"Escric perquè m'agrada escriure. Si no em semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que sóc... I acabo. He parlat de mi i de coses essencials en la meva vida, amb una certa manca de mesura. I la desmesura sempre m'ha fet molta por."

Biografia de l'autora.

Miralls trencats

Va trobar-se cara a cara amb ella. Ara podia mirar-la fixament en aquells ulls castanys i dir-li tot allò que pensava. Però tan sols va poder deixar anar un llarg sospir i un llàgrima que relliscà galta avall fugint presa del pànic.

L’odiava. Un sentiment de ràbia, de fàstic recorria tot el seu cos en mirar-la. En un moment de debilitat va abaixar la mirada i va tancar els seus ulls de vidre. L’aparició de la noia, però, la seguia fins i tot a la seva ment, als seus pensaments. I ella sabia que, a més, era l’amo dels seus somnis nocturns, que ara, tan sols eren malsons que cremaven les fosques i llargues nits.

Lentament va obrir els ulls altra cop, i decidida va alçar el cap. Volia escridassar-la, insultar-la, pegar-la... Volia fer-li a ella tot el mal que ella havia causat en la seva vida. La ràbia es va fer amb la noia, que lluny d’atemorir-se, ara semblava un mar furiós que amenaçava amb xocar contra les roques i inundar-ho tot en qualsevol moment.

La mirada penetrant de la noia seguia fixa en la seva, escrutant-la de fit a fit amb menyspreu. Va intentar apartar-la. I aterrida i furiosa pel que s’endevinava davant seu va donar-li un cop de puny. Es va sentir una petita esquerda, i després, la destrucció. La seva mà va començar a sagnar, el vidre va trencar-se i va precipitar-se sobre ella. Entre plors i sanglots va caure a terra, les cames li tremolaven. Se sentia adolorida, trista.

Va sentir una pressió al pit que l’oprimia, li impedia respirar. Es trobava asseguda en un terra fred, entre parets massa altes i obscures que no deixaven pas a la llum. A més, els centenars de cristalls esmicolats pel seu voltant li esquinçaven la pell.

Se sentia perduda, com un vaixell a la deriva, navegant per aigües desconegudes. Se sentia abatuda, dèbil, i molt covarda. Va adonar-se doncs que, en trencar aquell mirall carregat amb els seus dimonis, no només havia trencat el seu reflex en un vidre. No només havia acabat amb les seves pors. Sinó que havia danyat alguna cosa més. Havia obert una ferida incurable en el seu interior, una esquerda de dubtes, de realitats que havia ignorat fins aleshores. I va acceptar que tota aquella inseguretat l’havia portada a l’autodestrucció.

Pseudònim: Miralls

ESPERANÇA TÉ NOM DE DONA

Dos..., tres..., quatre..., cinc..., sis... La petita Marta feia les seves primeres passes i començava a descobrir per si mateixa el món que l’envoltava més enllà del llindar de la porta de casa seva.

Amb els ulls ben oberts, intentava captar-ho tot: la veïna que tornava de comprar al mercat, la pastissera que arreglava l’aparador amb els nous dolços que acabava de fornejar i, fins i tot, els detalls més petits, com la floreta que creixia entre les rajoles de la vorera i que diverses cames van estar a punt de trepitjar.

Però per a la Marta, aquella tija pàl·lida i mig pansida per la contaminació dels cotxes, era especial.

Amb dificultat i després de tres intents per no caure, s’hi va acostar per a agafar-la, però tot just va escoltar la càlida veu de la seva mare i la petita flor que pocs segons abans havia pres tota la seva atenció va acabar esclafada per ella mateixa.

La seva mare, la Cristina, tot just havia tornat a casa en el seu breu descans de la feina. De fet, entre que havia acabat d’arreglar uns papers al supermercat on treballava i els quinze minuts d’anada i tornada en autobús, només li restaven vint per dinar i veure la seva família.

La seva cara alegre i el seu gran somriure, amagaven un rostre demacrat per totes les hores de treball que portava a l’esquena.

Les dues van entrar a casa, on les esperava l’àvia Susanna amb un davantal de pedaços de tela i la taula parada.

La Susanna tenia ja 75 anys, i una pensió que hauria fet riure, o plorar, a més d’un. I tot i això, encara no havia perdut la il·lusió de veure cada dia la seva filla i la seva néta assegudes al menjador.

La Cristina, amb la Marta en braços, va saludar amb dos efusius petons la seva mare i es va disposar a seure a la seva filla al sofà davant de la televisió per poder descansar.

