EL XISCLE O EL CRIT DE LA TRAMUNTANA

Hi havia una vegada, un poble de l’alt empordà anomenat, Roses.

Roses es un bonic poble, el destí de molts turistes cada estiu. Turistes que tenen ganes de passar unes bones vacances en família.

Un poble situat entre el mar i la muntanya on la gent te ganes de gaudir del sol del mar… ningú s’imaginaria que en un poble tan viu com roses també hi hages gent amb desitjos foscos.

Era una nit com quansevol altre. Al càmping rodes s’hi respirava una nit tranquil.la i serena, alterada només per la tramuntana, que carregava la seva força contra les caravanes intentant interrompre el son dels campistes. Un cop fort a la caravana va despertar-me del son, vaig decidir anar al lavabo, un riu vermellós que venia del lavabo va cridar la meva atenció.

Vaig anar seguint el rierol de sang,i vaig veure uns peus que sobre sortien de la porta del lavabo. El ritme del cor se’m va accelerar, notava les pulsacions per tot el cos, les mans, les cames, per tot arreu!

Un calfred em va recórrer de cap a peus, amb tremolava tot. Volia obrir la porta del lavabo, però a la vegada volia fugir corrent, no sabia que fer estava molt confosa. Vaig decidir obrir la porta i amb vaig trobar a la senyora Marcè, estava estesa a terra, blanca, s’estava dessagnant, tenia una ferida molt grossa en el pit. Amb vaig quedar sense paraules, tenia ganes de xisclar però la por amb va frenar les cordes bocals, també volia fugir corrent però tenia les cames paralitzades. Però vaig pensar i si tot això es un malson i si tot això és només una il.lusió, em vaig començar a fregar els ulls molt fort però la senyora Marcè no desapareixia. El que amb va fer veure que no era un malson, que tot això era real és que jo estava descalça hi notava la fredor de la sang com em fregava els peus. Quan vaig veure que tot era real vaig anar corrent a la caravana a despertar a la meva mare, i li vaig dir: Mama, mama la senyora Marcè està morta al lavabo hem de fer alguna cosa! La meva mare em va respondre: Abril va dorm, que estàs somiant tranquil.la que no passa res. Al veure la reacció de la meva mare vaig sortir de la caravana, estava molt nerviosa, anava amunt i avall fins que em vaig trobar algú que anava cap al lavabo i li vaig demanar ajuda, si us plau, si us plau, aguda!!! Quan el senyor va veure el cadàver va ser ell qui es va ocupar de trucar a la policia. La policia es va emportar el càdaver i els forenses van descobrir que l’havien apunyalat. Els policies van anar a la sona del crim però no hi havia ni una sola empremta dactilar, ni un sol pel, però van veure que hi havia una paraula escrita amb sang, que deia: KH-7. No sabien que significava, ni perquè la víctima ho havia posat.

Durant la setmana van estar investigant sobre el cas, a mi em van interrogar més d’una vegada, perquè vaig ser la primera persona en veure el cadàver, però no els hi vaig explicar res que no sabessin, amb van dir que la Mercè avia deixat una paraula escrita a la pared, que avia posat KH-7, hi amb van dir que si descobria alguna cosa que ho digues de seguida.

El dia següent em vaig aixecar i vaig anar al lavabo a dutxar-me, hi havia una dona de la neteja fregant, i vaig pensar: Perquè està fregant si les persones del càmping han marxat perquè tenien por? em vaig estar fixant hi vaig veure que el producte que estava utilitzant era KH-7, llavors vaig anar lligant caps. La meva mare va anar a la policia a explicar el que havia vist, i jo la vaig acompanyar. La senyora de la neteja va assassinar a la senyora Mercè, perquè el pare de la senyora de la neteja es va suïcidar perquè la Mercè tenia una empresa i el pare de la senyora de la neteja treballava allà, la Mercè el va fer fora i com que no tenia per menjar es va suïcidar. la senyora de la neteja com a venjança va estar buscant a la Mercè i va descobrir que passava el estiu a Roses a càmping rodes, llavors es va posar a treballar de senyora de la neteja i la va matar.

