altre vegada, li ensenyaré com les paraules l’ajudaran.

Els seus pares van afirmar amb el cap i se’n van anar de la clínica.

Al dia següent, van portar L’Adrià un altre cop al metge, com els hi havia demanat.

Quan va sortir, la Raquel i l’Agustí veien a l’Adrià amb diferent cara, més content.

-Mira mare, ja puc dir “molt” -va dir ell molt emocionat.

-Com ho has fet! -va dir l’Agustí al metge.

-Secrets entre metges i pacients -va respondre ell.

Després de quatre setmanes anant a aquell metge, tant els pares de L’Adrià com ell notaven una millora molt gran. Ja sabia dir moltes més paraules de les que sabia abans. La teràpia donava resultat, i L’Adrià estava més content. Al cap de dos mesos, li tocava una altre vegada revisió de la malaltia, i no sabeu que li van dir.

-Molt bé Adrià! Has millorat molt des de l’última revisió, ara només et queda recuperació de la malaltia i ja està! -va dir la infermera.

L’Adrià no podia estar més content, ja no patia la malaltia!

Quan van sortir del metge, els seus pares li van dir:

-Molt bé campió! -va dir la seva mare.

-Has lluitat molt, estem molt orgullosos de tu, i esperem que ho sàpigues -va dir el seu pare mirant-lo a ell i a la seva mare.

-Gràcies, gràcies per haver estat allà tots dos. Us estimo molt, pares. -va dir finalment L’Adrià.

Es van donar una abraçada ben i ben forta. I així és com L’Adrià, gràcies a l’ajut d’aquest metge, va descobrir que el poder de les paraules és tan fort com per salvar una vida, la seva.

Pseudònim:

EL BOIG MÓN DELS HUMANS

Hi havia una vegada una petita sardina que vivia tranquil·lament sota el mar Mediterrani. Un bon dia la sardineta va veure un vaixell a dalt del mar i li va preguntar a la seva mare si podia anar a la superfície a jugar. La mare, en veure el perill, li va prohibir sortir de casa. Però quan la mare es va distreure, la sardina va sortir nedant al més ràpid possible cap a dalt de l’infinit mar.

Perdó, una petita pausa, s’ha de dir que en aquell moment vaig ser una sardina bastant estúpida ja que des de petits que ens expliquen la llegenda d’en Nemo i les seves aventures, així que, definitivament, no sé en què estava pensant...

Bé, ara continuem amb la història:

La sardina va arribar a la superfície; allà es va trobar amb un grup de gavines i abans que pogués reaccionar una de les aus va baixar en picat i la va enxampar. El peixet va caure a la boca de la gavina però, per sorpresa seva, de cop l’animal va obrir la boca i el va deixar caure.

Perdoneu un altre cop per la interrupció, però us he d’explicar que els segons que va durar la caiguda van ser els millors segons de la meva vida, ja que per fi em sentia lliure i podia volar! Però tota la felicitat es va acabar en un segon. La sardineta va caure, per sort o per desgràcia, dins d’un got d’aigua d’una japonesa que, en veure’l, va començar a cridar i donar voltes al voltant de la taula on era el got amb el peix. Però el que no sabia la sardineta era que el marit de la japonesa era pescador i la dona no va trigar ni dos segons a centrar-se i portar-li el peixet al seu home.

Quan estaven arribant als magatzems, la sardina va veure un gran cartell que deia: Peixos Frescos Chin-Shal-Luu, i li van començar a venir imatges al cap de sardines empaquetades, però la imatge li va desaparèixer del cap quan va veure que la finestra del cotxe era oberta i la idea de saltar i sortir del vehicle li va semblar la millor pensada de la història. Amb totes les seves forces es va impulsar i va sortir disparat del got i del cotxe de la japonesa, però quan va caure, la superfície on es trobava li va semblar una mica estranya. Va obrir els ulls, ja que de la por que havia passat els havia tancat, i el que va veure no li va agradar gens: el lloc on era es movia! Va anar fent salts fins arribar a una cantonada i va treure el cap una mica i quan va veure el que posava a una banda del vehicle, ara sí que li va fer la sensació que l’aventura mai s’acabaria.