Totes dues es van dirigir a la cuina, on el dinar ja era quasi a punt.

De fons se sentia el telenotícies i la Marta l’observava amb atenció i, encara que no comprenia res del que es deia, la seva expressió anava canviant amb cada notícia, com si fos capaç d’interpretar-les.

L’hora de dinar va passar ràpidament, i just quan la Cristina sortia cap a la feina, entrava a casa la seva altra filla, la Berta.

La Berta tenia ja 14 anys i començava a sentir-se una dona. Com tot adolescent, reclamava més llibertats i més independència però, a l’hora de la veritat, sempre necessitava la mama.

La Cristina i la Susanna sempre reien de les còmiques situacions que es vivien a casa amb la Berta, conscients que, quan la Cristina era jove, també feia el mateix. Per això, mai no li donaven gaire importància.

A la tarda la Marta jugava amb la Berta, alhora que aquesta estudiava. Les seves notes no eren gaire bones, ja que per comptes de fer els deures, es passava les estones amb el mòbil, però la seva excusa regular era que no podia estudiar perquè cuidava la Berta. Això sempre li funcionava però, en el fons, era conscient que s’hi havia d’aplicar més.

L’àvia Susanna marxava amb les seves amigues totes les tardes a prendre un cafè o a veure una pel·lícula. Aquelles estones, envoltada de tanta gent, li feien oblidar l’estressant vida que portava i, per unes hores, despreocupar-se de tot i gaudir.

A la nit, per fi, les quatre es reunien a la taula per sopar.

La seva complicitat habitual, aquell dia no hi era present, potser perquè totes estaven realment cansades.

La Cristina, potser la més fatigada, no estava disposada que aquella nit no fos especial.

Realment no tenien res a celebrar, però va treure un gran pastís de xocolata del congelador mentre reien, totes juntes.

Com si es tractés d’una pel·lícula, la càmera es va començar a allunyar del menjador, va travessar la porta de la casa, i en sortir al carrer, va començar a elevar-se, mostrant només l’exterior de la casa, amb la finestra il·luminada. De fons se sentien les rialles contagioses.

La Marta feia riure a la Berta, i aquesta a la seva mare. I la Susanna les mirava a totes amb molta felicitat, perquè sabia que, encara que no tenien vides perfectes, continuarien totes juntes.

La Marta, la Berta, la Cristina i la Susanna no existeixen, però sí existeixen milers de Martes, Bertes, Cristines i Susannes que, en el 2018, només pel fet de ser dones, cobraran un 29% menys que els homes per fer la mateixa feina, la RAE dirà que són “fàcils”, “s’hauran de tapar, perquè poden agafar fred” o hauran de seguir posant rentadores i fent les feines de la llar.

Per això, la Marta i la Berta, que encara són joves, hauran de lluitar per recuperar els seus drets bàsics, però qui més les haurien d’ajudar són tots els Toni, Joan, Miquel, Manel, Pere, Gerard, Eric, Daniel, Marc... de la societat que no accepten que l’any 2018 encara sigui per a elles el S.XIV.

PSEUDÒNIM: Padillos

UN HOME DE MAR

Era un home de mar, havia nascut i viscut la seva infància pels carrers humils de la Barceloneta, de ben petit es va posar a treballar en la construcció de vaixells i avui, desprès de tants anys mirava per la finestra d’aquell trist i blanc hospital i des del balcó d’aquells edificis li deien adéu un capità i mitja dotzena de mariners, o això és el que explicava ell.

Portaven un barret de color blanc i una camisa del mateix color, decorada amb ratlles blaves. Tots ben pentinats, s’acomiadaven del que, durant molts anys, els havia construït els vaixells i amb el que parlaven de moltíssims dels moments que vivien a alta mar.

Ningú el tractava de boig. Jo he de reconèixer que quan seguia la seva mirada cap al vidre no veia cap mariner, on ell deia que n’hi havia dos de rossos, jo tan sols veia una senyora treballant amb un cafè i un gat al seu costat, explicava que eren uns germans que venien del centre del continent i que s’havien quedat a la capital comtal perquè deien que mai ningú els havia acollit tan bé com les aigües d’aquell port.

Al tercer pis hi veia el capità, que segons l’home de mar, tenia més experiència que qualsevol en tot el món, era el millor capità que hagi navegat mai els mars del nostre planeta, mentre, el que jo veia aquest cop era un pobre senyor gran, vestit amb americana i un puro que semblava que no es podia acabar.