Pseudònim: Guionistes

IGUALS

-Amèlia:

La meva vida és horrible, literalment. Són les set del matí i no em ve gens de gust anar a l'escola; però no és com el Jordi de la classe, que no vol anar a l'escola perquè li fa mandra, és per una altra cosa, és perquè segur que la Bec i el seu grupet em tornen a molestar. Cada dia quan surto al pati elles venen i em tiren l'entrepà a terra. Per a elles sóc la "Friki". Això no ho explico a ningú, i, a més, no vull preocupar als meus pares.

-Bec:

Són les set del matí, ahir el meu pare va venir tard, begut i amb un ull blau. Ara estic a la meva habitació i no trobo les meves botes de pèl, però bé, les sabates d'esport també van bé per donar-li puntades de peu a la "Friki".

-Amèlia:

És l'hora del pati, però jo no vull sortir. No em vull ni imaginar el que pot passar si surto per aquella porta. El conserge s'acosta a mi amb un entrepà de mortadel·la amb olives a la mà i em diu que he de sortir al pati a jugar i que si no ho faig, acabaré com ell; un pobre conserge amargat i sense vida social. L’alè li fa olor de cafè i a tabac, però almenys ell em tracta com una persona normal.

Ja m'he decidit; no hi ha més remei, inspiro profundament i surto al pati.

-Bec:

Un altre dia horrible, ara estic tancada a la meva habitació perquè, quina casualitat, el meu pare ha tornat un altre cop begut i la meva mare s'ha enfadat. S'escolten crits rere la porta i jo m’avorreixo. Vaig a dir-li a les meves amigues que demà enganyem a la "Friki" per anar al lavabo i, allà, li tirem les llibretes al vàter.

Segurament ara t'estaràs preguntant "Te mòbil aquesta nena?" o "Però si és molt petita" oi? Però bé, si no el tingués, els meus pares tampoc se n’adonarien, estan massa ocupats amb les seves baralles per preocupar-se per mi. També tinc xarxes socials, en elles em dic "#Bec", encara que, en realitat, em dic Rebeca.

Ja no s'escolten crits, em sembla que baixaré a menjar alguna cosa.

-Amèlia:

Un dia horrible més, no hauria d'haver sortit al pati, m'han agafat dels braços i m'han tirat l'entrepà. No sé perquè penso que algú em podria tractar com una persona normal, excepte el conserge.

-Bec:

Ja he tornat a la meva habitació, ara vaig a dormir.

-Amèlia:

Avui ha sigut un dia fastigós més. Mentre corria cap a l'escola, perquè, que estrany, s'ha endarrerit l'alarma, m'he entrebancat, he caigut i tota la dessuadora blanca m'ha quedat plena de fang. Quan he arribat a l'escola i he anat al lavabo a rentar-me, allà estaven la Bec i el seu grupet, en el moment més oportú. S'han rigut de mi i m'han tirat les llibretes dins el vàter.

-Bec:

Avui la "Friki" ha vingut tota tacada de fang, sincerament feia molt el ridícul.

-Amèlia:

Avui al matí tot anava genial, m'havia ficat les sabates noves que m'havia regalat el meu pare el dia anterior, però quan he creuat la porta la Bec s'ha rigut de mi, i , òbviament, com ella s'ha rigut, el seu grupet també s'ha rigut. Quan he anat cap a la meva taquilla i l’he obert m'he trobat una nota on deia: "Sabates ortopèdiques". La veritat és que no sé perquè intento agradar-li a tothom si mai ho aconseguiré.

-Bec:

Avui... ha sigut un dia més dolent.

En realitat no gaudeixo fent la guitza a l'Amèlia, i, això no li dic a ningú però, a vegades, penso a canviar i ser una bona persona.

-Amèlia:

Avui ...un dia més dolent.

Per què tothom em veu com una "friki"? En realitat sóc una persona la mar de normal.

Per què ningú vol veure com sóc en realitat?

Once

NO EM CONEIXES?

Un mes, ja només un mes perquè arribi l’estiu i comencin les vacances… El Jordi contava els dies que li faltaven per anar-se’n al poble dels avis. Quines ganes!