Es podia distingir un gran cartell a banda i banda del vehicle on posava: Sardinator, les millors sardines a domicili! No podia ser! Mira que tenia llocs on haver anat a parar i havia caigut a sobre d’un repartidor de sardines!!! Un minut després el camió es va parar i el repartidor va obrir la porta de darrere. Des de dalt del camió anava veient com el senyor treia paquets i paquets de petites sardines i les portava cap a un restaurant que hi havia darrera del camió. Tot seguit va aparèixer un gat saltant per la façana d’un edifici i va córrer cap al camió. L’animal es va parar just davant del vehicle i es va quedar mirant fixament la sardineta.

El peixet, que ja havia perdut totes les esperances i es donava per mort, de cop va veure com el gat sortia disparat cap a un home que creuava el carrer i en aquell mateix moment el conductor va entrar al camió i va marxar.

Just abans d’arribar al magatzem on es guardaven els camions, vàrem passar per davant del mar i la sardineta va aprofitar el moment per saltar i endinsar-se a les profunditats de les aigües.

I ara, fills meus, espero que hagueu entès totes les dificultats que vaig tenir per tornar a casa després de fer una cosa tan estúpida com sortir a la superfície i espero que no feu com jo, la sardineta, i us aventureu dins del boig món dels humans.

Pseudònim: Volabas

TOT HA CANVIAT

Tot ha canviat. No recordo quan, ni com va començar tot això. Encara tinc records atenuats de la meva anterior vida fa molts anys. A on, per mi, no existia ni la por, ni el sentiment de pèrdua, ni la impotència, ni haver de viure esperant que alguna cosa terrible succeís. Sóc en l’únic lloc de tota Síria on em sento segura, allunyada de tot. On no es veu res destruït, ni se senten plors ni crits, ni es respira la por barrejada amb la sang i la pólvora. Les meves faccions es relaxen. Noto com el vent bufa, suau, lliscant per la meva pell, el meu vel voleia juganer entre els dits freds del vent del desert. Penso en com ha canviat tot, i com per a la resta del món, casa meva es va convertir en una zona de guerra.

Noto unes mans fortes que m’agafen per les espatlles, sacsejant-me. Estic aterrida. Els tremolors i les llàgrimes no triguen a apoderar-se del meu cos, convertint qualsevol moviment possible en inútil.

Voltejo, tremolant, i insegurament tanco els ulls esperant una resposta. Sento la veu de l’Assim, i deixant un alè de sospir m’alleujo al veure’l davant meu. -Hem d’anar-nos-en Iris- diu amb veu ferma, tot i que les seves mans tremoloses el delaten. “Ha escapat del servei militar i l’estan buscant.”

En un obrir i tancar d’ulls, ja hem fet les maletes i les dels meus germans: En Badim i la Zahra. A tots tres, els pares ens van ficar noms amb alguna característica que ens definís. El meu, Iris. De la flor de l’Iris coneguda per tenir molts colors i transmetre alegria. Zahra, de gran bellesa. Sens dubte ella sempre ha estat la més bonica, delicada i amb uns grans ulls, verds i clars. Quan els meus problemes eren banals, solia tenir-li enveja. I en Badim, el petitó de tan sols quatre anyets, sempre somrient, d’aquí el seu nom.

Per a poder pujar al bot que ens podria portar a una millor vida, reunim quasi tots els estalvis que tenim i dos anells d’or que procedim a donar-li al contrabandista que s’ocupa dels bots. Estic tremolosa, tots tenim molta por, però en tenim més quedant-nos aquí. Localitzo una identificació a la capçalera del bot. “Aforament màxim 15 persones”. Miro al voltant. Som cinquanta.

Començo a gatejar a trompons, intentant inútilment sortir, però es massa tard, ja estem a la deriva. – No hi ha res, només ens quedar resar a Mahoma, Iris-.

Em deixo caure al bot, col·lapsada per la impotència, la ràbia, la por, i la malenconia. Sospiro portant-me les mans a la cara. “És per Al·là? És això l’Islam? Bombardejar i matar persones?. A mi em van ensenyar que ell és pau, respecte i amor. I qui mata a una persona mata la humanitat sencera.”