I així em va passar amb tots i cada un dels mariners que ell em descrivia, un de la plana de Vic que havia perdut un dit quan treballava de fuster amb el seu pare, acompanyat d’un altre que es veu que no parlava mai, eren un nen petit que jugava amb una consola i al costat el seu pare que llegia el diari, i aquells dos que eren “cul i merda” des de petits i que s’havien posat de mariners per escapar de les seves cases de bojos, no eren més que dos amics que estaven estudiant o que ho feien veure.

Però jo no deia res, no ho vaig fer durant aquella llarga mitja hora, fins que finalment, va descansar. El cafè de la senyora que treballava es va refredar, el puro del senyor gran es va acabar, la consola es va quedar sense bateria i el vent es va emportar el diari, aquells dos joves que estudiaven, es van aixecar i van marxar, per sempre.

Era un home de mar, el Ramon, el meu avi.

Pseudònim: Esperança

COMIAT MIRANT ENRERE

Voldria, amb la memòria, pintar un quadre fet dels records viscuts a l´escola d´on ara marxo.

Amb el pinzell a la mà, l´artista que jugo a ser es remunta a un temps de rialles i de llargs dies clars tombada sobre la gespa fresca. Un groc punyent és el primer a inscriure damunt la tela. Explica històries d´una època en què la preocupació més imperiosa era saber si la fada de les dents era real o no ho era.

De sobte, un blau clar entra en escena mostrant uns anys on princeses i dracs eren veïns de nans i mags, i tu, ànima innocent, t´hi trobaves enmig de tot plegat. Tu i tot el teu exèrcit iniciant batalles a cops d´espasa envers gegants i pirates, vivint en un somni constant.

Una mica més de negre per fer els contorns de les figures podria haver ressaltat que les mars tempestuoses i els castells de torres inacabables resultaven ser els arbres del pati i l´edifici de l´escola, i que al teu voltant les tropes s´empetitien en cossos d´infants que amb prou feines arribaven al metre d´alçada; però l´artista decidí estalviar-se aquest excés de pintura.

Amb un traç violeta, el pinzell es passeja amb sinuositat pel qualdre com l´arquet d´un violí que, a mesura que fa sonar les notes al seu pas, desenterra records que es veuen atrapats en la pintura mateixa. Simbiosi d´atzurs i púrpures que enceten l´escena per tal de contradir els llampants tons inicials que incorporen confusió, pèrdua i solitud, les quals van de bracet amb una explosió d´energia, sentimentalisme i felicitat. Atzarosa és la força que tria quina és la cara de la moneda que es mostra.

Fent una entrada triomfal, el quadre es tenyeix de carmesí, un color ple de vida i d´emocions. És atrevit, impressionant i desvergonyit. No tem res i al seu entorn causa terror en d´altres. Un roig ple de vida i matissos, ombres obscures que s´endinsen en llocs recòndits del seu ser i, per altra, banda pinzellades blanques que il.luminen allò que encara es manté ben pur.

L´artista s´allunya del quadre per tal de poder admirar la seva obra.

No sap quant de temps ha passat des que la va començar, però en mirar-la en la seva plenitud pot llegir-hi una vida sencera.

Somriures i complicitats prenen el centre de l´escenari i esdevenen els veritables protagonistes, acaparant la majoria dels colors i records que porten implícits.

Malgrat la presència de tons incerts i ambigus, és el contrast entre aquests i els altres el que dona profunditat a l´obra ja que segueixen un viatge escrit per l´artista.

Es percep una lleugera aura blavosa que ronda la part superior del llenç. És aleshores que l´artista s´adona que les seves galtes s´han humitejat.

Sent una buidor i una tristesa inexplicables en haver acabat l´obra que tant de temps l´havia mantingut atrapat. Però les llàgrimes no són només de tristesa, sinó d´alegria per haver tingut l´oportunitat de viure una experiència singular que l´hagi marcat tant.

L´artista pot haver creat l´obra, però també ha estat ella qui ha deixat els seus traços en l´artista.

Amb un somriure mut pronuncia les paraules de comiat que li podria dir.

Adeu, però sobretot, gràcies!

Pseudònim: Brönte

EL CANVI

Obro un ull. Miro al despertador i, gràcies a Déu, ara sé que el malson que vaig viure ahir solament el patiré, irremeiablement, una vegada a l’any.