Des de molt petit passava els estius en aquell petit poble de la muntanya, per ell era el millor lloc del món. Allà tenia amics, cosins, tiets i sobretot, tenia l’avi Manel. Quantes coses havia après d’ell. Li havia ensenyat a pescar, a caminar per la muntanya sense perdre’s, a anar amb bicicleta, a sentir els ocells i fins i tot, a saber el temps que faria el dia següent. L’avi sempre estava disposat a fer qualsevol cosa amb i per ell, i junts feien un gran equip.

L’hivern es feia llarg perquè vivien molt lluny del poble i no es podien veure tant com els agradaria però es parlaven per telèfon. El Jordi es podia passar hores explicant-li a l’avi què havia fet a l’escola, com li havia anat el futbol… Ara feia setmanes que no podia xerrar amb ell ja que cada vegada que trucaven sempre s’hi posava l’àvia, també se l’estimava, però no era el mateix. Ella li deia que l’avi no podia forçar la veu però que li enviava petons. El Jordi estava inventant un llenguatge de símbols per ensenyar-li a l’avi per si a les vacances encara estigués afònic, així podrien xerrar sense forçar la veu. Estava segur de que a l’avi Manel li encantaria

Per fi va arribar el dia d’anar-se’n. Estava molt feliç, tot i que no veia gaire alegres als pares. Pel camí la mare li va explicar que l’avi estava malalt, que tenia una malaltia que li feia perdre la memòria i que això no es curava amb medicines. Advertia al nen que potser l’avi no el reconeixeria i que ara hauria de ser ell qui hauria d’ajudar l’avi. El Jordi no entenia res, no podia ser possible que el seu estimat avi s’hagués oblidat d’ell. Segurament s’oblidava on havia guardat les coses, però no reconèixer al seu net. Això era impossible. Unes hores més tard van arribar al poble, l’àvia els esperava a la porta de la casa, com sempre li deia al nen que estava molt alt i que com havia crescut des de l’última vegada. L’avi no estava amb ella, això sí que era estrany. Van passar dins la casa i allà hi havia l’avi, assegut mirant per la finestra. El nen va córrer a abraçar-lo però l’avi Manel es va girar dient: “Què fas, qui ets? Deixa’m en pau”. El Jordi no s’ho podia creure i es va posar a plorar desconsoladament. Els pares i l’àvia li van explicar que l’avi tenia Alzheimer, és una malaltia que com ja li havia dit la mare, et fa perdre la memòria però que això anava poc a poc i depenia dels dies, i que ara l’avi no l’havia conegut però segurament en un altre moment sí que ho faria. La mare va dir-li que ell el podia ajudar, que ell podia ser la seva memòria, els seus records. L’àvia i el Jordi van buscar fotos i altres records de tots els moments compartits i també jocs de quan el nen era petit. Van pensar que l’endemà provarien d’ensenyar-los. Al Jordi li va costar molt adormir-se aquella nit, tant que per primera vegada no va ser el primer en llevar-se. Es va despertar perquè algú li acariciava els cabells, en obrir els ulls no s’ho podia creure. Era l’avi qui li deia “endavant dormilega, que no vols sortir amb mi?”. Era cert que semblava el mateix de sempre, però això no volia dir que s’hagués curat, com li havien explicat, aquests moments en que tot era normal formaven part de la malaltia i no es podria baixar la guàrdia, com ell li deia quan anaven a pescar. Ja no podien sortir a la muntanya sols, ells volien però els pares i l’àvia van dir que no. El Jordi volia plorar, aquelles no eren les vacances que havia imaginat. El pare va venir amb la capsa de fotos i li va proposar al nen que inventés un joc de memòria per jugar amb les fotos amb l’avi i així l’ajudaria a treballar la memòria. No va ser tant dolent, és més, van passar moments molt divertits parlant de les fotos, l’avi a vegades les recordava i altres no. Van jugar amb peces de colors i amb formes d’animals i de lletres. Era com si el Jordi fos l’adult i l’avi el nen. Era divertit i trist a la vegada, així i tot, el Jordi es sentia content de poder ajudar a l’avi i tornar-li part dels coneixements que ell li havia transmès.