La vida sobre el bot és molt complicada. Els nens que ploren, llàgrimes als ulls, algunes caient, altres no. La por i la tristesa es palpen a l’aire tan ensordidor que quasi no se senten els pensaments constants tamborinejant dins el cap. Premo fort els meus germans i a l’Assim contra mi, mentre com tothom a bord ens quedem mirant l’horitzó, abraçats i aferrats a l’esperança de poder tenir el que la gent anomena vida. Sense por, sense sang, sense plors sense crits, sense pólvora ni olor a cremat. Per fi, tanco els ulls esgotada, i poc a poc el vent acaba atenuant les meves faccions tenses.

Una forta estocada m’alerta i desperto. Els crits són instantanis. L’aigua s’escola ràpidament. La majoria criden, estan aterrits, d’altres en silenci afrontant el seu possible destí. Plorant, resant, suplicant, intentant salvar la vida. Em quedo al lloc, donant fortes alenades d’aire, intento moure’m però la por de nou s’apodera de mi. No escolto res, i sento com si estigués en un got de vidre. Trontollo i ho veig tot borrós. I aleshores, ja no hi veig res més.

Em desperto embolicada en un paper brillant, damunt la terra ferma que començo a donar copets com si m’estigués assabentant de que es real. Només em ve un pensament al cap. ¡Badim, Zahra, Assim!, crido afónicament. M’aixeco i veig un nen cobert del paper brillant mort. No pot ser... Bassim! M’agenollo, derrotada i just abans de començar a plorar, algú m’abraça per darrere i veig l’Assim, la Zahra i...el Badim!.

Els abraço, plorant com mai, amb el cos encongit, entumit i dèbil. Tot i que alleujada i feliç de que estiguem tots bé. Somriem amb complicitat i llàgrimes als ulls.

Al cap d’uns dies ens porten a Grècia. El nostre destí. Eufòrics per haver arribat, saltem, riem i plorem. Ho hem aconseguit. Tots junts.

Ara sí, tot canviarà,

Però aquest cop, a millor.

Pseudònim: Kitty

“El Crim”

Era un diumenge trist, sense ambient als carrers ni partits de futbol a la televisió. Una intensa tempesta estava caient sobre els carrerons de la vila. Sense res a fer, baixo al quiosc i compro un parell de xiclets i el primer diari que he trobat. A la cafeteria la conversa amb el cambrer Pep i amb la resta de veïns habituals al local era la mateixa d’ahir. L’assassinat de l’alcalde ha atemorit tota la comarca i nosaltres, el cos d’investigació de la policia, hem hagut d’investigar sobre els fets. Parlant amb en Pep m’adono que se li ha de fer l’autòpsia al cos abans que li donin sepultura aquesta tarda. Pago el cigaló i la torrada que m’he pres i enfilo camí cap al meu despatx, a la comissaria del Carrer Major. Des que divendres hi va haver el crim, els ordinadors treuen fum. Sempre havíem investigat robatoris i coses per l’estil. Al moment en què la porta automàtica s’obre apareix la meva companya, la Meritxell, i li comento que se li ha de fer l’autòpsia al difunt. In extremis, aconseguim aturar el gran funeral que s’havia de celebrar a la basílica.

Els metges forenses han trigat unes tres hores en determinar el material i el lloc del cos on va rebre l’atac. Havia estat apunyalat al fetge. Tenim més informació però no la suficient. Dos dies abans cap al vespre, es va cometre l’atac. Coneixem l’arma, el moment i la part ferida. A l’oficina, es disparen els rumors que hauria estat un veí del poble. Em poso a investigar fent un tomb pels carrerons estrets del casc antic on es trobà el cadàver del batlle. Trobo empremtes al Portal Romà tacades de sang a un dels murs romans construïts segles abans. Agafo el walkie-talkie i exigeixo que vinguin uns quants treballadors de la comissaria a veure-ho i a extreure’n proves. Triguen uns llargs i eterns cinc minuts. Acordonem la zona en un perímetre de 10 metres i llavors la Meritxell exclama:

-Bufa! Això és sang? Ja tenim la meitat de la feina feta!

-No diguis bajanades! -dic.