Ho sento, no m’he presentat encara: em dic Clarke i aquest any faig disset anys, i com la nostra estranya naturalesa dictamina, aquest any em toca patir, per primera vegada, “el canvi”. I justament em va succeir ahir. Em vaig despertar en un llit molt incòmode, amb un coixí i un matalàs massa tous, un pijama verd i el desesperant soroll d’un despertador. Vaig obrir lentament els ulls i em vaig adonar que aquell no era el despertador de sempre, sinó un completament diferent. Durant uns llargs segons no vaig entendre res. I va ser llavors quan vaig anar al lavabo i em vaig veure la cara reflectida al mirall, quan em vaig adonar que ja no era la nena rossa i baixeta que sempre havia estat, sinó que era un noi alt i bru. En aquell moment ho vaig comprendre tot: avui era el meu del dia del canvi, però no podia ser una noia alta que viu en algun palau envoltada de servents, com alguna de les meves companyes de classe els hi havia tocat? No, no ho era, així que vaig decidir assumir la identitat que la naturalesa havia triat per a mi i fer aquell dia una mica més amè. Aleshores vaig seguir per un llarg passadís que em portava a la que creia i esperava que fos la cuina.

Allà no hi havia ningú, però em vaig asseure en una cadira de fusta i, abans que pogués començar a assimilar la situació, una petita nena de no més de 3 anys va aparèixer per la porta en braços d’una dona que feia pinta d’haver-se passat tota la nit desperta. Em va dir: “avui ni tan sols hi ha menjar per a la teva germana, així que hauràs d’enginyar-te- les i intentar trobar alguna font on beure aigua. Ho sento”. I, abans de sortir per la porta, em va dir: “torna, m’és igual com, però torna viu, si us plau”. Em vaig quedar en xoc, no comprenia aquelles paraules, però sí les vaig entendre, i això em va semblar encara més estrany, ja que aquell idioma havia estat el més ràpid i rar que havia sentit en tota la meva vida, però, no obstant això, vaig ser capaç d’entendre-ho tot amb la màxima precisió.

Vaig sortir de la casa, que des de fora semblava més aviat una barraca, i em vaig trobar amb un noi de la meva edat que m’estava esperant per anar a l’institut. Vaig agrair tenir algú amb qui anar a l’escola, ja que, si no, el camí hauria estat un terrible desastre, en arribar a l’institut, el qual més que un institut semblava una terrible presó, em vaig adonar que a l’aula hi havia alguns companys que semblava que tenien tres o fins i tot quatre anys més que jo, però també n’hi havia algun de 12 o potser 10 anys. Durant les classes, el meu únic problema va ser l’avorriment, ja que el temari ja l’havia donat, però em vaig obligar a prendre apunts perquè la persona que el dia següent estigués allà asseguda els necessitaria. A segona o tercera hora, mentre estava tranquil·lament parlant amb un company, va impactar alguna cosa prop de l’edifici i totes les taules i les cadires van tremolar. En aquell moment vaig entendre l’aspecte de presó i els amples murs de l’escola, la diversitat d’edats a la meva aula, l’idioma estrany, la falta d’aliment a casa, el fet que no hi hagués un pare quan em vaig aixecar, l’habitació en mal estat i les paraules de la dona que al matí havia estat a la cuina. Acabava d’adonar-me d’on estava. Estava en un d’aquells països que surten a les notícies i dones les gràcies per no haver nascut allà, on només hi ha cadàvers d’homes morts per algun tret, edificis en runes gràcies a alguna bomba, nens i dones plorant per la mort del seu pare o marit o nois de quinze anys amb un fusell perquè al país ja no li queden més homes per lluitar. M’havia quedat estàtica, ajupida sota la taula, aterrida per tota la situació i amb moltes ganes de plorar mentre tots els meus companys i la professora tornaven a asseure’s als seus llocs i seguien amb la classe com si allò fos normal. Crec que, malauradament, allò era normal per a ells, i em vaig sentir realment culpable per totes aquelles vegades que, sense voler —o potser volent— vaig riure de la situació des de l’altre costat de la pantalla, on les coses són més fàcils i on la meva por quan vaig a l’escola és passar una eterna hora de filosofia copiant apunts sobre Kant o Hobbes.

Quan vaig arribar a casa, la senyora que m’havia parlat al matí a la cuina em va rebre a la porta amb un gran somriure. Quan em va tenir davant em va abraçar i vaig entendre que la seva por més gran era no veure el seu fill tornar a casa, perquè alguna vegada li hauria passat això mateix amb el seu marit. A la nit tampoc no vam sopar i, quan vaig anar a dormir, només volia aparèixer al meu llit l’endemà.

Pseudònim: Bellany