El Jordi sabia que actualment l’Alzheimer no es podia curar per tant els metges i els científics s’haurien de posar les piles i investigar molt per aconseguir dominar la malaltia i que cap persona arribés a perdre la memòria. Parlaria amb el seu amic Pau, perquè estudiés molt, ja que sempre deia que de gran volia ser metge i li demanaria que es dediqués a això. Ell mateix no podria perquè de gran volia ser futbolista, però ajudaria també donant els diners que guanyés amb el futbol.

URIEN FERNÁNDEZ GALIÑANES CE MONTSENY

EL MENJAR DELS COLOMS

Fa una setmana va passar una cosa molt estranya. Van atracar un banc ple de diners! I el que va ser més curiós va ser que ho van fer tres jubilats!

Bé, us ho explico? Això va passar el dimarts passat. Tres jubilats estaven donant menjar als coloms tranquil·lament. De sobte, van posar-se màscares i es van endinsar cap al banc. El que va passar va ser que van treure les seves armes i van dir:

-Caixers, doneu-nos tots els diners!!

Els empleats davant d’aquest fet tan estrany, es van quedar molt sorpresos i els van donar tots els diners, sense oferir cap mena de resistència.

Els avis van sortir amb el botí i quan van sentir les sirenes de la policia, es van treure les màscares i van intentar dissimular. Quan la policia va entrar a interrogar els caixers, no en van poder treure l’aigua clara.

Mentrestant a la plaça de davant del banc tres avis inofensius estaven asseguts donant de menjar als ocells. Qui podria haver sospitat que guardaven tots els bitllets a la bossa del menjar dels coloms?

Pseudònim: Colometa

La vida és així

La vida és així

jo em dic Bernat,

aquell és un gos,

i aquell és un gat.

Aquella es diu Anna

aquell es diu Toni,

aquella és una fada,

i aquell un dimoni.

La vida és així,

no hi ha qui la pari,

si tens algun dubte

consulta al diccionari.

La vida és així

s'accepta el perdó,

sigui com sigui

tú dóna-li amor.

La vida és així

passa ràpidament,

la gent s’emociona,

quan hi ha un descobriment.

En aquesta vida,

hi ha senyora i senyor,

marca les coses importants,

amb el subratllador.

Aquest poema és així,

ja l’he explicat,

l’únic que desitjo,

és que t’hagi agradat.

Pseudònim: Bere

LA, DO, MI. Records de l’àvia

La meva àvia vivia a Queralbs, un petit poble de muntanya a la vall de Ribes. L’estimava molt, ella era una música excepcional. A la seva vella i antiga casa hi tenia milers d’instruments: flautes, xilòfons, guitarres... El que més m’agradava a mi, sense dubtar-ho, el piano. Un piano de cua, negre, de la marca “Yamaha” comprat al mil nou-cents seixanta-tres que ocupava el centre de l’antic saló de l’àvia.

Ara, cada tarda, vaig a casa seva a tocar-lo. Precisament toco les melodies que ella m’interpretava amb calidesa quan era petita, aquelles melodies que em feien dormir plàcidament.

Aprecio aquest instrument com cap objecte al món. No és qualsevol piano, aquest és màgic, únic. Quan toques certes notes passen coses extraordinàries, difícils de creure. La nota “la” de totes les escales, fa que precioses plantes amb roses blanques grimpin per les parets del saló just abans de desaparèixer. La nota “do” fa que diminutes esferes de llum creïn petits focs artificials d’interior. Per últim, la nota “mi” de totes les escales, fa que aigua evaporada comenci a caure del sostre suaument.

Els pares no coneixen el meravellós secret del piano i ahir van preguntar què em semblava si veníem la casa de l’àvia. Em vaig quedar de pedra, em vaig sentir com si m’haguessin clavat una puntada de peu. Aleshores vaig pensar: “Vendre-la? Amb el piano? Això mai!”

Avui ha vingut una senyora de l’agencia d’immobiliària, la senyora Teulada. Porta uns talons de mig metre, és alta i prima, sembla que s’hagi banyat amb el seu pudorós perfum, té el nas de garfi i òbviament ha vingut per inspeccionar la casa.