Ha passat un dia des que vam trobar les taques i les empremtes. Bé, vaig trobar-les jo sol, però això no ho sap ningú! Els científics, porten moltes hores girant i regirant la vila a la recerca de més proves físiques, tot i que haurien de saber de sobres que pel tipus d’assassinat que hi ha hagut, el modus operandi de l’homicida és matar i deixar el mínim rastre possible i és així com ha estat. N’estic segur que és així com ara també n’estic que l’atacant era professional per la manera en la qual es va trobar el punyal clavat en una zona poc freqüent. Un sicari? Oi tant! La família del major del poble, no vol col·laborar i això dificulta poder saber si tenia enemics. Exacte! Enemics! Aquesta és la veritat! Sense dir-li res a la seva dona, entrem a casa seva a fer un escorcoll clau pel coneixement de la veritat. Agafem el seu ordinador, la seva agenda i el seu telèfon mòbil. Vinga va! Ara a contractar “hackers”!

Els informàtics han vist al seu correu electrònic diverses amenaces de mort que malauradament s’han complert. En veiem una de curiosa, de just unes hores abans de la punyalada:

“Benvolgut senyor alcalde,

Demanaria que responguessis als teus errors de no escoltar els teus veïns i rectifiquessis, si no, demà ja no veuràs aquest correu. Ens veiem a l’infern!”

El correu és anònim, però gràcies al nostre sistema d’última tecnologia recent sortida del forn, arribem al nom de Rosa Rosella com a autora de l’e-mail. És veïna del poble, amb cabells negres i uns ulls encantadors i li agrada el color vermell. És clar! Per això no hi vam trobar res de glòbuls vermells, ni res en les suposades taques de sang perquè eren de pintura vermella! Una senyal que probablement era ella l’assassina. Aquest “ens veiem a l’infern” em fa pensar que potser s’ha suïcidat. Ens falta trobar la Rosa Rosella i tenim indicis que s’ha amagat a la masia on vivien els seus rebesavis. La comitiva enfila camí cap al vell mas i un cop allà entrem a dins. Només veiem porqueria escampada pel terra i pèls caiguts de fa poc, de color negre. Negre...negre...negre! Rosa! Surt immediatament o ens veurem obligats a actuar! Amb un somriure d’orella a orella i un riure de bruixa, s’entrega. La notícia s’escampa com la pólvora al municipi. A la comissaria la detinguda confessa malèficament i donem per tancada la investigació. Doncs amb això ja està, aposto que al Portal Romà, la senyora Amapola ha assassinat algú amb un punyal. Giro les cartes del mig i…he guanyat! Tercera partida del Cluedo que guanyo avui! Supera això, Meritxell!

pseudònim SIN PISTAS

Injusta vida

Jo, nascut a Barcelona,

Ghada, nascuda a Síria.

Jo tinc una vida,

Ghada té destruïda la vida.

Jo vaig a l’escola,

Ghada, sota les ruïnes hi té la seva.

Jo no he de buscar menjar per dinar,

Ghada rebuscat en la brossa d’un camp de refugiats.

Jo tinc al meu costat la família,

A Ghada li van matant la seva.

Jo dormo al meu llit,

La Ghada el comparteix amb els seus germans petits.

Jo puc viatjar,

A Ghada la frontera no lideixen creuar.

Els meus ulls s’entristeixen davant el televisor,

Mentre em pregunto quan aquest món

En el qual vivim serà millor.

Pseudònim: Fulls oblidats

SEGONA PLANTA - SEGONA HABITACIÓ

Devies tenir entre catorze i quinze anys la primera vegada que ens vam veure, quan et vas mudar a la casa del costat, tot i que intentaves semblar més gran del que en realitat eres. La primera cosa que em va cridar l’atenció foren els teus ulls. Ai, els teus ulls… Grossos com la lluna, pintats amb un gust exquisit de color turquesa clar i que transmetien la màgica unió de la innocència i la maduresa. Em fan recordar aquelles tardes en les que t’observava des de la finestra de la meva habitació, embadalit, contemplant la teva bellesa. I tu, fent veure que no em veies, quan en veritat volies que ho continués fent.

També recordo els teus cabells, lleugerament ondulats, que et queien sobre les espatlles, imitant una cascada interminable de color panotxa intens. Els teus llavis carnosos donaven a veure el meravellós somriure que ensenyaves a cada moment i les teves dents blanques i tortes, corregides amb un aparell dental. La teva forma senzilla de vestir explicava moltes coses de tu, sense voler destacar massa. Una samarreta arrapada amb un escot lleuger i uns pantalons estripats que deixaven pas a unes cames ossudes i llargarudes. La teva curiosa manera de caminar, movent els malucs d’un costat a l’altre, em va captivar.