Jo he intentat convèncer els pares de no vendre-la, però no em fan ni cas. No sé què fer. De veritat, estimava l’àvia i el piano és l’únic record que em queda. La senyora “Nas de garfi” ens ha dit amb els seu exagerat accent francès que la casa és vella perquè puguem vendre-la. Però diu que la reformaran i ens garanteixen la venda. Tot i la meva decepció, juntament amb la casa vendran els mobles i, malauradament, el piano també. He anat a dormir cansada, destrossada i sense sentit de l’olfacte per culpa del perfum de la senyoreta “nas de garfi”.

Al matí han vingut els germans “Totxo”. No es diuen totxo, però són bessons, alts, forts, grassos i cellajunts; per això els he batejat com “els germans Totxo”. S’han emportat tots el mobles menys els del bany i el piano, a més han reformat el parquet del menjador i la paret de la cuina. Han marxat amb la furgoneta i mentre el pare i la mare parlaven amb la “Nas de garfi”, jo he pensat de tocar el piano per última vegada. He anat al saló i m’he assegut a la banqueta i he espolsat la pols que tant m’agrada, la que representa el temps i la bellesa d’aquesta meravella, també he contemplat les lletres daurades amb la inscripció “Yamaha” a sobre del faristol. Pensant en els moments tan bonics que passava amb l’àvia, no he pogut evitar plorar. He tocat la simfonia número vuit de Beethoven, la meva preferida, la que em tocava l’àvia, la que conté tantes notes la, do, mi. He posat, en un got, l’aigua que ha caigut, he agafat una rosa i després d’olorar-la l’he deixada al got ple d’aigua i he deixat que s’il·lumini amb el focs artificials tan bonics que l’àvia encara m’ofereix a través del seu piano que abans de morir em va regalar. Aleshores, en un rampell, just abans que vinguessin els bessons “totxo” i s’ho emportessin tot, fins i tot el piano, he arrencat les tecles de les tres notes que em recorden a l’àvia, les que de petita em feien dormir, les que tant m’estimo.

Ara sóc professora de piano al conservatori i encara guardo, en una capseta de fusta que sempre tinc a prop, aquelles tecles i aquest diari que vaig escriure als onze anys per a superar una etapa trista de la meva infantesa. Amb el temps també he estimat el diari. El vaig titular: “La, Do, Mi. Records de l’àvia.”

Pseudònim: Minerva McGonagall

Què fa la neu?

La neu blanca fa

tapar les grans muntanyes

i congela rius.

Alguns animals

dormen molt tranquil·lament

en un refugi.

Les plantes moren

pel fred que fa la gran neu

que ho cobreix tot.

Estan congelats

els peixos sota l’aigua

sense fer res.

Tots els ocellets

emigren perquè fa fred

buscant la calor.

La neu freda cau

lentament sobre els prats

tapant el conreu.

La neu es desfà

fent pas al nou període,

la primavera.

Pseudònim: pingüí 18

No sé què puc fer

De què puc fer el poema?

D’aventura, de natura?

De quin tema?

No se me n’acut cap

però mira, ja l’he començat.

A fer rimes

jo ja en sé.

Pot anar d’un cavaller

que camina pel desert

perdut en el no-res...

Vaja! Ara haig d’anar a fer anglès!

Pseudònim: Muntanya màgica

UN DIA SORPRENENT

L’Ariadna tenia dotze anys. Era simpàtica però molt entremaliada. Un vespre va assistir a un espectacle de màgia i va sortir com a voluntària . El mag la va fer desaparèixer i tot el públic es va quedar molt sorprès. L’Ariadna va tornar a aparèixer a la porta de les bambolines i, com que era tan entremaliada, va entrar als camerinos, on hi havia diversos miralls. Es va apropar a un d’ells i, com que no s’hi va veure reflectida, es va espantar molt. Va sortir dels camerinos buscant els seus pares per explicar-los el que havia passat però, tot i que ells sí que la veien, no van creure’s el que els explicava. Se’n van tornar a casa i van anar directes al llit.