Mai oblidaré el dia que vas arribar: 17 d’ agost de 2004. Un camió descomunal va aturar-se davant el jardí i tot seguit, un cotxe va aparcar al seu costat. Vau baixar la teva mare, rabassuda i entusiasta, la teva germana gran amb els seus aires de rebel, i tu, tan meravellosa com sempre.

Després d’unes setmanes, recordo que ma mare us va convidar a dinar. No tenia unes grans dots culinàries, però la teva mare i la teva germana van menjar com unes lleones. Però tu no. No vas tastar res del menjar que hi havia a taula. Em va estranyar, però quan em vas explicar que no tenies gana i em vas mostrar aquell somriure encisador, ho vaig deixar córrer.

Cada dia et veia pel matí. Formava part de la meva rutina diària. Observar-te com et posaves la jaqueta i sorties amb la bici. Encara que anàvem al mateix curs, la major part dels dies no apareixies pel menjador. Vaig pensar que dinaves a casa, però la teva germana sempre m’ho negava. Un dia et vas seure al meu costat i vas llençar de manera fortuïta tot el dinar a terra. Em va semblar sospitós i, quan acabaren les classes, vaig anar a parlar amb la teva mare sobre el teu comportament amb el menjar.

Ella va confirmar la meva intuïció i em va relatar totes i cadascuna de les teves peripècies amb el menjar. Que vas passar una temporada internada en un centre, que menjar no t’agradava gaire. Em vaig quedar de pedra. Imaginava que el que et passava no tenia gens d’importància, però d’això no me’n vaig adonar fins unes setmanes després.

Algunes tardes acostumàvem a trobar-nos al parc de davant de l’institut. Simplement per conversar. Res, una cosa entre veïns. Aquell dia, vam quedar. Feia dies que no venies a l’escola, i necessitava veure’t. Però no et vaig explicar el motiu. Pels volts de les sis, vas aparèixer entre un mar de roures. Preciosa. Però de seguida, vaig adonar-me que et passava alguna cosa estranya. Estaves pàl·lida, defallida. Les teves extremitats, més primes del normal, marcaven tots els ossos. Unes enormes bosses et penjaven dels ulls. Vaig sentir que alguna cosa no anava bé. A l’hora de parlar, estaves més distant. Sempre feies broma, i no callaves. Aquell dia, però, et vaig haver d’arrencar les paraules, sobretot quan vaig treure el tema del menjar. Et vas posar a la defensiva i m’ho vas negar tot. Recordo que vam discutir, cridar. I tu vas marxar, sense motiu. Llavors vaig ser conscient que el que et passava era una cosa molt més seriosa. Aquella no eres tu. No eres la noia de la qual m’havia enamorat… Així que vaig decidir que faria tot el que estigués a les meves mans per fer tornar aquella meravellosa noia dels ulls turqueses.

Vaig passar-me la nit i bona part de l’endemà buscant tot tipus de pàgines web sobre els transtorns alimentaris. Opinions, consells, li vaig preguntar a ma mare… Al final no vaig poder recopilar massa informació, però si la necessària com per a saber que el que t’estava passant, no era lleu.

Vas faltar a classe dos mesos. No tenia notícies teves. Les trucades, els missatges. Oblidats. Tots oblidats. Un parell de vegades vaig recórrer a ta mare, però per una raó amagada, mai estava a casa. Preguntava a ma mare, a les teves amigues, als mestres. Inútil. Ningú sabia res de tu. Era com si t’haguessin aïllat del món. Un món que volia compartir amb tu…

No vaig rebre notícies teves fins un dia de maig. Recordo que jo estava a la meva habitació, mig ajagut en una butaca, contemplant el dia per la finestra. Plovia. Uns grans núvols grisos cobrien el cel com una espessa capa de cotó i sortien projectades milions de gotes cristal·lines que queien sobre el terra. De cop i volta, vaig sentir la porta. Era la mare. Tornava del carrer tota xopa. Em va comentar que devia acompanyar-la a l’hospital a veure algú. No entenia res, però vaig accedir.