L’endemà, l’Ariadna es va llevar i va anar a rentar-se la cara al lavabo. Va aixecar la vista per veure’s al mirall, s’hi va veure reflectida i va pensar que tot devia haver estat un somni. Es va vestir i se’n va anar a la cuina a esmorzar. Quan va entrar a la cuina, va veure que els seus pares se n’anaven a treballar.

–Adeu –va dir acomiadant-los amb la mà.

Però ells no li van respondre, ni tan sols la van mirar.

–Adeu! –va repetir l’Ariadna cridant.

I res, com si no l’haguessin sentit. Els pares van marxar i ella es va fer l’esmorzar i, quan va acabar, es va preparar per anar a l’escola.

De camí cap a l’escola es va trobar en Josep, el seu millor amic. Ell la va saludar amb la mà i s’hi va anar apropant cada vegada més fins que de cop va travessar l’Ariadna. Ella va fer un salt enrere, esverada, i es va girar preguntant-se per què en Josep l’havia ignorada. Va entrar a l’escola, se’n va anar a classe i es va asseure en el seu lloc. Va arribar la senyoreta i va començar a passar llista. Quan va dir el nom e l’Ariadna, ella va dir:

–Present! –mentre aixecava el cap.

–Que no hi és l’Ariadna? –va repetir la senyoreta perquè no la podia sentir.

–Soca aquí! –va cridar l’Ariadna.

–No, no hi és! –van exclamar els companys mentre miraven el lloc de l’Ariadna.

En aquell moment l’Ariadna va saber que el que havia passat no havia estat un somni, sinó que havia passat de debò. Aleshores va adonar-se que el truc que li havien fet havia estat real. Ara era invisible. Com que era entremaliada com ella sola, va aprofitar-se de la situació i va marxar de l’escola. Va pensar que, gràcies a la invisibilitat, seria divertit entrar gratis al Tibidabo i no haver de fer cua a cap atracció.

–Hola Ariadna! –va sentir que algú li deia just quan entrava al parc.

Es va girar i va veure el mag saludant-la.

–Em pots veure? –li va preguntar l’Ariadna.

–Sí, és clar. Per què ho dius, Ariadna?

–Doncs perquè ningú em pot veure! –va respondre ella.

La gent del voltant es va girar cap al mag perquè el veien parar sol.

–Amb qui parla aquest noi? –xiuxiuejaven.

–Parlo amb l’Ariadna –va dir el mag, que els havia sentit.

–Però si no hi ha ningú! –li responia la gent mirant-lo com si fos boig.

Aleshores el mag es va adonar que l’Ariadna li havia dit la veritat, li va fer un gest a l’Ariadna perquè el seguís i se’n van anar a un lloc més amagat, allunyat de les mirades de la gent. El mag li va explicar que aquell truc que li havia fet tenia el poder de convertir en invisibles els nens que eren molt, molt, molt entremaliats i que, si els nens no aprenien a portar-se bé, quedarien invisibles per sempre.

–I com puc tornar a ser normal? –va preguntar-li l’Ariadna.

–Si aprofites el teu poder per fer el bé durant el dia d’avui, aquest vespre, a la mateixa hora que et vaig fer el truc ahir, tornaràs a ser normal –li va explicar ell.

L’Ariadna va portar-se molt bé la resta del dia: va tornar a l’escola i va estar molt atenta a totes les assignatures; en arribar a casa va fer tots els deures i va estudiar; va parar la taula per sopar...

A dos quarts de nou van arribar els seus pares.

–Hola, Ariadna! –van dir mentre entraven a casa.

Ells els va respondre pensant que no la sentirien perquè creia que no devia haver fet prou coses bones per tornar a ser normal, però, sorprenentment, els seus pares la van sentir i li van preguntar:

–Com ha anat el dia, filla?

I així va ser com l’Ariadna es va adonar que tot havia tornat a la normalitat i va descobrir que fer coses bones era la millor recompensa.

Pseudònim: UNICORN

ELS SOMNIS

Els somnis són il·lusió,

de moltes coses són capaços.

Alguns els pensem amb decisió,

però d’altres són fugaços.

Si tens un gran somni

no deixis que s’esborri.

No deixis que t’espantin,

i que mai et decantin.

Un somni no complit

et pot deixar danyat.

Encara que estiguis ferit

no t’has de quedar trinxat.

Si vols un somni aconseguir,

mai t’hauràs de rendir.

I quan l’hagis assolit,

pensaràs en el repte aconseguit.

Pseudònim: Celeste

AMISTAT PROHIBIDA

Vaig corrent. M’estan perseguint. Salto per damunt d’uns quants contenidors i esquivo quatre vagabunds, em conec aquests carrers com si fossin casa meva. Sé que sóc més ràpid que els meus perseguidors, però tot hi així tinc por, no conec aquesta sensació, mai m’hi he trobat. Em puja un calfred per l’esquena i per això arrenco a córrer més ràpid encara.

Arribo a casa i els meus perseguidors passen de llarg després de maleïr-me en veu baixa unes quantes vegades. Em trec la samarreta blanca de màniga curta i els texans suats, llavors penso en els meus perseguidors, les seves mares els deuen estar esbroncant per suar i arrugar la roba dissenyada pels millors sastres de la ciutat.

Un cop sortit de la dutxa em conformo amb uns pantalons d’esport qualsevol i una samarreta dels Lakers del meu germà gran.

Tot seguit surto escopetejat de casa per anar a buscar els meus amics i companys de vida, una vida no gaire agradable, la de la pobresa.

Normalment ens trobem a la plaça del mercat, a veure si la gent ens dona alguna moneda amb els nostres balls i acrobàcies, però aquell dia ningú es va dignar a aturar-se.

Així doncs,amb el cap ben cot, vam avançar unes passes més fins a trobar-nos cara a cara amb una noia, però no era una noia qualsevol.

Per començar, tenia uns ulls preciosos, com verd cristal·lí i un cabell ros com l’or, volant al vent (d’acord, això últim era invenció meva).

Però la sensació que vaig tenir en veure-la va ser màgica, llàstima que aquella bellesa tingués un inconvenient, ser una de les meves perseguidores que unes hores abans gairebé m’envien a l’altre barri!

Només de veure-la vam saber qui era i què hi feia en aquell mercadillo de segona mà, així que vàrem començar a córrer en la direcció per la qual havíem vingut. Tot i que la rapidesa i l’agilitat amb la que ens movíem fos vertiginosa, vaig tornar a sentir-me indefens i amb por al cos, però el meu orgull m’impedia tenir por d’uns nens de mamà i papà, així que vaig agafar la meva drecera preferida, els carrerons sense sortida.

Quan vaig ser amb l’esquena contra la paret vaig veure l’Elisa, la portuguesa que una estona abans m’havia fet perdre el cap. Jo ja pensava que m’amenaçaria de trucar al seu pare, un peix gros de la política, però no, el que em va dir va ser exactament:

- Vine amb mi, que mentre per aquest laberint de carrers hi voltin aquells rics ineptes, no estaràs segur noi.

I jo, que volíeu que fes, doncs la vaig seguir i vet aquí com ens vam conèixer. A partir de llavors vam mantenir una amistat secreta, és clar, perquè els nostres amics ens ho haurien impedit.

Pseudònim: Phoenix

EL PODER DE LES PARAULES

Hi havia una vegada, un món molt i molt trist on vivien paraules. Paraules que havien de trobar, al llarg del temps, una parella amb la que fer una frase. I així funcionava la vida al món de les paraules, ells i elles formaven amb les seves parelles, una frase que després, utilitzaven els humans. És a dir, ells i elles eren el nucli de la cadena de paraules, si ells i elles fallaven, tots fallarien.