Durant el trajecte en cotxe, em va explicar que ta mare l’havia trucat, i li havia confessat que estaves molt malalta, deprimida i necessitaves companyia. Em vaig quedar astorat. Sabia que estaves malalta, però no tant. Mai hauria imaginat que arribaries fins aquest punt. Vam arribar a l’hospital. Segona planta, segona habitació. Nerviosisme, era l’única cosa que sentia en aquell moment. No sabia com estaries, portava mesos sense veure’t.

Vam travessar la porta. Allà estaves. En una habitació insípida, grisa, molt diferent a tu. El teu fràgil cos reposava sobre el llit. Estaves molt canviada, gairebé no et reconeixia. El que havia estat el teu encantador rostre, ara era un sac d’ossos marcats, una cara pàl·lida que no tenia res a veure amb la carona dolça que jo veia cada matí per la finestra. Del teu braç sortien infinites vies que anaven a parar a una màquina molt estranya. Sincerament, eres la meva millor amiga... potser alguna cosa més… però feies llàstima.

Em vaig apropar al teu llit. Sense fer soroll, em vaig asseure a la teva vora. De la teva boca va sortir un feble somriure. Estaves molt dèbil. Malgrat això, parlàrem durant hores. Em vas explicar totes les anècdotes de l’hospital i de les infermeres. Per un moment, vaig oblidar la teva malaltia, i la por de no saber si tornaries a casa. Sense rumiar-ho, vaig agafar la teva demacrada mà i et vaig fer un petó als llavis. Em vas correspondre de la mateixa manera.

Aquell va ser el moment màgic en què vaig saber que les coses s’arreglarien i que la teva malaltia passaria a formar part del passat ...i així va ser.

Després d’unes setmanes, es va percebre una notable millora en tu. T’anava a veure a l’hospital cada dia. M’emportava els apunts i el portàtil i passava amb tu totes les tardes. Segona planta, segona habitació, travessar aquella porta metàl·lica va passar a formar part de la meva rutina. Com que encara et costava molt menjar, sovint era jo qui t’apropava la forquilla, inventant jocs estúpids amb l’únic objectiu que obrissis la boca. I entre jocs, tardes d’estudi, petons i llargues converses al capvespre, vas començar a agafar pes. Setmana, darrere setmana.

No oblidaré mai el teu coratge, la manera com vas treure les forces, la teva forma d’afrontar la vida, sempre amb els braços oberts. Després d’uns mesos, vas sortir de l’hospital. De mica en mica, vas anar recuperant el teu bon humor i el pes que havies perdut. Vas tornar a la teva vida normal i a formar part de la meva.

De vegades em poso a rumiar i penso que el que vaig fer per a tu, no ho havia fet per ningú més, i que, encara que vas ser tu la que vas desempallegar-te de la malaltia, em reconforta saber que jo vaig estar al teu costat i vaig ajudar-te a superar-ho. És una cosa que mai oblidaré.

Pseudònim: La mandarina Matilde

La meva família

Quan tinc ganes de fugir,

sou la raó que em fa enfortir.

Encara que no us vaig escollir,

sense vosaltres no podria existir.

Sou el regal més preuat,

i també el més estimat.

Fort em fan les vostres rialles,

d’igual forma que les vostres abraçades.

El meu pilar,

que fa que pugui estimar.

Representeu el més pur amor,

més valuós que el mateix or.

La vostra felicitat és el més important,

a més de ser reconfortant.

Somnis, aspiracions…

Em seguiran en totes les direccions.

Pseudònim: Familiar

SENSACIONS

El millor moment del dia,

com m'agrada descansar!

Quan ja no em queda energia,

arriba l'hora de somiar.

Poso al cap sobre el coixí,

tanco els ulls, la feina és feta,

només haig d'anar a dormir.

El primer que arriba és negre,

l'acompanya l'escalfor,

els sentits ja m'abandonen

i al final ve la claror.

Puc olorar les paraules

i sentir a flor de pell els colors,

nedar per un camp de lletres

que només interpreten flors.

Escolto les olors que em toquen,

assaboreixo els núvols blancs,

observo idees que m'envolten

i de tot el mut sento els cants.

Ara estic tocant la pluja,

que cau ben aprop del sol,

els colors ja se li acosten

i xiulen en tots els tons.

De cop la llum s'apaga

i ja torna la foscor,

però el xiulet no s’acaba,

ja sona el despertador.

Pseudònim: Pregonda