En canvi, a la Terra, vivien un munt de persones. No es podia comparar, però a la Terra no només passaven coses bones, també en passaven de dolentes. Amb això em refereixo a malalties, entre d’altres. L’Adrià, un noi molt agradable i baixet, va patir una d’elles, la malaltia de les paraules. Aquesta malaltia, tracta de que mentre augmenta, et vas quedant sense poder parlar, i fins i tot sense poder moure la boca. És horrorós! L’Adrià, quan va anar al metge i li van detectar, sincerament, no s’ho creia. Però al cap de dues setmanes notava que es sentia diferent, és a dir, encara podia moure la boca, però menys de lo normal. També sentia que al voler dir una paraula tan senzilla com: “molt”, ja només podia dir: “m,m,mo,mmo,moll…”. Després de quatre setmanes, l’Adrià només volia ficar el cap al llit, no sortir de la seva habitació, i ofegar les seves penes plorant, plorant i plorant. Ell ja era conscient de que aquella malaltia no la podia parar, i cada vegada empitjorava més i més. Els seus pares ja no sabien que fer, ells eren els que notaven més el canvi.

La seva mare, la Raquel, li deia al seu pare totes les nits:

-Jo ja no sé què fer, Agustí! -deia la pobre dona entre plors que inundaven les seves galtes.

-No et preocupis, tot tornarà a ser com abans, no pateixis. -intentava consolar-la l’Agustí.

Al seu pare, en aquell moment, se li va ocórrer una idea que potser podria ser bona:

-Ja ho tinc! Raquel, ja ho tinc! -va dir l’Agustí entusiasmat- Podem trucar un especialista, vull dir, ja que nosaltres no el podem ajudar, una persona que sigui especialista en aquesta malaltia. Què et sembla?

-Però… Com una teràpia cada dia? -va respondre la Raquel.

-Exacte!

-D’acord… ho podríem provar… -va dir finalment la Raquel amb una veu no tant trista.

Així van acabar els dos pares decidint que a l’endemà li anunciaren la notícia a L’Adrià.

Quan van anar a la clínica, el metge els hi va dir que tenia la solució a la malaltia del seu fill. Els pares de L’Adrià i ell es van posar tan contents que van demanar al metge que els hi digués immediatament la solució a la malaltia.

-Les paraules -va respondre ell orgullós d’ell mateix.

L’Adrià i els seus pares es van quedar amb la boca oberta.

-Porteu L’Adrià demà aquí una altre vegada, li ensenyaré com les paraules l’ajudaran.

Els seus pares van afirmar amb el cap i se’n van anar de la clínica.

Al dia següent, van portar L’Adrià un altre cop al metge, com els hi havia demanat.

Quan va sortir, la Raquel i l’Agustí veien a l’Adrià amb diferent cara, més content.

-Mira mare, ja puc dir “molt” -va dir ell molt emocionat.

-Com ho has fet! -va dir l’Agustí al metge.

-Secrets entre metges i pacients -va respondre ell.

Després de quatre setmanes anant a aquell metge, tant els pares de L’Adrià com ell notaven una millora molt gran. Ja sabia dir moltes més paraules de les que sabia abans. La teràpia donava resultat, i L’Adrià estava més content. Al cap de dos mesos, li tocava una altre vegada revisió de la malaltia, i no sabeu que li van dir.

-Molt bé Adrià! Has millorat molt des de l’última revisió, ara només et queda recuperació de la malaltia i ja està! -va dir la infermera.

L’Adrià no podia estar més content, ja no patia la malaltia!

Quan van sortir del metge, els seus pares li van dir:

-Molt bé campió! -va dir la seva mare.

-Has lluitat molt, estem molt orgullosos de tu, i esperem que ho sàpigues -va dir el seu pare mirant-lo a ell i a la seva mare.

-Gràcies, gràcies per haver estat allà tots dos. Us estimo molt, pares. -va dir finalment L’Adrià.

Es van donar una abraçada ben i ben forta. I així és com L’Adrià, gràcies a l’ajut d’aquest metge, va descobrir que el poder de les paraules és tan fort com per salvar una vida, la seva.

Pseudònim: Wonder

El vent

El vent, que arrossega les fulles en moviment,

el vent, que et porta les olors de les flors a la primavera,

el vent, que s’endú els mals pensaments,

aquell vent que em recorda el temps passat amb tu,

les passejades per la platja, la sorra als teus cabells.

Però, com el vent, vas marxar,

i ara només em queda el record d’un temps passat.

Pseudònim: Escalivada